Prendre mesures

29 d’octubre de 2005

Un mapa dels Països Catalans i un crit de Joel Joan, «Visquen els Països Catalans lliures», al Camp Nou, ha provocat la ira del Partido Popular, del regional de València, del nacional d'Espanya i del provincià de les Balears. Un conseller valencià, el malnom del qual val més no citar, s'ha atrevit a comparar el mapa i el crit amb l'annnexió nazi d'Àustria i Txecoslovàquia; Acebes, el de les mentides del 13-M, en dóna la culpa a Zapatero (!) i Estaràs, més moderada, diu que va ser «un excés que no condueix a res» i que estudiarà si pren mesures. Els mateixos que fa dues setmanes commemoraven pomposament «la Hispanidad», o sigui celebraven el genocidi de milions d'indígenes americans a mans dels conquistadors castellans i la imposició de la llengua castellana a gran part d'Amèrica (on manté arraconades i socialment marginades les llengües autòctones que pogueren sobreviure); els mateixos que militen dins un partit fundat per franquistes, és a dir, per seguidors d'aquell qui envià la «División Azul» a combatre del costat dels nazis, aquests mateixos gosen comparar el moviment d'autodefensa català amb la imposició nazi... El cinisme és una característica dels polítics, en general, però la quantitat de cinisme que han arribat a acumular els del Partido Popular no és superable per cap altra formació. Els dirigents de Madrid continuen amb la seva campanya d'odi contra Catalunya pe1 projecte d'Estatut que el Parlament d'aquesta comunitat ha aprovat (i si a qualcú se li acudia comparar aquesta campanya amb la que feren els nazis contra els jueus, ¿què hi dirien?), els de València continuen fomentant l'odi contra Catalunya amb l'excusa de l'aigua de l'Ebre (que necessiten per als negocis de les urbanitzacions i els parcs temàtics), de la llengua «valenciana» (que ells no utilitzen mai) i del suposat «Anschluss», i els de les Balears fomenten l'autoodi dels illencs fent-nos demostracions de com la nostra llengua és absolutament marginal i prescindible, de com la nostra cultura és residual i de com la nostra terra no és més que un gran negoci per als especuladors (¿us en recordau d'aquella campanya «Sí, al medi ambient!»?). La senyora Estaràs (la qual, per molt que li cogui, duu un llinatge que és el nom d'un poble de la comarca de la Segarra, a la Catalunya objecte de la fòbia del seu partit) diu que estudiarà si ha de prendre mesures, doncs jo –modestament–, n'hi puc suggerir unes quantes, de mesures, perquè el fantasma dels Països Catalans no se li aparegui sovint: defensar i promoure la llengua catalana, que és la pròpia d'ella –baldament en renegui– i dels habitants naturals d'aquestes illes; defensar i promoure la cultura pròpia dels habitants naturals d'aquestes illes; defensar i promoure l'autoestima i la cohesió social dels habitants naturals d'aquestes illes; promoure la integració dels immigrats a la societat autòctona d'aquestes illes, ajudant-los a aprendre la nostra llengua i a conèixer la nostra realitat cultural; defensar el nostre dret a administrar la nostra pròpia riquesa, sense dependre de les concessions que ens vulguin fer des de Madrid; defensar el nostre medi natural i el nostre paisatge, element essencial de la nostra economia i element essencial del nostre benestar col·lectiu i individual; acostar-nos, en lloc de voler-nos-hi enfrontar, a Catalunya i València, amb les quals compartim la història, la llengua i la cultura des del segle XIII, i amb les quals compartim moltíssims d'interessos econòmics en aquest segle XXI... Si pren mesures en el sentit que li propòs, senyora Estaràs, veurà com el fantasma dels Països Catalans se li anirà esvaint, perquè el crit de «Països Catalans lliures» no és més que una expressió de ràbia i impotència de tants i tants fills d'aquest país que contemplam, escarrufats, com se'ns desposseeix de la llengua, de la cultura, del paisatge, del sentiment de poble cohesionat, del medi natural i dels recursos econòmics, amb la aquiescència –més ben dit, amb la complicitat– dels dirigents que ens haurien de defensar. Comparables als nazis, dins el temps, potser només ho han estat els estalinistes. Però no oblidem que dins la nostra història d'«Anschluss» ja n'hem sofrit, a les Illes, una: la Guerra de Successió (1705-1715) no va ser més que una guerra d'annexió de la Corona d'Aragó –de la qual formava part el Regne de Mallorca– a la de Castella (a Menorca hi arribà más tard, el 1802); i a Catalunya n'han sofrit tres: la guerra dels Segadors (1640-1659), la Guerra de Successió i la Cruzada de Liberación (1936-1939). Totes aquestes «Anschluss» han vengut del centre de la Península, i pareix que el Partido Popular ja en prepara una altra...