La vida també pot ser bella en català

16 de març de 1999

Convé parlar-ne de tant en tant, per mantenir desperta la inquietud dels conscients i remoure la quietud dels insconcients.
A la fi, aquestes darreres setmanes hem tengut l’oportunitat de veure una bona pel·lícula en català que ens ha donat, a més a més, una altra oportunitat de comprovar que si una pel·lícula és bona i en català la gent hi va, a veure-la, sense manies per la llengua. No tenc dades per comparar quanta de gent l’ha vista en la llengua del país i quanta l’ha vista en l’altra llengua; si ho feim, però, tanmateix la comparació no valdrà, perquè hi ha hagut més oferta en l’altra que en la nostra, i això és fer trampa. Posem d’una vegada la qüestió ben clara: si només s’hagués fet en català, aquesta pel·lícula, ¿no hauria estat un èxit? Més cruament, encara: si la famosa Titanic just s’hagués oferit en català, en lloc de fer-se tan sols en l’altra llengua, ¿no hi hauria anat tanta de gent? L’evidència és evident: no es fa més cinema en català perquè no hi ha ganes –pel cost del doblatge, es justifiquen– de fer-ne. Sols mesures coercitives, com les tímidament proposades pel famós “decret del català” de la Generalitat de Catalunya (que sembla que hauran d’acabar acompanyades de qualque estímul...), faran possible una presència constant de la la llengua del país a les pantalles del país. ¿Us pareix que abans de l’any 2050 hauran arribat, aquestes mesures, a les Balears?
Fa unes setmanes vaig sentir al “Matí de Catalunya Ràdio” (fixem-nos que l’autoanomenada “ràdio nacional de Catalunya” té el nom a l’anglesa) un minidebat sobre la qualitat de la llengua catalana d’avui dia, amb el lingüista Lluís Payrató i l’escriptor Màrius Serra com a ponents. El lingüista, sobretot, va cridar l’atenció sobre l’empobriment de l’ús actual del català, remarcant que si bé aquest és un fenomen general a totes les llengües, en el nostre cas està agreujat per la presència i interferència d’una altra llengua. Com a exemple concret d’aquest empobriment es va retreure l’oblit de paraules o expressions com estimar-se més, tastar (hi podem afegir assajar), saber greu, llista, flassada, gosar, carn capolada, sovint, aclucar..., que solen ser substituïdes per preferir, provar, sentir-ho, llistat, manta, atrevir-se, carn picada, moltes de vegades, tancar..., sempre en direcció a la correspondència quasi perfecta amb la llengua imposada. El que no varen dir, els ponents, és que els qui contribueixen més a aquest empobriment lingüístic són els escriptors poc destres en l’idioma i poc conscients de la seva dignitat (el mateix Màrius Torres defensava dir “barra” per “taulell” i “cana” per “cabell blanc”, per exemple) i els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, que han caigut majoritàriament en mans d’assessors lingüístics del sector bàrbarament anomenat “light” (els gonellistes que han introduït barco i novio a TV3, l’”Avui” o la mateixa Catalunya Ràdio) o que tenen treballadors de plantilla mal ensenyats en llengua. Més que de l’escola, és d’aquests mitjans que depèn la consolidació d’un model lingüístic digne i genuí.
Parlant de genuïnitat, les nostres autoritats autonòmiques no es cansen de repetir que s’han de defensar les “modalitats insulars” (hi insistia no fa gaire el president del Parlament), però elles continuen amb la defensa efectiva de la “modalitat peninsular” de Madrid, que és l’única que realment els preocupa. ¿Em volen dir, a més a més, quina modalitat illenca és cursa? ¿Com poden anomenar "cursa des Cós" una paròdia de correguda medieval si el barbarisme francès cursa fa dos dies que és conegut a casa nostra? Bona defensa de les modalitats insulars és aquesta!
Però no són només les autoritats autonòmiques les que es llueixen defensant les “nostres modalitats”. M’ha arribat un pamflet del PSIB-PSOE, amb la foto de Francesc Antich i Antoni Roig, titulat Para todos los pensionistas, on les úniques paraules en “modalitat insular” són els noms dels dos candidats i “Parlament”. Es veu que amb en José Borrel de pretendent a llogater de La Moncloa, els psoecialistes balears no volen destacar-se com a membres de cap nacionalitat que no sigui l’espanyola i han optat per la llengua oficial “no marcada”, la “de tothom”, per dirigir-se la població que viu en aquesta comunitat. No fos cosa que en Borrel els acusàs de voler rompre la unitat d’España! L’única cosa que em sorprèn una mica, però, d’això del PSOE, és la caboteria de Josep Moll a voler fer creure que el seu partit defensa la normalització lingüística del català i els drets de les nacions no castellanes de l’estat. Amic Josep Moll, no hi insisteixis, per favor. Si realment creus el que prediques, hauries de canviar de partit, perquè no crec que mai el partit canviï de comportament.
No és l’únic, però, que no vol canviar de comportament. Pel campus, allà a la carretera de Valldemossa, qualcú, a qui no va agradar que fa 15 dies es presentàs, dins l’edifici Ramon Llull, el llibre Ecologia Lingüística, d’Antoni Artigues i Rosa Calafat (denúncia manifesta i amplament il·lustrada del procés de genocidi lingüístic, comparable al de destrucció de la naturalesa, a què la nostra nació –com altres– està sotmesa), acostumat al poder absolut durant anys dins la seva petita taifa (sempre n’hi ha que no poden consentir que els altres pensin i actuïn de manera diferent i lliure), sembla que no es resigna a perdre allò que en diuen “erotisme del poder”. No hi ha res més miserable que la servitud de la figurera.