dimecres, 1 de març de 2017

Antoni Mª Badia i Margarit, dialectòleg*


 
El Dr. Badia i Margarit va començar la seva llarga carrera lingüística dedicat simultàniament a la gramàtica històrica i a la dialectologia, cosa no gens estranya, perquè les dues disciplines estan estretament lligades una a l’altra. Hem de pensar, a més a més, que els primers anys 40 els ensenyaments filològics a la Universitat de Barcelona estaven molt limitats a les escoles més tradicionals, per dues raons: una, perquè amb la guerra espanyola la universitat s’havia buidat de bona part dels professors, exiliats o expulsats pel règim franquista; l’altra, perquè la guerra a Europa no permetia l’intercanvi de coneixements o d’experiències amb altres centres d’investigació i ensenyament superior. L’estudiant Antoni Badia es va haver de conformar a estudiar allò que li oferia, més que els professors, la biblioteca:

Vaig entrar a la Universitat l’any 1939, quan havien transcorregut pocs mesos des de l’acabament de la guerra civil amb la victòria de Franco. La Universitat ideològica que ens rebia posava a prova els estudiants més coratjosos; de més a més, la Facultat de Filosofia i Lletres i, dins ella, la seva secció de Filologia Romànica, era gairebé un desert: exiliats, proscrits o confinats bon nombre dels seus professors, pràcticament ens formàrem com uns veritables autodidactes. Sortosament, tot plegat m’esperonà a rodejar-me de llibres i revistes especialitzats, i a preparar-me en les matèries que avui anomenem lingüística diacrònica.[1]
I, com diu ell mateix, els seus manuals varen ser la Gramática Histórica Española i els Orígenes del español, de Ramón Menéndez Pidal, que feia mig segle que regnava damunt la filologia espanyola. Però, també ho conta ell mateix, interessat pel català –oficialment marginat de la universitat–, es va engrescar i entusiasmar amb el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i es va empassar, molt més penosament, els articles d’Antoni Griera reunits a Contribució a una dialectologia catalana (1921). I hi va afegir altres estudis importants, com Die Mundart von Alacant, de Pere Barnils, i El parlar de Cardós i Vallferrera, de Coromines, un dels millors exemples metodològics; i encara d’altres de romanistes alemanys o de Francesc de B. Moll. I també, esperonat per Antoni Griera (deu ser de les coses més profitoses que va fer aquest personatge), s’interessà per l’Atles Lingüístic de França i els estudis de Jules Gilliéron. És a dir, quan va acabar els estudis a la Universitat Antoni Badia s’havia fet ell mateix un voluminós bagatge dialectològic que l’empenyeria a dedicar-s’hi com a investigador tot d’una. Però com que per a un dialectòleg és imprescindible el treball de camp, és a dir, la recerca de la llengua directament dels informadors, el nou llicenciat Badia va voler aprofitar l’oportunitat que li oferia un curs d’estiu de filologia organitzat per Griera a Ripoll el 1944 per a fer les seves primeres pràctiques com a enquestador, i veureu quina va ser aquesta primera experiència amb les seves pròpies paraules:

La primera lliçó pràctica que en vaig rebre fou capolant i decebedora. Encara en els primers anys quaranta, Antoni Griera organitzà uns cursos d’estiu de filologia, a Ripoll. Crec que era en el curs 1944 i jo, llicenciat d’un any. Ens fou anunciat que hi faríem enquestes amb un informador, que Griera interrogaria, mentre que nosaltres en prendríem notes. Així se’ns presentà un home, tirant a vell, comunicatiu. Encara no havia passat mitja hora d’enquesta, els pocs assistents al curs ja ens dèiem en veu baixa que era “un Fabra disfressat de pagès”. Interrompia el discurs de Griera, el contradeia, li retreia que ell tenia un diccionari que no duia el mot en qüestió, etc. Una riota. Però la cosa més greu era que, malgrat la defensa que Griera feia de la pregunta indirecta, ell mateix, que anava per feina, si aquell bon home trigrava a comprendre-la, li feia, per exemple: “D’això que us descric, no en dieu els clamàstecs?” En vaig concloure que jo havia après com no s’havien de fer les enquestes. La primera lliçó havia estat un desastre o, si voleu, eficaç, molt eficaç, per negationem.[2]
Bé, el fet és que després d’aquesta curiosa experiència, Badia començà seriosament la seva dedicació a l’estudi de la llengua parlada. El seu primer centre d’interès dialectal va ser l’Alt Aragó i la Ribagorça, per on va fer enquestes en dues tongades molt pròximes: el 1944, amb la intenció d’arreplegar dades per a la confecció de la tesi doctoral (que li dirigia Dámaso Alonso), dedicada als pronoms hi i en a la Península Ibèrica, perduts en els parlars iberoromànics, però conservats en els parlars aragonesos més pròxims al català; i el 1947, tesi ja culminada, per a completar les dades que li havien de servir per a la monografia, publicada el 1950, El habla del Valle de Bielsa, per la qual va rebre el premi “Antonio de Nebrija” del CSIC el 1948. Però la primera excursió aragonesa, de 1944, no només li serví per a la tesi, sinó que aplegà informació i dades suficients per a publicar, el 1947 i el 1948, un treball dedicat a la morfologia, Sobre morfología dialectal aragonesa (BRABLB, XX), i una Contribución al vocabulario aragonés moderno (CSIC). Aquests són sobretot treballs de descripció simple de les dades obtengudes, descripció morfològica el primer i llista de paraules, amb la seva significació i localització, el segon, sense gaire més elaboració. Però El habla del Valle de Bielsa és un treball molt més elaborat, les dades del qual va obtenir, per una banda, en conversa dirigida entre diversos parlants, amb un qüestionari preparat a partir d’un qüestionari de Griera; i per altra banda, escoltant converses entre un acompanyant seu d’allà i altres persones amigues d’aquest. Amb el mètode de “Wörten und Sachen” com a base, recull la parla de la vida material, dels costums, de les creences i de la cultura popular. A la introducció fa una descripció molt detallada dels factors geogràfics i socials que condicionen el dialecte, que considera ja en fase de decadència. Per molt que sigui un treball primerenc, d’un estudiós amb poca experiència, s’ha de dir que és un treball excel·lent, modèlic dins l’orientació tradicional de les monografies descriptives d’un parlar local, dividit en tres parts (fonètica, morfologia i sintaxi, i lèxic) i  una petita antologia de texts populars.
Fets i publicats aquests estudis, Badia va deixar el tema dels parlars aragonesos i dedicà els seus nous esforços al domini català, però és interessant remarcar que gràcies a les seves investigacions aragoneses va poder publicar un article a la revista Orbis (Notes sur le langage des femmes et la méthode d’enquête dialectologique, 1952) en què contradeia el prejudici existent dins la dialectologia tradicional, des de Gilliéron i passant per Griera i altres enquestadors, que les dones eren males informadores i, per tant, se n’havia de prescindir sempre que fos possible, cosa que ell confessa que va fer el 1944, quan encara estava molt influït per Griera. En aquest article, Badia proclama que la Tia Roseta va ser el millor informant que va tenir durant les enquestes a Bielsa de 1947, i que, sobretot quan es tracta d’estudiar dialectes en estat avançat de descomposició, les dones tenen un valor indiscutible com a conservadores d’un parlar tradicional. Cal tenir en compte que són consideracions fetes fa més de 60 anys i en el marc de la dialectologia tradicional.
Ja he dit que després d’aquesta primera etapa aragonesa, Badia centra ara el seu interès d’estudiós dels dialectes en l’àmbit català, cosa que no li impedeix fer encara qualque article posterior en què aprofita els seus materials aragonesos, com el de 1952 titulat Sobre metodología de la encuesta dialectal, presentat al “I Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” de Saragossa. Però aquest any mateix, a més a més d’un curt article en què descriu i analitza els anglicismes del menorquí, Antoni Badia presenta, amb Germà Colón, de Castelló de la Plana, just acabat de doctorar (i que amb el temps seria també una altra gran personalitat de la Filologia), a les pàgines de la revista Orbis un projecte que acabaria sent una altra de les grans obres de la Filologia Catalana, comparable als Diccionaris d’Alcover i Moll i de Coromines: l’Atles Lingüístic del Domini Català. En efecte, varen ser Badia i Colón els qui iniciaren aquesta obra, motivats per la manca d’un atles que realment pogués ser considerat com a tal al nostre país, car l’Atles Lingüístic de Catalunya de Griera, a més de ser molt imperfecte, estava aleshores inacabat i no esperaven que mai pogués ser acabat. Badia i Colón aprofitaren el congrés de Lingüística Romànica de Barcelona de l’any següent (1953), per a mostrar personalment als congressites els seu projecte, als quals n’explicaren els objectius i la metodologia. Com és natural, els objectius prevists eren molt més ambiciosos d’allò que després va ser la realització de l’Atles, però és evident que l’empenta inicial va ser importantíssima perquè el projecte tiràs endavant. De la metodologia que anunciaven, era sobretot un fet innovador la tria de les localitats i la previsió de tres tipus de qüestionari: un de general, un de reduït que es passaria només a 15 localitats predeterminades i un d’ampliat (fins a 3.000 qüestions), també només per a unes localitats concretes. En canvi, mantenien el prejudici heretat de Gilliéron i de Griera de no entrevistar, per al qüestionari general, més que un sol subjecte, que havia de ser home, de 35 a 50 anys, pagès, petit propietari territorial (si fos possible), d’una certa intel·ligència natural i amb poca instrucció escolar. Les dones quedaven excloses del qüestionari general (“puix és molt difícil obtenir de part de les dones una atenció sostinguda tot al llarg d’un qüestionari tan desenvolupat”[3]), però sí que se les tendria en compte per al qüestionari reduït. És curiós com el manteniment d’aquest prejudici era en certa manera contradictori amb l’experiència de Badia, de què ja he parlat abans, de la Tía Roseta a la Vall de Bielsa. I és que realment costa molt alliberar-se dels prejudicis existents, i més quan aquests han format part de projectes anteriors que hom considera uns precedents. Bé, el fet és que el projecte ja estava definitivament llançat i que ara calia fer-lo realitat, i Badia i Colón s’hi dedicaren amb entusiasme, però el 1954 Germà Colón s’establí a Basilea i, si bé no se’n despenjà de tot d’una del tot, la seva participació efectiva es va fer més dificultosa. En canvi, aquest mateix any un jove Joan Veny, de només 22 anys, es llicencià en Filologia Romànica i va ser reclutat per Badia per a col·laborar en l’atles. Va ser un gran encert, potser comparable al d’Alcover quan va pescar Francesc de B. Moll, perquè amb el temps seria Joan Veny l’ànima de l’atles i l’encarregat de realitzar-lo. Així doncs, Badia, Veny, Colón des de la llunyania, i, al cap de poc temps, un col·laborador nou que venia de la universitat de Tolosa, Manuel Companys (recomanat per una altra figura de la dialectologia, el seu mestre Jean Séguy), començaren a confeccionar el qüestionari i a planificar les enquestes; Manuel Companys, innovador, els convencé d’enregistrar-les en magnetòfon, però entre tots decidiren que tanmateix no prescindirien de les transcripcions fonètiques al moment; valia més tenir-les en veu i en paper que no només en veu tota sola. El 1957 Badia, Veny i Companys feren la primera enquesta de prova (enquesta de la qual Badia va obtenir informació útil per a un treball onomasiològic publicat el 1958: Les dénominations catalanes de la coqueluche), i l’any següent la segona, i amb aquesta experiència acabaren de lligar tots els caps per a poder fer ja la primera enquesta de veres, que no va ser fins a 1964: del 3 al 5 de juliol Antoni Badia i Joan Veny varen fer la primera entrevista “oficial” de l’ALDC a Sant Pere de Ribes. Un altre gran projecte de la filologia catalana estava en marxa, aquest pic per iniciativa d’un ‘catalunyès’ i un valencià, i amb la col·laboració indispensable d’un mallorquí. ¿Voleu una prova més clara de la realitat dels Països Catalans? Hem de dir, aquí, que Manuel Companys se’n va retirar abans de començar les enquestes ‘bones’ i que Germà Colón, instal·lat a Basilea, no hi pogué participar; per això, el 1965 Badia i Veny cercaren més col·laboradors i els trobaren en les persones de Joan Martí, Lídia Pons i Joaquim Rafel, avui en dia també reconegudes personalitats de la filologia catalana. L’Atles, reforçat amb aquests nous investigadors, va tirar endavant, però Antoni Badia, potser perquè veia que ja no feia tanta de falta, se n’anà decantant, interessat per altres disciplines de la lingüística, especialment la sociolingüística, i el 1967 ja només va fer una enquesta, i llavors no hi tornà fins el 1975, quan a l’Alguer omplí només parcialment el qüestionari. Sobre aquest decantament, explicava el 2004 el Dr. Badia:

gairebé sense adonar-me’n, i sense formular-m’ho mai d’una manera explícita, vaig abandonar l’atles estimat i entranyable, tant pel contingut de l’empresa com per les persones que hi estaven implicades. Acabaré aquest paràgraf, només dient dues coses: a) una, que mai ningú no m’ha fet cap retret pel meu capteniment desconcertant..., i b) l’altra, que allò que alleujava la meva pena immensa era la convicció que l’obra se salvaria per Joan Veny (com així ha estat). Feliçment, l’atles ja existeix... Laus Deo. Ja em puc morir tranquil.[4]
La realitat, doncs, és que ja dins els anys 60 Antoni Badia començava a tenir altres inquietuds científiques que la dialectologia, a la qual encara, però, dedicava bastant d’atenció i que, en veritat, no deixà mai del tot. El 1963, mentre estava engrescat en la preparació de l’Atles, havia publicat a l’Enciclopedia de Cultura Española l’article descriptiu, sintètic, Dialecto balear; el 1965 començava una sèrie d’articles sobre el vocalisme de Barcelona amb Función significativa y diferencial de la vocal neutra en el catalán de Barcelona; al qual havien de seguir Predominio de las vocales abiertas /è/ i /ò/ en el catalán de Barcelona (1968), Algunes mostres de les igualacions ɛ = e i ɔ = o en el català parlat de Barcelona (1969) i Les vocals tòniques E i O en el català de Barcelona. Assaig d’anàlisi fonològica de la situació actual (1970), aquest darrer el més llarg, documentat i raonat de tots, un vertader exemple de mètode. Entre molts altres mèrits, aquests articles tenen la virtut de mostrar que el parlar de Barcelona també és un dialecte i que com a tal pot ser estudiat. És un detall molt a tenir en compte per aquells que només consideren ‘dialectes’ els parlars allunyats de Barcelona (que n’hi ha).
Les aportacions del Dr. Badia a la Dialectologia, o relacionades amb la Dialectologia, no s’acaben aquí, ni de molt, però sí que és cert que són més espaiades amb el pas del temps. Recordem el polèmic article dedicat als suposats mallorquinismes de Ramon Llull (Dialectalismes baleàrics en Ramon Llull? 1979), o aquell altre en què repassa els mallorquinismes de la traducció de Mirèio feta per Maria Antònia Salvà (1998), i recordem també la seva contribució al debat sobre els conceptes de “llengua” i “dialecte” (Entorn del concepte de “llengua” i “dialecte” aplicat sobretot al català, 1981), amb justificacions que han estat rebutjades per altres estudiosos del tema. I és també remarcable la síntesi històrica que fa de la dialectologia com a disciplina, des dels orígens fins a l’actualitat (els anys 80 del segle passat), mostrant-ne els objectius i els mètodes en cada època (De la dialectología historicista a la dialectología sociolingüística, 1987). Però el tema que el preocupà especialment, es veu que des dels primers anys de dedicació a aquesta disciplina, va ser la divisió del domini català en els dos blocs tradicionalment reconeguts, català occidental i català oriental. S’hi capficà des de ben prest (ja va ser l’objecte d’una conferència a Sabadell el 1965) i el va mantenir com a tema preferent fins que, després de dedicar-hi nombrosos cursos, conferències i ponències, arreu del nostre país i a l’estranger, va concretar la seva teoria en el llibre La formació de la llengua catalana (1981), amb el qual va provocar una polèmica que l’obligà a arrodonir els arguments amb noves hipòtesis que va publicar dins el volum col·lectiu Els Països Catalans, un debat obert (1984), amb el títol L’origen de la llengua catalana. Les propostes que hi fa són, certament, molt agosarades, i mal interpretades podrien donar combustible als qui proclamen que el valencià i el mallorquí ja existien abans de la colonització catalana dels territoris respectius (aquests, però, per sort no llegeixen mai filologia científica). Teixeix una hipòtesi difícil, arriscada, però ho és tant que només és possible provinent d’una personalitat tan informada, tan cultivada, tan erudita, amb una capacitat de raonament tan ben conformada, que per la força ha de ser com a mínim oïda i escoltada, i per això mateix respectada.
El Dr. Badia, sense ser considerat pròpiament un dialectòleg, va fer una aportació important a la dialectologia catalana, dins la qual destaca, primordialment, ho repetesc, l’ALDC, iniciat pel seu impuls i acabat (esperem-ho) per l’impuls del Dr. Joan Veny, a qui Badia va implicar-hi. Crec que és just posar fi a aquesta meva intervenció donant-li novament la paraula, amb un curt paràgraf que mostra el seu entusiasme per aquesta disciplina:

Potser sí que es pot parlar, sempre amb sordina, d’una modesta aportació meva a la dialectologia. En tot cas, no sóc jo qui ho ha d’avaluar. En canvi, sí que puc fer una afirmació franca i sincera: la dialectologia ha marcat, amb una finor notòria i indeleble, la meva vida professional i humana. És aquesta empremta la que m’ha dut ací i la que us hi ha dut a vosaltres. Gràcies de tot cor per haver-vos-hi sentit cridats i per haver-hi vingut.[5]


* Exposició feta el 18 de febrer de 2015 a l’Aula de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la UIB dins la Jornada d’Homenatge a Antoni Mª Badia i Margarit, organitzada pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i l’IEC.
[1] A. Badia i Margarit: Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1995; p. 9.

[2] A. M. Badia i Margarit: Dialectologia sinuosa, dins Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa?, Barcelona, IEC, 2005; ps. 17-18.

[3] VII Congreso Internacional de Lingüística Románica. Universidad de Barcelona, 7-10 de abril de 1953. Tomo II: actas y memorias, publicado por A. Badía - A. Griera – F. Udina; Barcelona 1955; p. 658.

[4] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 24.


[5] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 37.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG