divendres, 18 de setembre de 2009

«Idioma valencià»

22 de setembre de 2005

«Llengua, esp. considerada corn a pròpia d'una comunitat determinada» Aquesta és la definició d'idioma que dóna el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, i és important el matís de «llengua... pròpia d'una comunitat determinada». A l'Estatut d'Autonomia vigent a València és aquesta denominació d'«idioma» la que s'usa per a la llengua autòctona: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà». Segurament es va fer amb tota la intenció de remarcar això de «llengua pròpia», cosa que hauria estat útil si s'hagués aprofitat per a contrastar el valencià com a propi (almanco de la majoria del País) i el castellà com a extern (excepte per a una minoria), si bé imposat per la Constitució; però l'absoluta despreocupació de la Generalitat per la situació de minorització social de l'«idioma valencià» i, en canvi, la seva obsessió perquè no fos identificat amb el català han demostrat sobradament que «idioma valencià» no és més que una denominació secessionista, una denominació utilitzada per a diferenciar la llengua pròpia de València de la llengua pròpia de Catalunya i de les Balears que, tanmateix, és la mateixa. Tots aquests anys d'autonomia valenciana han estat de brega continuada entre els qui pugnen per la normalització de la llengua dels valencians –normalització que implica el reconeixement del seu nom històric i acceptat per la comunitat científica internacional: llengua catalana– i els qui pretenen mantenir-la socialment desvalorada i marginada –amb la finalitat darrera, no confessada, que desaparegui–, per a la qual cosa és indispensable presentar-la com una particularitat local absolutament deslligada de qualsevol altra, una peça més per al museu etnogràfic dels valencians. És indubtable que en el món mercantilista en què ens tenen agafats una llengua comuna a deu milions de persones val molt més que una que només és de dos milions i mig (teòricament, perquè en realitat no arriben ni al 50% d'aquests dos milions i mig els qui la fan servir quotidianament amb una certa normalitat). S'ha de dir, però, que jurídicament aquesta brega ha estat ben guanyada pels defensors de la realitat, que han recollit diverses sentències en què es declara que la denominació de «idioma valencià» és equivalent a tots els efectes legals de la de «idioma català», ergo no hi ha diferència entre «llengua catalana» i «llengua valenciana». Fins i tot el dictamen recent de l'Acadèmia Valenciana ho va reconèixer: «la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra» (Acord de 9 de febrer de 2005). Aquestes decisions judicials, i aquest dictamen, haurien d'haver servit per a resoldre definitivament la qüestió (la falsa qüestió, en realitat) i l'actual procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia valencià les hauria d'haver aprofitades per a anomenar la llengua de manera que quedàs clar que en parlar de «valencià» també es parlava de «català»; o simplement, per a anomenar-la normalment «catalana». Però vet aquí que els dos partits majoritaris valencians (Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español), sense fer cas de la ciència, de la història ni del sentit comú (ja haurien pogut abandonar per a sempre aquesta estupidesa) han tornat pactar per al nou Estatut la mateixa denominació, sense afegir-hi cap referència a la identitat amb la llengua catalana: «La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana... » (Propuesta de reforma del Estatuto de Autonomia de la Comunidad Valenciana. Presentada por las Cortes Valencianas, Artículo séptimo, «Boletín Oficial de les Cortes Generales», 15 de juliol de 2005). Deixar aquesta qüestió així és refermar-se en la diferenciació valencià-català, és mantenir in aeternum la disputa sobre la identitat lingüística dels parlars valencians i dels altres parlars catalans, és continuar a distreure la gent en la qüestió del nom mentre es consent que la llengua es vagi marginalitzant més i més de cada dia. No ens ha d'estranyar que aquest sigui l'objectiu del Partido Popular, hereu de la política lingüicida del franquisme, però sí que ens hauria d'estranyar que sigui l'objectiu del PSOE, considerat antifranquista i defensor dels drets socials. ¿No és un dret social l'ús normalitzat de la llengua d'un poble? ¿No està implicat en la normalització el reconeixement de la identitat històrica i filològica d'aquesta llengua? El PSOE té l'obligació ètica i moral d'esmenar aquest article de l'Estatut valencià i fer que inclogui, amb les paraules que vulgui, l'acceptació que valencià i català són el mateix idioma. Es una qüestió d'honestedat política i de respecte a la ciència, a la història i a tota la comunitat catalanoparlant. Faig, doncs, una crida als diputats socialistes de les Balears perquè, en un exercici de responsabilitat que els ha d'honorar, es moguin perquè la reforma de l'Estatut valencià no persisteixi en el mateix error en què es va caure el 1982. Senyors diputats del PSOE de les Illes Balears: si és ver que respectau i estimau la vostra llengua catalana, no consentiu que la trossegin des de València; la llengua de València també és la vostra, i la nostra, la de tots els balears, i per tant també vosaltres l'heu de defensar. Senyor Josep Moll, per l'honor i la memòria del llinatge que duis, moveu-vos perquè eIs vostres companys de partit no consentin a mantenir aquesta impropietat que no ens ha de fer més que mal. (Ah! I senyor Miquel Melià: vet aquí una raó més per dimitir. ¿O és que compartiu la política secessionista del partit amb el qual col·laborau? ¿Que no sou professor de català, vós?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG