dilluns, 14 de setembre de 2009

Sardenya es desvetla

29 de juliol de 2004

Amb la constitució democràtica aprovada després de la II Guerra Mundial, Sardenya va obtenir dins la República Italiana un Estatut d’Autonomia com a regió especial. Era de qualque manera el reconeixement per l’estat italià que l’illa, de 24.000 km2 i poc més d’un milió d’habitants, tenia una certa especificitat que la feia merèixer aquesta autonomia especial. Al mateix temps, aqueixa mateixa constitució declarava, a l’article 6, que la República protegia amb les normes pertinents les minories lingüístiques, i aquesta era una disposició legal que també afectava l’illa. Perquè, efectivament, Sardenya tenia –i té- l’especificitat de ser una comunitat humana ben diferenciada de la resta d’Itàlia: la llengua històrica pròpia dels sards no és la llengua italiana, sinó la llengua anomenada precisament “sarda”, formada, com el català, de la descomposició del llatí, amb el qual, però, manté una proximitat molt més estreta. I dins les llengües romàniques català i sard comparteixen una característica avui particular d’aquests dos idiomes: l’article original del llatí IPSE, IPSA, actualment es/es, sa/ses en català, i su o is / sos o is, sa/sas en sard (cat. es ca, sa muntanya; sard su o is cane, sa montagna). Però Sardenya és encara més complexa, i a més de la llengua sarda majoritària hi trobam parlars pròxims al cors al nord (a les regions de Sàsser i de la Gal·lura), el parlar català de l’Alguer (al nord-oest) i el parlar genovès de Carloforte (al sud-oest).
Durant prop de cinquanta anys, tanmateix, el reconeixement legal de l’especificitat sarda va ser més teòric que real: a l’Estatut d’Autonomia no es feia cap referència a la llengua (fins i tot anomenada generalment “dialecte” pels sards mateixos) i l’article 6 de la constitució italiana no tenia desplegament normatiu, per la qual cosa era com a inexistent. Fa uns anys, però, gràcies a la pressió popular, la cosa començà a canviar: primer va ser una llei del parlament de Sardenya (1997) que va permetre l’ús del sard i de les altres modalitats lingüístiques minoritàries a les institucions oficials –sense mai desplaçar l’italià, però; llavor va ser una llei italiana (1999) que reconeixia els drets de totes les llengües de les anomenades “minories” a ser usades institucionalment i a ser ensenyades a escola. Varen ser unes fites importantíssimes: si el sard es podia usar oficialment i ser ensenyat, s’havia de menester una modalitat que fes les funcions de l’estàndard, en la qual es poguessin reconèixer tots els parlants, i així el govern regional encarregà a una comissió de lingüistes que proposassin una Limba Sarda Unificada, que el 2001 va ser aprovada i publicada. Feta aquesta passa (tot i que encara hi ha resistència per part d’alguns sectors a acceptar aquesta LSU), era important demostrar que servia per a allò per a què havia estat feta, i així sorgiren iniciatives com l’Ufitziu de sa Limba Sarda, que el govern provincial de Nuoro va posar en marxa el 2002 per a impulsar la difusió social de la llengua dins el seu territori d’administració, i que recentment ha estat copiat per la província d’Oristany. L’ULS, l’ànima del qual és un lluitador històric per la llengua, Diegu Corraine, ha estat molt ben rebut per la població, que el veu com una eina eficaç de recuperació de la seva dignitat lingüística: Inoghe faeddamus in sardu (‘Aquí parlam en sard’) és un lema que s’ha escampat per les botigues i locals públics de Nuoro, un gest que pareixia impossible fa només 10 o 15 anys.
També a l’Alguer hi ha arribat aquesta onada a favor del recobrament de la llengua pròpia: als cursos i actes culturals diversos oferits als adults per algunes institucions privades (Obra Cultural de l’Alguer, Escola de Alguerés ‘Pasqual Scanu’), s’hi ha d’afegir a partir del curs que ve la primera escola algueresa en català: la Costura, impulsada pel Centre de Recursos ‘Maria Montessori’ (delegació d’Òmnium Cultural) i en part subvencionada per la Generalitat de Catalunya.
Finalment, doncs, al cap de cinquanta anys de democràcia formal italiana i de teòrica protecció de les comunitats lingüístiques diferenciades, els sards (amb els algueresos inclosos) s’han començat a moure per a no perdre el seu tret distintiu més important: la llengua. Dins l’Europa unida és essencial que cada poble conservi la pròpia personalitat i sigui reconegut com a allò que és; sinó, serà una simple dada estatística .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG