dimarts, 19 de juliol de 2011

El bilingüisme harmònic

6 de juliol de 2011

Si el cinisme és una de les "virtuts" dels polítics en general (amb ben poques excepcions), hi ha un partit que del cinisme en fa bandera i orgull, un partit que ja és cínic en el seu mateix nom, popular, amb el qual vol fer creure que defensa els interessos del poble, i en realitat defensa els interessos del gran capital i les grans empreses. No m'entrentendré ara, però, en quins són els vertaders interessos econòmics populars, perquè, entre altres coses, no és un tema del qual sigui especialista, sinó que ho faré en una altra qüestió que és objecte predilecte de la demagògia populista (ai, volia dir popular!): aquesta del "bilingüisme harmònic". Potser ja no us en recordau, però aquesta expressió va sorgir (si la transcripció periodística està ben feta) de la boca del Conseller d'Educació i Ordenació Universitària de Galícia, en l’entrevista que li va fer el redactor d’aquest diari Enric Borràs publicada el 27 de juny passat: “Cercar la perfecta convivència [de llengües] a l’aula, tal com passa al carrer, allò que nosaltres anomenam el bilingüisme harmònic.” ¿Bilingüisme harmònic? Fixau-vos-hi: “Bilingüisme: coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat”, “Harmonia: justa adaptació, entre elles, de les parts o coses que formen un tot.” (Diccionari de la Llengua Catalana). El bilingüisme harmònic seria, doncs, la coexistència de dues llengües a la societat gallega en justa adaptació. ¿I què és una justa adaptació? Que la llengua castellana sigui present amb majoria aclaparadora a tots els àmbits socialment rellevants i, en canvi, en sigui quasi absent la llengua gallega ¿és bilingüisme harmònic? Que a les ciutats de Galícia, en conjunt, els parlants habituals de gallec no arribin al 30% ¿és bilingüisme harmònic? I que a Vigo, la ciutat més gran, el percentatge dels qui usen habitualment el gallec com a llengua de relació just just s’acostava el 2009 al 9%, mentre que els qui usen només el castellà arribava al 47,7% ¿és bilingüisme harmònic? Que el 2008 només el 21 % dels alumnes d’ESO de Galicía fossin gallegoparlants familars ¿és bilingüisme harmònic? Que, fins i tot, a la classe de llengua gallega només el 56,6% dels alumnes parlin en gallec amb el professor, i la resta ho facin en castellà ¿és bilingüisme harmònic? Que entre 2003 i 2008 els qui tenen per costum parlar sempre en gallec, a tot el país, hagin passat del 43% al 30% ¿és bilingüisme harmònic? El Conseller gallec en aqueixa entrevista arriba a insinuar (no ho diu clarament, però el context ho deixa entendre) que era dolent el decret que establia el mínim del 50 % en gallec perquè “Molts centres arribaven al 60% o el 80% de classes en gallec, i a d’altres gairebé al 100%”! Fer escola en la llengua pròpia de Galícia no és bo, no és convenient! Aquesta és la vertadera postura popular: en la llengua del país, com més poques coses s’hi facin, millor; com més marginada estigui, millor; i si aconseguim fer-la desaparèixer, encara millor! I no és una qüestió de matisos dins aqueix partit, que pertot allà on pot duu la mateixa pràctica. Ens ho ha mostrat aquesta sèrie tan encertada del Diari de Balears sobre Galícia, ho podeu comprovar mirant què fa al País Valencià (on la darrera proesa ha estat impedir-hi veure TV3) i ho podreu ara tocar amb les mans en aquesta nova etapa que hem començat a les Balears, a mans d’un govern que inclou un conseller que no només no diu mai una paraula en l’única llengua nostra, sinó que a més a més nega públicament que aquesta llengua sigui catalana. Una vertadera vergonya que ens fa empegueir de ser d’on som. ¿Us imaginau un ministre del govern espanyol no parlant mai en espanyol i negant que a Castella i a Múrcia tenguin la mateixa llengua? Idò allò que és inimaginable dins la normalitat aquí ens ho hem d’empassolar. Aquest és el bilingüisme harmònic popular: més castellà i manco particularitats, i posem-hi un poc d’anglès i pareixerà més modern.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Interrogació i admiració (I)

1 de juliol de 2011

La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.
Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.
Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només  situats al final de la frase, i  és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG