dimarts, 15 de setembre de 2009

Responsabilitat col·lectiva

16 de juliol de 2007

Quan el 1999 es va constituir el govern del Pacte de Progrés, era la primera vegada en la nostra història que un govern autòcton dedicava uns recursos humans i econòmics a la promoció de la llengua catalana (deixant de banda l’acció limitada d’alguns consells insulars). Abans això no havia succeït mai: fins al 1715, perquè la llengua catalana no necessitava promoció governamental, sent la llengua normal del govern i del país; després de 1715 i fins a 1982, perquè no teníem govern autòcton, i en canvi sí que hi havia un govern extern que ens controlava i destinava recursos per a marginar la llengua catalana; des de 1982, perquè el (mini) govern autòcton sorgit de l’Estatut d’ (poca) Autonomia no s’interessava gens per la llengua catalana i, encara que existís una Llei de Normalització Lingüística des de 1986, no feia res per a promoure-la, tot i ser conscient de la persecució a què havia estat sotmesa. 4 anys d’esforços limitats per a redreçar una situació causada per 267 anys de patiment! Només varen ser quatre anys, però l’entusiame dels responsables de l’àrea encarregada, amb en Joan Melià al capdavant, varen aconseguir recuperar una certa dignitat per a la nostra llengua i fer-la un poc més present dins la nostra societat, sense, però, arribar a treure-la totalment de la marginalitat, sobretot a molts de barris urbans poblats de forasters i a urbanitzacions poblades d’estrangers (i ja ens entenem, amb aquesta terminologia). Els quatre anys darrers han estat un retrocés clar en aquesta qüestió, amb una tornada al no-fer-res característic de l’anterior època popular, per molt que hi hagués un senyor que cobrava sota el pompós títol de “Director General de Política Lingüística”... Ara se’ns obre una nova oportunitat, amb aquest segon govern no comandat pels mateixos de sempre, però per a aprofitar-la al màxim no es pot caure en el mateix error en què va caure el govern “de progrés” anterior: no es pot confinar la política lingüística a una direcció general d’una conselleria, i la resta del govern desentrendre-se’n. La penosa, llarga i difícil tasca d’intentar la normalització de la llengua catalana ha de ser una empresa de tot el Govern; més encara, de totes les institucions generals, insulars i locals, i no s’ha de deixar més només sota la responsabilitat d’una Direcció General. La responsabilitat de la recuperació de la normalitat del català hauria de ser equivalent, com a mínim, a la de la sanitat, el medi ambient, l’ensenyament, l’economia, el comerç, el turisme... De fet, més encara: des del moment que la llengua és un element social bàsic (sense la llengua no existirien les relacions socials), la llengua pròpia d’aquest país (l’única llengua pròpia) hauria de ser considerada com un assumpte prioritari de tot el Govern i quedar directament lligada a Presidència. Allò que és inacceptable és que la normalitat del català sigui una petita responsabilitat sectorial, que ni tan sols compromet els consellers; i que mentre un Director General, amb molt bona voluntat i recursos limitats, fa allò que pot per a incidir dins la societat a favor de la nostra llengua, els membres del Govern se’n preocupin poc o, fins i tot, com fa la consellera portaveu, s’expressin públicament en castellà. És com si permetessin cent noves urbanitzacions i al mateix temps tenguessin un subordinat fent petits plans de preservacions parcials d’un grapat de sementers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG