divendres, 27 de maig de 2016

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (I)

27 de maig de 2016

És possible que aquest escrit escandalitzi més d'un lector i que tengui com a conseqüència per a mi la recepció d'insults i de desqualificacions, però m'és igual, perquè fa temps que tenc ganes d'amollar aquests pensaments, aquestes reflexions, amb la il·lusa esperança que sigui un revulsiu que ajudi a capgirar la situació. I si ho aconseguís (potser és pecar de supèrbia) daria per ben rebuts tots els insults; i si no ho aconseguesc, com a mínim m'hauré tret tota aquesta verinada.
Ja fa estona, una estona llarga, uns quants assessors lingüístics de mitjans de comunicació varen decidir constituir-se en autoritat lingüística i decretar ells, sense atendre a allò que pogués dir la institució acadèmica oficial de la llengua catalana (és a dir, l'IEC) ni a allò que poguessin opinar i expressar altres institucions acadèmiques (com els departaments corresponents de les Universitats), quin havia de ser el català correcte i el català estàndard. Els pioners principals d'aquesta postura, tot s'ha de dir, una vegada assolit l'objectiu de deslegitimar les institucions esmentades i imposar les seves directrius, ara militen en l'anticatalanisme més descarat, i aquest fet tot sol hauria d'haver valgut per a anul·lar la seva influència i rescabalar el mal fet, però no ha estat així i els seus seguidors continuen la seva tasca impertèrrits. La importància d'aquests mitjans en la divulgació del model lingüístic és magna, és fonamental, perquè arriben a milers, de fet milions, de persones, per l'orella i per la vista, i allò que ells vehiculen és allò que després la gent repeteix; i és així i no al revés, com ens han volgut fer creure: al món modern els mitjans no parlen com la gent, sinó que és la gent que parla com els mitjans. Com deia Jordi Badia, en una entrada de fa uns mesos a l'Acadèmia Oberta de l'IEC: "si a les televisions i ràdios la gent sent registrar en lloc d’escorcollar, és segur que no dirà escorcollar. Al cap d’un temps ja podrem demanar a l’acadèmia que accepti un nou significat de registrar perquè «té un ús consolidat»" (escrit del 20 d'octubre de 2015 a les 16:31). Per això, perquè el seu paper és transcendental, els responsables lingüístics d'aquests mitjans, abans de decidir sobre qüestions irresoltes o controvertides, havien d'haver cercat el consens màxim institucional, i en qualsevol cas haver anat amb peus de plom, i pecar més per conservadorisme que per innovacionisme, perquè el mal que es podia fer a la llengua era gran. Vegem-ne uns quants exemples.
Jo no som de Barcelona, però quan vaig anar a estudiar a Barcelona, a mitjan anys 70, record que era normal en el parlar de la capital referir-se al xicot i a la xicota, com a integrants de la parella que festejava (si ja estaven compromesos en deien promès i promesa); era la designació tradicional i ben viva, i si els anys 70 era ben viva sé cert que a l'actualitat encara viu molta de gent que ho va aprendre a dir així. ¿Què va passar perquè xicot / xicota siguin tenaçment ignorats de tots els mitjans i avui ja sigui tan difícil, quasi impossible, sentir-ho a dir? Doncs simplement que els primers assessors lingüístics dels primers mitjans en català, uns quants anys més tard, joves aleshores i més espanyolitzats, influïts sense dubte per l'enrenou del llibre verinós (que deia moltíssimes de veritats i feia molt bons raonaments, però anava a parar a la pura demagògia) i de qualcun altre[1], així com d'alguns nous diccionaris que pretenien ser moderns, decidiren que xicot i xicota ja no ho deia ningú i que als mitjans que controlaven es diria sempre nòvio i nòvia, com en espanyol, perquè així seria més versemblant (o verosímil) i tothom ho entendria millor. I el xicot i la xicota passaren al repòs etern, assassinats, i la gent va deixar de festejar i va començar a tenir nòvio o nòvia, perquè aquest era el català real, segons aquests assessors.
Un altre exemple: el sufix -ble és en català (com ho són les corresponents variants en totes les llengües romàniques) un sufix adjectivador aplicable (i aquí en teniu un exemple) només a bases verbals transitives, és a dir, a verbs que regeixen un complement directe. Per això, un rètol pot ser llegible, però un camí no pot ser *anable. I com que només es pot aplicar a bases verbals, tampoc ningú pot ser "*jugadorable", ni "*professorable", ni "*fusterable", ni "*conserjable", ni "*porterable", ni "*arquitectable", ni "*infermerable", ni "*metjable", ni cap -able derivat de cap substantiu; aquests derivats serien una aberració lingüística. Vet aquí, però, que qualque professional dels mitjans de comunicació (mai no sabrem qui) un dia es va inventar que els candidats a president eren "presidenciables", com si existís un verb *presidenciar, i els candidats a alcalde eren "alcaldables", com si existís el verb *alcaldar, i ja tenim cada vegada que hi ha eleccions els "presidenciables" i els "alcaldables" imposats pels mitjans de comunicació, els mateixos que diuen que fan servir un registre de llengua basat en "la parla real". És claríssim que en català aquesta aberració ha arribat per contaminació del castellà (on també és una aberració, no cal dir-ho), perquè només per això s'explica que hi hagi "alcaldables" però no hi hagi "batlables": alcaldable "sona bé" perquè també ho diuen els espanyols (no oblidem que alcalde és un espanyolisme del qual l'estàndard català verament nacional hauria pogut prescindir), mentre que batlable és imcomprensible per al parlant perquè no és permès pel seu sistema i no té corresponent espanyol.
I un altre exemple: [elzi] és a molts d'aquests mitjans una forma pronominal que tant serveix per a ocupar la plaça que correspondria al simple els com la que correspondria a els hi (li + els, els + hi), els els, els la i els ho; és a dir, resolen amb una sola forma, que escriuen els hi encara que realment pugui ser els, quatre possibles casos ben diferents els uns dels altres, i sobretot confonen l'oient no catalanocentral quan amb [elzi]/els hi volen dir realment els ho, perquè [elzi] pot ser una forma simple o una combinació amb datiu, però no inclou mai l'acusatiu neutre ho. Quant sents "[elzi] direm" esperes el complement directe: què [elzi] direm, però sovint aquest "què" no hi és, perquè en realitat volien dir "els ho [elzo] direm"; i quan llegim "els hi" on realment volen dir "els" o "els ho" tenim la sensació de confusió. I llavors, aquests qui han imposat aquesta "solució" la justifiquen dient que així és més fàcil, perquè és com ho diu la gent... (És clar, la gent que ho diu així com a ells els convé.) Naturalment, aquí no s'atreveixen a justificar la seva imposició amb cap autoritat que els avali; ells, menyspreant sense vergonya el sistema fabrià, lògic i clar, que ja era acceptat per tothom fins que ells se n’han desempallegat, s'han constituït en autoritat.
I un darrer exemple, per avui. El sistema català fa una diferència entre els quantificadors cap i gens (de), diferència que podeu veure explicada, si encara no el coneixeu, en aquest article. Doncs els mateixos professionals i assessors d’aquests mitjans han decidit que aquesta diferència és irrellevant i que la gent no la fa, com cap de semblant no es fa en castellà, i com que la gent no la fa ells tampoc tenen per què fer-la, i han neutralitzat la diferenciació entre els dos quantificadors i n’han deixat només un, cap, que és el que més clarament correspon al castellà ninguno. La qüestió és sempre “simplificar” la llengua, que consideren massa complicada, encara que aquesta simplificació pugui significar perdre matisos semàntics o anafòrics; i acostar-la tant com sigui possible a l’espanyol, que és el seu vertader sistema de referència.



[1] Com el de J. Royo, Una llengua és un mercat, 1991, que deia: "Caldrà, sens dubte, convalidar molts castellanismes, d'aquests que ja circulen. I anglicismes, i neologismes. I el lo neutre, i l'algo, i el cigarro, i l'elsi o el lis. (P. 118)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG

NO ENS FAREU CALLAR

Loading...