dimecres, 14 de novembre de 2018

Visca l’Eix Mediterrani!


La nova articulació catalana-valenciana-balear és un «assaig col·lectiu postfusterià, alhora que revisionista i autocrític amb els que intentaren bastir uns Països Catalans ja desequilibrats per se amb l’ús del nom i en què la supeditació d’uns territoris a uns altres era manifesta», segons l’explicació de la coberta posterior, i el lector hi trobarà «articles tendencialment polèmics que aposten per abandonar definitivament l’ús del criticat i conflictiu terme i concepte dels Països Catalans». Si entenc bé aquesta exposició de motius, dit amb altres paraules, el llibre pretén desacreditar el nom i el concepte dels Països Catalans, i donar-les, totes dues propostes, per superades. Al meu parer, quan hom vol desacreditar una idea, una proposta, i superar-la, primer ha de donar uns arguments que, efectivament, la desacreditin, i llavors hi ha de proposar una alternativa que cregui millor. ¿És això que fa aquest llibre?
Abans d’entrar-hi, em referiré al títol. Tal com està construït, vol dir la nova articulació catalana, la nova articulació valenciana i la nova articulació balear, perquè presenta tres adjectius (gentilicis) coordinats, un al costat de l’altre, però no combinats entre si, encara que hi hagi guionets; cadascun manté la seva forma i el seu significat independent, i per això no es sumen un a l’altre per a fer-ne un de nou. ¿És aquesta la intenció del llibre, com està concebut? Jo diria que no, només de llegir l’esmentada explicació de la coberta. Allò que pretén és tractar de la nova i única articulació entre catalans, valencians i balears, tots junts, no de tres articulacions paral·leles; és a dir, introdueix el concepte nou resultat de la suma dels tres conceptes al·ludits, i per a fer això la llengua catalana (i la valenciana i la balear, que són la mateixa) té un recurs perfectament estudiat i descrit: la formació d’un nou adjectiu compost amb els tres adjectius de partida (amb l’al·lomorf en -o, dels no finals, propi d’aquests composts): catalano-valenciano-balear, sense concordança dels elements que queden interns i concordança de l’element final en gènere i nombre. L’adjectiu resultant és la suma semàntica dels tres components, no simplement la col·lateralitat de tots tres. Amb una paraula, entenc que el títol del llibre hauria de ser: La nova articulació catalano-valenciano-balear.
Feta aquesta precisió gramatical, entraré en la qüestió del fons, de l’aportació de l’obra al debat que pretén moure. Cal reconèixer, d’entrada, que el llibre és pretensiós, que vol ser una aportació de pes a un debat que no és nou, però que el coordinador Jordi Manent pareix que vol donar ja per liquidat. Hi afegiré algunes raons, a aquest debat, sorgides de la impressió que m’ha fet l’obra.
Després d’unes salutacions dels molt honorables Carles Puigdemont, Ximo Puig i Francina Armengol (que al meu parer és l’única que diu qualque cosa interessant), hi ha uns capítols d’«anàlisi políticosocial» a càrrec de Víctor Maceda, Pere Antoni Pons i i Agustí Colomines que són un bon punt de partida per a saber com estan les coses (segons la seva visió, és clar). Després, però, vénen unes quantes aportacions que, encara que donin moltes de dades econòmiques, no aporten absolutament res al debat proposat, perquè no tracten de la qüestió dels Països Catalans, sinó de l’estat econòmic, infraestructures incloses, de les tres regions autònomes que són els protagonistes principals de la controvèrsia. Per al lector no especialitzat o especialment interessat en aquest tema, són capítols feixucs, espessos, carregats de dades numèriques, quadros i gràfics, que no van a parar enlloc, més que a descriure la situació actual i suggerir-hi tímidament algunes correccions; qualcun de llenguatge excessivament tècnic, recarregat i difícil, amb massa referències nominals: «Introduir el territori en l’anàlisi de la dinàmica competitiva exigeix, justament, rependre [sic] un enfocament evolucionista, tal com s’evidencia en la sòlida perspectiva marshalliana dels districtes industrials, desenvolupada per G. Becattini.» (Uf! Pàg. 64.) Bé, dic que no van a parar enlloc (en la qüestió que ens preocupa), però sí que insinuen un punt d’arribada terminològic: l’Arc Mediterrani com a marc geogràfico-polític de referència.
Després vénen els capítols dedicats a la llengua i la cultura, també regionalitzats, on potser caldria donar més una anàlisi de conjunt, ja que la llengua i la cultura catalanes són una sola entitat, de present indiscutiblement interimplicat i de futur conjunt. La típica i tradicional visió per separat de la situació lingüística i cultural catalana contribueix a mantenir la impressió mental que no hi ha una comunitat catalana cultural, sinó que hi ha unes quantes comunitats desvinculades unes de les altres que s’han d’espavilar per separat per a mantenir-se. Per ventura és la intenció del llibre expressada pel títol.
Els quatre capítols següents estan agrupats sota l’epígraf «Anàlisi particular, anàlisi transversal», i n’hi ha un (l’únic de tot el llibre) fet per un analista de la Catalunya Nord, Esteve Valls. I n’hi ha un altre, de Jordi Manent i Tomàs, el coordinador de tota l’obra,  que ens vol convèncer que la denominació de Països Catalans ha estat contraproduent i ha quedata obsoleta, i que és l’impediment més gros per a una normalització de les relacions entre els «territoris de parla catalanovalenciana», en la seva terminologia (la millor possible, segons ell).
Segons el sr. Manent, el nom de Països Catalans té la culpa de tots els fracassos en l’articulació dels territoris. Que ho seria, de fàcil, resoldre la qüestió de la unitat articulada de tots els catalans, si només fos pel nom! Ara mateix m’hi apunt, a canviar el nom de Països Catalans per un altre, si això implica la unitat de tots! Però em pareix que no és una simple qüestió de noms, això de la unitat (unitat autònoma, s’entén, perquè d’unitat dins el Regne d’Espanya ja en tenim)... A mi em sembla que el postulat del sr. Manent parteix d’una base falsa: Països Catalans no vol ser el nom popular, col·loquial, dels països que s’hi inclouen ni és, tampoc, el nom d’un projecte fracassat. Països Catalans és el nom d’una comunitat de països que tenen com a essència comuna la llengua i la cultura catalanes, i per a expressar aquesta comunitat essencial no hi ha cap altra denominació alternativa, perquè aquesta és l’única que expressa la consciència de país, la pluralitat i, a la vegada, l’essència cultural i lingüística comunes. Que d’aquesta comunitat hom en vulgui fer un estat independent o no és una altra cosa, és un projecte que uns comparteixen i uns altres no, i que depèn de molts de factors, entre els quals el del nom és el més insignificant. Per a la gent de les Balears, de València (que és el nom tradicional i popular) i de Catalunya que té consciència dels orígens, de la naturalesa i de l’abast territorial de la seva cultura, la denominació de Països Catalans és lògica i natural, perquè s’adequa a aquesta consciència. Diu el sr. Jordi Manent que aquesta denominació provoca rebuig i oposició entre la població, però no diu que aquest rebuig i aquesta oposició són promoguts pels sectors socials i els partits que són contraris no ja a la idea dels Països Catalans, sinó a la simple idea de la normalització local de la llengua i la cultura del país. L’anticatalanisme a València i a les Balears no és connatural i espontani a la població, és fabricat i engreixat pels grups socials afins a la dreta espanyolista (Falange i similars, Partido Popular, Ciudadanos i qualsevol altre que se’n puguin inventar), que sempre han vist un perill en la presa de consciència nacional dels naturals del país. El juny de 1936 un nombrós grup d’intel·lectuals mallorquins de totes les professions respongueren el «Missatge als mallorquins» que poques setmanes abans havien rebut d’un altre nombrós grup d’intel·lectuals de Catalunya. En la «Resposta als catalans» els mallorquins deien:
Amb la nostra resposta volem fer primer que res la triple afirmació d’una unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és, per damunt de tota política, la terra on és parlada la mateixa llengua nostra.
¿Creu el sr. Manent que aquest mallorquins haurien rebutjat la denominació de Països Catalans, que aleshores no s’usava? Mossèn Alcover es declarava català de nació, i tenia ben clar que aquesta nació comprenia tots els països on es parlava català. Tot mallorquí que pren consciència del seu país accepta l’existència dels Països Catalans, no com a projecte de futur, sinó com a realitat del present. No en conec cap, de conscient, que els negui, als Països Catalans. De València, evidentment, no en puc fer una afirmació tan categòrica, però sí que puc afirmar que tots els amics que hi tenc, que són bastants, tenen consciència de pertànyer a la meva mateixa nació i parlar la meva mateixa llengua, que jo en dic catalana i potser qualcun d’ells en diu valenciana, però és igual, perquè sabem que és la mateixa. És cert que hi ha una gran part de la població que rebutja els «Pastissos Catalans», a les Balears, a València, i també a Catalunya: la mateixa gent que és contrària a la normalització del català, que vol mantenir la supremacia de la cultura i la llengua castellanes, que nega la unitat de la llengua. Tot aquest anticatalanisme és de fabricació franquista, perquè abans d’aquesta època demoníaca de la nostra història l’anticatalanisme a València i les Balears no existia; hi havia indiferència i ignorància entre la gent poc il·lustrada, però no anticatalanisme; per això dins les classes més cultes la Renaixença hi trobà ressò. A Mallorca l’anticatalanisme sorgeix amb la guerra del 36 -39, aprofitant els franquistes que els avions que bombardejaven l’illa venien de Barcelona, i que de Barcelona vengué l’expedició del capità Bayo que volgué conquistar l’illa l’agost del 36. A València, de fet és més tardà: el 1951 l’Ajuntament de València acollí una mostra de propaganda de l’Obra del Diccionari-Català-Valencià-Balear, organitzada pel Secretariat de l’Obra del Diccionari (germà del de Barcelona i del de Mallorca), amb Manuel Sanchis Guarner, una exposició que va tenir un ressò popular molt important, patrocinada per les principals figures intel·lectuals i polítiques (franquistes) de València (president de la Diputació, batle de València, Degà de Filosofia i Lletres); va estar instal·lada a l’entrada de la casa de la vila del 12 al 23 de desembre i la varen veure milers de persones, amb mapes dels Països Catalans que mostraven clarament tot el domini lingüístic, que tothom acceptava com un fet normal! A la darreria del franquisme (vull dir del franquisme amb Franco viu), quan començà a fer-se notar la presa de consciència valencianista (que implicava la consciència catalanista), els franquistes encara dominants començaren a agitar el fantasma  de la imposició catalanista i a provocar que la gent més illetrada, més ignorant, es declaràs contrària al català i, conseqüentment, al nom de Països Catalans. No hi ha rebuig popular i innocent a aquesta denominació: hi ha rebuig manipulat i induït pels sectors ultraespanyolistes feixistes o feixistoides. A part d’això, a Catalunya hi ha por, i molt de «catalunyisme», entès com a moviment que només es preocupa per la comunitat estreta de les quatre províncies, moviment que veu els Països Catalans com una rèmora de la qual s’ha de desprendre per a poder avançar en el camí propi, cap a la independència per a uns, cap a una més gran autonomia o el federalisme per a altres. ¿Es podria trobar un nom millor que el de Països Catalans? Per ventura sí, però no és fàcil; el més adequat, si un cas, perquè reflectiria l’essència nacional i cultural de tots, seria el de Països Catalànics, com insinua Joan Rebagliato; però em semblen inviables tots els que esmenta Jordi Manent (que segons ell funcionen raonablement bé) a l’article aquí comentat: terres de parla catalanovalenciana (les terres no tenen parla; els pobles, sí; a més a més, els illencs dirien: ¿i per què no catalanovalencianabalear?), terres de parla catalana, Eix Mediterrani, Arc Mediterrani, Comonwealth catalanovalenciana (els catalans denominats amb un anglicisme!), domini lingüístic [català], àmbit lingüístic [català]. No em sé veure dient que la meva nació és l’Eix Mediterrani o la Comonwealth catalanovalenciana...; pareix una broma de mal gust, però en realitat és una proposta –de bona fe, segurament– d’amagar la nostra catalanitat compartida i d’esborrar-nos del mapa de les nacions del món: com que no tenim nom, no existim a la vista de ningú. Almenys ara podem fer mapes (virtuals, il·lusoris, si voleu) on la nostra nació apareix amb un nom que en mostra l’essència. No, sr. Manent, Països Catalans no és un nom obsolet, és un nom adequat, un nom que ja està consagrat i que apareix al títol de molts de llibres i a moltíssimes altres publicacions, al diari Vilaweb, al setmanari El Temps; un nom usat per historiadors, geògrafs, botànics, pedagogs, sociòlegs, sociolingüistes, metges, lingüistes, literats... Un nom que serví al poeta Joan Brossa per a fer aquest poema que des del 19 de gener de 1999 és present al vestíbul de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de les Illes Balears:
Mentre el meu amor vigila les cantonades,
pinto amb un esprai vermell en una paret:
Visquen els Països Catalans!
¿Us imaginau el darrer vers d’aquest poema així: Visca l’Arc Mediterrani!?
El sr. Manent presumeix d’haver aconseguit que, per primera vegada, els tres presidents de les tres comunitats autònomes catalanes d’Espanya hagin saludat conjuntament els lectors del llibre que ha coordinat, i creu que ho han fet perquè, precisament, el llibre no usa al títol la denominació pecaminosa que cal evitar. No sé cert si realment és així o igualment hi haurien participat amb un títol pecaminós, però si el sr. Manent té raó l’única cosa que demostra és la curtor de mires de qualcuns d’aquests dirigents, que viuen més pendents de plaure als seus enemics que d’actuar amb raó, dignitat i valentia a favor del país.
La millor mostra, tanmateix, que els Països Catalans existeixen és allò que fan conjuntament, i els tres darrers capítols del llibre ressenyat, sota l’epígraf «Empreses comunes reeixides», en donen uns bons exemples: la Federació Llull, l’Institut Universitari Joan-Lluís Vives, l’Institut Ramon Llull. Són només tres institucions conjuntes, però molt importants per la feina que fan de coordinació interna i de projecció externa.
Però de totes les col·laboracions, la que m’ha semblat més interessant, perquè mostra el moll de l’os de la qüestió de fons –el dinamisme indispensable dels Països Catalans com a conjunt–, és el de Vicenç Villatoro: Llengua i espai cultural: una xarxa de tres nusos.» Partint de l’axioma que «una llengua defineix un espai cultural», i del fet que aquesta realitat no implica per si mateixa cap projecte polític concret (regionalisme, autonomisme, federalisme, independentisme...), proclama la necessitat d’una col·laboració total en el camp cultural –per tant, lingüístic– entre els diversos països que formen aquest espai cultural, i denuncia el dèficit actual en la circulació per tot aquest espai de la producció cultural que es fa a cada territori. Efectivament, quantes d’obres de teatre en català muntades a Catalunya no arriben mai a la resta dels països catalans! Quants de llibres en català impresos a les Balears són quasi introbables a Catalunya i València! Quanta de música valenciana té una escassa difusió a Catalunya i les Balears! I no en parlem d’aquella producció, poc nombrosa però existent, originada a la Catalunya del Nord o a Andorra! Segurament l’escàndol més gros en aquest tema és el de les televisions «autonòmiques», que només emeten per a la regió on tenen la seu, i si bé hi ha un conveni de reciprocitat entre IB3 i TV3 perquè la primera arribi a Catalunya i la segona arribi a les Balears, de fet la TV3 que arriba a les Balears és la mateixa que arriba a Madrid o a Tòquio per internet: una TV3 amputada de molts de programes propis o d’adquisició externa, una TV3 que ens priva sovint, als illencs, de veure pel·lícules, documentals i competicions esportives que tenen a disposició els espectadors de la Catalunya estricta (com ara, darrerament, La catedral del mar, invisible per als espectadors no catalunyesos). Això sí que no és fer Països Catalans, ni amb aquest nom ni amb cap altre; per a mi, és un autèntic insult al públic balear, tractat com a estranger; i a més vull remarcar que aquesta actitud de TV3 ha empitjorat (és a dir, ha augmentat el nombre d’espais de què som privats) d’ençà que a la direcció hi ha el valencià Vicent Sanchís... Una vergonya, com ens tracta TV3, als balears. Amb la nova televisió valenciana, de moment no hi ha reciprocitat, malgrat les declaracions positives en aquest sentit que ha fet la directora Empar Marco, i de la campanya d’algunes institucions per a fer efectiu l’espai comunicatiu català.
Tornant al llibre, ja per a acabar, crec que en conjunt és una aportació interessant com a visió panoràmica crítica de l’actualitat dels Països Catalans, però no veig que realment en posi en dubte l’existència, sinó que més bé la referma. Pretén començar un debat, però, de fet, només els capítols de Gil-Manuel Hernández i Martí («Des de la perifèria valenciana») i de Jordi Manent, aquest molt més explícitament, critiquen tant el nom com el concepte dels Països Catalans. A aquest segon ja m’hi he referit a bastament, i a parer meu no aporta raons prou pesades per a acceptar-ne la conclusió; i sobretot no aporta cap alternativa vàlida a la denominació que refusa. Si hem d’oblidar Països Catalans per a dir Eix/Arc Mediterrani tenc la certesa que així sí que no engrescarem ningú: Visca Mallorca i visca l’Eix Mediterrani! Em sembla caricaturesc...

Mallorca, Països Catalans, setembre de 2018.

(Publicat a Cercle Vallcorba, 12, setembre-octubre de 2018.)

dimarts, 6 de novembre de 2018

Una baula imprescindible


La supervivència d’una cultura depèn de la transmissió intergeneracional: qualsevol cultura sobreviu al pas del temps si contínuament, sense interrupció, es va traspassant d’unes generacions a les altres, successivament. Durant molt de temps, i actualment a segons quines societats, aquesta transmissió ha estat exclusivament o sobretot oral, però després de la troballa de l’escriptura, també s’ha transmès per escrit, i d’ara endavant hem de suposar que igualment n’hi haurà transmissió per mitjans audiovisuals i informàtics. De qualsevol cultura humana, l’element principal és la llengua, perquè és en una determinada llengua que s’expressa aquesta cultura, i si la llengua s’esvaeix igualment ho fa la cultura vehiculada per tal llengua; com a molt, en poden quedar mostres residuals mal expressades en una altra llengua. Tot això ho saben bé aquells que tenen com un dels seus objectius principals la destrucció de determinades cultures, per això la primera cosa que fan és o bé prohibir directament o bé marginar socialment les llengües corresponents, i després també prohibeixen o marginen les manifestacions culturals de la comunitat a destruir, de manera que, alhora, els parlants de les llengües prohibides o marginades les abandonen, més o menys de pressa i convençuts, i tota la cultura que s’hi vehiculava o bé és folkloritzada (que és com dir “museïtzada”) o, simplement, és oblidada. El franquisme ha estat, per a la cultura catalana, l’intent més feroç i poderós de destruir-la de tota la seva història, perquè, si bé no és més que la culminació d’una llarga època bicentenària de marginació, implica la concentració dels esforços més efectius i cruels per a assolir aquest objectiu, incloent l’eliminació física de moltes de persones culturalment emblemàtiques, com és el cas, a Mallorca, per exemple, d’Emili Darder. Però fins i tot dins aquesta etapa ignominiosa i tètrica, d’ambient gris i depriment, marcat per la repressió constant, hem tengut al nostre país grups de persones, més o manco nombrosos, que enmig de la foscor han volgut encendre llums d’esperança per a mantenir viva, encara que fos al mínim, la nostra essència cultural, amb la confiança que de la resistència se’n derivaria la supervivència. A Mallorca n’hi hagué diversos d’aquests grups, que discretament actuaren com pogueren perquè la cultura del país sobrevisqués. N’aglutinà qualcun en Francesc de Borja Moll, amb l’editorial com a estaló, que ja dins els anys 40 aconseguí publicar algunes obres en català, i en aquesta mateixa dècada –la pitjor de tota la nostra història– se’n formaren d’altres que, amb tertúlies literàries celebrades a cases particulars (a cals germans Massot, a cal poeta Guillem Colom...), varen fer que el fil cultural entre les generacions anteriors i posteriors a la guerra iniciada pels feixistes no es rompés mai. Entre aquests grups hi hagué el que es formà a l’entorn de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, que durant les tres dècades dels 40, 50 i 60 del segle XX, fou un activista entusiasta, dins les possibilitats del moment; literat ell mateix, autor de diverses narracions i de poemes de factura innovadora, historiador i promotor literari, divulgador de la cultura a la premsa (sobretot al quinzenal Santanyí), encoratjador i mestre d’escriptors joves (com Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal-Ferrando…), aplegà a la seva rebotiga altres entusiastes com ell de la cultura (com Josep Maria Llompart i Manuel Sanchis Guarner), amb els quals va omplir, fins on va poder, el buit que les institucions oficials franquistes havien decidit per a la producció cultural mallorquina. Amb molts d’aquests, el 1962 fundà l’Obra Cultural Balear, institució que ha jugat, i juga encara avui, un paper fonamental en la nostra resistència cultural. El llegat de Bernat Vidal i Tomàs és magne i transcendental, impossible de resumir en aquestes poques línies, i per a conèixer-lo, si encara no el coneixeu bé, és importantíssim que visiteu l’exposició que, per a commemorar-ne el centenari (va néixer el 1918 i va morir massa prematurament el 1971), es mostra a les Cases Noves de Santanyí, exposició magnífica que, patrocinada per l’Ajuntament, ha organitzat la seva filla Isabel Vidal Munar, sense dubte la millor coneixedora de l’obra de son pare. Anau-hi, si encara no hi heu anat, i us convencereu que Bernat Vidal, com altres contemporanis seus que compartiren la mateixa inquietud en aquell període tan ombrívol, ha estat una baula imprescindible en la cadena de la transmissió del patrimoni cultural del nostre país.

dijous, 1 de novembre de 2018

Manca de qualitat de l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears



“L’AQUIB te la missió fonamental de contribuir a la millora de la qualitat del Sistema Universitari de les Illes Balears, per la qual cosa du a terme accions d’avaluació, certificació i acreditació de les activitats que desenvolupa la universitat, especialment les relacionades amb la docència, la investigació, la transferència del coneixement i la gestió.”

