diumenge, 13 de setembre de 2009

El maltès, llengua símbol

17 d'abril de 2004

El pròxim dia 1 de maig, juntament amb altres 9 estats europeus, Malta, el petit estat insular al sud de Sicília, davant la costa oriental de Tunísia,  entrarà de ple dret dins la Unió Europea. Malta és per a molts de reivindicadors dels drets polítics de les Balears un mite. Molt més petit (316 km2) i amb menys població (360.000 persones, aproximadament) que el nostre arxipèlag, és posat sovint com a exemple de la possibilitat de la independència per a qualsevol comunitat que s’ho plantegi, per petita que sigui, i hem vist viatges de polítics de casa nostra a aquelles illes per a cridar l’atenció sobre el seu estatus jurídic (la sobirania total) en contrast amb el nostre (la dependència matisada per una autonomia de pa-amb-fonteta). Jo no vull entrar ara a valorar si els maltesos independents viuen millor que els balears “autònoms”, per a la qual valoració necessitaria calibrar moltes de magnituds que desconec, i hauria a més a més de prescindir de consideracions subjectives que, vulgui o no vulgui, condicionen qualsevol valoració. Sí que vull, però, desmitificar un aspecte de la independència maltesa amb el qual tenim un cert paral·lelisme: la cooficialitat de llengües.
Com a les Illes Balears, a Malta hi ha dues llengües oficials: la pròpia del país i una d’estrangera. Això ja d’entrada pareix una anomalia: si a casa nostra l’oficialitat d’una llengua estrangera (la castellana) és justificada perquè “és la llengua comuna de tot l’estat” per mandat de la Constitució espanyola, a Malta la llengua del país, el maltès, ja fa aquesta funció de “llengua comuna de tot l’estat”, perquè el maltès és parlat a tot l’estat. Aleshores ¿per què necessita l’estat una altra llengua oficial? No té explicació racional.
Al llarg de la història Malta ha estat segles i segles subordinat a potències estrangeres, principalment a Sicília, lligada a la Corona d’Aragó des de 1287 fins a 1555, any en què es constituí el Consell d’Itàlia dins la Monarquia Hispànica. Aquesta subordinació a Sicília, formalment interrompuda el 1530 amb la cessió del govern  de l’arxipèlag a l’Orde dels Cavallers de Sant Joan de l’Hospital, explica que la llengua italiana hi tengués un paper preponderant com a llengua de cultura i institucional fins ben entrat el segle XX. Però el 1814, pel tractat de París, Malta va passar a ser de dominació anglesa, la qual cosa va representar que també l’anglès s’introduís a l’illa i a poc a poc prengués el paper de llengua important, de llengua culta, a l’italià. Quan finalment Malta va aconseguir la independència el 1964 l’anglès ja era una llengua coneguda de tota la població, estudiada a escola i usada per les institucions. Els maltesos independents preferiren mantenir la situació que no canviar-la a favor de la seva pròpia llengua, així que consagraren maltès i anglès com a llengües oficials.
La llengua maltesa és originalment un dialecte àrab de procedència magribina, implantat en aquestes illes a partir de 870 dins l’onada expansiva aràbica que comportà també la conquesta de la península Ibèrica el segle VIII, de Sicília el segle IX i de les Balears el segle X. Així com de totes aquestes altres terres en foren finalment expulsats, a Malta els àrabs s’hi quedaren per sempre, si bé a finals del segle XI es sotmeteren a la sobirania dels normands que s’havien apoderat de la veïna Sicília. A poc a poc Malta es va cristianitzar i la llengua maltesa sofrí molta d’influència romànica, especialment siciliana i, més envant, italiana, fins al punt que s’adoptà l’alfabet llatí per escriure-la. El maltès modern és, doncs, essencialment semític –com l’àrab–, però ple d’expressions itàliques i escrit amb lletres llatines.
Dins la història de la Malta arabitzada la seva llengua popular ha tengut un paper marginal a partir del seu sotmetiment a un poder estranger. L’italià primer i l’anglès després de 1814 n’han estat les vertaderes llengües de govern i de cultura, i la realitat encara ara, amb Malta independent, és molt semblant. Tot i que teòricament maltès i anglès són avui en dia cooficials a les illes, i que la Constitució estableix que el maltès és la “llengua nacional” i la llengua usada per la Justícia, la vertadera llengua de presència social absolutament dominant és l’anglès. Hi ha una situació diglòssica estable semblant a la que tenim a les Balears: la “llengua nacional” (aquí se’n diu “llengua pròpia”) és parlada amb naturalitat per tothom (hi ha molt poca immigració), s’ensenya a escola juntament amb l’anglès, s’usa molt majoritàriament a l’Església, és usada normalment als debats parlamentaris, té presència als mitjans de difusió audiovisuals (no al cine) i impresos (en què preval damunt l’anglès)… però té molt poca –poquíssima– presència escrita al carrer, absolutament dominat per l’anglès (excepte a les plaques dels noms, en maltès, com a casa nostra en català); fins i tot els rètols institucionals i les indicacions de trànsit són en anglès. Si no escoltes les converses dels autòctons (que sonen a àrab), diries que ets a un país anglòfon qualsevol: cap rètol en maltès a les botigues, cap carta de restaurant en maltès, els bitllets d’autobús en anglès, qualsevol avís públic en anglès… Només qualque placa governativa a determinats edificis o monuments està escrita en maltès. De fet, ben mirat, hi ha més presència pública escrita del català a les Balears que no del maltès a Malta.
Una recent “Llei de la llengua maltesa”, presentada el novembre de 2003, pretén promoure’n l’ús i protegir-la de la “deterioració i la perdició”, sense, però, impedir que l’anglès mantengui la seva omnipresència. És una situació paradoxal i contradictòria: un petit estat independent amb un clar senyal d’identitat que el singularitza atorga a la llengua més globalitzadora del món l’estatus de “cooficialitat”, amb la qual cosa la seva llengua nacional queda de fet relegada a un paper secundari, que ara serà revalorat amb la consideració de llengua oficial de la Unió Europea. El maltès serà el símbol de la Malta independent, però l’anglès en serà la vertadera llengua útil. Mentrestant, el català, parlat per una població vint vegades més nombrosa i amb molta més presència social, continuarà ignorat per Europa, si no és que –finalment– el nou context polític espanyol força el reconeixement de la nostra llengua. Ja ho veurem! En qualsevol cas queda ben clar que la independència és el camí més efectiu perquè el món et reconegui qualssevulla drets, fins i tot aquells que a casa teva a penes exerceixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG