dimarts, 17 de maig de 2011

Arrogància i menyspreu

10 de maig de 2011

A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa. Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un “patois” provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles. Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja des de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat. La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la 'Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.

dilluns, 16 de maig de 2011

No us hi apropeu ni el creueu

29 d'abril de 2011

La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.
Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.
De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008), "Com que el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).
Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG