Multilingüisme i normalització lingüística

11 de desembre de 2000

El procés d’unió europea té, tal com es duu a terme, molts més defectes que virtuts, d’entrada perquè –com ja he assenyalat jo mateix a qualque escrit anterior, i com ho ha fet també qualque altre articulista– es fa a partir dels interessos d’uns estats majoritàriament ignorants de la seva pròpia realitat social diversa –si no hi són clarament contraris–, de manera que aquells que hi tenim una capacitat d’influència nul·la o, en qualsevol cas, mínima, pràcticament no ens hi podem sentir representats ni, per això mateix, còmodes.
Però si és ver que els defectes són molts, vull també reconèixer que hi ha qualque virtut, en aqueix procés, i en concret n’esmentaré una: l’habituació de la població al multilingüisme i al multiculturalisme. Encara que quasi tots els estats europeus han tendit històricament a forjar l’estat-nació, esforçant-se a eliminar la diversitat cultural interna –crec que no hem de menester que posi exemples–, la realitat és que encara el mosaic lingüístic d’Europa és força ric, entre altres coses perquè els mateixos estats són majoritàriament diferents en aquest aspecte. Això fa que la gent que es mou una mica s’hagi hagut d’acostumar a topar-se amb llengües que no coneix, o n’hagi hagut d’aprendre, per anar amb una certa comoditat pel món, o que s’hagi provocat a les institucions supraestatals un conflicte lingüístic que per ara s’ha resolt de la manera més senzilla (cooficialitat de totes les llengües estatals), però que dins un futur pròxim s’haurà de resoldre d’una altra manera, perquè seran inviables unes institucions amb una vintena de llengües absolutament igualades. La població europea, per tant, s’està acostumant al multilingüisme, i els estats prest hauran de trobar una manera de resoldre aquest multilingüisme a les institucions, que forçosament comportarà fer concessions, a uns més que als altres, que suposaran rebaixar els fums a molts dels més vanitosos.
El fet és que actualment, deixant de banda la problemàtica institucional, el poliglotisme comercial és ja corrent a Europa. La majoria de productes que podem comprar a les botigues ja estan etiquetats en més d’una llengua, de les quals les més freqüents són el castellà, el portuguès (n’hi ha molts que just tenen aquestes dues llengües, indici que el seu àmbit comercial és sobretot la Península Ibèrica i les illes pròximes), l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany i el grec. Però també hi trobam bastant l’àrab, el turc, algunes llengües nòrdiques i, darrerament, ja el rus (bé, no sé cert si és rus, búlgar, ucraïnès o una altra, però és escrit en cirílic) i el romanès. Amb una paraula, els fabricants posen als embolcalls totes les llengües que els convenen, i això no pareix que ofengui ningú ni que els impliqui un sobrecost mal de dur. Per a aquelles comunitats minoritzades dins un estat que comparteixen la llengua amb la d’un estat independent, aquesta és sense cap dubte una via (no suficient, és clar) ja oberta de normalització, i sé ben cert que són molts el gallecs que agraeixen l’existència de Portugal o d’alsacians que s’identifiquen amb les inscripcions en alemany.
Tot plegat em duu a fer unes quantes reflexions. Primera: queda ben demostrat que si el català no és més present a l’etiquetatge comercial és, senzillament, perquè els fabricants no ho volen o –simplement– no s’ho han plantejat, però que en cap cas això els ha de representar un perjudici econòmic. Hi pot haver una despesa inicial per fer bosses, capses o etiquetes noves, però després els costarà igual s’hi hi ha 3 llengües que si n’hi ha 4 o 5. En qualsevol cas, ja hi ha una marca de supermercats que duu els seus productes en 4 llengües “hispàniques” i no pareix que de moment hi perdin gens. (No sé si és molt freqüent o excepcional el cas d’una senyora de Logronyo que es va queixar a un fabricant perquè a una etiqueta hi havia també el text “en català”. Quan li varen dir que era en portuguès, va respondre: “¡Ah!, bueno, si es así vale.”). Segurament una acció institucional encaminada a afavorir la introducció de la llengua catalana, sense llevar-ne cap altra (si és el desig del productor), a l’etiquetatge dels productes fets a ca nostra seria ben rebuda en la majoria de casos. Segona reflexió: la presència d’una llengua nacional normalitzada no està en conflicte amb el multilingüisme a l’etiquetatge. Hem d’insistir en el fet que la societat com a tal només pot funcionar ben cohesionada amb una sola llengua de relació, però als productes que es compren n’hi pot haver moltes, de llengües, i això no ens ha de fer por, perquè a més a més el futur va cap aquí. Tercera reflexió: si aconseguíem que Andorra, com a estat sobirà que és, exigís la presència del català als productes que s’hi venen, tots ens en beneficiaríem de rebot, perquè és evident que no hi hauria un empaquetament especial per als béns venuts al Principat. Aquest hauria de ser un altre dels objectius d’una política concertada de normalització lingüística.