dijous, 10 de setembre de 2009

¿No les llancis, fer curses?

13 de novembre de 2001

Al Diari de Balears de dissabte passat, 10 de novembre, podíem llegir la notícia de l'inici d'una nova campanya publicitària amb el lema No les llancis, per la qual una determinada entitat dedicada a la recollida d'objectes reciclables pretén aplegar grans quantitats de pots de llauna de begudes amb finalitat benèfica, com ja ho fa des de devers 6 o 7 anys enrere.
Què vol dir, però, el lema de la campanya? Per a qualsevol mallorquí, No les llancis vol dir, simplement, "no les amollis [les llaunes] amb fort impuls, de manera que recorrin una distància en l'aire". És a dir, no les llancis, deixa-les caure sense impuls. És aquest, el missatge que ens volen transmetre els organitzadors de la campanya? Si llegim la lletra petita de l'anunci, comprenem que en realitat allò que volen dir és "no les tiris (al fems, en terra, a les papereres, etc.)" Segurament, aquesta confusió en el missatge transmès (que perd, així, efectivitat) és deguda a la confusió que pateix (i que comparteix amb molta de gent) qui ha ideat el lema: pensa que tirar és incorrecte, perquè és semblant a l'espanyol, i que llançar (que, tanmateix, també té el seu corresponent espanyol lanzar) és la forma bona. Però res no és més lluny de la veritat.
    Tirar és un verb comú a tots els parlars romànics d'Occident, d'origen incert, però possiblement persa, segons l'eminent etimologista Joan Coromines. Des dels inicis de la llengua, té en català els dos significats bàsics d'"amollar amb fort impuls en l'aire" i "estirar", el primer dels quals preval modernament.
     Llançar és també general a la Romània occidental, format del llatí tardà LANCEARE "tirar la llança", i és sinònim –amb un matís intensiu– de tirar "amollar amb fort impuls...". D'aquesta accepció va sorgir, paral·lelament a un i altre verb, el significat d'"amollar amb un cert impuls una cosa inútil o que no es vol retenir", ja documentat al segle XV en el cas de llançar, però no recollit fins al segle XIX a autors mallorquins en el cas de tirar. De fet, aquesta accepció de tirar és sobretot pròpia de les Balears, la qual cosa no és estranya si tenim en compte que entre nosaltres tirar és popularment molt més usual que llançar, especialitzat en accepcions poc freqüents.
No hi havia, doncs, gens de necessitat de rebutjar tirar a l'anunci esmentat. Però, a més a més, si es volia fer així, per por de no ajustar-se estrictament a la correcció, el lema adequat era No les llencis, perquè el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans amb aquest sentit només recull llençar (variant sorgida en català oriental per la confusió entre "e" i "a" en posició no accentuada; vegeu el mallorquí grenar per (a)granar), en una mostra més de la insuficient sensibilitat de la institució normativa per les formes pròpies dels parlars catalans no coincidents amb el barceloní.
En definitiva, tant llançar com tirar són verbs ben genuïns en català, fins i tot en l'accepció d'"amollar amb un cert impuls (en terra, al fems, etc.) una cosa inútil o que no es vol retenir". No les tiris, doncs, és la nostra manera ben correcta de proposar aquest lema publicitari. Així i tot, amb aquest significat en concret i amb un plantejament estrictament normativista, ni llançar ni tirar podrien ser usats, sinó que haurien de ser substituïts per llençar.
Al mateix diari, i just a la pàgina següent, es parla de les "curses il·legals" de la carretera del puig Major. Vet aquí un altre cas en què innecessàriament s'ha preferit un absurd francesisme (course), que fins fa poc ningú usava a les Balears, en lloc de la nostra paraula tan tradicional i genuïna: correguda (no recordau les corregudes de joies o les corregudes de sacs?). Els cotxes corren i, per tant, fan corregudes. És tan senzill i normal!
La normalització de la llengua catalana n'ha d'implicar l'ús social generalitzat, però no a canvi de fer-nos descartar les nostres maneres de dir pròpies i peculiars, tan correctes i legítimes com ho puguin ser les d'altres comarques catalanes. Els missatges publicitaris i la premsa són unes eines extraordinàries perquè aquestes maneres de dir siguin valorades justament per la societat, i és per tant una llàstima que les desaprofitem. No caiguem en l'error de considerar que tot allò que ens sona com a particular mallorquí (o menorquí, o pitiús) és incorrecte. Consultem-ho, abans de rebutjar-ho. No ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG