diumenge, 13 de setembre de 2009

Al sr. Francesc Antich, amb il·lusió

23 de març de 2004

Senyor, primer de tot us vull felicitar per l’èxit electoral que heu tengut en aquestes darreres eleccions a les Corts espanyoles. Doblar el nombre de diputats elegits en la llista que Vós encapçalàveu ha estat sense cap dubte un èxit, encara que a les Illes no hàgiu arribat a superar en vots el Partido Popular; i que en el conjunt d’Espanya el vostre partit hagi aconseguit un nombre de diputats prou ample com per poder assumir el govern sense rival possible és també un èxit al qual Vós i tots els vostres companys de militància heu contribuït. Enhorabona, doncs, per aquest doble èxit. Dit això, i sense voler-vos llevar gens de mèrit, voldria jo també (perquè ja ho han fet altres comentaristes abans) fer-vos recordar que una part –més petita o més gran, és mal de dir- del vostre èxit s’ha degut al suport que us han donat moltes de persones que, en principi, preferien altres candidatures, teòricament més “esquerranoses” o més compromeses amb la reivindació dels drets de les nacions no castellanes integrades a l’estat. Això ha succeït segurament un poc pertot, i explica la poca representació obtenguda per Esquerra Unida o, a casa nostra, pels Progressites per les Illes Balears. Votants naturals d’aquestes formacions preferiren dar-vos el vot només per tenir la seguretat que no es perdria i que serviria efectivament per treure’ns de damunt un PP que ens asfixiava a tots els qui realment creim que “democràcia” no és sinònim de “dictadura de la majoria” i que érem conscients que el franquisme ideològic i conductual s’havia tornat apoderar de les nostres vides. De qualque manera i en qualque grau, doncs, el vostre partit és deutor d’aquests votants que, conjunturalment, us han prestat el vot.
No pretenc, ja us ho he dit abans, llevar-vos gens de mèrit, fent-vos aquesta consideració. Al cap i a la fi s’ha de valorar positivament que hàgiu aconseguit el vot d’aquests votants que en principi no us corresponien, perquè això és indici que veuen en Vós, i en el vostre partit, la possibilitat de fer camí cap a objectius semblants al que plantegen aquelles altres formacions, objectius entre els quals hi ha, no ho dubteu, el d’un reconeixement institucional real de la diversitat pluricultural i plurilingüística (i, per tant, també plurinacional) de l’estat espanyol. Ja sé que amb la base de l’actual Constitució espanyola és difícil arribar molt més enllà del que tenim, encara que no crec que sigui legalment impossible, per exemple, que les Balears tenguin un estatut d’autonomia similar al que ja té –o al que tendrà– Catalunya. Només és qüestió de voler-lo, per part nostra, i d’aprovar-lo, per part de les Corts. Hi falta, doncs, la voluntat dels partits majoritaris, un dels quals és el PSOE, de dur envant aquesta reforma que podria significar que el Govern d’aquí no hagués d’estar sempre a mercè de la voluntat del Govern de Madrid: ni el bloqueig al Pacte de Progrés hauria pogut ser tan intens per part del PP ni ara aquest hauria de témer una situació semblant durant els tres anys vinents. Una ampliació màxima de les competències de l’autonomia, amb els recursos financers corresponents ben assegurats, no seria contrària als interessos de cap partit i tant se n’aprofitaria un govern d’un color com el d’un altre. Pensau-hi, doncs, i veureu que val la pena, encara que per fer la reforma necessitareu el consens d’altres partits, sobretot del PP.
Per a allò que no necessitau el consens de ningú –tot i que segur que el tendreu de molta de gent– és per canviar d’una vegada la sensibilitat espanyola cap a les comunitats nacionals diferents de la castellana. El PSOE va perdre l’oportunitat del seu primer període de govern per fer entendre a la majoria castellanoparlant d’Espanya que dins l’estat hi conviuen desigualment cultures i llengües diferents, i que totes són tan respectables com la majoritària, i que el desig d’imposició d’una d’aquestes cultures i llengües damunt les altres, a més de ser intrínsecament una injustícia, comporta conflictes que entrebanquen la bona marxa de l’estat en conjunt. El PSOE ha d’assumir d’una vegada, i així ho ha de comunicar a la població espanyola, que la diferència cultural i lingüística no és un defecte ni una desgràcia, i que la voluntat dels catalans –per exemple– de mantenir la nostra cultura no és una mania ni una simple manera de fer la guitza als espanyols. I aquesta nova manera d’actuar en aquesta qüestió també s’ha de reflectir a fora de les fronteres espanyoles, i en lloc d’amagar als ciutadans d’altres estats que Espanya és plurinacional i plurilingüe, com es fa fins ara, s’ha de donar a conèixer la realitat, de manera que quan vénguin turistes a Mallorca –també com a exemple– tenguin una idea que això no és igual que la Costa del Sol, que els habitants d’aquí som diferents i parlam diferent dels d’allà. I quan vénguin persones d’altres regions del món a viure a casa nostra sàpiguen que aquí trobaran una cultura i una llengua particulars que hauran d’aprendre si volen arribar a ser ciutadans normals. I l’estat ha de donar per conclosa la polèmica català-valencià i acceptar que –tot i conservant la dualitat de noms, si es vol– és la mateixa llengua. I si s’esdevé el cas que al Parlament Europeu es planteja el reconeixement del català, el govern espanyol del PSOE ho ha d’assumir com una qüestió pròpia d’estat i s’hi ha de mostrar a favor, perquè la seva obligació és defensar totes les comunitats políticament espanyoles, i nosaltres encara ho som.
Potser tot això que us deman, sr. Antich, és somiar truites, sobretot si pensam que en la campanya electoral el català no va tenir, precisament, un paper important als vostres mítings. Però en aquesta nova etapa política en què ens haurem deslliurat del pes esclafador del franquisme –tot i que ens continuarà agredint des de casa nostra mateix, bé que sortosament debilitat–, vull creure que les truites que somii són possibles i em vull carregar d’una certa il·lusió. La il·lusió que ni Vós ni els vostres companys de partit no heu oblidat que dins la nostra història general i dins la història de la defensa i la dignificació de la llengua i la cultura catalanes, hi tenen un lloc destacat personatges tan il·lustres del socialisme mallorquí com Alexandre Jaume i Rosselló, Gabriel Alomar i Villalonga o Andreu Crespí i Salom.
Ara teniu una nova oportunitat de demostrar que la independència dels catalans no és l’única opció per salvar la nostra essència nacional. El PP no ens en dóna cap altra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG