dimarts, 13 de març de 2012

Fer feina com a bèsties

1 de març de 2012

Una característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar de como ad, i s’hauria format  de construccions antigues com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari com a apareix amb el valor de “en qualitat de”,  “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els dos casos “igual que”).
Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard, probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor de la distinció catalana.
El fet és que les gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els nostres elogis” (1912),  “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974) dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen, almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com “estranys (Viu Molins de Rei, 23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de Fabra.

(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)

divendres, 2 de març de 2012

Corbella, Dolores / Dorta, Josefa (eds.) (2009): La investigación dialectológica en la actualidad. Santa Cruz de Tenerife: Agencia Canaria de Investigación, Innovación y Sociedad de la Información. Gobierno de Canarias. 371 p.

28 de març de 2011
 
A partir d’estudis i dades corresponents sobretot a la llengua de les Illes Canàries, aquest volum inclou 13 contribucions que presenten projectes d’investigació lingüística d’àmbit geogràfic més ample repartits en 4 camps disciplinaris: sociolingüística (que dins la catalanística equival més bé a “dialectologia social”), toponímia, lexicologia i lexicografia, i geolingüística.
Dins el camp de la sociolingüística, els tres primers capítols estan dedicats als estudis de disponibilitat lèxica, uns estudis que dins l’àmbit català són encara molt nous i poc abundants. Al primer, Humberto López Morales, el pioner d’aquests estudis en l’àmbit lingüístic hispànic (Puerto Rico), en fa una presentació històrica des dels seus inicis a França a mitjan segle XX, lligats a la recerca del francès fonamental amb finalitats d’ensenyament, fins a l’actualitat, mostrant per a començar la necessitat de distingir el lèxic freqüent, el lèxic bàsic i el lèxic disponible, aquest entès com “el caudal léxico utilizable en una situación comunicativa dada”, és a dir, aquell conjunt de termes que el parlant posseeix, disponibles per a ser actualitzats en qualsevol situació comunicativa en què calguin, baldament molts no siguin d’ús freqüent. López Morales fa un repàs tant dels treballs i projectes que han anat apareixent com de les diverses fórmules que s’hi han aplicat successivament, i a l’apartat 4.1 mostra que aquests estudis, a més de ser importants per a la planificació de l’aprenentatge del vocabulari, ho són també per al contrast entre dialectes, el grau de compatibilitat lèxica dels quals poden determinar, com es va fer dins els anys 90, en dues investigacions diferents i successives, entre diversos dialectes castellans d’Amèrica i Espanya, entre els quals el de Las Palmas. Ens sembla molt encertada l’afirmació de López Morales al final d’aquest apartat: “Hay buenas razones para suponer que las aplicaciones de la disponibilidad léxica a la dialectología no han hecho más que comenzar.” Al 4.2 en mostra la utilitat per a les investigacions en dialectologia social; al 4.3, ho fa amb les investigacions en psicolingüística, i al 4.4 amb les contribucions de la disponibilitat lèxica als estudis etnolingüístics. Els dos següents capítols donen notícia de dos projectectes concrets d’estudi de la disponibilitat lèxica a les illes de Gran Canària i de Tenerife, els quals ofereixen uns resultats extraordinàriament interessants que mostren la rendibilitat d’aquests estudis. El quart capítol d’aquest camp de dialectologia social és la presentació, a càrrec del seu coordinador, Francisco Moreno Fernández, d’un altre projecte, denominat PRESEEA: Proyecto para el Estudio Sociolingüístico del Español de España y de América[1], els objectius dels qual són (p. 104):
“a) Reunir un macrocorpus sociolingüístico sincrónico dels español hablado en comunidades de España y América.
b) Conocer el estado actual de la lengua española hablada en sus procesos de variación y cambio, en todos los niveles lingüísticos y en todo el mundo hispánico.
c) Reunir materiales de lengua española hablada en núcleos urbanos de diferente tamaño, prestigio e incidencia socioeconómica.
d) Disponer los materiales reunidos en formatos adecuados para su almacenamiento, tratamiento y posterior análisis comparado.”
Uns objectius molt ambiciosos als quals contribueixen més de 80 investigadors permanents de tot l’espai hispanoparlant i que ja ha produït una seixantena de publicacions i unes quantes tesis de llicenciatura i doctorals. Segons el seu coordinador, els coneixements derivats d’aquest projecte seran profitosos per a la història de la llengua, per a la lingüística aplicada, per a la lingüística descriptiva, per als estudis de llengües en contacte, per a la dialectologia, per a la sociolingüística (= dialectologia social) i per a l’ensenyança de la llengua. Un projecte realment important i transcendental en la investigació lingüística.
La segona part del llibre està dedicada al camp de la toponímia i comprèn tres capítols: Contribución a una teoría de los topónimos. El testimonio canario, de Xaverio Ballester; Toponimia e isoglosas históricas. Leonés y castellano, de José R. Morala; i Problemática que suscita el estudio de los topónimos de una lengua perdida: la toponimia de origen guanche de Canarias, de Maximiano Trapero y Eladio Santana. El primer, i com molt bé dóna a entendre el títol, és una teoria excel·lentment exposada dels diversos enfocaments necessaris en l’estudi dels topònims, amb abundancia d’exemples de les Canàries i d’altres indrets:
-       distinció entre noms que semànticament són transparents (Fuente la Higuera, La(s) Palma(s)) i els que no ho són (Elx, Tegueste), amb el recordatori, però, que “los topónimos nacen semánticamente transparentes y resulta apenas imaginable un contexto donde el hombre haya sentido la conveniencia de dar nombre a los lugares con una sucesión de fonemas sin significado” (p. 124);
-       justificació de la denominació toponímia, i no topologia, pel fet que la majoria de noms de lloc són precisament “noms”, “substantius”, i no altres elements de la llengua, tot i que hi podem trobar adverbis (Tierras de Abajo, Valle de Allá, Atrás, Fuera, etc.), preposicions (Bajo la Montaña), numerals (La Roca de les Onze, Lo Forat de les Dos) i sintagmes oracionals (La Concha Besaculos, Donde Mean los Güeis, La Fuente de Beber de Pie);
-       presència en moltes de llengües de topemes, determinades marques repetides en els topònims: So- a Sopeña, Somonte, Soanyes; formants augmentatius o diminutius, com ­–illo a Olmedillo o Robledillo; San(to) – Santa, com San Francisco, Santo Domingo, Santa Mónica, Santa Cruz; l’article; sufixos abundantius (cañada, collado, hondonada, alameda, arboleda…);
-       freqüència de lexemes genèrics molt repetits i polimòrfics (Plano / Llano, Lomba / Llomba / Loma, mal país / maipaís / maipé / maipeís / maipés…, fuente / fuen / fam / fan / fo / fon / fuan / fuande…, monte / mo [Monegre] / mom / mon [Monconiller] / mont [Montler] / morr [Morredón]…, pedr [Pedraje] / peder [Pedernal] / per[a] [Perona, Capdepera] / piatr [Piatra]…, puente / Puande / Puende / pon [Ponferrada]…, etc.
-       forta personalitat dialectal dels topònims, que normalment marquen les àrees dialectals; en molts de casos els topònims conserven trets dialectals ja desapareguts de la llengua parlada local, com a l’a- afegida a un fonema /r/ inicial de l’Alt Aragó: Arriales, Arriamen, Arripas…
-       abundància de variants formals d’un mateix morfema que donen lloc a topònims diferents: Chejerigüete, Cherejigüete, Chereligüete, Cherigüete, Chijirigüete, Chirigüete, Chirijigüete, etc. etc.
-       opacitat de noms originalment transparents, a causa o bé del pas del temps (mots caiguts en desús, actualment de significat desconegut per als parlants) o bé de la seva pertinença a una modalitat lingüística substituïda en el territori. Aquesta segona circumstància genera còpies (els nous vinguts copien el nom sense saber què vol dir, com molts de noms aràbics en àrees romàniques), calcs (els nouvinguts calquen el nom, perquè l’entenen: Siete Puertas seria el calc del guanxe Satautén), “copicalcs” (els nous vinguts creen un nou nom amb la còpia i la traducció del nom ja existent: la Vall d’Aran, on Aran = Vall);
-       fusió d’elements de sistemes lingüístics diferents: Alcantarilla (> àrab Alcántara + castellà –illa);
-       formació de caricatures (homonimització semàntica, segons Joan Veny): Camino de los Romeros (< Rameros), Juan del Valle / Vendaval (< Van de Walle, d’origen flamenc). Ho seria també, i és un toc d’atenció amb la documentació antiga, l’Oculo Stricto del segle XIV per Ullastret.
Acaba el capítol remarcant que topònims obscurs han de ser investigats a partir de les probabilitats previstes (Tafira i Tasarte, a Gran Canària, probablement tenen relació amb rels berbers fr i zr, acceptat que el guanxe hi està emparentat), que la fonotipologia universal pot ser un recurs vàlid per a explicar una formació quan no es disposa de cap tipus de documentació ni de forma comparable (un fonòtip universal, per exemple, és la seqüència de consonant labial i vocal labial per a designar el buf o el siulet) i que dos principis essencials s’han de tenir presents per a la reconstrucció toponímica: en igualtat de condicions, els topònims més llargs solen representar major transparència semàntica que els més breus; però, per altra banda, els topònims més llargs solen estar exposats a major risc de reducció i més severa. És aquest capítol un vertader manual d’iniciació a la toponímia, molt ben estructurat i exemplificat.
Al segon capítol d’aquesta part, l’autor, José R. Morala, estudia amb dades toponímiques els límits originals entre els dialectes d’essència lleonesa i els d’essència castellana, seguint el camí de Sant Jaume (conegut com a “francès”) entre Burgos i el límit de Galícia. De la conclusió en remarcarem aquesta consideració: “La relación entre dialectología y toponímia es especialmente fructífera en el campo de la dialectología diacrónica: fenómenos antiguos que es imposible detectar hoy, por ejemplo, en una encuesta dialectal, son en algunos casos perfectamente observables en la toponimia de esa misma zona.” (p. 170).
I el tercer capítol de toponímia és una bastant llarga (ps. 173-206) dissertació, metòdica i ben fonamentada, sobre la dificultat de l’estudi de la toponímia d’origen guanxe, una llengua (o unes llengües) perduda i molt poc coneguda. En aquesta situació, els autors, Maximiano Trapero i Eladio Santana Martel, posen èmfasi en algunes bases fonamentals de la toponomàstica: per a estudiar la toponímia d’un lloc s’ha de conèixer molt bé el lloc i el parlar dels seus habitants; la major part dels topònims tenen com a referència la pròpia naturalesa geogràfica, el relleu, la flora, la fauna, la presència de l’aigua, etc., i molt secundàriament la presència de l’home en la naturalesa; a cada lloc li correspon un sol nom (i només excepcionalment dos o tres), i un nom es pot aplicar a molts de llocs que tenen qualque característica comuna. S’hi han d’afegir, a més a més, tres principis formulats per Coseriu: el principi de l’evidència semàntica, el principi de la motivació objectiva i el principi de la versemblança toponímica (p. 206).
La tercera part del volum acull tres capítols de lexicologia i lexicografia. El primer,  Lexicografía y variación diatópica: el caso del francés, d’André Thibault, és una història crítica, farcida de dades, de les obres lexicogràfiques franceses que contenen indicacions de caràcter diatòpic als estats on el francès és llengua oficial. El segon, de Mar Campos Souto, explica la metodologia i la finalitat amb què es desenvolupa el projecte del Nuevo Diccionario Histórico de la Lengua Española, en el qual es dóna una importància especial a la marcació del lèxic dialectal, de cara a facilitar la delimitació d’àrees dialectals en diferents períodes històrics. I el tercer, de Cristóbal Corrales i Dolores Corbella, presenta les obres que, en general sota el nom de tesoro o de diccionario, són reculls de dades històriques de lèxic especialment diferencial, corresponent a àrees dialectals delimitades (canària, lleonesa, andalusa, riojana, etc.), les quals obres han de permetre conèixer l’antiguitat de moltes de paraules pròpies d’aquestes àrees, de vegades exclusives i de vegades compartides amb altres àrees.
Els dos darrers capítols del llibre constitueixen la part de Geolingüística. A l’11, Joan Veny presenta l’Atlas Linguistique Roman, després d’uns apartats en què explica la utilitat de la geolingüística per a la lingüística i d’una petita història de la geolingüística romànica. I al 12 és Pilar García Mouton la qui fa una exposició històrica i actual de les obres de geografia lingüística que s’han realitzat a Espanya, on Antoni Griera té el mèrit (un dels pocs mèrits que li corresponen) d’haver estat l’introductor d’aquesta disciplina amb els seu Atlas Lingüístic de Catalunya.
Es tracta, en definitiva, d’un volum molt interessant, sobretot útil com a introducció a totes les disciplines que tracta i com a mostra de l’amplitud de la dialectologia, fortament implicada amb totes aquestes disciplines.

(Publicat a Estudis Romànics, 33 (2011), ps. 429-432)


[1] Vegeu-lo a l’adreça http://www.linguas.net/Default.aspx?alias=www.linguas.net/portalpreseea
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG