S'han llevat la careta

28 de juny de 2005

Aquest dimarts 21 de juny s'ha presentat públicament a Barcelona un manifest titulat «Per un non partit polític a Catalunya», elaborat per un grup d'intel·lectuals autoanomenats «Ciutadans de Catalunya... El fons argumental del manifest és que el «nacionalisme» català governant a Catalunya –fins fa poc de dretes i ara d'esquerres– ha estat i és incapaç de resoldre els problemes autèntics de la societat perquè basa tota la seva actuació en el culte als símbols i en el conflicte permanent entre les institucions de Catalunya i les d'Espanya, fomentant fins i tot el conflicte personal entre els «catalans» i «la resta d'espanyols». No m'aturaré a fer-ne una anàlisi, d'aquest manifest, perquè no és aquesta la qüestió que m'interessa, i a més ja hi ha molta altra gent –possiblement amb més arguments que els que jo podria donar– que ho han fet i (segurament) ho faran. L'única cosa que m'interessa remarcar –i no ho dic en sentit negatiu ni positiu: cadascú és lliure de tenir els sentiments que més li plaguin– és el caràcter clarament «espanyolista» del manifest, ben evident en el fons del missatge (crítica destructiva de tots els anys d'autonomia de Catalunya) i en frases ben concretes: «els catalans i la resta dels espanyols», «l'importantíssim valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana», «intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols», «ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978». Si m'interessa remarcar aquest caràcter «espanyolista» del manifest és perquè entre els seus signants n'hi ha tres d'especialment implicats en la qüestió de la llengua: Xavier Pericay, FerranToutain i Ivan Tubau, promotors a la segona meitat de la dècada dels 80 (juntament amb altres el nom dels quals preferesc ometre) de l'anomenat «català light»: un estàndard català lliure de la subjecció a les normes fabrianes, basat en el català parlat per les generacions més joves de Barcelona (admetent castellanismes diversos: barco, disfrutar, novio, tio, carinyo, quarto, etc. etc.) i rebutjador de formes, paraules i construccions pròpies d'altres parlars (com cercar, enguany, parèixer, amollar, etc.). La pressió d'aquests personatges (que s'espavilaren per a ocupar llocs clau com les assessories linguístiques de la premsa en català que es feia aloshores a Barcelona o de les emissores de la CCRTV), en nom d'una suposada llengua renovada i modema, aconseguí que el model de català escampat per aquests mitjans fos excessivament marcat pel barcelonisme espanyolitzat i impedís la implantació efectiva d'un estàndard unitari fàcilment acceptat de grat pels parlants de tots els Països Catalans. La seva influència arribà fins i tot a la Secció Filologica de l'Institut d'Estudis Catalans, que admeté formes i construccions que sempre havien estat rebutjades per dialectals (com sigut o sét por estat com a participi del verb ser, o conèixe't per conèixer-te) i uns quants castellanismes absolutament innecessaris (com caldo, carret [per rodet], entorpir, sext, sèptim, octau, etc.). La seva intenció i la seva actuació fou equivalent a la dels gonelles mallorquins i a la dels blaveros valencians, amb un discurs molt més elaborat –i, per això mateix, molt més perillós–, i a la llarga serví d'excusa per a la institucionalització del particularisme valencià mitjançant l'AVL: si a Barcelona fan una llengua estàndard basada en el parlar modern acastellanat de la capital, a València hem de fer igual. Mentre es fomentava la desintegració del sistema lingüístic català l'espanyol es feia més i més indispensable. La jugada va ser magistral. Un servidor, signant d'aquestes línies, va gosar denunciar la maniobra espanyolista de Pericay, Toutain, Tubau i companyia ja en uns articles a «Serra d'Or» (1987) i a «Escola Catalana» (1989-1990), i llavors algunes altres persones s'hi afegiren, i de tot aquell moviment en va sorgir l'associació i la revista «Llengua Nacional». Però, a part de provocar la reacció irada de qualcun d'aquells persanatges, ni els meus escrits ni els dels altres que més o menys compartien el meu punt de vista varen aconseguir anul·lar la influència dels qui, al cap d'aquests anys, s'han mostrat com allò que senzillament ja eren des del principi: espanyolitzadors de la llengua catalana i destructors de la seva unitat. Ara ja fa un temps que s'han llevat la careta i apareixen sovint al costat d'espanyolistes il·lustres, com Alejo Vida1-Quadras, i manifesten ben clarament la seva única preocupació; assegurar la supremacia del castellà a Catalunya i el manteniment de Catalunya com a regió espanyola. Pareix mentida que 1'IEC caigués en la trampa i els fes les concessions que els va fer. I ara, ¿qui en desfarà el mal?