Molt bona missió; molt lloable, que hi hagi una institució que tengui com a missió fonamental contribuir a la millora del sistema universitari balear. Bé, en el fons això és retòrica, perquè hauria de ser la universitat mateixa, per iniciativa pròpia, la que hauria de contribuir sempre, com a funció intrínseca de la seva pròpia existència, a la seva millora constant, sense necessitat que un altre òrgan l’hagués de vigilar. En el fons, l’existència de l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears demostra la desconfiança de la societat (terme vague i imprecís, ja ho sé) en la capacitat de la universitat per a autocontrolar-se i autoavaluar-se. Però bé, si ha d’existir que existeixi; però d’una agència que suposadament vetla per la qualitat de qualque cosa n’hem d’imaginar, en principi, que ella mateixa és un exemple de qualitat, no només de funcionament intern, sinó també d’imatge i expressió externa, perquè l’excel·lència qualitativa ha de ser global, no parcial. ¿I per què ho dic, a això? I doncs ho dic perquè la imatge externa d’allò que és una institució no és només l’organigrama o l’esquema organitzatiu, sinó també com s’expressa, és a dir, la seva expressió lingüística cap a la societat, el model de llenguatge que usa per a fer-se entendre i comunicar-se amb el públic, i sobretot amb els qui en són destinataris principals, que en aquest cas són els universitaris. Crec que tots estarem d’acord que la qualitat lingüística d’una agència que vigila la qualitat ha de ser exemplar, impecable, especialment curosa amb les normes gramaticals i sense vel·leitats reivindicatives que transgredeixin aquestes normes. Molt bé, ¿i on vull anar parar? Doncs a això:
La contractació de professores i professors ajudants doctors...
El contracte s’ha de subscriure amb doctors/es...
1. Una carpeta denominada «General» en la que s’inclourà...
Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles.
La resolució d'aquest recurs posa fi a la via administrativa, podent-se iniciar la via contenciós-administrativa.
Apareixerà un llistat amb els resultats... [repetit]
l'àrea en que es troba una publicació
en quin cuartil es troba? [repetit]
Per conèixer l'àrea i cuartil d'una publicació
l'any en què es va realitzar la publicació
És el Comitè d'Avaluació, qui durant el procés de revisió del seu CV, decideix en quin apartat valorarà cadascun dels mèrits assenyalats en el mateix, en funció de les característiques de cadascun d'ells.
els mèrits es valoren a l'apartat al que corresponen realment
Certificat de la universitat especificant nom del doctor/a, títol de la tesi o del treball, director/a/s/es
Títol de graduat/ada, llicenciat/ada, enginyer/a o arquitecte/a o del certificat d’haver-lo sol·licitat (anvers i revers).
2. Doctorat
Títol de doctor/a o el document acreditatiu del pagament dels drets d'expedició del títol (anvers i revers).
nom del doctor/a, títol de la tesi, director/a(s/es)
empresa on s’hagi realitzat l’activitat al·legada.
Totes aquestes citacions corresponen a l’opuscle de l’AQUIB Preguntes freqüents del Programa d’Avaluació Prèvia del Professorat Contractat, datat a setembre de 2018. Per a qui no hi vegi res a criticar, vet-ho aquí:

•    professores i professors, doctors/es, graduat/ada, llicenciat/ada, enginyer/a o arquitecte/a, etc: és la bajanada agramatical posada de moda per antilingüistes amb l’excusa del llenguatge no discriminatori i tot això; com que és una bajanada, els mateixos que pretenen practicar-la se n’obliden immediatament, i per això ja a la primera ocasió cauen en la incoherència: La contractació de professores i professors ajudants doctors... Per coherència, hauria de ser La contractació de professores i professors ajudantes i ajudants doctores i doctors..., però com que aquesta frase sona tan absurda, ja ni se li ha acudit, al redactor. I unes quantes línies més endavant ja ni se’n recorda: “les figures contractuals de professors contractats doctors i professors ajudants doctors” (p. 5), i talment unes quantes pàgines més, fins que al final hi torna al capítol de formació acadèmica;
•    1. Una carpeta denominada «General» en la que s’inclourà ha de ser 1. Una carpeta denominada «General» en la qual s’inclourà;
•    Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles / en funció de les característiques de cadascun d'ells: en català el pronom personal fort de 3ª persona no s’usa per a fer referència a coses o conceptes, sinó només per a persones i animals; en aquestes frases s’ha de prescindir dels pronoms: Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles / en funció de les característiques de cadascun d'ells
•    La resolució d'aquest recurs posa fi a la via administrativa, podent-se iniciar la via contenciós-administrativa: aquesta construcció de gerundi és falsa; hauria de ser una altra construcció com a partir de la qual / després de la qual es pot iniciar...; la via contenciós-administrativa ha de ser la via contenciosa administrativa;
•    un llistat ha de ser una llista;
•    l'àrea en que es troba ha de ser l'àrea en què es troba;
•    cuartil ha de ser quartil;
•    l'àrea i cuartil ha de ser l'àrea i el quartil;
•    es va realitzar la publicació / on s’hagi realitzat l’activitat han de ser es va fer la publicació / on s’hagi fet l’activitat (hi ha una vertadera epidèmia d’usar ‘realitzar’ per ‘fer’, però la gent “fa llibres / articles / publicacions / activitats”, no els “realitza”);
•    cadascun dels mèrits assenyalats en el mateix [el CV]: aquest ús de “el mateix” és un pur calc del castellà; i assenyalats ha de ser esmentats; hauria de ser, per tant, cadascun dels mèrits esmentats o, si es vol més precisió, cadascun dels mèrits que s’hi han esmentat. (Assenyalar és un verb amb valor díctic: indica una direcció cap on posar l’atenció; els mèrits d’un currículum hi són esmentats, no s’han d’anar a cercar a una altra banda);
•    l'apartat al que corresponen ha de ser l'apartat al qual corresponen.

És una vergonya que una agència que pretén assegurar la qualitat universitària sigui capaç de publicar un opuscle amb tantes de faltes. Hi podria haver qualque errata, fins i tot qualque error inadvertit, però aquests errades aquí mostrades són inacceptables i degudes a la incompetència de qualque responsable. ¿Quina qualitat externa pot garantir l’AQUIB si no és capaç de garantir la seva pròpia qualitat?

(Publicat a DBalears el 30 d'octubre de 2018)

divendres, 7 de setembre de 2018

No ens negam perquè ens hi negam, a negar-nos


La qüestió 206 de les enquestes per a l’Atlante linguistico mediterraneo, que es feren entre els anys 60 i 70 del segle XX a 165 punts de la costa mediterrània, demanava com es deia a cada localitat enquestada el concepte que en italià era annegato i en francès noyé, partint d’una frase equivalent a “è caduto in mare ed è annegato”. L’enquestat havia de fer una frase equivalent en la seva llengua, i a l’àrea catalana, amb 12 punts enquestats, la resposta absolutament majoritària va ser “[ha caigut a l’aigua i][1] s’ha negat” (a Banyuls de la Marenda, l’Escala, Blanes, Vilanova i la Geltrú, l’Ametlla, Peníscola, Cullera, Eivissa, Port d’Andratx i Maó). Només a dos punts la resposta és diferent: a la Vilajoiosa, aufegat, i a l’Alguer, afogat.[2] L’alguerès, sabem que té una evolució pròpia i particular, condicionat per la llunyania de la resta catalanoparlant i el contacte amb els parlars sards i itàlics. En aquest cas, ha mantengut una forma arcaica, (s’)afogar, quasi pertot substituïda per la variant ofegar(-se), però ha perdut el verb més específic negar(-se), i no per influència sarda, precisament, perquè a l’enquesta sarda feta a l’Alguer la resposta va ser precisament annegau.[3] Quant a la Vilajoiosa, és un indici primerenc del procés d’interferència del castellà en l’expressió d’aquest concepte.
En romànic general es va formar un verb derivat del llatí necare ‘matar’ que havia pres el significat, en llatí vulgar, específic de “matar per asfíxia dins un líquid”, i llavors per extensió “inundar”, un verb que trobam pertot (gallec/portuguès/castellà anegar, català/occità negar, francès noyer, italià/sard annegare, romanès îneca), però amb un ús modern un poc divergent de l’inicial. En gallec/portuguès actualment només té el significat reconegut d’“inundar”; i en castellà, si bé el DRAE[4] li reconeix el significat original com a tercera accepció, el fet és que s’usa avui només (o quasi exclusivament) amb el significat d’«inundar», cosa que podeu comprovar fent la cerca corresponent al Corpus de Referencia del Español Actual (CREA). Dins l’àmbit gal·loromànic, al qual pertany l’àrea lingüística catalana, com als altres àmbits romànics (retoromànic, italoromànic, sardoromànic, balcanoramànic), negar, transitiu, o reflexiu, negar-se, s’ha mantengut plenament amb el significat original del necare llatinovulgar, i per això en aquests àmbits lingüístics distingeixen ofegar(-se) (hiperònim) de negar-se (hipònim), com havia fet sempre el català fins que, molt recentment, per clara influència espanyola (les enquestes de l’ALM ho demostren) negar(-se) s’ha quasi oblidat. La relació semàntica entre aquests dos termes, com he apuntat, és la de la inclusió: el significat de negar(-se) està inclòs dins el d’ofegar(-se), i per tant el primer és més precís que el segon. Igual que, des de l’acte de la comunicació, no és igual dir “tenc un arbre al meu jardí” que “tenc un pi al meu jardí” (amb la segona frase entenem quin arbre en concret hi ha al jardí), tampoc no és igual dir “una persona s’ha ofegat” que “una persona s’ha negat”: a la primera frase no sabem com s’ha ofegat (per un pinyol entravessat a la gola, per un objecte que li tapava el nas i la boca...), però a la segona sí que ho sabem (per submersió dins un líquid, que poques vegades serà altre que l’aigua). Un titular de diari com “han trobat un turista ofegat a la plaja X” no ens informa de com s’ha ofegat (es pot haver ofegat a fora de l’aigua); en canvi “han trobat un turista negat a la plaja X” ens diu explícitament que s’ha negat dins l’aigua (tot i que hi ha certa possibilitat que s’hagués negat dins la cervesa...). Veiem clarament, doncs, que la distinció entre ofegar(-se) i negar(-se), a més de ser tan tradicional que ha arribat fins a les generacions de finals del segle XX, és una riquesa per a la llengua, perquè li dona precisió, i que no hi ha cap raó per a prescindir-ne, car facilita la comunicació. Els mitjans de comunicació, si realment estiguessin interessats a divulgar un model català genuí i precís, l’aplicarien sistemàticament, però la realitat és ben diferent: tots, fins i tot els més conscients de la necessitat de la correcció lingüística, la ignoren, i es conformen a copiar el model castellà.[5] Ja no sentim mai una locució tan expressiva com “en/na Tal es nega dins un bassiot”, popular i corrent anys enrere, que vaig aprendre del català parlat al meu entorn a la meva infantesa.
La pèrdua d’aquesta distinció ha tengut una altra conseqüència nefasta per a la sintaxi. Els parlants desconeixedors de l’existència de negar(-se) amb el sentit aquí comentat, són incapaços de contraposar-lo a negar-se a, que té un sentit molt diferent, i ben sovint, quan el complement preposicional hauria de ser representat pel pronom hi, se n’obliden, seguint la tendència actual a prescindir dels pronoms que no tenen equivalent castellà, i fan afirmacions com “m’he negat”, “em vaig negar”, “es va negar”, absurdament absurdes, sobretot en primera persona, perquè qui s’ha negat no ho pot contar. Però, és clar, com que no saben què vol dir, ho diuen o ho escriuen sense gens de consciència del desbarat que expressen:

·      ‘Em vaig quedar invàlid, em donaven la discapacitat total, em vaig negar...’

·      quan em trucà el periodista no em podia negar per parlar d’uns esdeveniments que...
·    Has de disparar al cap a cadascú.
Em vaig negar.

·      Vam arribar, vam escoltar música i ens vam fer quatre petons. Tot era normal. I va passar. Em vaig negar. Vaig dir que no.

·      Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades

·      Em vaig negar en rotund. Estava desesperat. No volia portar una vida així.

·      En el moment en que se’m demana una possible comissió de serveis per a un professor interí amb destinació a Menorca em vaig negar per motius econòmics

·      Perquè t’has negat a identificar-te.
            Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

Cap dels autors d’aquestes frases les hauria fetes si hagués sabut què deia, però com que el negar(-se) no existeix més dins el seu bagatge lingüístic, i cap mitjà de comunicació es preocupa de difondre’l, aqueixa aberració sintàctica és corrent i present fins i tot als mitjans de comunicació orals i escrits més emblemàtics, de la mà o la veu de professionals reconeguts. Ningú (ho dic generalitzant) no se n’adona, de l’absurditat de dir “m’he negat” o “es va negar” (parlant de qualcú que és ben viu).
La (con)fusió del català amb el castellà és de dia en dia més i més evident, amb la col·laboració desinteressada dels qui haurien de ser els capdavanters a mantenir el català genuí.


[1] Amb qualque variació.
[2] A l’atles lingüístic mariner de Moll hi ha la majoria de respostes de les localitats políticament espanyoles; hi falten les de Vilanova i la Geltrú, i Maó, no sabem per què, les quals he pogut consultar als qüestionaris originals.
[3] A l’Alguer s’hi feren dues enquestes per a l’ALM, una per a obtenir la resposta catalana i l’altra per a la sarda, car una bona part dels pescadors algueresos eren de llengua pròpia sarda. Actualment, no ho podria assegurar i no en tenc dades.
[4] Diccionari de la “Real Academia Española”.
[5] Vegeu per exemple aquesta notícia de Vilaweb: https://ja.cat/SJDfP .

dijous, 16 d’agost de 2018

Diglòssia, glotofàgia, servilisme


(Publicat a "El Mirall" 29, juny 1989)

(Pots llegir aquest article en aquest enllaç)

Memòria d'un alguerès il·lustre: Mn. Francesc Manunta


(Publicat a "El Mirall", 75, setembre - octubre 1995)

[Per a poder llegir bé el text, cal clicar sobre cada imatge perquè s'obri en pantalla a part, i llavors novament clicar-hi (amb el meu ordinador, amb el botó dret del ratolí) perquè es faci més gran.]



dilluns, 6 d’agost de 2018

Es covo li trabucà



Noninó li diu sa mare,
Noninó an es petitó,
Noninó quan lo bolcava,
I tot era noninó

     Vet aquí una estrofa del Vou-veri-vou, aquesta deliciosa cançó que cantaven les mares mallorquines, segurament també les tetes, als infants per a adormir-los. Hi trobam, amb naturalitat, el verb bolcar, que vol dir ‘vestir de teles i faixes’ un infant d’uè, les quals reben en consonància el nom de bolquers. Avui els bolquers no són com els de 50 i més anys enrere, però continuen sent bolquers, si bé la gent moderna en diu paquete (!).
     Podríem, però, fer una prova (jo confés que no l’he feta, encara) i demanar-los, a uns quants joves, què vol dir el tercer vers d’aquesta estrofa, i probablement quedaríem, per dir-ho finament, sorpresos de les respostes que ens donarien: qualcuns ens dirien que no ho saben, altres per ventura pensarien que vol dir “engronsava” (pel context, hi diu; de fet hi ha la variant del vers “noninó quan l’engronsava”), i qualcuns –tal vegada un poc incrèduls, però agosarats– ens dirien que vol dir “capgirava, posava cap per avall” o cosa semblant (¿tendria molt de sentit que una mare capgiràs l’infant?) . I és que en la llengua moderna dels mitjans de comunicació, que desgraciadament són els que marquen la norma, bolcar només s’usa amb aquest nou significat. I dic “nou” perquè per a mi ho és, ben nou, aquest ús de bolcar; fins que no el vaig sentir, o potser el vaig llegir, a qualque mitjà de comunicació en català dels que han sorgit en l’era noufranquista / nouborbònica, no sabia que fos possible (si és que realment ho era): “un camió ha bolcat a l’autopista...”, “un tractor ha bolcat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera hi ha bolcat per un barranc”... Un catalanoparlant monolingüe desconeixedor del castellà segurament no ho hauria entès, però, com que (sortosament???) la majoria dels catalanoparlants vivents a la segona meitat del segle XX hem hagut d’aprendre castellà, aquestes frases ens recorden les construccions castellanes “un camión ha volcado en la autopista”, “un tractor ha volcado...”, etc. ¿I com ho diria jo? ¿I com ho diria un catalanoparlant que no sabés castellà? Per a mi, aquestes frases serien, en el meu català heretat de transmissió oral: “un camió ha trabucat a l’autopista...”, “un tractor ha trabucat a un camí...”, “un cotxe ha sortit de la carretera i ha trabucat per un barranc”... Sempre ho havia sentit així, però ara ja mai no ho puc sentir així a cap mitjà de comunicació, ni de Catalunya ni de les Balears, perquè a les Balears, incapaços de tenir el seu propi model basat en la tradició autòctona, els mitjans copien, literalment, les propostes erràtiques i errònies dels mitjans catalunyesos.
     Però, ¿és segur que bolcar no té els significat que li donen ara els mitjans? Vegem com era a la llengua antiga: 

Un porc qui s'era bolcat en una bassa de fanc[1] 

sobre les urtigues se gità, e tan longament aquí ·s bolcà, entrò tot nafrat n'exí[2] 

Avar aquell qui ab diners se bolca[3] 

     Des dels inicis de la llengua bolcar-se vol dir ‘ajeure’s i fer voltes damunt una matèria’, probablement el significat primerenc a partir del llatí *volvicare ‘enrodillar’, ‘fer girar’. D’aquest, pel fet que a un infant per a vestir-lo el posaven damunt els draps i l’hi feien fer qualque volta per a embolicar-lo, es degué generar el bolcar ‘vestir l’infant’:[4] 

    E si no'ns bolcaven e no'ns aministraven nostres mares, morríem[5]

Com aja yo bolcat lo chich, vos o diré[6]

ý, acabant de nàxer, lo volgé veure ý ·l féu bolcar, que ella ·l vés[7]
     
     Del bolcar ‘trabucar’ no n’hi ha gens de rastre a la llengua antiga. No en recull cap exemple el DCVB[8], ni el Diccionari Aguiló,[9] ni el CICA, ni el DTCA, ni hi és al Diccionari Torra.[10] 
   No és fins al segle XIX, als més importants dels diccionaris de Catalunya, que trobam bolcar, com a variant gràfica de volcar, amb els mateixos significats del castellà volcar, però amb l’accepció especial i exclusiva de bolcar de ‘posar los bolquers á las criaturas”; és a dir, els diccionaris singularitzen bolcar amb el significat tradicional i accepten bolcar/volcar amb els significats del castellà volcar.[11] I partint del castellà volcar, Martí et alii donen les equivalències volcar i trabocar en català, mentre que tradueixen bolcar per al castellà empañar ‘envolver á las criaturas’.[12] En canvi, a Mallorca aquest bolcar = volcar és inexistent: al diccionari de Pere Antoni Figuera (1840)[13] segur que no hi és:

Bolcar. v. a. Vestir als nins ab draps...
Bolcarse. v. r. Rodar per sa têrra, fânc, âygo...

Ni tampoc al de Joan-Josep Amengual (1858)[14]:

BOLCAR. a. Cubrir alguna cosa dando vueltas al rededor de ella... // Envolver a las criaturas... // bolcarsê. r. Echarse sobre alguna cosa...

És evident que, com en tants altres casos, els diccionaris catalunyesos denovens, deutors en gran part de la lexicografia espanyola, incorporen al català bolcar uns significats que no té, induïts els autors per la confusió en la pronúncia de la b- i ­la v- inicials: el bolcar català sonava igual que el volcar castellà, i això els duu a fer-ne la mateixa paraula. Però no era així a Mallorca, on bolcar es pronunciava amb b- i en canvi, el castellà volcar es devia dir amb v-, com a paraula apresa a partir de l’ortografia. Els lexicògrafs mallorquins tenien clar que eren dues paraules diferents.
     Segons el DECLlC[15] un significat de bolcar més o menys anàleg al de ‘trabucar’[16] és normal en català com a extensió del de “rebolcar-se (pel fang), etc”, i s’estén avui “fins a les regions extremes de la llengua”, però ni em pareix tan normal aquesta extensió semàntica ni, ben segur, s’estén tant com afirma Coromines: a Mallorca és desconeguda, i n’és prova que no la reculli una obra tan declaradament mallorquinista com la de Vives (1935: 19)[17]:

Mallorquí                   Español

Bolcar                          Revolcar 
Bolcar un infant           Envolver, empañar 
Bolcar-se ses bísties   Revolcarse
     
     Si en cercam documentació literària, a part dels diccionaris, el bolcar amb el significat equivalent de l’espanyol volcar no apareix fins a un text valencià central de 1846: el seu carro en el Campillo bolca en un estacadór”[18]; i llavors el trobam a un altre text valencià de 1864: “Be va el carro, si no volca.[19] I a partir d’aquí es fa freqüent en autors diversos, amb confusió constant de les grafies volcar i bolcar. 
     Quan Fabra va compilar el Diccionari General de la Llengua Catalana, bolcar era present als diccionaris existents amb els significats catalans originals i amb els postissos, i era usat per molts dels escriptors de l’època, i Fabra no se’n va qüestionar la validesa, segurament perquè aleshores encara no hi havia tants de recursos per a conèixer la llengua antiga i la tradició lexicogràfica, però sé cert que amb els coneixements moderns de la llengua n’hauria esporgat els significats espuris. En qualsevol cas, allò que no va fer va ser fer prevaler [el fals] bolcar a[l genuí] trabucar, cosa que sí han fet els mitjans moderns, amb l’única raó (no explícita) que bolcar és igual que el castellà volcar i en canvi trabucar no té correspondència formal en castellà. I com que els catalans som espanyols el català s’ha d’assemblar al màxim a l’espanyol...
     He començat l’article amb una estrofa d’una cançó popular i l’acabaré amb una cançó sencera:


Una dona llarga i prima,
Seca com un bacallà,
Se passeja per sa plaça:
Caragols! ¿Qui en vol comprar?

¿A quants els veneu, madona?
A sis van, a mesurar.
¿No els me podeu dar a quatre?
A quatre no els hi puc dar.

Que mal vos caigués es covo,
No el poguéssiu aixecar!
Quan va haver voltat cantó,
Es covo li trabucà!
Ara va de bo, de que bo va!

    No em sé imaginar aquesta darrera estrofa amb “es covo li va bolcar”: no tendria sentit, la gent no hauria sabut què deia. Les cançons i les rondalles populars de llarga tradició oral són la millor font per a beure bona llengua pura i fresca.


[1] Llull Blanq. 74, 4 (S. XIII, DCVB)
[2] Diàlegs de Sant Gregori (1340, DTCA)
[3] Ausiàs March CIV (S. XV, DCVB)
[4] També és podien generar els dos significats més o menys simultàniament.
[5] Llull Cont. 103, 6 (S. XIII, DCVB)
[6] Somni J. Joan 590 (1497, DCVB)
[7] Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens 2, Carta 137, linia: 106 (S. XVI, CICA)
[8] DCVB: Antoni Maria Alcover; Francesc de Borja Moll: Diccionari Català-Valencià-Balear. Volums 1-10. Moll. Mallorca, 1968 - 1975.
[9] Marian Aguilo i Fuster (a cura de P. Fabra i M. de Montoliu): Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per... Toms I - VIII. Alta Fulla, Barcelona, 1988 - 1989.
[10] Pere Torra: Dictionarium seu Thesaurus Catalano-Latinus. Verborum ac Phrasium. Raphaelis Figueró. Barcelona, 1701.             
[11] Vegeu:
Joaquin Esteve, Joseph Belvitges, Antonio Juglà: Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona, 1803 i 1805.
Una societat de catalans: Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá. I i II. Imprèmpta de Joseph Torner. Barcelona, 1839.       
Pere Labernia: Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, considerablement aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana. Barcelona, Espasa Calpe, 1864-1865
[12] Marti, Bordas, Cortada, Diccionario Castellano-Catalán-Latino-Francés-Italiano. A. Brusi. Barcelona, 1842-1848. (3 Vols.)
[13] Pere Antoni Figuera: Diccionari Mallorquí-Castellà. Palma, 1840.
[14] Juan José Amengual: Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín. Tomo I. Palma, 1858.
[15] Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (I-X).    Curial/La Caixa. Barcelona, 1980-2001.
[16] ‘fer abocar un vehicle’ és el sentit que posa el diccionari; no tenc clar que sigui el mateix de ‘trabucar’.
[17] Antonio Vives Ginard: Vocabulario mallorquín-español. Imprenta Mn. Alcover. Palma, 1935.
[18] CTILC.
    [19] Ídem. (Altres exemples de bolcar/volcar que recull aquest corpus d’anys pròxims pareixen més a prop del significat ‘tombar, fer caure’, també recollit pel DCVB, que del que aquí ens interessa. En qualsevol cas, aquest també és un significat molt modern i de dubtosa genuïnitat.)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG