dimecres, 9 de setembre de 2009

La bella Alguer, o el futur avançat

23 d'abril de 2001

Adesiara, aprofitant ponts llargs vacacionals, se’ns ofereix l’oportunitat, als mallorquins, de fer una visita en viatge directe a l’indret més oriental del domini lingüístic català: la ciutat de l’Alguer, a la costa nord-occidental de l’illa de Sardenya. Val la pena aprofitar-la, aquesta oportunitat, si hom té realment interès a conèixer aquest racó del nostre petit món particular, perquè si no anar-hi és vertaderament una epopeia pesada. El 50 minuts de vol entre Mallorca i l’Alguer poden ser devers 10 hores si el camí s’ha de fer seguint les rutes aèries habituals (Palma - Barcelona - Roma o Milà - l’Alguer), o un dia sencer, si s’hi vol anar travessant en vaixell des de qualque ciutat de Provença o de Ligúria. Molt més llarg i molt més car, naturalment. Hi ha hagut voluntat d’establir una línia regular no diària entre Barcelona i l’Alguer, però el poc pes demogràfic i econòmic de la Sardenya septentrional ha estat la causa que l’intent no funcionàs, així que la volta per la península itàlica s’ha fet normalment inevitable.
Aquestes festes passades de Setmana Santa vàrem ser molts els qui aprofitàrem l’oportunitat d’un vol directe de Palma a l’Alguer i ens n’hi anàrem, entre els quals un petit grup universitari d’estudiants de filologia catalana (amb el qui firma com a professor) desitjosos de conèixer en persona –manera molt més profitosa que la simplement llibresca– la realitat (sòcio)lingüística de l’anomenada ‘Barceloneta’. I pens que és just agrair públicament que tal expedició va ser possible gràcies a l’ajuda de l’Ajuntament de Palma (l’Alguer i Palma són ciutats agermanades, baldament quasi mai no es noti) i de la mateixa Universitat.
Bé, encara que a mi res ja no em venia de nou perquè no era el primer pic que hi anava, crec que compartesc la impressió del viatge amb la majoria dels que el feren, i per descomptat amb els meus alumnes. L’Alguer és una vila petita i lluminosa, abocada a la mar, que té tot el seu encant en la ciutat vella, el port i la Passejada, la vorera meridional que va seguint la costa una bona estona, amb vista a l’impressionant cap de la Caça. És sobretot la ciutat vella, tancada per la mar i la muralla al nord, a ponent i al sud, i delimitada a llevant per les tres torres romases després de l’enderrocament de la murada interior (la del Portal Reial, la de Sant Joan i la de l’Esperó Reial), la que guarda els encants que entusiasmen els visitants, i els senyals d’identitat que recorden que el seu passat està íntimament unit al nostre: el gòtic català que trobam a l’església de Sant Francesc, o al campanar i al portal posterior de la catedral, els carrers de Mallorca i de Menorca, els rètols en català dels carrers, la senyera onejant a les torres, els noms en català d’algunes botigues... I és també en els carrers i a les botigues d’aquesta part antiga on es pot percebre amb més claredat la simpatia i l’amabilitat dels algueresos, contents de poder practicar amb nosaltres, arribats de l’altra banda de la mar, la llengua catalana, la que hi va ser introduïda durant la segona meitat del segle XIV i ha perviscut fins al començament del segle XXI.
Sí, hi ha perviscut, però ¿hi perviurà també fins al final del segle? Aquí ja ens domina el dubte, a tots els qui ens preocupa la qüestió. A pesar dels esforços d’entitats com l’Escola de Alguerés ‘Pasqual Scanu’, Obra Cultural, Òmnium Cultural / Centre de Recursos ‘Maria Montessori’ i qualcuna altra, la realitat que constatam amb la gent és que s’ha interromput la transmissió generacional del català: els pares de mitjana edat no parlen més alguerès amb els fills, els quals tot just l’entenen (o no) i s’expressen exclusivament en italià; fins i tot els fills de persones compromeses en la lluita per la llengua... El sentiment social majoritari és que l’alguerès és un parlar local propi d’una societat antiga, caduca, i que el futur només es pot encarar amb garanties en la llengua de l’estat, la italiana. L’alguerès és la llengua dels vells, del passat, l’italià és la llengua dels joves, del futur...
És ben cert que cada situació és particular i mai no es pot generalitzar, i que situacions que pareixen clares, en un sentit o en un altre, llavors no ho són tant. Unes lleis recents de la Regió Sarda i de l’Estat permeten a la fi allò que des de fa molt temps els més conscienciats demanaven: l’ús públic oficial del català a l’Alguer i el seu ensenyament a les escoles. Però cap llei d’aquest tipus no és útil si no és dotada de recursos suficients que permetin donar una preparació adequada al personal que l’ha de dur a la pràctica i disposar dels mitjans necessaris per fer-ho, i aquests recursos fins ara són insuficients, i el personal per tant encara no està disponible i no hi ha els mitjans indispensables. Si aquestes disposicions legals s’arribaven a complir eficaçment, potser es podria parar el que sembla la desfeta irreversible. Mentrestant, però, el procés d’extinció es fa envant al mateix ritme que envelleix la població catalanoparlant, la qual, malgrat totes les contradiccions en què es mou, manifesta la seva nostàlgia per aquest món que desapareix.
Enmig d’una simpatia i una hospitalitat extraordinàries, els visitants de l’Alguer provinents d’aquesta banda de la mar assistim al compliment avançat del nostre propi futur. Vet aquí el principal profit d’aquest viatge encantador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG