UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 20 de juliol del 2010

L'estatut de dependència

13 de juliol de 2010

La hipocresia dels polítics és cosa ben sabuda i repetida, que no sorprèn ningú que sigui un poc veterà en aquest món. En tota aquesta qüestió de l'Estatut de Catalunya parcialment desmuntat pel Tribunal Constitucional n'hi ha molta, d'hipocresia i comèdia, de què, però, no se n'ha fet gaire esment. Primer, la llarga reclamació al Tribunal perquè tragués la sentència: que si ja és hora, que si fa massa temps que dura, que si no podem esperar tant, que si això provoca inseguretat jurídica i inestabilitat, etc. etc. Però quan començaren a veure indicis que la sentència estava a punt i no era del tot favorable a allò que volien determinats partits, bé n'hi va haver de maniobres perquè la sentència no sortís, perquè el Tribunal se n'inhibís! ¿I per què varen esperar tant a demanar-ne aquesta inhibició? ¿Per què no la demanaren ja tot d'una? ¿No volien sentència? Doncs ja la tenen! ¿I ara per què protesten? ¿Perquè el Tribunal no ha dictaminat allò que volien? ¿I què esperaven? ¿Que el Tribunal Constitucional espanyol els avalàs al 100 %? Ja ho podien veure, que no seria així! S'han queixat, els promotors de l'Estatut, que el Tribunal era il·legítim perquè molts dels seus membres eren caducats, o que és un tribunal massa polititzat... ¿I en base a quina llei està fet aquest tribunal? En base a una llei votada per la majoria de partits, inclosos la majoria dels qui han protestat tant. El Tribunal Constitucional té com a missió vigilar que totes les lleis que es fan siguin conformes als principis de la Constitució espanyola, i és això que fa, i per a això cobren dels pressuposts de l'Estat, és a dir mantenguts amb tots els nostres imposts, i ara no ha fet més que allò que se li ha demanat. Cínicament, els polítics han argumentat que una llei votada en referèndum no havia de ser controlada per cap tribunal, però la majoria dels partits, entre els quals quasi tots els que ara han protestat tant, votaren a favor de la llei que permet que el Tribunal Constitucional tengui la darrera paraula en aquestes qüestions. ¿Per què feren aquesta llei així? I en qualsevol cas, ¿per què no la rectificaren ja fa temps, abans d'arribar al punt on s'ha arribat? I si la Constitució espanyola no els agrada, idò només tenen dues sortides: o canviar-la o desfer-se'n. ¿I què han fet fins ara per a canviar-la? Res! El PSOE, que divendres teòricament va participar a la concentració palmesana per a protestar per la sentència, ¿per què no ha fet passes per a canviar la Constitució? Ja sabem que tot sol no la pot canviar, però almanco hauria mostrat coherència. Igual que PSC, CiU i IC (els corresponsals d'EU a Catalunya). Els polítics embullen la troca i després convoquen a manifestacions perquè "el poble" els defensi. A mi aquesta sentència no m'ha sorprès gens, fins i tot encara la trob benèvola, perquè era esperable que el Tribunal Constitucional, caducat o no, polititzat o no, defensàs la Constitució, que per a això hi és; és la seva feina. I ens agradi o no, té raó quan diu "en nuestro Derecho el Estatuto de Autonomía ha de conceptuarse como norma infraconstitucional jerárquicamente subordinada a la única Constitución española" y "la constitucionalidad de los Estatutos de Autonomía está sujeta al control de este Tribunal [art. 161.1 a) CE y art. 27.2 a) LOTC], que deberá declarar inconstitucionales y nulos los preceptos estatutarios que no se ajusten a la Constitución" (pàgina 12 de la sentència). I parla pròpiament com a institució jurídica quan afirma que "las normas del Ordenamiento no pueden desconocer ni inducir al equívoco en punto a la “indisoluble unidad de la Nación española proclamada en el art. 2 CE, pues en ningún caso pueden reclamar para sí otra legitimidad que la que resulta de la Constitución proclamada por la voluntad de esa Nación, ni pueden tampoco, al amparo de una polisemia por completo irrelevante en el contexto jurídico-constitucional que para este Tribunal es el único que debe atender, referir el término “nación” a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía." Tot això és així perquè ho volgueren la majoria de partits constitucionalistes (en què s'inclouen PSOE i PSC, CiU, EU), i per tant ara s'ho han de menjar. I quant a la llengua, tampoc no hi ha res sorprenent, perquè és clar que amb l'actual Constitució espanyola a la mà el català no serà mai "preferent": "el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado." (pàgina 474) I tot això és així no perquè ho vulgui un determinat Tribunal, sinó perquè ho varen voler els qui varen fer la Constitució i ho varen acceptar els qui la votaren afirmativament, i ho serà mentre aquesta Constitució sigui vigent. I denigrar el Tribunal Constitucional és com matar el missatger que et duu una mala notícia. I voler fer creure que es podia fer un Estatut que, on convengués, establís preceptes que la Constitució no admet ha estat la gran mentida dels polítics que varen plantejar aquesta llei, amb la missió impossible de fer quadrar el cercle. La Constitució espanyola, condicionada pel franquisme, és per als pobles no castellans de l'estat com una gran camisa de força que, tot i permetent-nos fer voltes damunt nosaltres mateixos, ens té subjectes, i si ens incomoda no ens serveix de res fer moviments perquè ens estrengui per un altre costat, l'única solució és rompre-la i llevar-nos-la de damunt, però per a això hem de ser més forts que els qui l'aguanten, i si no ho som l'haurem de suportar indefinidament, tal com és, i que no ens vulguin fer creure que si provam de pitjar cap a defora estarem més amples. Com a molt ens esforçarem tant que quedarem rebentats i tal vegada girats cap a una altra direcció, amb la vana il·lusió que som un poc més lliures. Lliurement i conscientment, hom pot acceptar de viure dins l'estretor constitucional, com ho ha fet molta de gent, però que no ens diguin que dins aquesta estretor hi tenim llibertat. Qualsevol estatut concedit per aquesta Constitució és un estatut de dependència, i l'única alternativa real a la dependència és la independència. I tota la resta son vuits i nous i cartes que no lliguen. Ara, si ens conformam així, idò ja està bé.

dimarts, 6 de juliol del 2010

La llengua natural

30 de juny de 2010

Aquesta setmana passada ha estat productiva, en notícies, per a la llengua catalana, novament i després d'unes quantes dècades de suposat procés de normalització; aquest procés infinit, la fi del qual no s'albira ni cercant-lo amb telescopi. Allò que hauria de ser purament natural, que la llengua pròpia d'una comunitat fos usada sempre i en tota situació sense entrebancs, com succeeix a la comunitat portuguesa, a la comunitat anglesa o a la comunitat castellana, per a nosaltres és una espècie d'utopia inassolible, una hipòtesi, inversemblant, a la qual aspiram els qui volem viure amb la mateixa naturalitat que els portuguesos, els anglesos i els castellans. El simple fet que sempre seguit se'n parli, de la llengua catalana, i en conflicte, ja és senyal que no s'hi troba, en una situació "natural", perquè no és freqüent (més aviat és estrany) que dins les comunitats portuguesa, anglesa o castellana el tema de la situació social de la pròpia llengua sigui recurrent i causa de bregues contínues entre individus de la societat o, fins i tot, entre institucions. A Mallorca, ha estat de bell nou el Partido Popular el qui s'ha encarregat de fer una maniobra per a desbaratar un petit racó de naturalitat del català: ara volien que a l'Ajuntament de Palma la documentació lliurada per a la celebració dels plenaris (si ho he entès bé) fos en versió bilingüe, castellà i català. ¿Per què? ¿Perquè hi ha regidors que no l'entenen, només en català? No! Simplement, per allò que vulgarment  se'n diu (i ja em perdonareu, els fins) "tocar els orgues": no poden consentir que hi hagi un sol redol, per petit que sigui, on la llengua catalana sigui tan natural a casa nostra com la castellana ho és a casa seva. Quan a qualque àmbit només es funciona en català (i n'hi ha poquíssims), els peperos invoquen immediatament el dret al bilingüisme i demanen que hi sigui també el castellà; quan, en canvi, a qualque àmbit només es funciona en castellà (la immensa majoria), s'esforcen i s'encaboten que el bilingüisme no hi arribi mai. És curiosa, aquesta concepció del bilingüisme que tenen els continuadors d'Alianza Popular, aquell partit fundat per ex-ministres franquistes... Allò que ha estat sorprenent, en aquest episodi, és la postura inicialment dubitativa del representant d'Unió Mallorquina, que no veia malament la proposta pepera... ¿Ens en podrem fiar mai del tot, d'UM, en la qüestió lingüística?
La gran notícia de la setmana, però, ha estat la retallada de l'Estatut de Catalunya pel Tribunal Constitucional, que, naturalment, ha afectat també la llengua. Curiosament, però, no ha afectat l'article 6.2 que diu que els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (al nostre Estatutet hi ha el dret de conèixer-les totes dues, però només el deure de conèixer el castellà), sinó el 6.1, que deia que la llengua catalana és la llengua "preferent" de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics: el tribunal no la hi considera, preferent, i la posa al mateix nivell que la castellana. A part d'això, estableix una interpretació concreta d'alguns altres articles que fan referència a la llengua, interpretació que encara no coneixem. Deixant de banda el fet que qualsevol retoc de l'Estatut aprovat al Parlament i referendat és, com a mínim, una falta de respecte als qui l'han fet i als qui l'han votat (i no entraré a fer-ne més valoracions, perquè ja se n'han fetes moltes), a mi em sembla que amb això de la llengua ha prevalgut sobretot la voluntat de fer-se valer, de fer constar clarament que cap llengua a Espanya no està per damunt del castellà, l'única que la mentalitat hispànica considera "espanyola" de ple. El Tribunal Constitucional, salvaguardador de l'essència espanyola i dels privilegis de la "España Una" ("Grande y..."), no pretén més que tornar les coses al seu lloc: cada llengua a casa seva i el castellà (el vertader español) a casa de tothom, i que ningú pretengui sortir d'aquesta norma, i que ningú es faci il·lusions que cap altra llengua estarà legalment per damunt la per ells denominada "lengua común", "común" a base de garrotades i persecucions, com molt bé ha estat documentat per historiadors diversos i com ho han patit tantes i tantes persones, encara vives, que de petites eren castigades o renyades a escola pel simple fet de parlar la seva llengua pròpia no castellana. En realitat, probablement a Catalunya no canviarà res en l'actuació institucional a favor del català, baldament no se'n pugui dir "preferent", com no ho deia a l'Estatut de 1979, i s'hi continuarà endavant en la dignificació de la llengua del país, i les administracions i els mitjans públics continuaran fent ús normal del català, no per preferència, sinó per naturalesa. Fins i tot en el cas, probable, que la reinterpretació que encara no coneixem d'uns quants articles que toquen la llengua sigui molt restrictiva, a l'anomenat Principat el procés positiu per al català es mantendrà i, a poc a poc, aquest avançarà socialment, i això no hi haurà cap Tribunal Constitucional que ho eviti. Només un altre Franco (a l'infern sia) ho podria aturar.
I la demostració més clara d'aquesta voluntat d'avançar cap a la naturalitat del català a Catalunya l'hem tenguda també aquesta setmana en l'aprovació de la Llei del Cinema, que vol equiparar la presència del castellà i del català a les sales d'exhibició, equiparació que seria el veritable bilingüisme de què tant parlen els qui hi han votat en contra, peperos (naturalment) i Ciutadans - Ciudadanos, els progres "multiculturalistes" i "liberals". Si aquesta llei s'arriba a fer efectiva (hi confii), els espectadors podran realment triar si volen veure les pel·lícules doblades o subtitulades en català o en castellà, i es demostrarà que si la gent no va actualment al cinema en català és perquè no n'hi ha, no perquè no en vulgui. Jo diria que pot ser una de les lleis més transcendentals que s'han fet mai a favor de la llengua, perquè incideix sobretot en la presència en la societat civil en general, no només en les institucions o en les iniciatives institucionals. Aquí, a les Balears, som a anys llum de l'aprovació d'una llei com aquesta, perquè no la volen ni el PSOE (que ja ens agradaria ja que fos com el PSC) ni el PP (aquest tan bilingüista), però ens en podríem beneficiar si hi hagués una mica de voluntat i ganes de fer qualque cosa per part dels qui actualment ens minigovernen. Amb aquesta llei hi haurà moltes de còpies en català de totes les pel·lícules, per la qual cosa hauria de ser relativament fàcil fer-ne arribar unes quantes a les Illes, que trobarien on ser exhibides si els responsables institucionals se'n preocupassin una mica. L'experiència d'aquests darrers anys em diu, però, que només si duim un ciri a la Sang podem esperar el miracle, i com que de creients ja en queden pocs ningú l'hi durà, i romandrem, com fins ara, amb un pam de morros i amb un dit en el cul i l'altre a l'orella, esperant el dia que les gallines pixin per a poder veure cinema en català.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG