dilluns, 7 de setembre de 2009

¿És possible l’ensenyament en català?

11 d'octubre de 1999

Ja fa temps que sabem que un –però no l’únic– dels puntals indispensables per a qualsevol procés de normalització lingüística és l’ensenyament. Aconseguir que els infants i els joves en edat de formació escolar adquireixin tota aquesta formació en la llengua del país és fonamental –però no suficient– perquè s’acostumin a usar-la sempre i continuïn fent-ho una vegada han abandonat l’escola. Ben bé es pot dir que sense escola en català és impossible la recuperació social de la llengua, encara que –ho repetesc– aquest factor no basta perquè la recuperació sigui del tot efectiva.
Conscients de la importància de l’ensenyament, la lluita pel català a escola i per l’escola en català ha mogut des de fa dècades tots els sectors sensibles de la nostra societat, i és segurament l’àmbit on s’han assolit més èxits i el procés ha arribat més lluny. L’actual “Decret de mínims”, pel qual hi va haver tanta de mobilització encapçalada per l’Obra Cultural Balear, garanteix legalment (no sé si realment) que a tots els centres de les Balears la meitat, almanco, de l’ensenyança es faci en català, i facilita que s’hi faci tota allà on és voluntat dels mestres i dels pares. El context legal és, doncs, bo –i millorable– i el context social pareix que ho és més de cada dia. Podríem dir que ho tenim bastant bé i que avançam cap a millor.
La realitat, però, no sempre és ben bé com pareix, i en el nostre cas no sempre és tan idíl·lica. De fet, en el nostre cas és molt més complexa i condicionada per una situació que duu anys (a centenars) en contra, en la qual pesa més la nostra posició de comunitat sotmesa a un estat que ens és desfavorable (per dir-ho suaument), que sempre ens ha menyspreat i ens ha educat en l’autoodi, i que és poblat majoritàriament per persones que no comparteixen amb nosaltres ni la llengua ni la cultura ni l’estimació pel País, per persones que ens veuen com uns indígenes incòmodes encabotats a molestar-los amb les nostres manies d’usar una llengua local (per a molts, encara un simple dialecte) i de demanar que ens respectin, per persones que vénen aquí com podrien anar a La Mancha si hi hagués mitjans abundosos de guanyar-s’hi les garroves i de fer-hi especulació. Aquesta realitat així condicionada, i doncs, actua damunt aquell context legal i aquell context social i en rebaixa ostensiblement els possibles efectes positius. Així s’explica que, baldament els centres escolars estiguin catalogats com a centres d’ensenyament en català, amb Projectes Lingüístics que teòricament els comprometen a fer-ho tot en la llengua del País, en què tant el claustre com el Consell Escolar s’hi han declarat a favor, alguns llibres de text siguin en castellà, hi hagi professors (de vells i de nous venguts, qualcuns arribats de València!) que facin les classes en castellà, n’hi hagi que a l’hora de traduir de l’anglès o d’un altre idioma ho facin al castellà, o n’hi hagi que, si (per exemple) han de donar títols d’òperes a la classe de música, els donin en castellà.
Vet aquí, doncs, el sentit de la pregunta del títol: és possible l’ensenyament en català? La meva resposta és, per ara, “no del tot”. No del tot, mentre no siguem una comunitat absolutament lliure per posar les nostres condicions legals en aquest (i en altres) àmbits; no del tot, mentre no puguem aturar l’arribada massiva de professors castellanoparlants; no del tot, mentre els professors, fins i tot havent fet el reciclatge, es puguin negar a fer l’ensenyança en la llengua dels país; no del tot, mentre hi hagi ensenyants indiferents davant el conflicte lingüístic que patim; no del tot, mentre hi hagi centres a les barriades de Palma o a les zones turístiques plens d’alumnes forasters desarrelats del seu país d’origen i hostils al País on viuen; no del tot, mentre aquells professors que hagin adoptat una postura combativa al nostre favor siguin castigats per l’autoritat corresponent; no del tot, mentre no hi hagi prou consciència social perquè aquestes postures ja siguin impensables. En una paraula, no del tot, mentre no siguem els amos de nosaltres mateixos i de casa nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG