dimarts, 8 de setembre de 2009

Els espanyols no són catalans

17 de juliol de 2000

L’any 1986 en Francesc Ferrer i Gironès va publicar un llibre amb aquesta frase afirmativa i contundent al títol. No era una simple frase retòrica, era la conclusió a què es podia arribar després de conèixer les nombroses dades històriques que mostraven com, des de segles enrere, els espanyols han actuat sempre contràriament als interessos i a la idiosincràsia dels catalans. I és clar que una actuació tal només s’explica si no hi ha identificació social i cultural entre els agents i els pacients.
Sense necessitat, però, d’acudir a dades històriques, aquesta no identificació la podem constatar cada dia, contínuament, amb l’actuació constant dels espanyols, dels que viuen a casa nostra (¿ho és, realment, casa nostra?) i dels que, des de casa seva, ens marquen a cop de decret què hem de fer, com ho hem de fer, quan ho hem de fer i per què ho hem de fer. Deixant ara de banda aquests darrers –baldament, en realitat, siguin els que més ens condicionen– vegem un petit exemple de com els altres, els teòricament menys inofensius, ens alteren la nostra vida diària i ens demostren, vull creure que fins i tot involuntàriament, que, al cap i a la fi, són diferents, no són “dels nostres”. I sé cert que tothom en pot contar molts més, de fets quotidians, que serveixin per afegir pes a la constatació.
Aquest divendres passat, com altres mallorquins de Palma i dels entorns, vaig anar amb la família el vespre al Parc de la Mar a sentir la sessió corresponent de les “Cançons de la Mediterrània”. Havien d’actuar el nord-català, de Perpinyà, Gerard Jacquet, i –després– l’andalusa Martirio. Per causes externes a l’organització (les quals, per cortesia, haurien pogut ser sumàriament explicades als qui esperàvem, cosa que no es va fer) la primera actuació va començar amb mitja hora bona de retard, i aquest factor tot sol ja va servir per fer posar nirviosa una bona part del públic, sobretot aquella integrada per persones d’origen sud-peninsular, les quals pareix bastant clar que només hi eren per sentit la segona actuació. Amb el nirvis de rerefons, ja de tot d’una a la presentació qualcú va cridar “en español”, perquè, és clar, la presentadora parlava en català (millorable, sigui dit de passada); i, quasi tot el temps que en Gerard Jacquet actuava, els qui érem a l’esquerra de l’escenari, per davant (no puc assegurar que a l’altre costat i més enrere passàs igual), vàrem haver d’aguantar les queixes en veu alta i els insults al cantant –a part dels plors de qualque infant que hi devia ser per la força– de moltes d’aquestes persones d’origen no mallorquí, que només frissaven que aquella actuació s’acabàs perquè sortís la cantant amb la qual s’identificaven, l’única que verament els interessava de la vetlada.
L’organització de les Cançons de la Mediterrània va cometre un error (que s’ha repetit en altres edicions) programant el mateix vespre un català i una andalusa, no per la naturalesa dels artistes, sinó per la naturalesa dels assistents. No hi ha d’haver gens de mal que els artistes, siguin d’onsevulla, actuïn en la mateixa sessió. Andalusos i catalans no tenen per què ser artísticament antagònics, però és ben evident que els artistes andalusos tenen un públic especial, un públic que just hi va per ells, el qual no s’interessa per altra cosa, i més si és catalana. Si, per afegitó, dins aquest públic hi ha gent amb molt poca educació, que no se’n vol anar encara que no li agradi allò que sent, sinó que s’estima més quedar i protestar, allò que hauria de ser una agradable sessió musical a l’aire lliure es converteix en ua incomoditat per als qui són un poc més ben educats.
Bé, al capdavall on anam a parar és que en situacions com aquesta es mostra ben clarament que, a l’actualitat, més per mal que per bé, a casa nostra (?) hi ha una diferència molt marcada entre la comunitat dels indígenes, oberts a les altres cultures, i la dels espanyols, tancats en ells mateixos i intolerants fins i tot amb els qui els han rebuts.
Hi ha qui diu –i n’hi ha que ho creim– que els catalans no som espanyols, i n’hi ha que ho discuteixen, però el que no em sembla discutible –perquè massa sovint en tenim evidència– és que els espanyols no són catalans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG