divendres, 5 de maig de 2017

Miserables

(Escrit el desembre de 2012)

Aquest 8 de desembre passat vaig tenir l’ocasió, i la fortuna, d’assistir a la representació de “La Bête”, de David Hirson, al nou auditori de Manacor, una representació del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Sergi Belbel, amb actors de primeríssima categoria i una traducció boníssima de Joan Sellent. Un espectacle excel·lent, extraordinari, que entusiasmà tots els assistents. Però no pretenc ara fer una crítica de l’obra, que ja n’hi ha de més preparats que jo per a fer-la, sinó d’agafar-la una mica com a emblema, com a símbol. I ara pensareu, ¿emblema o símbol de què? Doncs de la normalitat, de la normalitat que significa poder veure el millor teatre que es fa en la meva llengua, la catalana, dins un auditori modern i ben preparat per a fer-l’hi. És ver que la comunitat catalana pateix persecució i marginalització lingüística, però també és ver que empreses com aquesta, el TNC, ens ajuden a mantenir la moral i a ratificar-nos en la justícia de la nostra reivindicació, de la nostra diària lluita per la normalitat. El TNC és segurament un dels millors èxits en el procés de normalització de la nostra llengua, perquè ha posat al nostre abast, en català i amb una qualitat de primera fila, les millors obres de la dramatúrgia nacional i internacional, i ha fet que en assistir-hi tenguem la sensació que realment vivim en un país normal on la nostra llengua ocupa tots els espais de normalitat. I és precisament això que no poden sofrir els dirigents pperos, que actualment manen a Espanya i controlen les entitats autonòmiques de les Balears i València: que els catalans siguem capaços de posar-nos a l’altura de qualsevol cultura normalitzada amb realitzacions de primeríssima qualitat o amb el doblatge, també de qualitat, de les millors pel·lícules produïdes arreu del món. El teatre en català no el poden impedir si hi ha escenaris institucionals que el volen oferir; però el cinema, totalment controlat per empresaris privats als quals se’ls atemoreix amb l’espantall que si es fa en català no hi anirà ningú, es manté refractari a les projeccions en la nostra llengua, i si amb penes i treballs s’ha aconseguit que tengui una minoritària presència a les pantalles de Catalunya, és actualment del tot absent de les pantalles balears i valencianes, amb –adesiara– comptades excepcions de produccions pròpies. A nosaltres ens fa mal, molt de mal, l’actuació lingüicida del PP, però així i tot anam tirant endavant, i ens en sortirem, perquè és evident que la raó és nostra. Tanmateix, sortint de l’espectacle de l’auditori manacorí, després d’haver xalat amb “La Bête”, pensava que tots els que hi érem havíem tengut aquest privilegi i que en podíem estar ben satisfets, i que els vertaders desgraciats eren personatges com en Bauzá, i tota la seva camarilla, que amb la seva obsessió malaltissa, pròpia de psicòpates, contra la llengua i la cultura d’aquest país, es priven ells mateixos de gaudir de les extraordinàries manifestacions culturals catalanes. Nosaltres som els perseguits, però tenim aquestes oportunitats de sentir-nos profundament satisfets i orgullosos d’allò que, tot i les circumstàncies, som capaços de fer. Ells, pobres d’esperit, encabotats únicament a destruir-nos, són uns infeliços turmentats per la seva obsessió, que mai tendran l’oportunitat d’aprofitar cap de les joies que la nostra comunitat és capaç de crear. En el fons no són més que uns miserables, cecs i sords, embolicats perennement per la misèria que ells mateixos produeixen. Es pensen que nosaltres no som ningú, però els qui realment no són ningú, no són més que escòria social, són ells, ofegats per la corrupció i la porqueria en què s’han instal·lat. És clar que no em fan gens de pena: misèria volen i dins la misèria es rebolcaran sempre.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG