L’envestida del nazionalisme espanyol

16 de maig de 2000

Es veia a venir, després de les darreres eleccions al Parlament espanyol, una ofensiva general del partit guanyador contra els moviments defensius de les nacions sotmeses mal anomenades “perifèriques”. Per molt que el PP s’hagi presentat com un partit modern, civilitzat, democràtic, respectuós amb la diversitat i amb les minories, la seva essència espanyola i el seu passat (?) recent franquista pesen més dins el seu comportament que la nova imatge que pretén mostrar internacionalment.
El Partido Popular, encara que hagi guanyat les eleccions, veu amb molt mal ull que aquest guany hagi estat a costa del PSOE, però no a costa dels moviments sorgits, a les nacions dominades, com a defensa enfront d’una actuació secular destinada a la destrucció del seu patrimoni i a la folklorització de la seva cultura. No havent estat capaços per les urnes d’anul·lar la defensa basca i catalunyesa, que en conjunt sortiren reforçades de les eleccions, no havent pogut aturar el creixement del sentiment nacional gallec, que augmenta contínuament més que no es pensaven, havent sentit com se’ls clavava una altra espina a Aragó, amb la irrupció de la Chunta Aragonesista, i desesperats de veure que el minoritari moviment reivindicatiu nacional a les Balears ha aconseguit jugar un paper important en la gestió autonòmica, el PP ha començat una ampla ofensiva a tots els fronts per a intentar assolir per les males allò que no ha pogut assolir per les bones.
Al Congrés han volgut llevar protagonisme al Bloc Nacional Gallec impedint-li, discrecionalment, la formació de grup parlamentari.
Al País Basc les maniobres són constants i evidents: es tracta d’impedir que el govern controlat per bascs pugui fer res de profit i de bombejar insistentment el poble per a fer creure que la culpa de tot el que allà passa és dels que ells anomenen “nacionalistes”, com si els tirs i les bombes venguessin del govern. Amaguen, però, que ells no han fet res mai –ni des del País Basc ni des de Madrid– per a evitar que hi hagués més violència, i tots intuïm que, políticament, el PP està millor amb morts i ferits que sense.
A Catalunya el PP s’ha llevat ja la màscara de moderació i aprofita la nova situació per a estrènyer el govern i dur-lo al seu redol: si vol aconseguir res de Madrid haurà de fer-li concessions i comprometre’s, d’entrada, a ni tan sols parlar de la possibilitat de retocar l’Estatut. A més, alimenta els qui es mouen contra la Llei de Política Lingüística encoratjant-los i oferint-los suport, com en el cas de la denúncia al rector de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona. No tan sols el govern espanyol del PP no es va voler posar de part dels seus súbdits “espanyols” de Catalunya quan aquests varen decidir que com a mínim el 25 % del cine s’havia de poder veure en català a casa seva, sinó que s’hi va posar declaradament en contra i a favor de les productores nord-americanes. Un govern suposadament democràtic actuant en contra de la majoria dels seus propis ciutadans! Al final hauran guanyat i la Generalitat de dalt no tendrà més remei que retirar el decret i acceptar la misèria que les productores vulguin donar.
A València, on la situació de la cultura autòctona i de la llengua catalana és molt preocupant –només un terç de la població valenciana té el català com a primera llengua i just just un cinquanta per cent s’hi expressa amb una certa naturalitat– el govern del murcià Zaplana es manté en el secessionisme lingüístic i al mateix temps es nega a exigir als funcionaris docents uns coneixements mínims de “valencià”, mantenint constantment plets amb les universitats per aquestes qüestions. Els del PP saben que València és la més dèbil de les regions catalanes sota sobirania espanyola, saben que és allà on ja hi ha més feina feta de desculturalització, i és on pitgen més fort.
I a les Balears, que creien tenir ben controlades, han trobat ara la manera d’agitar els ingenus contra el petit govern local amb la qüestió dels parcs naturals i de la sequera.
Però allò que és més preocupant és que el PP usa la mentida per a aconseguir els seus fins, igual que els nazis escamparen moltes de mentides contra els jueus per a justificar-ne la persecució. Els del PP menteixen quan diuen que la culpa de la violència al País Basc és del govern autònom; menteixen quan ells s’autoqualifiquen de “no nacionalistes”, perquè ells són ultranacionalistes espanyols; menteixen quan alarmen de la persecució del castellà a Catalunya; menteixen quan declaren que la manifestació, la reunió de regidors i l’espectacle “Germania 2007” del passat dia 6 a València varen ser una provocació violenta que pot conduir a l’aparició de grups terroristes; i menteixen quan volen fer creure als propietaris dels futurs parcs naturals de les Balears que no podran disposar de les seves propietats, que no podran entrar a casa seva de nit, que no podran sembrar allò que voldran i altres bajanades per l’estil.
Aquest és el vertader nazisme que guanya terreny, el que es serveix de la mentida per a rematar una feina començada fa quasi tres-cents anys i que està ja ben avançada: l’extermini de les nacions no castellanes incloses dins Espanya. El més trist d’això és que, a casa nostra, conscientment o inconscientment –no ho sé– són molts els votants, fills per naturalesa d’una d’aquestes nacions, que han decidit donar la raó a la mentida i afavorir l’extermini. L’autoextermini, el suïcidi de la col·lectivitat.