La culpa no és nostra

9 de juny de 1999

Dins les Jornades Obertes "Mallorca: llengua i migració europea", celebrades aquest darrer cap de setmana a Palma sota l'organització del CIEMEN, es va debatre la problemàtica de la integració dels estrangers que viuen a Mallorca a la llengua i la cultura de l'illa. Una de les dades més desencoratjadores de les que es varen donar -recollida el mateix dia pel Diari de Balears- va ser que només un dos per cent dels alemanys que hi ha a Mallorca saben la llengua catalana, mentre que les dues terceres parts ni tans sols tenen notícia que existeix.
Durant el debat es va remarcar que aquest fet no és, al cap i a la fi, més que reflex d'una situació general de la nostra societat, dins la qual, qualificada de bilingüe, una llengua -la castellana- és imprescindible per viure-hi i l'altra -la catalana- és purament ornamental. Els alemanys no aprenen el català perquè veuen que no els fa falta, igual que tants de "forasters" que actuen exactament igual. És a dir, no actuen així perquè són alemanys, sinó simplement per naturalitat. Fan allò que veuen fer i que, a més a més, els és més fàcil.
En el transcurs de la taula rodona del dissabte, on participaren diverses persones representants de partits polítics i d'entitats cíviques i professionals, un dels participants va dir una cosa que molta gent creu i repeteix: la culpa que els forasters -incloent-hi els estrangers- no s'integrin a Mallorca, no aprenguin el català, és dels mallorquins, perquè nosaltres els xerram en castellà, i així no tenen oportunitat d'aprendre la llengua.
Aquest creença, com dic molt estesa i assumida, culpabilitza el poble que ha mantengut fidelment, però dificultosament, fins al moment actual la llengua que li és pròpia. Els catalanoparlants tenim la culpa que els forasters i estrangers no s'integrin! Nosaltres canviam de llengua fàcilment i per això els altres no necessiten fer-ho! És com dir que tenim allò que ens mereixem.
Doncs no, la culpa no és nostra, i qualcú altre també ja ho va donar a entendre, contestant aqueixa intervenció a la taula rodona. Després de prop de 300 anys de persecució espanyola contra la llengua catalana, després d'uns quants segles d'escola espanyola en castellà, després de segles en què saber castellà era condició indispensable per a la promoció social o per dur a la pràctica la possibilitat d'emigració a Amèrica, després de dues dictadures en el segle XX que tenien com a objectiu primordial la desaparició del català, després de la generalització d'uns mitjans de comunicació escrits i audiovisuals inicialment (i encara majoritàriament) només en castellà, després del foment des de Madrid de la immigració castellana als Països Catalans per promoure'n l'espanyolització, després de la imposició de l'obligació constitucional de saber només el castellà i la corresponent prohibició d'obligar a aprendre també el català... ¿us sembla rar que la gent s'hagi acostumat a girar de llengua davant un que ve de fora? ¿Se'ls pot demanar, a persones a qui s'ha fet creure que la seva llengua és un menyspreable dialecte i que no tenen cultura pròpia, que no canviïn l'idioma davant un estrany que, suposadament, parla la llengua dels cultes? Si constantment, encara ara, hem de sofrir la pressió d'individus -sovint vestits d'uniforme- que ens volen forçar a parlar en castellà "porque estamos en España", amb repressió policial inclosa en molts de casos, ¿hem de pretendre que cada catalanoparlant sigui un heroi que hi oposi una forta resistència? Tan fàcil com és viure -d'una vegada!- en castellà!
No, la culpa del fet que els forasters i els estrangers no aprenguin la llengua catalana no és nostra. És d'un estat que a la primeria del segle XVIII es va posar com a fita a assolir la desaparició de totes les llengües que no fossin la de Castella, que elevaren a la categoria d'espanyola. Quasi 300 anys més tard, encara no hi ha arribat, a aquesta fita, però s'hi ha acostat i continua amb l'empresa, ara amb mètodes més subtils i "democràtics", després d'haver aconseguit ja la col·laboració de les classes dirigents autòctones, venudes a canvi d'exercir el poder local, ben igual que ha passat a les ex-colònies europees a Àfrica i a altres parts del món.
Perquè el catalanoparlant humil, el simple parlant de carrer, es replantegi la seva actitud i no canviï més de llengua davant un qui ve de fora, la primera condició que hi ha d'haver és la recuperació del prestigi social de la llengua, que comportarà l'orgull de parlar-la i, per tant, el desig de no abandonar-la. I aquesta tasca de recuperació l'han de complir els poders públics, suposadament en mans de persones que, per la seva formació, han d'haver superat els prejudicis generals. Però fins ara aquests poders públics ens han fallat, perquè —tot i que és segur que de prejudicis no en tenen— o bé es deuen a l'estat opressor o bé es mouen no per fidelitat al país d'on han sorgit, sinó per fidelitat a l'estructura imposada per aqueix estat, que els ha permès ocupar els càrrecs dirigents.
Amb una paraula, la culpa no és "nostra", sinó dels qui ens ocuparen a conseqüència de la Guerra de Successió i dels qui es convertiren en els seus col·laboradors locals, encara ara ben actius. Només arrabassant-los el poder que mantenen aconseguirem crear una situació que comenci a afavorir el capgirament de la subordinació lingüística i la consegüent integració dels venguts de fora. Cal tenir-ho ben present, ara que tornam tenir l'oportunitat de triar el minigovern autonòmic.