Per una nova llei de política lingüística

20 d'abril de 2003

A les Balears en qüestió de promoció i normalització de la llengua catalana ens regim per la llei 3, de 29 d'abril de 1986, de Normalització Lingüística. És una de les més antigues de la comunitat, i a la vegada una de les més incomplides i més ineficaces. Basada en la de Catalunya de 1983, incideix sobretot en l'ús institucional i en l'ensenyament (26 articles) i presenta com a qualitat més important la declaració que el català és la llengua pròpia de les Balears, que qualsevol acte d'expressió lingüística es pot fer en aquesta llengua, amb tot el valor legal que li correspongui, i que ningú pot ser discriminat per la llengua. Les úniques obligacions que se'n desprenen, però, d'aquesta llei són les que esmenta el títol IV, les quals afecten només els "poders públics" de la Comunitat Autònoma. Com que la llei no preveu sancions en el cas que aquests poders públics no compleixin les obligacions especificades, durant els 13 anys de govern autònom del partit franquista aquest títol IV va ser pràcticament ignorat, sense que ningú pogués fer cap tipus de reclamació per via judicial. Ni tan sols hi va haver durant aquest període (amb l'excepció dels 11 mesos del govern Soler) una "Direcció General de Política Lingüística" o un departament governamental que s'hi semblàs! Només els ajuntaments durant tot aquest temps, sempre per inciativa pròpia i amb qualque ajuda del Govern, varen prendre decisions per afavorir l'ús públic del català, i això de manera molt desigual, segons de quin color polític fossin, és clar.
Encara que la nostra llei estigui basada en la de 1983 de Catalunya, de fet la de Balears és més tímida, cosa que demostra l'interès limitat que els parlamentaris tenien en la normalització del català a l'hora de redactar-la. Així, per exemple, mentre que l'article 13 de la llei catalunyesa deia "Les empreses de caràcter públic han de posar els mitjans per tal de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic posseeixin el coneixement de català necessari per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat", el corresponent de la llei balear, el 16, diu: "1.- A fi de fer efectius els drets reconeguts a l'articulat de la present llei, els poders públics han de promoure les corresponents mesures de cara a la progressiva capacitació del personal de l'Administració Pública i de les empreses de caràcter públic a les Illes Balears, en l'ús de la llengua catalana. 2.- A les proves selectives que es realitzin per a l'accés a les places de l'Administració dins l'àmbit territorial de les Illes Balears, s'ha de tenir en compte, entre altres mèrits, el nivell de coneixement de les dues llengües oficials…" Fixau-vos-hi: la llei de Catalunya establia una obligació de "posar els mitjans" i cercava "garantir", la llei de les Balears just obliga a "promoure de cara a la progressiva capacitació" i estableix que el coneixement del català és un "mèrit". I un altre exemple: el títol II de les dues lleis és dedicat a l'ensenyament, i tots dos títols comencen amb una declaració similar, però no equivalent. Article 14 de l'antiga llei del Principat: "1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament en tots els nivells educatius. 2…. 3…., 4…., 5…." Article 17 de la llei balear: "El català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és oficial a tots els nivells educatius." I pus. En front dels 5 punts de la llei de referència, la nostra només en té un, que a més és redundant, perquè l'"oficialitat" ja ha quedat indicada als títols Preliminar i I. La declaració de la llei catalunyesa era molt més precisa: "El català és llengua pròpia de l'ensenyament en tots els nivells educatius"; això no ho diu la nostra, i ha hagut de ser especificat en un decret que pot ser modificat fàcilment en haver-hi canvi de govern…
Bé, no em puc estendre molt més amb comparacions, però crec que és ben evident que la llei que tenim és insuficient, si realment volem impulsar la normalització lingüística. A Catalunya, on la llei era més clara i decidida, ja varen considerar fa anys que no bastava i en promulgaren una de nova el 1998, molt més completa i ambiciosa, amb incidència més marcada en la vida social de la llengua i afectant fins i tot les empreses i les institucions privades, amb més concreció de les actuacions institucionals i amb una reglamentació més detallada de l'ús oficial.
A les Balears és ver que aquests quatre anys darrers de govern del Pacte de Progrés han significat un canvi d'actuació en relació a la llengua catalana, respecte a tots els anys anteriors. Però els límits de la pròpia Llei de Normalització Lingüística han impedit que es pogués anar més enllà de mesures essencialment promocionals i propagandístiques, amb incidència molt desigual dins la societat. Només la Llei de Comerç introduïa una nova norma lingüística que, ocasionalment, pot ser en realitat contrària als nostres interessos: si a un comerç amb més de tres empleats tenen costum d'atendre en català a tothom, ara qualsevol client els pot exigir que l'atenguin en castellà…
Si a Catalunya, on la normalització lingüística està bastant més avançada que a les Illes (sobretot a segons quins redols geogràfics i socials), es va veure que calia fer una llei nova (anomenada més clarament de "Política Lingüística"), crec que és ben evident la necessitat que n'hi ha a casa nostra, on ja no ens podem conformar amb mesures promocionals, vista la complexitat social a què ens ha conduït el fenomen immigratori dels darrers anys. Confii que, si el Pacte de Progrés pot repetir en el govern (dit) autònom quatre anys més, l'aprovació d'una altra llei per a normalitzar el català sigui un dels seus compromisos.