dijous, 10 de setembre de 2009

Gonellisme, blaverisme i barcelonisme

4 de desembre de 2001

He sabut de manera un poc indirecta, però confirmada per una carta al director del diari "Avui" de dia 1 passat, que s'han fet dues edicions en català de Harry Potter, una a Barcelona i l'altra a València. La raó és, si ho he entès bé, que l'edició barcelonina, la primera, és massa, precisament, "barcelonina", és a dir, lingüísticament adequada sobretot per a lectors barcelonins i del seu entorn geogràfic, i poc adaptada a la llengua dels valencians.
Al meu parer, la qüestió és realment greu, perquè després de 30 anys de polèmica amb el gonellisme mallorquí –que, recordem-ho, es va iniciar no com una teoria de negació de la unitat de la comunitat lingüística catalana, sinó com una reivindicació de les formes mallorquines davant l'actitud barcelonina de menyspreu per les altres variants de la llengua– i més o menys altres tants amb el blaverisme valencià –el qual sí que sempre ha pretès diferenciar la llengua valenciana de la catalana–, resulta que els responsables editorials i els traductors no han comprès res d'aquesta qüestió i continuen amb una visió de la llengua literària catalana absolutament compartimentada i provincialitzada.
En l'Àmbit de Llengua del Congrés de Cultura Catalana (fa 25 anys!) ja es va cridar l'atenció sobre el problema que representava, per a una acceptació general per part del públic catalanoparlant de totes les comarques dels Països, el fet que la modalitat estàndard i literària del català es basàs excessivament en els parlars barcelonins. En la resolució final aprovada (amb 2 propostes alternatives, però al cap i a la fi coincidents en molts d'aspectes) es proposava un model de llengua culta general que tengués en compte la riquesa lèxica dialectal i l'existència d'una diversitat que no s'havia de veure com un malefici, sinó com una realitat neutra a la qual convenia adaptar-s'hi, perquè en aquesta realitat s'hi retrobaven els parlants. No tan sols no se'n va fer gaire cas, d'aquesta resolució, sinó que al cap de pocs anys sorgia a Barcelona un moviment d'uns pocs, però renouers, correctors i assessors lingüístics (i qualque professor universitari) que acusaven la llengua literària i la dels mitjans de comunicació de massa allunyada de la parla real, i propugnaven l'adopció d'una llengua més acostada al que deia la gent. Si la proposta no era en principi molt desencertada (era ver que de vegades s'usava una llengua massa artificial), sí que ho va ser en la pràctica: com que els qui ho predicaven eren barcelonins, la solució que propugnaven era simplement acostar la llengua literària al barceloní, i admetre molts dels seus vulgarismes i castellanismes que havien estat expressament rebutjats per Fabra, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i pràcticament tots els usuaris cultes de la llengua. Experts a fer demagògia lingüística ("s'ha de popularitzar la llengua", "s'han d'evitar els arcaismes incomprensibles", "s'han d'usar només aquelles paraules i formes que la gent diu", etc.), els activistes d'aquest grup aconseguiren influir en certs mitjans de comunicació i en certes editorials, i començaren a divulgar un model de llengua estàndard i literària que rompia amb les normes vigents (per exemple, usaven "conèixe's" en lloc de "conèixer-se", o promovien castellanismes descarats com "nòvio" o "mançana de cases") i prohibia totes aquelles expressions no dites a Barcelona (per exemple, "enguany" o "cercar", sempre evitades a favor d'"aquest any" o "buscar"). Bastants anys passats, aquesta proposta de català localista barceloní com a llengua literària general no només no ha estat rebutjada i desautoritzada en la mateixa mesura que ho han estat el gonellisme i el blaverisme, sinó que ha arribat a afectar la Secció Filològica de l'IEC, que va admetre uns quants castellanismes absolutament superflus (com "carret" per "rodet", o "entorpir") en el seu Diccionari de 1995, i no ha gosat mai oposar-se enèrgicament a aquesta maniobra contrària a l'afavoriment d'una llengua literària i estàndard vàlida per a tots els catalans. El resultat de tot aquest moviment és que el localisme barcelonista, ben instal·lat a la premsa i la TV de la capital, ha quasi justificat l'existència del blaverisme i el gonellisme i, en qualsevol cas, ha facilitat el sorgiment del localisme valencià. En lloc d'anar, doncs, cap a la vertebració d'una llengua nacional catalana en què s'hi reconeguin tots els parlants de totes les varietats dialectals, es va fent camí cap a la divisió efectiva de la comunitat lingüística, sota l'impuls especial dels qui haurien de ser els principals impulsors de la unitat.
El 29 i el 30 de novembre passats aquest tema es va tractar a unes Jornades de l'IEC a Barcelona. Es va parlar de la necessitat de contribuir a la convergència de l'estàndard, en concret des de les traduccions. Es va fer un document final en què es reflectia la conveniència segons tots els assistents (n'hi havia de pertot) de bastir una llengua literària respectuosa amb la pluralitat i riquesa dialectal i allunyada dels localismes. Un document molt ben plantejat retòricament i molt correcte, però insuficient –si no va acompanyat d'una actuació forta i decidida de les institucions responsables de la llengua– per evitar que en endavant, i de cada dia més, les editorials optin per fer versions locals de texts traduïts, com ja es fan sovint dels llibres de text de llengua catalana. Si no feim via a aturar-lo, el barcelonisme esfondrarà del tot el fràgil sentiment d'unitat dels catalanoparlants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG