Reflexions des de l'Índia

3 de setembre de 1999


Un conveni de col·laboració entre la Universitat de les Illes Balears i la Jawaharlal Nehru University de Nova Delhi m’ha donat l’oportunitat de visitar l’Índia aquests darrers dies d’agost. Bé, de fet m’ha donat l’oportunitat de visitar una petita part del nord de l’Índia, estat immens, d’una extensió equivalent poc més o menys a una tercera part d’Europa.
L’Índia és en certa manera en el nostre món anomenat “occidental” un mite: un mite de misticisme, de religiositat, d’espiritualitat, de serenitat de l’ànima... Quasi tothom ha sentit a parlar de qualcú que se n’ha anat a l’Índia a retrobar la seva pau interna i a exercir la concentració i la meditació... No puc ser jo qui, amb una estada reduïda d’una dotzena de dies, posi en dubte la veritat d’aquest mite i d’aquests valors espirituals, però sí que puc afirmar que, en qualsevol cas, al costat d’aquesta Índia mítica hi ha l’Índia dels contrasts i l’Índia de la marginació i la pobresa, i aquesta és sobretot l’Índia que veu el viatger ocasional.
El primer contrast el trobam a la mateixa Delhi, la capital, on les noves i grans avingudes, els edificis més moderns, el gran trànsit de tota classe de vehicles –de més vells i de més nous– i una classe burgesa molt adinerada conviuen amb la tradició medieval dels carrerons estrets i bruts i de les petites botiguetes on es pot trobar de tot acaramullat, amb edificis històrics com la impressionant mesquita de Jama Masjid, l’anomenat “Fort Vermell” o el minaret de Qutub Minar, amb una gernació que té com a únic mitjà de transport la bicicleta o el caminar, amb les vaques que pasturen pel mig del carrer i amb una classe marginada i pobra que viu com pot i allà on pot, i que va a la caça del turista per treure-li (de vegades de manera enganosa) doblers, menjar o qualsevol possible ajuda. Allò que més impressiona d’aquesta situació és la gran quantitat de nins i de gent gran baldada que hi ha en aquestes condicions, i concretament em va ser colpidora –per inimaginable– la imatge d’un nin de 4 o 5 anys amb un infant de dies en braços, amb semblant de mort, que se’m va acostar a demanar.
Sortint de Delhi el contrast és present sobretot a les ciutats, mentre que al camp la situació és més uniforme: la gent sembla que viu humilment, però la terra (almenys al nord) és productiva i no hi falta l’aigua. En canvi a les ciutats, com dic, es veu la misèria més espantosa al costat del luxe més descarat. Per carrers mal asfaltats (si hi estan), plens de fang i d’aigua bruta que vessa de les síquies laterals per on suposadament ha de córrer, entre femers on grufen els porcs i les vaques, convivint també amb cabres i cavalls o ases, trobes grans botigues de venda de joies o d’altres productes del país (de marbre blanc amb incrustacions, de fusta comuna o de sàndal, de bronze, de seda, de cotó, de llana...) devora petits comerços que sobreviuen com poden i, sobretot, devora campaments de barraques posades enmig de la brutor o devora gent que viu (si així ho volem dir) de mala manera a les voreres dels carrers, més pendents de l’avui que del demà.
Però l’Índia no és només això, és també una classe mitjana encara minoritària que, diuen, va creixent aviat. Aquesta classe mitjana es nota poc a simple vista, però la perceps a determinats indrets (per exemple, a la Universitat) o en determinades ocasions (per exemple, en un dia de festa en què la gent surt a passejar per certs paratges). I l’Índia és també, és ver, la sincera religiositat popular que es mostra en els nombrosos temples sikhs i hindús i en les mesquites, o en les peregrinacions a la ciutat sagrada de Varanasi, on fidels venguts de tots els racons de l’hinduisme cerquen la purificació en les aigües del riu Ganga o esperen fervorosament que els arribi l’hora de la mort per poder ser cremats a la vora del riu i ser-hi seguidament escampats. I és igualment el batibull desbaratat de les ciutats, on els clàxons no s’aturen un segon i el trànsit (en què es mesclen molt diferents classes de vehicles, de tracció humana i de tracció motoritzada) es regeix per la regla del més fort i del qui arriba primer. I és una mostra esplèndida d’art de molts segles enrere, en què sobresurt espectacularment el Taj Mahal. I és així mateix colorit i mescla d’olors, i és, especialment, amabilitat i bondat: a ben pocs llocs els externs són tractats amb tanta cortesia i amistat com a l’India, encara que estiguin envoltats de pobresa.
Ningú no pot quedar indiferent d’un viatge a l’Índia, perquè el seguit de sensacions que s’experimenten és tan abundant que a la força s’exerceix la facultat de la reflexió. I entre les reflexions que vénen a la ment no es poden evitar les que es centren en la injústicia del món que tenim muntat i en el paper nefast del colonialisme al llarg de la història. Dos segles d’intromissió i d’espoliacions angleses al subcontinent indi deixaren una herència de diglòssia lingüística (el hindi, per exemple, idioma majoritari al nord de l’Índia, tot i ser oficial és marginat de molts d’usos públics, a favor de l’anglès), de subdesenvolupament i de mal aprofitament de la riquesa, que 50 anys d’independència no han aconseguit esmenar. I la realitat actual és que mentre a casa nostra estam preocupats perquè encara no tenim el cotxe dels nostres somnis o el darrer invent d’electrodomèstic superflu, o perquè no tenim els milions suficients per fer-nos la caseta de vacacions a devora la mar, o –símplement– perquè no sabem encara a quin restaurant o hotel farem el fastuós dinar de noces o de comunió, mentrestant, respetesc, a l’Índia milions de persones es plantegen si mai tendran un simple sòtil on poder-se refugiar o si avui podran menjar qualque cosa. Viuen com poden el present i no saben si tendran futur, com aqueixes ninetes de Varanasi de devers 10 anys que a les 5 del matí ja són a la vora del riu intentant que els pocs turistes que van a veure les ablucions dels hindús els comprin les ofrenes de flors per depositar damunt l’aigua, que deuen haver fet les seves mares, per deu insignificants rúpies (36-38 ptes), que besen com a mannà caigut del cel.
Seria bo tenir més present que de món només n’hi ha un, i que tots hi vivim i  el compartim.