diumenge, 16 d’octubre de 2011

Interrogació i admiració (i III)

7 d'octubre de 2011

En la tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d’interrogació i d’admiració pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar, ja esmentada a l’article anterior, espècie d’arranjament entre la proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l’editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua d’aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n’analitzaren l’ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts determinats) del punt d’interrogació inicial. És impossible en aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix: “posar l’interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català l’ús exclusiu del signe d’admiració o exclamació al final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un com l’altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes. L’argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d’usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n’han de posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l’escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s’han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d’admiració, però, les dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l’IEC es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals, tant d’interrogació com d’admiració, consell que ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d’abstenir-se d’usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d’interrogació i d’admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l’ús exclusiu dels punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l’IEC; just no fa cas d’un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que n’indica l’entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l’ús del punt final és suficient, i ometent-lo a l’inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.


Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG