Des de les altures del poder autonòmic local i des dels seus escassos texts legals dedicats a la qüestió de què fer amb l'única llengua pròpia d'aquest tros de país nostre (ço és, les illes Balears), s'afarten de fer referències a la defensa de les modalitats insulars, com si aquesta defensa fos l'única tasca a la qual haurien de dedicar un mínim d'atenció (cosa que, tanmateix, no fan), ignorant ben a posta que la millor (si no l'única) manera de defensar les modalitats, és a dir, les particularitats, és defensar la generalitat.
Aquesta interessada i desencertada (des del nostre punt de vista, és clar; no des del seu) caparrudesa a esmentar constantment i inefectivament el tema de les modalitats l'única cosa que ha aconseguit ha estat el desprestigi d'aquesta paraula; sobretot, més del concepte que no de la simple forma fònica. Gràcies a aquesta ineficient obsessió de les estatutàries (de 3a divisió) autoritats illenques, s'ha aconseguit que moltes persones que creuen en la necessitat de recuperar la nostra dignitat lingüística (la qual cosa, evidentment, no és un simple problema de llengua) es malpensin de qualsevol que, des d'una posició absolutament oposada a la dels qui manen, plantegi la qüestió del respecte i de la promoció de les nostres maneres de dir més pròpies.
Això no obstant, no hauria de ser aquest un tema desconsiderat o mal vist. Una de les diverses conseqüències que la postració secular de la llengua catalana ha tengut, ha estat la de l'empobriment de l'expressivitat popular i la infiltració abundant de barbarismes, fenomen arribat a un extrem alarmant en les generacions postfranquistes. Així, moltes de paraules i expressions tradicionals de les nostres illes s'han oblidat, o estan en trànsit avançat de ser oblidades, no per una simple evolució de la cultura i del llenguatge que la transmet --fet que afecta totes les llengües del món--, sinó per haver estat substituïdes per innecessaris barbarismes --ço és, paraules agafades d'una altra llengua; sobretot, de la castellana, però també a vegades de la francesa i de l'anglesa.
La recuperació dels usos cultes i públics del català, doncs, hauria de servir també per recuperar totes aqueixes maneres de dir autòctones que han caigut --o estan a punt de caure-hi-- en l'oblit a causa d'haver estat suplantades, fa més o menys temps, per unes altres de forasteres. Seria bo que els qui maldam pel recobrament social de la llengua catalana a les Balears --és a dir, els qui en volem la normalització--, ens esforçàssem també per reguanyar aquests mots nostres que són a punt de desaparèixer. Mantenir la riquesa sinonímica dins la llengua i rescatar les nostres maneres de dir tradicionals no es pot veure mai com una concessió al localisme o al folklorisme, ni molt manco al gonellisme. No es tracta, de cap manera, de fomentar el particularisme, sinó, senzillament, de reconèixer i valorar les particularitats que històricament ens han caracteritzat.
A banda, doncs, de les manifestacions repetitives i inútils que des de dalt contínuament s'amollen sobre la defensa de les modalitats, els escassos mitjans de comunicació social que tenim en català i l'escola poden fer una labor molt positiva en aquest sentit. En concret, tant el Diari de Balears com les emissions radiofòniques i televisives en la nostra llengua es podrien proposar difondre especialment –cosa que, és clar, no vol dir exclusivament– els mots i les expressions més autòctons i genuïns que avui en dia pateixen un concurrència més forta de forasterismes, i que sovint són ignorats per molts parlants que, en voler-ho dir bé, es limiten a usar la primera paraula catalana corresponent que troben a un diccionari bilingüe, la qual a vegades no té gens de tradició als parlars illencs. Per posar-ne uns exemples, ara que n'és el temps, valdria la pena que el Diari de Balears acostumàs els lectors a corregir el castellanisme fressa (amb què s'anomena popularment el fruit de la planta "Fragaria vesca") amb el nom mallorquí tradicional, fraula –sense descartar, naturalment, l'ús combinat del sinònim menorquí maduixa, molt estès també per la Península. I valdria la pena, igualment, que el Balears bandejàs l'horrible francesisme cursa –que no s'havia dit mai a casa nostra– o l'espanyolisme carrera i promogués la nostra paraula de sempre, la qual, per sort, encara és ben coneguda: correguda.
Ja està bé de sentir parlar tant de modalitats i no fer res efectiu per honorar-les. Si no ho fan ells, facem-ho nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada