dimarts, 30 de març de 2010

Robèrt Lafont, l'empenta d'Occitània

27 de setembre de 2009


Parlar de Robert Lafont és parlar d'Occitània, i parlar d'Occitània al segle XX és parlar de Robert Lafont, perquè si una cosa és certa és que cap dels dos noms representa un concepte complet sense l'existència de l'altre. Quan Robert Lafont va néixer a Nimes el 1923 Occitània era encara un nom i una idea incipients, amb poca tradició, a penes tan vells com el segle, promoguts per alguns intel·lectuals sobretot llenguadocians que intentaven traspassar a la seva regió els ideals de la Renaixença catalana. Entre aquests va ser principalment Antonin Perbòsc (1861-1944) qui, especialment mitjançant la revista "Occitània", continuadora el 1905 de "Mont-Segur", difongué els principis i els valors de l'occitanisme. L'occitanisme volia superar el Felibritge, aqueix moviment fundat el 1854 per Roumanille, Aubanel, Mistral i altres escriptors provençals, el qual s'havia mostrat incapaç d'assumir les reivindicacions modernes de la societat occitana i restava ancorat en la revalorització del folklore dels països d'oc, propugnant a més a més, de manera més o menys conscient i expressa, la supremacia del provençal rodanenc, escrit en una grafia basada en la francesa, com a llengua literària panoccitana. El Felibritge va quedar definitivament descartat com a moviment popular, i per tant definitivament relegat a un moviment elitista culturalista, quan el 1907 Frederic Mistral va refusar donar el seu suport a les manifestacions dels viticultors llenguadocians. L'Occitània que Perbòsc i els seus seguidors volien reconstruir donava el mateix valor a totes les regions i s'expressava en una llengua escrita en grafia clàssica, en la qual participaven en menor o major grau tots els dialectes. Excedint-se en el seu idealisme, incloïen dins la seva pàtria occitana els Països Catalans, encoratjats per alguns intel·lectuals de Catalunya que somiaven en la gran confederació occitanocatalana que els fets històrics havien impedit a l'Edat Mitjana:
Catalans, Malhorquins, Valencians, poples fraires
Que paratz com nos-aus la lenga dels aujols,
Tram l'espandi e lo temps nos semblam com rajols
Que sorga unenca a fach barrular pels terraires.
De la comba d'Aran à la ciutat d'Alguer
S'arboran de cansons, florison de campestres
Que nos son pas forencs, o gloriozes Mestres,
O reviscoladors: — Verdaguer! Balaguer!


(Antonin Perbòsc, a "Lo Gòt occitan", 1903)


Mentre el Felibritge quedava, doncs, estancat i quasi bé reduït a un moviment folklòric, fins i tot influït per la ideologia d'extrema dreta propugnada pel felibre Charles Maurras, fundador d'"Action Française", la nova idea d'Occitània va anar prenent força entre els intel·lectuals de les regions d'oc, que reclamaven -sense èxit- l'ensenyament de l'occità i recollien moltes de les reivindicacions dels pagesos i dels obrers, a la vegada que plantejaven la qüestió del regionalisme o, fins i tot, del federalisme. Entusiasmats per l'èxit del moviment catalanista a Catalunya, als anys 20 sorgeixen noves iniciatives, com la revista "Òc" (1923), lligat a la qual apareix el nom de Loïs Alibèrt, el perfeccionador de l'ortografia clàssica segons el model fabrià, revista que a la dècada següent serà occitana i catalana; i als anys 30 es funda la Societat d'Estudis Occitans (1930) i el primer partit occitanista, el "Partit Provençal" (1935), promogut per Jòrdi Rebol i Carles Camprós, federalista d'esquerra (no marxista), al qual va lligada la nova revista "Occitània". La distància ideològica i estratègica entre el Felibritge i el corrent occitanista d'on han sorgit totes aquestes iniciatives s'eixampla durant la guerra, quan la majoria dels occitanistes, entre els quals el jove Robèrt Lafont, passen a la Resistència, mentre que el Felibritge oficial manté una actitud col·laboracionista amb el règim del mariscal Pétain instaurat el 1940. Dins la Resistència, Robèrt Lafont i altres companys, molts d'ells amb lligams amb partits d'esquerra (sobretot amb el Partit Comunista), ja es plantegen la necessitat de crear una nova institució que canalitzi i potenciï els desitjos de promoció de la llengua i la cultura occitanes, vist que ni el Felibritge, molt desacreditat, ni la Societat d'Estudis Occitans (que també tenia bones relacions amb el govern de Vichy) podran complir aquesta funció a la França de la postguerra, on tot col·laboracionista quedarà marginat. Així, tot just acabada la guerra, el 1945, Robèrt Lafont i altres intel·lectuals (Carles Camprós, Fèlix Castanh, Max Allier, Max Roqueta, Ismael Girard, Renat Nelli, el menorquí Gumersind Gomila i el vallespirenc Enric Guiter, etc.; fins i tot n'hi ha qualcuns de parisencs: Jean Cassou, Tristan Tzara) compromesos amb la Resistència (la qual cosa els avala davant les noves autoritats de la República) creen l'Institut d'Estudis Occitans. La nova situació política de França, vencedora de la guerra, fa impossible que en aquell moment l'IEO plantegi el regionalisme o el federalisme, per la qual cosa de moment s'ha de limitar a reclamar el reconeixement de la cultura occitana com a cultura plenament francesa i obté un petit primer èxit el 1951, amb la Llei Deixonne que permet l'ensenyança voluntària de les llengües "regionals". Però Robèrt Lafont, per a qui incidir en l'ensenyament és essencial, no es conforma amb una acció únicament cultural i ja al començament dels anys 50, des de l'IEO, inicia el debat sobre la conveniència d'una descentralització de l'estat i la consideració d'Occitània com una regió unitària que ha de compartir un destí que ella mateixa ha de decidir. L'occitanisme no ha de consistir, diu Lafont, a anomenar el món a la nostra manera, sinó a «transformar amb la pensada occitana lo mond que nos environa». El 1962, després de la crisi produïda pel tancament de les mines de la Sala (al Roergue), Serge Mallet i Robèrt Lafont introdueixen a França el concepte de "colonialisme interior" per a caracteritzar la situació d'Occitània, i Lafont crea el Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion, que s'implicarà fortament en les lluites obreres i s'aliarà amb els partits d'esquerra francesos, amb la intenció que aquests assumeixin el fet diferencial occità i actuïn per a corregir-ne la situació econòmica i social, supeditada als interessos del nord. A finals d'aquesta dècada, Lafont publica dos dels llibres que més repercussió han tingut en la configuració d'una teoria regionalista i en la crítica de l'estat francès, alienador i destructor de les societats perifèriques: La révolution regionaliste (1967) i Sur la France (1968), tots dos traduïts en català, el segon sota el títol Per una teoria de la nació (1969). L'impacte de les iniciatives i els llibres de Robèrt Lafont va ser tan important que el 1974 va ser proposat com a candidat a la Presidència de la República per tots els sectors regionalistes d'esquerres de les diverses nacionalitats de l'estat francès, però la seva candidatura no va ser acceptada pel Consell Constitucional amb l'argument que no havia reunit el nombre de firmes necessàries. Durant els anys 70, però, el moviment occitanista s'enforteix i es forma l'agrupació política que segurament ha tingut més importància en la història moderna occitana: 'Volem Viure al País", nom inspirat en les cançons «Un país que vòl viure» de Claudi Martí, i «Volèm viure al païs», de Mans de Breish, dos dels cantautors occitans més transcendents d'aqueixa dècada. Robèrt Lafont contribueix novament al debat sobre l'estructuració de França amb un altre títol, Autonomie, de la Région à l'Autogestion (1976), i el 1980 abandona l'IEO, sense abandonar les idees que l'havien duit a fundar-lo. Més endavant, Lafont, ciutadà europeu, que sempre havia considerat que la lluita pel reconeixement d'Occitània feia part de la lluita per la unió lliure de tots els pobles d'Europa, teoritzarà sobre aquesta qüestió amb alguns títols essencials: Lettres de Vienne à un ami européen (1989) i Nosaltres, el poble europeu (1991). I encara, en un posterior intent de sustentar la teoria regionalista enfront de la rigidesa estatalista, oposant-se a la tossudesa constant de l'Estat, que no accepta l'existència de drets col·lectius diferents al de la "nació" sencera, sense renunciar al seu concepte de la cultura com a realització individual, argumenta que  « le peuple français, qui est un peuple civique, n’est pas incompatible avec les peuples éthniques qui se groupent en lui. Il n’y a rien dans la République française qui oblige à mettre la France culturellement au singulier, ni même à limiter les libertés des communautés historiques » (La Nation, l'État, les Régions, 1993; 64-65).
Robèrt Lafont ha estat, a casa nostra, una personalitat admirada i d'una gran transcendència intel·lectual. Gran coneixedor de la realitat catalana –parlava en perfecte català–, el 1991, a Temps tres, llibre bilingüe occità-català, comparava la Renaixença catalana, reeixida, amb la Renaissença occitana, fracassada, i hi presentava la idea que, després del Felibritge i de l'occitanisme, calia inventar una tercera dinàmica que tengués en compte l'afebliment dels estats, el desenvolupament d'Europa i la desoccitanització creixent del país. Va ser un dels fundadors del Centre d'Agermanament Occitano-Català el 1978, entitat que abandonà, però, el 1986, pel fet de considerar-la una iniciativa que no havia compromès prou les personalitats polítiques ni intel·lectuals dels dos costats.
Perdem amb Robèrt Lafont l’occitanista més actiu que hi ha hagut mai, un gran europeu, un gran amic i un humanista il·luminat i calorós, dins tots els sentits d’aquest terme.

