dijous, 21 de març de 2019

N’Aina Moll, la polemista amable


     Crec que vaig conèixer n’Aina Moll quan es començaren les reunions dels interessats a participar a qualcun dels àmbits de debat del Congrés de Cultura Catalana, l’any 1975. Dic “crec” perquè realment no me’n record ben bé, si la vaig conèixer aleshores o ja la coneixia; que ja coneixia son pare, ho sé cert, perquè el vaig tenir de professor a la Facultat de Filosofia i Lletres, quan era a l’Estudi General Lul·lià de Palma; i que ja en coneixia qualcun altre, dels germans de n’Aina, també ho sé cert, però no n’estic segur en el seu cas. D’allò que n’estic segur, tanmateix, és que participant a l’àmbit de Llengua del CCC sí que hi vaig tenir relació, i que de llavors ençà la relació personal va ser molt cordial. 
     Malgrat aquesta cordialitat, però, durant els anys que va durar el Congrés, i també després, n’Aina i jo ens posicionàrem en propostes diferents en qüestions referides a la llengua, tant en qüestions relatives a la proposta estàndard com en qüestions relatives al reconeixement oficial i social de la llengua, i és sobretot d’aquest segon tema, del que tenc un record més viu. Durant el Congrés n’Aina va ser dels impulsors (no m’atrevesc a dir ‘la impulsora’, perquè no ho sé cert) de la Campanya per la Cooficialitat del Català, amb la qual es pretenia conscienciar la societat que l’única manera d’aconseguir la normalització del català era que aquesta llengua fos reconeguda com a cooficial per l’estat espanyol, no només dins el seu àmbit territorial natural, sinó a tot l’estat; si la societat en prenia consciència suposadament tendria com a conseqüència que la cooficialitat es convertiria en una reivindicació política, en un objectiu a assolir en arribar l’època democràtica, que ja es veia a venir. La cooficialitat implicava el reconeixement de l’estat espanyol com a estat vàlid dels catalans, i implicava també l’acceptació de la llengua castellana com a oficial dins l’àmbit territorial català, i tot d’una va topar amb un sector de congressistes que, sense això dir-ho clarament, no reconeixíem l’estat espanyol com a nostre, ni acceptàvem que el castellà continuàs sent llengua oficial a casa nostra; i d’aquest sector va sortir una altra campanya: la Campanya per l’Oficialitat del Català, que demanava l’oficialitat exclusiva del català als Països Catalans, sense reclamar res respecte de l’estat espanyol globalment. Els de la cooficialitat, amb n’Aina Moll com a principal representant, i els de l’oficialitat, tenguérem moltes de discussions, moltes de polèmiques, i mantenguérem el nostre desacord fins que el Congrés de les dues campanyes en va fer una, Campanya per a l’Ús oficial del Català. Però el detall que aquí m’interessa remarcar (no entraré en l’èxit de cap d’aquestes campanyes, perquè és ben evident per a tothom) és que tot i les discussions i les polèmiques, de vegades tenses, amb n’Aina, sobre l’estatus oficial que havia de tenir la nostra llengua, mai hi va haver amb ella cap enfrontament pujat de to, mai ella va tenir una actitud agressiva cap als dissidents, com tampoc nosaltres amb ella, i sempre, tot i les diferències profundes de concepció amb nosaltres, va mantenir el seu posat amable i la seva voluntat de guardar la cordialitat amb aquells que, en certa manera, la importunàvem. La va tornar demostrar, aquesta virtut de la tolerància, quan, convertida en Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988), va promoure el lema “Que aquí es parli català depèn de vostè”, al qual molts responguérem que sobretot depenia de les institucions, i que no era raonable traspassar la responsabilitat de la normalització del català als simples parlants, que ja havien fet molt guardant la llengua durant tants d’anys de marginació i repressió. N’Aina també ho va saber encaixar i en cap moment es va mostrar molesta ni va demostrar rancor a ningú que l’hagués criticada. Com tampoc no ho va fer quan se li va retreure, per part d’un sector social molt reivindicatiu, que col·laboràs amb el govern balear de Gabriel Cañellas dirigint una suposada Campanya de Normalització Lingüística tímida i poc eficient. Ella sempre creia, i defensava, que qualsevol iniciativa per la llengua, per limitada que fos, era útil; però acceptava que altres no compartissin la seva opinió i fins i tot la criticassin. 
     Podria, encara, posar altres exemples de la capacitat de n’Aina per a sostenir polèmiques amb individus o grups discrepants de les seves actuacions, però no val la pena insistir-hi més. Ella va fer allò que més convenient va creure per a promoure la nostra llengua i per a dignificar-la, i el fet que en qualque ocasió tengués adversaris crítics, no li lleva cap mèrit; ben al contrari, que fos capaç de polemitzar, a voltes amb contundència, amb aquests adversaris sense perdre’ls la confiança ni llevar-los l’amistat demostra la seva honestedat i la seva gran vàlua moral. Equivocada o encertada, a parer d’uns o d’altres, va ser una gran persona i una gran defensora i promotora de la nostra llengua, i això tothom li ho ha de reconèixer i li ho ha d’agrair. 
     Tots els homenatges que li han fet aquestes darreres setmanes, després de la seva desaparició ara fa poc més d’un mes, han estat ben merescuts. Només un detall (no n’he conegut més, però potser hi han estat), del qual som jo mateix testimoni en persona, ha estat desafortunat: quan l’Ajuntament de Palma li dedicà una sessió solemne de reconeixement, el dissabte dia 2 de març passat, el batle saludà els assistents amb un “Bon vespre a totes i a tots”, i els acomiadà amb un “Gràcies a totes i a tots” (del ‘bon vespre’ i del ‘gràcies’ no n’estic segur, ara; de l’altra expressió, sí). Mai n’Aina Moll, que era filòloga i coneixia bé la llengua, no hauria dit aquesta bajanada de “totes i tots”; per respecte a la seva memòria, el batle se l’hauria poguda estalviar i ho hauria pogut dir bé: “Bon vespre a tothom”. És una pena que els polítics que diuen defensar-la tenguin tan poc respecte a la llengua i la forcin sense miraments. Qui estima la llengua no la destrueix, senyor Batle de Palma.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG