divendres, 17 de maig de 2019

Alcaldable? Presidenciable? No, gràcies!



      Cada vegada que vénen les eleccions ens afartam de sentir i llegir pels mitjans de comunicació referències a l’alcaldable X o el presidenciable Y. ¿Ho havíeu sentit dir mai, això, els qui sou de mitjana edat per amunt, quan éreu un poquet més joves? ¿Us sona bé? ¿Se us acudiria mai dir que en Tal o en Tal Altre són directorables a la vostra empresa? ¿O que na Dallona és gerentable a tal institució?
Al capítol “La derivació” de la secció de Morfologia de la Gramàtica del Català Contemporani (volum 1, 2002, pàgines 731-775), M. Teresa Cabré, experta i reconeguda lexicòloga i avui presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, esmenta, dins el paràgraf dedicat als adjectius derivats de verbs, el sufix àton -ble com un dels sufixos més productius per a obtenir aquests adjectius, i en posa aquests exemples: lloar – lloable, atribuir – atribuïble (pàgina 759); un poc més endavant, ens diu que aquest és un dels sufixos que formen derivats amb valor passiu normalment també incoatiu, amb aquest exemple (pàgina 760):

          demostrable   ‘que pot ser demostrat’

            Al paràgraf anterior d’aqueix mateix capítol, dedicat als adjectius derivats de noms (pàgines 757-759), no hi ha cap esment d’aquest sufix, fet del qual podem deduir que no ens serveix per a formar aquests derivats.
            Ja ho havia establit clarament Pompeu Fabra: a la Gramàtica catalana de 1956 (Barcelona, Teide), hi apareix -ble com a sufix per a formar adjectius derivats de verb, i en canvi no hi apareix com a sufix per a formar adjectius derivats de substantius (paràgrafs 148 i 146, respectivament).
            És, o era, una norma tan evident que no m’entretendré a citar altres gramàtiques o tractats de derivació, perquè sé cert que totes aquestes obres hi estan d’acord. Només cal precisar-hi, per si ningú en té dubtes (i això no ho diu Fabra ni ho fa explícit M. Teresa Cabré, de la qual s’ha de deduir pel ‘valor passiu’ que li atribueix), que els verbs que admeten el sufix adjectivador -ble (unit a la base verbal per la vocal temàtica a o i, depenent del model de conjugació a què pertanyen: a la primera (a) o a les altres (i)) són verbs que exigeixen un argument en forma de complement directe (els anomenats ‘transitius’), si bé n’hi ha qualcun que té com a argument un complement de règim (fiar-se de ­­--> fiable).[1]
            Aquest sufix ­-ble, provinent per via semiculta del llatí -bĭle, de valor similar, és un sufix adjectival deverbal panromànic, pertot amb el mateix valor: portuguès -vel, castellà -ble, occità -ble, francès -ble, italià -bile, romanès -bil... Per via popular, del mateix -bĭle s’han format en català i occità -ívol (mengívol, agradívol, planyívol...) i en italià -evole (ammirevole, lodevole, girevole...), els quals poden tenir també valor actiu.
            En èpoques diverses, en algunes d’aquestes llengües romàniques s’han format derivats en ­-ble a partir de substantius, amb valors semàntics assimilables al valor inicial sobre bases verbals[2]: francès pénible (< peine, s. XII), viable (< vie, s. XVI), etc.; italià papabile (< papa, 1566; > fr. papable)[3]. Entrats bastants d’aquests termes en castellà, serviren de model en aquesta llengua per a crear-ne de nous, i així aparegué primer ministrable (1888), i després, ja molt més envant (segurament per la manca d’eleccions democràtiques durant la major part del segle XX), presidenciable (1977), alcaldable (1978), rectorable (1996), i qualcuns altres.[4]
            En català, naturalment, els primers exemples d’aquestes formacions són molt posteriors als castellans: al CTILC[5] tenim ministrable el 1969 i el 1974, i presidenciable el 1979, però no hi són documentats ni papable, ni alcaldable, ni rectorable, i tot plegat és un indici clar que no tenen dins la nostra llengua gens de tradició, que són una innovació molt recent no gens natural, una innovació deguda, com tantes d’altres, a la influència castellana, una innovació que, a orelles dels qui encara tenim la sensibilitat lingüística de la genuïnitat, ens ofèn, perquè violenta el nostre sistema tradicional. I en tenc encara una prova més contundent: als mitjans de comunicació de Mallorca, on del primer regidor de l’ajuntament se’n diu batle, mai se’ls ha acudit dir que tal o tal altra persona és *batlable, perquè és una formació aberrant; en canvi, com que en castellà es diu també alcalde i d’aquest n’han fet alcaldable, alguns professionals dels mitjans de comunicació de Catalunya (perquè aquests mal derivats han sorgit dins el llenguatge periodístic) decidiren que en català també d’alcalde en podien fer alcaldable, i si poden fer alcaldable també poden fer tots els altres... El pes del castellà en la llengua periodística és aclaparador.
            He dit al començament que la Dra. M. Teresa Cabré, en fer la descripció de la derivació catalana dins la GCC no esmentava per a res aquesta hipotètica derivació en -ble de bases nominals, perquè efectivament segons els seus coneixements (que són molts) no existia. Sorprenentment, però, a la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (2016), de la qual ella és la màxima responsable, com a presidenta de la Secció Filològica, hi podem llegir (pàgina 402):

D’una manera esporàdica, el sufix -bl(e) apareix amb bases nominals en adjectius que expressen la possessió d’una qualitat (saludable, veritable) o que indiquen que es tracta d’un possible candidat al càrrec que designa la base nominal (papable, alcaldable, presidenciable). Tant amb uns noms com amb els altres, el sufix va invariablement precedit de la vocal a.
           
          És a dir, amb pocs anys (14) hem passat de considerar inexistent en català aquesta derivació a beneir-la i consagrar-la dins les pàgines de la gramàtica de l’IEC. La institució que ha de vetlar per la correcció i genuïnitat de la nostra llengua avala una formació molt recent de clara i incontestable influència castellana, una formació que a més a més és absent de la llengua popular i que només apareix als mitjans de comunicació, vehicle manifest de solecismes constants. I a més a més ho fa amb trampa, equiparant aquests derivats a adjectius acabats en -ble de validesa formal indiscutible, perquè saludable i veritable no són derivats catalans d’una base substantiva: saludable és probablement el llatí salutabilis, si bé podria ser perfectament format de la base verbal saludar (originalment ‘donar/desitjar salut’ a qualcú); i veritable és el francès véritable.[6] N’hi ha bastants, d’adjectius en -ble, que no són realment formacions autòctones per derivació, sinó que són o bé llatinismes (formidable, laudable, permeable, afable, inefable, irrefragable, friable, amigable, potable­­...) o bé sobretot francesismes (com els citats veritable, viable, penible).
         Aquests barbarismes en -ble promoguts per l’IEC havien quedat en certa manera amagats dins el milenar llarg de pàgines de la seva gramàtica, però ara han estat propagats dins la llista de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III, Lèxic (2018), i he de confessar que gràcies a aquesta llista els he descoberts, perquè per a mi era impensable que la Secció Filològica acollís acríticament tals aberracions lingüístiques. És lamentable (llatinisme) que la nostra institució màxima de reglamentació de la llengua, en lloc d’imposar-s’hi, es deixi arrossegar per la dictadura dels mitjans de comunicació, promotors del catanyol més descarat. Ben lamentable...


[1]Navegable i transitable pareixen formacions irregulars, però realment no ho són, perquè si bé segons el DLC navegar i transitar són verbs intransitius, en la consciència popular també són transitius, com mostren alguns exemples recollits pel DCVB (L'home... va per la terra, navega la mar, passejant-la moltes vegades, Cordial 8 vo; Es carrer de Sant Miquel és més transitat per carruatges y caminants, Ignor. 16. ); esquiable, de formació molt moderna, és clarament analògic d’aquests altres. Bastaria que el DLC reconegués aquest ús transitiu dels verbs, ben antic per a navegar i transitar, perquè aquests derivats “irregulars” deixassin de ser-ho.
[2] Vegeu l’article de Rafael García Pérez: "Derivados denominales en -ble en español moderno y contemporáneo", a Estudios filológicos  61 (2018), 21-33; d’aquest provenen totes les dades següents.
[3] Vegeu també aquests lemes al Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales (https://www.cnrtl.fr/)
[4] També ja el 1970 Vicente García de Diego recull aquests possibles derivats a la Gramática histórica española, pàgina 275, amb els exemples ministrable, canonjible.
[5] Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (https://ctilc.iec.cat/)
[6] Coromines (DECLlC, IX, 136-137), basat més en hipòtesis que en dades reals, defensa que veritable és una forma catalana d’origen, però ell mateix no en dóna cap exemple medieval, sinó que tots són dels segles XIX i XX. En francès, en canvi, n’hi ha una abundant documentació ja des del segle XII (https://www.cnrtl.fr/), dada que contrasta amb l’únic exemple antic que en recull el Corpus Informatitzat del Català Antic, una citació de Sant Vicent Ferrer, de sentit molt dubtós. Véritable és agafada d’un llatí medieval *veritabilis, que indirectament trobam documentat a l’obra De distinctionibus Magistri Wilhelmi monachi Ramesiensis super Cantica Canticorum (s. XII): “Una [beata Maria] singulariter Deo grata, specialiter amata, ueritabiliter honorata, sublimiter exaltata.” (Vegeu J. Leclercq: Les Disctintiones super Cantica de Guillaume de Ramsey, a Sacris Erudiri X (1958), 329-352.) L’existència de ueritabiliter implica la de ueritabilis, derivat de ueritare (verb documentat a una obra de John Peckham, s. XIII. Vegeu http://logeion.uchicago.edu/veritare .)


(Publicat en primera versió a Cercle Vallacorba [https://sites.google.com/site/cerclevallcorba/], 16-5-2019)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG