Kosovo, OTAN, nacionalismes

20 d'abril de 1999

Novament, després d’un període de calma massa curt, tornam tenir guerra als Balcans, aquesta vegada a Iugoslàvia (no a “l’ex-Iugoslàvia”), al cor mateix de l’origen de les guerres anteriors recents. Aquesta vegada, la guerra total (abans ja n’hi havia de parcial i limitada) diuen que ha vengut per defensar els drets dels habitants albanesos de la regió de Kosovo, agredits pel govern iugoslau comandat per un antic dirigent comunista ara autoqualificat de “socialista”.
És ben ver que hi ha hagut agressió iugoslava (potser més ben dit sèrbia, perquè Montenegro no hi ha participat) contra els kosovesos, però també és ben ver que aquesta agressió no és nova, sinó que ja ve de fa deu anys, quan el mateix Milosevitx va decidir abolir l’autonomia d’aquesta regió i privar els albanesos dels drets polítics que com a tals havien tengut durant la Iugoslàvia de Tito. D’aleshores ençà la situació per a la població kosovesa havia anat empitjorant, però ningú no s’havia mogut mai per mirar d’esmenar-la: era una qüestió interna d’un estat sobirà i l’havien de resoldre els propis protagonistes. Com ja va passar en el cas de les guerres anteriors, no es va fer res fins que la situació va ser tan deplorable, tan vergonyosament degenerada, que qualcú va començar a tenir remordiments (cínics?). Quina diferència amb el cas de Kuwait! ¿Què ha estat, però, el que s’ha fet? Després d’obligar els rivals a fer una paròdia de converses de pau a França, de les quals no sabrem mai ben bé els detalls, sense resultat final “satisfactori”, l’OTAN ha atacat Sèrbia amb l’excusa que aquesta no ha volgut la pau i practica la neteja ètnica. ¿Era realment aquesta la solució? No posaré de cap manera en dubte –perquè els testimonis que ens ofereix la televisió pareixen reals i evidents– que hi ha un procés d’eliminació física dels albanesos de Kosovo, bé sigui per la deportació massiva bé sigui per l’assassinat també massiu, però sí que pos molt en dubte que la solució a la destrucció d’un poble per part d’uns dirigents sanguinaris sense escrúpols sigui la destrucció d’un altre poble per part dels qui diuen defensar la justícia. ¿Són tots els serbis criminals de guerra? ¿Es mereixen tots els serbis quedar-se sense indústries on fer feina, sense vies de comunicació per poder-se moure lliurement pel seu país, sense calefacció en un temps encara fred? ¿Es mereixen tots la pobresa i la ruïna perenne? ¿Es mereix un sol serbi innocent –segur que n’hi ha més d’un– perdre tots els seus béns, fins i tot la vida, per culpa de la mala entranya dels seus governants? ¿Es mereix un sol kosovès engegat de casa seva ser víctima d’un bombardeig de l’OTAN “per equivocació”? Mentre les bombes cauen damunt el poble, ¿què els passa a Milosevitx i els qui l’envolten? ¿Els ha afectat gens, a ells, aquesta destrucció? Amb la quantitat de mils de milions d’euros que costen les bombes que s’han tirat i es tiraran damunt Iugoslàvia, ¿no s’hauria pogut comprar –de manera pacífica– la llibertat dels kosovesos? ¿Es va intentar aturar el genocidi a canvi d’una inversió massiva de capital estranger a Sèrbia (i fins i tot –si això havia de resoldre la qüestió– a la butxaca de Milosevitx)? ¿No són, al cap i a la fi, interessos econòmics els que mouen aquesta guerra, com totes? ¿Per què tant d’interès a combatre la injustícia a Kosovo i tant de menfotisme en el cas del Kurdistan? ¿Amb quina legitimitat moral pot Turquia, membre de l’OTAN, combatre el genocidi a Iugoslàvia mentre el practica a casa seva? ¿Amb quina legitimitat pot França demanar autonomia per a una regió de Iugoslàvia i negar-se a donar-la a les seves pròpies nacions internes o mantenir el règim imperialista d’Argèlia, que vol eliminar la minoria berber? ¿Qui són els Estats Units d’Amèrica per donar lliçons de civisme després d’haver quasi eliminat els pobles indis que han quedat dins les seves fronteres, haver massacrat poblacions senceres al Vietnam o haver mantengut tots els règims dictatorials “de dretes” que hi ha hagut al món?
I els espanyols, ¿són els més indicats per condemnar el genocidi a Kosovo, ells que encara commemoren cada 12 d’octubre el començament del seu genocidi a Amèrica? En el fons, tot això els ha anat bé, perquè tots –de dretes i d’esquerres– ho han aprofitat per donar la culpa del desastre als “nacionalismes excloents”, amagant, però, que aquí els kosovesos ens deim catalans, bascs o gallecs i que els serbis són els espanyols, com ja ho demostraren l’any 1936.
Tot plegat pareix una farsa; de fet, però, és un drama.