El museu dels horrors

27 d'agost de 2003

L'11 de novembre de 1918 la república de Letònia va proclamar la seva independència. Aquesta declaració formal, però, no va tenir efectes polítics reals immediats, perquè aleshores Letònia estava ocupada per les tropes alemanyes, que el mateix dia s'havien rendit a les potències enemigues occidentals, vencedores així de la I Guerra Mundial. Temeroses aquestes potències de la revolució bolxevic que havia esclatat a l'imperi rus, demanaren als alemanys que mantenguessin el front oriental, però aquests ja no hi veien sentit, a continuar la guerra, i cediren aviat a la pressió de l'exèrcit revolucionari de Lenin, que amb poc temps s'escampà per quasi tot el territori letó. Això no obstant, el govern provisional, replegat a un racó de la costa bàltica, aconseguí formar unes forces militars (dins les quals hi havia membres de l'antic exèrcit imperial prussià) que reemprengueren la lluita per l'alliberament efectiu. Amb l'ajuda dels aliats occidentals (sobretot del Regne Unit i dels Estats Units d'Amèrica), aquestes forces letones reconqueriren el país durant tot 1919 i la primera meitat de 1920, fins que l'agost d'aquest any Lenin va consentir a reconèixer la independència efectiva de la república bàltica. Va ser, doncs, l'11 d'agost de 1920 quan de fet es va constituir el nou estat de Letònia, com a culminació d'un procés iniciat durant la segona meitat del segle XIX, període conegut com el Desvetlament Nacional de Letònia, coincident amb la Renaixença catalana. Després de tota una història de submissió a potències estrangeres (principalment, Dinamarca, Suècia, Polònia, Alemanya i Rússia), a la fi la nació letona era senyora del seu destí i ja no havia d'estar més al servei d'interessos forasters. La nova república tot d'una es va dotar d'una constitució democràtica i va començar el seu camí entre les nacions lliures del món.
Però aquest camí va ser curt: al cap de 20 anys, el juny de 1940, l'exèrcit roig entrava de bell nou a Letònia, i al cap de poc temps l'insignificant partit comunista letó prenia el poder, organitzava unes eleccions, a les quals no es podien presentar els partits antisoviètics, i constituïa un nou Parlament, que tot d'una demanava l'ingrés a l'URSS. Novament el petit país bàltic quedava sotmès a l'imperi rus, ara sota el terror de Stalin, com a conseqüència del pacte entre els dos més sanguinaris dictadors del segle XX europeu, Hitler i Stalin, que l'agost de 1939 havien decidit repartir-se l'Europa oriental. Per a Letònia (així com per als seus veïns Estònia i Lituània, que havien seguit uns camins paral·lels), començava la primera fase del període de repressió més llarg i horrorós de la seva història, que va durar fins a l'acabament de la dècada dels 80.
Dins aquest període hi ha tres fases diferents: de juny de 1940 a juny de 1941, la primera ocupació soviètica; de juliol de 1941 a 13 d'octubre de 1944, de l'inici de l'ocupació nazi a la caiguda de Riga en poder soviètic; de l'octubre de 1944 a l'agost de 1991, la segona ocupació soviètica (dins la qual, però, s'ha distingir l'etapa fins a la mort de Stalin –1953- i l'etapa posterior a Stalin). De les ocupacions soviètiques a l'ocupació nazi només hi ha una diferència: els responsables dels crims contra el poble letó tenen noms diferents (en darrer extrem, Stalin i Hitler), però els crims són els mateixos: persecució, tortura i eliminació de totes aquelles persones que parlin o actuïn de manera contrària als interessos dels ocupants; i implicació forçada dels letons en la II Guerra Mundial, bé en les files dels uns bé en les files dels altres. Per als stalinistes, un dels recursos preferits contra la resistència letona va ser la deportació a camps de treball dins remotes regions de Sibèria: pocs dies abans de l'arribada dels nazis, el juny de 1941, 15.500 letons (inclosos 2.400 nins menors de 10 anys) varen ser deportats, dels quals molt pocs tornaren anys endavant; el març de 1949, 42.133 persones (més del 2% de la població d'abans de la guerra) varen ser conduïdes a lloc d'"establiment especial" dins la llunyania russa. Els nazis també practicaren a Letònia la persecució dels jueus, dels quals en mataren aproximadament 70.000. Uns i altres volien debilitar el sentiment nacional letó per la colonització: els nazis havien projectat instal·lar 160.000 alemanys a Letònia tot d'una després de la victòria final (que mai no s'esdevengué); els soviètics aconseguiren d'instal·lar-hi, fins a 1990, prop de 850.000 immigrants, majoritàriament russos, bielorussos i ukraïnans.
Bé, no hi ha espai per descriure amb més detall l'horror patit per la nació letona durant aquests 50 anys del segle XX. Però sí que n'hi ha per recomanar-vos que si anau a Riga no deixeu de visitar el Museu de l'Ocupació de Letònia (1940-1991), on quedareu amb els cabells drets de veure què varen ser capaços de fer els ocupants per mantenir sotmès aquest petit país bàltic, que, tanmateix, el 21 d'agost de 1991 va tornar recuperar la seva independència, confiem que ja definitiva.
El pensament que no em deixa, en veure'l i després d'haver-lo vist, és aquest: ¿voleu dir que catalans, gallecs i bascs -potser uns més que els altres- no tenim prou elements històrics dignes de ser mostrats a un nostre museu de l'ocupació? Fugint de comparacions, ¿no seria una manera de contribuir a recobrar la nostra memòria històrica exposar a un museu documentació, objectes i imatges relacionats amb la destrucció al segle XVIII de les nostres institucions estatals pròpies, amb la repressió dels defensors de la independència (execució i esquarterament del general Moragues i els seus companys, repressió dels partidaris de Carles III d'Àustria…), amb la persecució de la llengua i la cultura catalanes (des del segle XVIII fins al XX), amb l'alçament feixista del 1936 i la repressió i l'assassinat de tants i tants activistes i intel·lectuals compromesos amb el país? Sé cert que podríem omplir ben bé un parell (mallorquí) de sales.