Un minut de silenci

24 de juliol de 2001

La manipulació de la consciència de la gent per part dels detentadors del poder polític i econòmic, amb la intenció de perpetuar-s’hi perpetuant a la vegada les estructures que els han permès arribar a la posició en què es troben, és una constant en el decurs històric de les denominades “democràcies”. Quan, a més a més, aquestes “democràcies” estan construïdes damunt els drets històrics d’uns col·lectius nacionals que han vist suprimides les seves pròpies institucions i han estat degradats a la simple categoria de “províncies” d’un entreteixit superior sustentat per la força armada, aleshores la manipulació de la consciència és una necessitat imprescindible per poder mantenir l’entramat amb unes formes aparents respectuoses de la llibertat humana. Naturalment, en la societat moderna els mitjans de comunicació són els instruments més eficaços en aquesta maniobra de manipulació, pel simple fet que quasi tots basen la seva supervivència en el manteniment de l’statu quo, que és el que al mateix temps els manté, fent un cercle ben tancat que difícilment es romprà. No són, però, els únics, sinó que hi hem d’afegir l’escola i l’oci de masses (els esports, els toros). Qualsevol poder capaç de servar aquests instruments té la clau per eternitzar-se i eternitzar el context sòcio-político-econòmic de què s’alimenta.
Uns dels fets més rendibles en el procés constant de manipulació de la consciència són els successos desgraciats per a les persones, aquells en què hi ha ferits i morts. El poder els aprofita per generar un sentiment de solidaritat convenientment delimitat de tal manera que sigui profitós només per als interessos que dit poder representa, el qual es presenta com el màxim afectat per tals successos i com la màxima garantia d’una actuació encaminada a evitar que es tornin produir. L’esquema és clar: heu d’estar afectats per la desgràcia que ha succeït a Tal, perquè en Tal és dels vostres, i m’heu de mantenir a mi, que també som dels vostres, perquè jo pugui fer que una desgràcia així no torni a succeir pus mai... a un dels vostres. Quan aquest esquema actua damunt una societat on hi ha individus d’origen nacional diferent l’efecte pretès és doble: cohesionar tots els individus commoguts per la desgràcia de qui pensen que és un dels seus, i així s’obliden del seu origen nacional divers, i reforçar el poder que es mostra com l’única possibilitat de superar la situació. Si a un poblet de devers Badajoz, per exemple, hi ha una desgràcia qualsevol, s’escampa a través dels mitjans de comunicació espanyols perquè tots –els catalans inclosos– ens compatim dels afectats, com si fóssim nosaltres mateixos, i confiem que el poder –el que es presenta com el nostre poder– farà allò que ha de fer per posar-hi el remei adequat o castigar els possibles culpables. En canvi, si la desgràcia és a Perpinyà, on el poder ja no és (ni ho pretén) el nostre, els mitjans de comunicació espanyols ni en parlaran (normalment), perquè no serveix de res, parlar-ne. No és el fet en sí, que interessa, sinó el profit que se’n pot treure.
Des de fa molts de mesos, cada vegada que el terrorisme provoca qualque víctima al País Basc o a un altre indret de l’imperi espanyol els representants del poder corresponent convoquen un minut de silenci, en senyal de dol i de protesta. Ens volen fer creure, amb aquest gest, que defensen els principis de la pau, la justícia i la democràcia. Però quan Israel roba als palestins o els mata, quan els turcs o els iraquians assassinen els kurds, quan els Estats Units assassinen qualcú a la presó o amollen bombes damunt els civils iraquians mig morts de fam, quan els russos fan matances a Txetxènia, quan els talibans executen dones a pedrades perquè volien ser persones, quan mitja Àfrica mata l’altra mitja, quan els indígenes brasilers són desposseïts i expulsats de les seves terres, quan centenars de magribins moren a la mar perquè han volgut fugir de la tirania que els manté en la pobresa en el seu país, quan un policia mata deliberadament un manifestant contra la globalització criminal a Gènova, quan... quan l’atropellament dels drets humans i nacionals és constant arreu del món, llavors ningú convoca cap minut de silenci. ¿Ho veis, què són aquests minuts de silenci?