(Publicat a "Serra d'Or", febrer 2010)

dimarts, 9 de març de 2010

Una païssa

27 de febrer de 2010

Permeteu-me aquesta llicència ortogràfica, però és necessària per a deixar ben clar el sentit del mot en un context tan sense context com és un títol, perquè amb la grafia ortodoxa (pallissa) és segur que tothom entendria una altra cosa. Els fets són els que són, i no podem dir que els fets que condicionen actualment la vida social i política de les Balears siguin dels més honorables de la nostra història. Fa anys, com a mínim des que es permeteren les primeres eleccions després del franquisme amb Franco, que som molts els qui somiam en un país decent, orgullós de si mateix, civilitzat, respectuós amb el seu medi i gelós de la seva personalitat històrica i cultural; un país que, com Alemanya després de 1945, hagués renegat del seu passat recent, tètric, endimoniat, ple de sang d’innocents i enfosquit per actuacions tenebroses encaminades a anul·lar perennament les poques, però decidides, iniciatives que, abans de 1936, pretengueren il·luminar i il·lustrar la societat insular, majoritàriament ancorada encara en la ignorància i l’obscurantisme propis d’alguns segles enrere. No sé ben bé per què, però, el nostre somni no s’arriba a fer mai realitat, potser perquè no és més que això mateix, un somni irreal i irrealitzable, o potser perquè els subjectes d’aqueixes actuacions mai no han desaparegut i continuen controlant els fils que mouen l’escena, on tots no som més que teresetes sense ànima ni inquietud. Quan el 1999 el Pacte de Progrés accedí al Govern de les quatre illes-un país-cap frontera, les il·lusions ens desbordaren i se’ns obrí la porta de l’esperança, amb la confiança que aquest país començava a canviar. Era la primera vegada en tota la nostra història i prehistòria que es conformava en aquestes illes un govern (encara que fos el minigovern de la miniautonomia) que, suposadament, no estava al servei dels ricots i dels depredadors, sinó que, també suposadament, estava al servei del Poble, de tot el Poble, amb majúscula. Els errors d’aquell govern (el principal va ser parlar molt i fer poc) ens dugueren a haver d’aguantar un retorn triomfant i humiliant dels de sempre, d’aquells que només han mirat tota la vida per ells i pel seu benefici particular, sense contemplacions, ni tan sols amb els mitjans que empraven. I així ens va anar: quatre anys més de destrucció del territori, d’hostilitat amb la llengua i la cultura del país i, sobretot, d’espoliació i enriquiment personal dels qui s’havien apoderat de les institucions per al seu profit particular. Per les raons que fossin, després d’aquests quatre anys començàrem un segon període d’esperança, esperança que s’ha anat esvaint al mateix ritme que anaven sortint els escàndols de corrupció protagonitzats pels dirigents del període precedent. Novament, més hem escoltat projectes que no hem vist resultats; hem hagut de contemplar, horroritzats, com alguns dels companys de viatge en aquesta segona etapa dita “progressista” eren imputats per casos greus d’embulls monetaris; hem assistit, amb perplexitat, a les bregues internes entre els socis de l’anomenada “esquerra nacionalista”, que estan a punt de bell nou d’engegar a florir la costosa i difícil unitat que havien aconseguit; hem aguantat la decepció de la covardia de l’Ajuntament de Palma a l’hora d’esborrar completament i definitivament els senyals plantats pel feixisme com a indicatius clars de la seva terrorífica victòria amb el ‘movimiento’ de 1936; hem vist, amb tristesa, com un partit que hauria de ser el referent del mallorquinisme de centre s’ha convertit en objecte de rebuig per part d’altres partits nacionals, a causa del nombre desmesurat de persones implicades en escàndols que s’hi aixopluguen; i és ben possible que aviat vegem com aquest mateix partit, actualment presidit per una persona amb aureola indiscutible de mallorquinisme, dóna suport a un grup polític que representa el franquisme sense Franco perquè reprengui el control del consistori palmesà. En lloc de passar discretament a un segon pla, desautoritzat moralment i ètica per l’actuació dels qui estat han fins fa ben poc els seus principals dirigents, aquest partit es deixa festejar per una formació igualment tacada per la corrupció i encabotada en la destrucció de les nostres senyes d’identitat.  La foscor vol tornar a Ciutat, després d’una curta etapa de llumetes, i si hi torna ho farà de la mà dels qui deien defensar els interessos de Mallorca... Brutor, escàndols, bregues, acusacions, imputacions, misèria social, hipocresia, cinisme... És la frase feta popular més encertada que he sentit mai: això no és un país, és una païssa (i també és una pallissa!).

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG