dissabte, 12 de setembre de 2009

Amb l'estat en contra

19 de febrer de 2003

Des dels inicis del segle XVIII els catalans no tenim estat propi. En un moment concret la història ens va ser adversa (no per casualitat, és ver, sinó per ventura per una sèrie d'equivocacions dels nostres ascendents de l'època) i, després que ja les comarques més septentrionals de Catalunya haguessin estat donades a França el 1659, el Borbó triomfant en la Guerra de Successió va desmuntar les nostres pròpies estructures estatals i ens va incloure, per la força, dins l'estat castellà. Va ser una conquista militar (el "justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas" invocava Felipe V a l'hora d'abolir les institucions aragoneses i valencianes, el 29 de juny de 1707), com ho era des del segle XVI la conquista d'Amèrica, i Castella i el seu Rei actuaren amb nosaltres de la mateixa manera que ho havien fet amb Amèrica: sotmetent-nos a les seves lleis i imposant-nos la seva llengua.
Aquesta situació s'ha mantengut així, sense canvis substancials, fins a l'actualitat, encara que el període de la II república espanyola i la darrera etapa constitucional, en què encara som, significassin una suavització de la pressió castellano-espanyola. Han estat prop de 300 anys en què l'estat que ens té (perquè nosaltres, com he dit, no en tenim) ha provat, amb els mitjans que ha pogut, d'esborrar-nos com a poble, de diluir-nos en una "gran pàtria espanyola" identificada únicament de fet amb les regions de parla castellana: "Porque, no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral", en paraules del tan ben considerat pels espanyols José Ortega y Gasset. Dins aquesta tasca empresa pels espanyols de fer-nos desaparèixer, la llengua catalana havia de ser, lògicament, el més important objectiu a destruir, perquè és el símbol més clar i evident de la nostra personalitat diferenciada, de la nostra nacionalitat, i a aquesta destrucció han dedicat els seus més grans esforços, que arribaren a la culminació en el franquisme, quan ens obsequiaren amb missatges cordials del tipus "SI ERES ESPAÑOL, HABLA ESPAÑOL", "HABLAD EN EL IDIOMA DEL IMPERIO" o "HABLE EN CRISTIANO", frase aquesta darrera que encara ara hem de sofrir de tant en tant de part de qualque mal educat o, pitjor, de qualque guàrdia civil.
És ver que després de la mort de Franco la nostra situació, la dels catalans, ha canviat una mica a Espanya i ara ja no se'ns prohibeix tan directament usar la nostra llengua, però després de 260 anys de sofrir persecució i d'haver de consentir a aprendre una altra llengua per la força, el conflicte era inevitable; el conflicte lingüístic, vull dir, per no anar més enllà i deixant de banda el cultural, l'econòmic, el polític… Un conflicte lingüístic que es manté, per molt que legalment ara sigui també possible usar el català en actes i funcions "oficials", i que afecta no només la societat en conjunt, sinó també l'individu, la persona en concret. Un conflicte que, clarament, només es resoldrà quan un dels dos elements conflictius cedeixi definitivament el lloc a l'altre, i aquesta resolució tant pot ser a favor del català (la normalització s'haurà acomplit del tot; però això no pareix gaire probable, per ara) com del castellà (la substitució s'haurà completat, i això es veu en aquests moments molt més factible). De com el conflicte afecta l'individu ens en podem fer una bona idea llegint el llibre que recentment ha publicat Enric Larreula: Dolor de llengua (Edicions 3i4), antologia comentada i ordenada de testimonis que manifesten el seu malestar per la situació de minorització o de rebuig social en què ha arribat a trobar-se la llengua catalana. Hi podem trobar perles com aquesta: "deja de hablar en valenciano, hija de puta de mierda, que los valencianos no servís para nada"; o com aquesta altra: "Esther Jaén, delegada de COM-Ràdio en Madrid, fue expulsada el jueves por la noche de un taxi en Madrid por hablar en catalán. Según una nota de la cadena, Jaén fue obligada a salir del vehículo ante la presencia de testigos por hablar en catalán con la redacción de la emisora en Barcelona…". Només són dues petites mostres del que hem de patir encara ara aquells a qui ens ha tocat en sort ser fills de la nació catalana i parlar-ne la llengua, que ens ha estat llegada pels nostres pares de manera tan natural com als fills de la nació castellana els ha estat llegada la llengua castellana. Però aquesta naturalitat, no acceptada mai per l'estat que ens té, continua sent pertorbada per l'absurda distinció legal entre "llengua valenciana" i "llengua catalana" i per la ignorància dels vertaders espanyols, els castellanoparlants, de la realitat lingüística dels Països Catalans, la qual, quan la descobreixen, veuen com una simple mania nostra per fer-los la punyeta.
Per cert, i si els estatuts de les Balears i de Catalunya incorporaven una esmena que digués, respectivament, "la llengua catalana o valenciana, pròpia de les Illes Balears…" o "la llengua pròpia de Catalunya és el català o valencià", no els la faríem una mica, la punyeta? Amb aquesta petita addició hauríem liquidat el problema de la diferenciació català-valencià, o almanco els ho posaríem més difícil… No és cap broma, ho podríem fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG