70 anys de cultura catalana a les Balears

13 de gener de 2004

Francesc de Borja Moll va ser durant set dècades, sobretot a Mallorca, on va viure des dels desset anys fins a la mort, als vuitanta-set, i a Menorca, on va néixer i on va ser proclamat Fill Il·lustre el 1962, el centre de la cultura catalana a les Balears. I és sobretot aquesta "centritud" (si se'ns permet el neologisme) l'interès essencial de les seves memòries magistralment redactades en dos volums (Els meus primers trenta anys, l970; Els altres quaranta anys, 1975) i ara reeditades en el primer tom de les seves Obres completes, amb un annex d'esborranys i notes que Moll havia anat ordenant des de 1975 amb la intenció de fer un tercer volum que, humorísticament, pretitulava Els meus penúltims trenta anys.

En efecte, l’arribada de Francesc de B. Moll a Palma el 2 de gener de l'any 1921 és un dels esdeveniments més importants i transcendentals de la història moderna de les Balears i, de rebot, de tots els Països Catalans. Segurament ell no se la imaginava mai, aquesta transcendència, i segurament ell no va actuar mai amb la intenció predeterminada de convertir-se en una figura clau de la història, perquè era humil i modest i no gens pretensiós. Va anar a Palma, senzillament, per col·laborar amb mossèn Alcover (l'admiració pel qual no queda gens amagada dins el seu relat) en la feina d'enllestir el diccionari que aquest havia començat vint anys enrere, perquè Alcover s'havia adonat que era un al·lot espavilat, ben preparar en lletres i interessat per la llengua, i ell mateix havia descobert que la llengua i la cultura del seu país era un immens tresor i camp d'estudi que a penes havia estat explorat fins al moment. Els fets, però, són que amb la instal·lació a Palma de Moll, a ca n’Alcover, s'inicia una etapa crucial de la nostra història més recent: gràcies a ell el diccionari arriba a ser una realitat (Alcover tot sol és ben segur que no l'hauria pogut acabar mai) i la comunitat catalana comptarà amb una obra científica de primer rang; amb la seva par- ticipació –o amb el seu impuls- s'emprendran iniciatives fonamentals per a la defensa de la cultura i la llengua del país, com l'Associació per la Cultura de Mallorca (abans de la guerra) i l'Obra Cultural Balear; gràcies a ell ja als anys trenta hi haurà una producció editorial en català regular i programada a les illes, que té continuïtat encara ara; gràcies a ell dins la foscor del franquisme (del primer, no de l’actual) s'obrí un llumet per als mallorquins lectors en català, que trobaven a Llibres Mallorca un racó de llibres en la nostra llengua durant els anys 50, 60, 70...; gràcies a ell es començaren a fer cursos de català per a adults dins els anys 60 i hom podia disposar d'uns llibres amb què aprendre la llengua segons les maneres pròpies de les Illes; gràcies a ell els infants nascuts dins els anys 50 poguérem gaudir de les rondalles mallorquines a través de la ràdio... I gràcies a ell les Balears tengueren una posició d'honor dins la filologia romànica en general, i catalana en particular, entre els anys 20 i els 80: la seva obra, des del Diccionari Català-Valencià-Balear –la més voluminosa– fins al Promptuari d’ortografia –la més senzilla–, passant per les edicions de texts medievals, els estudis lul·lians, les aportacions a la gramàtica històrica, les gramàtiques catalanes, les enquestes dialectològiques i els estudis de dialectologia, els estudis d'onomàstica, la divulgació de qüestions de llengua a través dels mitjans de difusió, les polèmiques amb els anticatalanistes, la seva relació amb els romanistes més importants i la seva participació en congressos internacionals de romanística i de catalanística... tot plegat el va fer digne del reconeixement científic internacional, plasmat en els doctorats honoris causa per les universitats de Basilea, Palma, Barcelona i València, i per altres premis i distincions nacionals i internacionals.

Tota aquesta vida tan plena (no hi falten, naturalment, els episodis purament familiars), tan extraordinària, a moments tan difícil –com quan els germans Villalonga destaparen la capsa dels trons contra els firmants de la Resposta als Catalans, l’agost de 1936, o quan, els anys 40, no veia gens de futur per a l'obra del diccionari– és contada per Moll a les memòries d’una manera tan àgil, tan entretenguda, tan amena, que allò que podria ser un simple repertori de fets pertanyents a un cercle social restringit és en realitat un agradabilíssim passeig per la nostra història cultural immediata, inclosos els primers capítols dedicats a la seva infància i la seva joventut a Ciutadella, a la seva família i als seus anys de seminarista. Per als qui encara no l’hagin descobert, aquest primer tom de les obres completes de Moll no és solament tot això que ja hem dit, sinó que és també la troballa d'un literat que durant massa temps ha passat desapercebut, valor que Pere Rosselló Bover ha volgut remarcar amb aquestes paraules: “sembla que hom ha oblidat el valor literari de les memòries de Francesc de B. Moll. Això no obstant, es tracta d'uns textos representatius de la literatura memorialística i autobiogràfica, que ens transmeten la forta personalitat de l’autor, escrits en un estil amè i brillant... El resultat és una obra de no ficció, que gaudeix d'un gran valor literari, per la qual cosa mereix estar al costat d'altres obres importants de la literatura catalana.” (Estudis Baleàrics, 72/73, 2002, p. 126) Enriquida amb l'annex d'anotacions biogràfiques que van de 1975 a 1983, en què descobrim amb simpatia que a parer seu el millor sistema de govern és la república o que el 1975 li va ser concedit el titol de "soci d'honor" del FC Barcelona (a ell, que es confessa “un autèntic analfabet en futbol”), aquesta edició de l'autobiografia de Francesc de B. Moll i Casasnovas és una bona ocasió –per als qui no l'havien tenguda– de conèixer aquesta gran personalitat de la nació catalana i un període que ens ha marcat irreversiblement.