Dos homes de combat

16 d'abril de 2003

Don Francesc de Borja Moll i Casasnovas, aquesta gran personalitat de qui celebram el 2003 el centenari del naixement, va escriure un llibret titulat Un home de combat, dedicat a qui va ser el seu mestre, Antoni Mª Alcover (1862-1932). Hi contava, en aquest llibret, la vida, amb totes les seves il·lusions, penes i desengans, d’Alcover, l’anomenat pels seus contemporanis “Apostol de la Llengua Catalana”. Tant l’un com l’altre epítets no podien ser, efectivament, més adequats, perquè Mossèn Antoni Mª Alcover i Sureda va ser fins a la mort un home de combat, una ànima inquieta, un home que no descansà per aconseguir veure realitzades les seves grans quimeres, que eren la recopilació de l’immens tresor rondallístic mallorquí i la confecció del gran Diccionari de la Llengua Catalana, que per raons més polítiques que racionals acabà anomenant Diccionari Català-Valencià-Balear. A les dues empreses consagrà una bona part de sa vida Alcover, i el resultat va ser un Aplec de rondaies mallorquines digne de figurar entre els reculls de contes populars més importants del món, que segurament no ha estat internacionalment tan valorat com els contes de Grimm –per exemple– perquè pertany a una cultura menyspreada i ignorada fins i tot pels intel·lectuals dels estats dominants; i un magne diccionari únic en tota la Romània, elogiat per filòlegs i lingüistes de tot el món, un vertader exemple per a la ciència lexicogràfica romànica. Però els mèrits d’Alcover no són només aquests, sinó que hi hem de comptar també, per una banda, la seva dedicació a l’estudi de la filologia com a disciplina i a l’estudi de la llengua catalana en concret,  d’on varen sortir les primeres publicacions serioses sobre el català i sobre la seva variació dialectal, per la qual cosa se l’ha de considerar el fundador de la lingüística catalana; i hi hem de comptar igualment, per una altra banda, la seva incansable feina de difusor i promotor dins la societat de la causa de la dignificació social del català, d’això que ara en deim “normalització” lingüística. Però a tots aquests mèrits, que no són pocs, n’hi podem afegir encara un altre, tal vegada el més important de tots, perquè és el que va assegurar que tot l’esforç que havia fet en l’arreplega de les rondalles i del diccionari no fos de bades quan ell faltàs: el “fitxatge”, que diríem ara, als 17 anys, de qui el succeiria i que completaria la seva obra, l’esmentat Francesc de Borja Moll i Casasnovas.

En efecte, Francesc de Borja Moll començà a fer feina a can Alcover, en el Diccionari, el 1921, amb només 17 anys, però ja en feia 3 que havia pres contacte amb el canonge mallorquí, al seminari de Ciutadella, quan aqueix cercava col·laboradors menorquins. Ja tenia una bona idea de quin era l’objectiu alcoverià, i ja sabia bé què l’esperava. Mossèn Alcover tot d’una va procurar que Moll agafàs una bona preparació en filologia i lingüística, i a més d’ell mateix ensenyar-lo i posar-li a disposició la seva magnífica biblioteca (única a Mallorca en matèria de llengua i de romanística), va procurar que tengués com a mestres qualcuns dels millors lingüistes del seu temps: el Dr. Bernhard Schädel, de la Universitat de Halle, i el Dr. Wilhelm Meyer-Lübke, de la Universitat de Bonn, que li feren cursets a can Alcover mateix. Així, sense anar mai a la universitat, empassolant-se totes les obres fonamentals de lingüística i filologia que Alcover tenia a casa seva, aprofitant les visites dels grans mestres i establint contacte, personal o epistolar, amb les figures més importants d’aquesta ciència d’Europa i Amèrica, Francesc de Borja Moll es va convertir en el més fidel col·laborador del seu mestre i en el més ben preparat possible continuador de l’obra que aquell havia començat.

Quan Mossèn Alcover va morir, el 1932, amb només el primer tom del Diccionari acabat, Francesc de Borja Moll es va haver de fer càrrec de dur-lo a terme com més prest i com més bé millor. I aquí va demostrar que ell també era un home de combat. Barallant-se amb totes les dificultats que se li presentaven (de primer, essencialment econòmiques; al cap de pocs anys, amb la sublevació militar feixista, també polítiques), va anar continuant la redacció i la publicació dels fascicles, i el 1935 va acabar el segon tom; llavors, per mor de la guerra i de les dificultats de la postguerra, la publicació no es va reiniciar fins al 1949, però ara ja no es va interrompre fins que aqueixa obra magna va estar acabada, el 1962, amb el tom 10è. Varen ser uns anys molt durs, coincidents amb el període de més repressió contra la llengua catalana, però el somni de Mossèn Alcover s’havia finalment complit gràcies al seu extraordinari deixeble.

Però Francesc de Borja Moll i Casasnovas no va ser només el filòleg insigne continuador d’Alcover i autor d’una obra immensa d’investigació i de divulgació, va ser també el fundador de l’Obra Cultural Balear, el 1962; va ser l’editor de les rondaies mallorquines i dels únics llibres en català que durant uns quants decennis apareixien a Mallorca; va ser el llibreter que durant molts d’anys va oferir al públic els únics llibres en català que es podien comprar a l’illa; va ser el narrador de les rondaies mallorquines que durant els anys 60 tants d’infants mallorquins sentírem per Ràdio Popular; va ser la personalització de la cultura del país, viva i resistent entre mil i una dificultats. Per això, Francesc de Borja Moll, que va veure reconeguda aquesta immensa labor amb doctorats Honoris Causa per les universitats de Basilea, Barcelona, Palma i València, i amb premis nacionals i internacionals, va ser també un vertader home de combat, a més d’una excel·lent persona, agradable i simpàtica, senzilla, de tracte exquisit, amic de tothom que s’hi volgués relacionar, a qui vaig tenir el gust i el privilegi de conèixer personalment i de tenir com a professor universitari, i de qui, com tanta de gent, guardaré sempre el millor record possible.

Antoni Mª Alcover Sureda i Francesc de Borja Moll Casasnovas, dos extraordinaris homes de combat gràcies als quals avui en dia la cultura i la llengua catalanes conserven encara una dignitat i una presència de primer orde dins el panorama internacional. Gràcies, amics, pel vostre esforç.