dimarts, 8 de setembre de 2009

Un home imprescindible

6 de novembre de 2000

A la primeria de l’any vàrem tenir la desafortunada notícia de la desaparició física d’entre nosaltres d’una de les persones que més varen fer durant tota la seva vida pel seu (i nostre) país. Baldament la seva edat ja fos molt llarga i aquest trist desenllaç es vés venir des de feia temps, l’amargor ens va omplir a tots els qui el coneixíem, més o menys directament i personalment, quan sabérem que, definitivament, don Miquel Fullana ens havia fuit per a sempre.
No és la meva feina, perquè és ben segur que el lector d’aquestes línies ja en té una idea ben completa, descriure tota la seva biografia, tot el seu curriculum. De mèrits, en va fer molts més dels necessaris per a ser homenatjat i indiscutiblement  reconegut com un dels grans patriotes –en el millor sentit d’aquesta paraula– de la nostra terra. Ho va ser en la seva feina quotidiana com a delineant, col·laborador de Guillem Forteza, com a dibuixant del Diccionari Català-Valencià-Balear, com a escultor, com a artista, com a intel·lectual sencer, com a recol·lector del lèxic de la construcció que deixà estampat per a sempre al seu extraordinari Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, una de les grans obres de la lexicografia catalana contemporània. I ho va ser també, un gran patriota, en el seu compromís cívic personal de defensa i promoció de la cultura i la llengua del país, que el dugué a participar en tota quanta iniciativa sorgia en aquest sentit, des de l’”Associació per la Cultura de Mallorca” de 1923 fins als “Joves de Mallorca per la Llengua” de 1994, passant per l’Obra Cultural Balear el 1963.
Però don Miquel Fullana no era només un artista i un patriota, era també –i sobretot– un home culte, un home amable, un home simpàtic, un home atent, un home sempre disposat a parlar amb tothom que compartís amb ell qualsevol inquietud, un home comunicador, un home amb el qual podies tenir llargues converses, que no acabava mai la corda. Record que no el vaig conèixer personalment –més ben dit, em va conèixer ell a mi, perquè de fet jo ja feia temps que el coneixia i l’admirava– fins a la darreria dels anys 80, que vaig anar a ca seva a demanar-li com es deia en mallorquí un determinat tipus de tancament de portes, que m’interessava per a la meva tesi doctoral. Em va tractar beníssim i em va aclarir allò que volia saber, i em va donar l’oportunitat de tornar-hi a visitar-lo sempre que volgués, cosa que vaig fer unes quantes vegades (ara pens que massa poques), una de les quals, per cert, per comunicar-li que “Llengua Nacional” havia decidit donar-li un premi per la seva fidelitat a la llengua catalana i al País, l’any 95. I és que don Miquel estava content que l’anassin a visitar i rebia tohom amb l’afabilitat i l’alegria que el caracteritzaven. No crec que mai vagi engegar ningú de ca seva ni que mai es vagi negar a veure qualcú. Per això tenia tants d’amics i per això li varen fer pertot reconeixements i festes. I per això va ser capaç d’engrescar en la seva mateixa actitud tanta de gent, per a la qual va ser exemple d’honestedat i fidelitat a uns ideals altruistes.
Don Miquel Fullana Llompart va ser no només el personatge, sinó també la persona. Si com a personatge va representar el lligam entre el mallorquinisme d’abans de la Guerra i la generació nacionalista postfranquista, com a persona va ser l’entusiasta que va participar en tot i l’amic que va complaure tots els qui el cercaven en el seu interès pel personatge o per la seva feina. Va ser un home complet, un home que, en anar-se’n, va deixar un buit que mai ningú no podrà tapar.
Diuen que en aquest món no hi ha ningú imprescindible, però, com el seu company generacional i gran amic Francesc de Borja Moll, al qual tant va ajudar en la realització i la promoció del Diccionari, don Miquel Fullana va ser una d’aquestes persones que han omplit tant amb la seva existència que han fet anar la història –la nostra història com a integrants de la nació catalana– d’una determinada manera, i ben bé es pot assegurar que, si no hagués existit, ara la nostra història seria diferent –¿pitjor?– de com és. Don Miquell Fullana Llompart va ser, per tant, un home imprescindible i la seva memòria continuarà sent imprescindible per als qui encara hi som i per als qui ens succeiran. No hi seria de més que l’Ajuntament de Palma, d’on era fill modèlic, gravàs el seu record per a la posteritat fent-lo fill il·lustre i dedicant-li un carrer important de la ciutat. No costa gens ser agraït amb els qui ens han honorat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG