dimarts, 8 de setembre de 2009

Fer-nos conèixer

2 d'agost de 2000

Anar pel món i conèixer altra gent és segurament una de les activitats més profitoses per a una persona. Constatar que de gent bona n’hi ha pertot, i que sortosament és majoria, i que no som nosaltres els únics que tenim problemes per resoldre, és en certa manera reconfortant, potser per allò que diuen que pertot toquen campanes i que mal de molts, conhort de bèsties. Però viatjar no et permet només conèixer els altres, sinó que et permet també conèixer què és que els altres coneixen de tu, i què és que desconeixen, i aquí te’n pots dur sorpreses i, sobretot, desil·lusions. Ho he pogut comprovar aquesta setmana passada durant una estada per terres poloneses, amb l’ocasió de l’assistència a un congrés internacional de lingüística.
D’entrada, cal remarcar que és inevitable que en aquestes convencions, a la llista d’assistents, qualsevol català sud-pirinenc o insular sigui assenyalat com a provinent d’”Spain”, encara que no ho hagi manifestat així expressament enlloc. Si pretens puntualitzar la cosa i fer entendre que no ets precisament “Spanish”, sinó “Catalan”, en el 99 % dels casos just aconseguiràs que et mirin com un extravagant i et comparin a personatges com Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, a Itàlia, acusat de fer separatisme oportunista per raons purament econòmiques. I n’hi ha molts que, fins i tot en el cas que siguin lingüistes, ignoren que el català és una llengua diferenciada de l’espanyol. L’1 % que ho entén, ja ho entenia abans, i per tant no li descobreixes res de nou. Però no és només això, sinó que quan et tenen per espanyol als col·legues només se’ls acudeix anomenar-te l’ETA, demanar-te pels toros i les “corridas” o citar-te el Rei, que es veu que surt molt per la televisió. Els més sabuts també saben que existeix el museu del Prado, a Madrid, i la Sagrada Família, a Barcelona, i que en aquesta ciutat es varen fer els Jocs Olímpics el 1992. Això sí, Mallorca sona a quasi tothom, si bé purament com a lloc de vacances de platja i sol.
¿Qui som els catalans davant el món? Ningú. No existim. Ens confonen amb els mateixos que des de fa segles s’encarreguen d’anul·lar-nos, amb els mateixos que l’altre dia al port de Palma envestiren de mala manera un grup de joves nostres que tenen la il·lusió que un dia vinent, que voldríem no molt llunyà, se’ns coneixerà i se’ns respectarà. Ens confonen amb els qui neguen a la nostra llengua els drets que té la seva, amb els qui han volgut reduir la nostra cultura a pur folklore local, amb els qui ens roben anualment milers de milions d’euros que, si es quedassin aquí, farien innecessària qualsevol ecotaxa o cosa similar.
Fa uns mesos es va anunciar la constitució de l’Institut Ramon Llull, a iniciativa conjunta de la Generalitat de Catalunya i del Govern de les Illes Balears, el qual s’ha d’encarregar de promoure el coneixement exterior de la nostra llengua i de la nostra cultura. És una bona i necessària empresa, imprescindible si volem anar pel món sense haver de renunciar a ser qui som o sense haver de fer explicacions incompreses i generalment inútils. Si m’ho permet, li vull fer un suggeriment, a l’Institut: que comenci per explicar a la gent on i com és el nostre país, com és la nostra cultura -la popular i l’acadèmica–, la nostra història, la nostra economia, la nostra llengua..., i també com no és, encara que tot això ho hagi d’explicar en la llengua dels receptors o, fins i tot, en la “lengua de l’imperio”. Només si els altres saben que existim i coneixen les nostres aportacions a la cultura universal s’interessaran per nosaltres, i només quan s’interessin per nosaltres s’interessaran també per la nostra llengua, una llengua d’una comunitat petita, de poc pes polític, però amb una història ben arrelada i ben particular, inconfusible. Crec, sincerament, per l’experiència que tenc de reunions semblants a aquesta darrera de Polònia, que seria un error que les primeres iniciatives de l’Institut Ramon Llull fossin simplement l’organització de cursos de llengua catalana a l’estranger. Seria com començar la casa per la teulada, un fracàs que ens duria a la decepció. I en la nostra situació no ens podem permetre cap decepció més, ja n’hem tengudes massa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG