dijous, 10 de setembre de 2009

De fredes i de calentes

9 de juliol de 2001

Aquestes darreres setmanes han estat esplèndides en notícies directament relacionades amb la nostra reconstrucció nacional. N’hi ha hagut, però, de fredes i de calentes.
D’una banda, la més sonada ha estat segurament l’anunci del Consell de Mallorca de la moràtoria en la construcció. Finalment, després de molt de dir-ho i no fer-ho, la majoria governant a l’illa major s’ha dedicidit a dur a la pràctica una mesura absolutament necessària si volem refer el país: aturar la destrucció del territori i mirar de mantenir intacte el que encara ens queda. A més de salvar (les restes d) el nostre patrimoni natural, aquesta determinació ha de tenir la conseqüència d’aturar la implantació de més gent venguda de fora, que genera exigències de més consum d’aigua i d’energia i produeix més brutor que després s’ha d’eliminar. La petitesa del territori insular no permet l’amuntegament de construccions d’habitatge i de plantes generadores d’energia, de depuradores o de tractament de residus. I la necessitat de mantenir la nostra cohesió social i nacional obliga a aturar l’establiment de noves onades de masses immigrades, almanco fins que no tenguem els recursos necessaris per afavorir-ne la integració. I no és una qüestió de xenofòbia, sinó de pur instint de supervivència en tots els sentits. El que no és presentable és la demagògia dels qui s’escandalitzen perquè si no es pot construir més de nou seran molts, diuen, els qui es quedaran sense feina, o dels qui reclamen poder fer “habitatges socials”: només amb la quantitat de cases velles per rehabilitar que encara queden a Palma i als pobles hi ha feina per a molts d’anys en la construcció i hi ha habitatges per a tots els qui en necessiten. Que els qui governen prenguin les mesures necessàries perquè els preus d’aquests habitatges no s’enfilin i siguin accessibles a la gent jove del país. De passada, potser aconseguirem fer venir a ca nostra un picapedrer quan el necessitem, i a preu raonable.
També hem conegut darrerament les línies generals de l’anomenat “pla de xoc” per la llengua. No hi entraré ara en detall, d’entrada perquè crec que és positiva qualsevol cosa que es faci a favor de la llengua, baldament sigui tan utòpica com pretendre que la policia “nacional” i la guàrdia civil aprengui català, o com a mínim el respecti. Seria molt més útil, senzillament, substituir aquests cossos anomenats “de seguretat” estatals per uns altres de nostres. Llavors sí que en sabrien, de català, i no ens hi hauríem de barallar cada punt. De totes les maneres, llegint el que es diu del pla, em ve la reflexió que la clau de la normalització no la tenen ni els Ajuntaments (la majoria ja usen el català amb quasi absoluta normalitat) ni els jutjats (per sort, la major part de la gent no hi sol tenir tractes, amb el jutjat): la clau la tenen el comerç –molt especialment les grans superfícies–, els mitjans de comunicació (escrits, orals i audiovisuals), les entitats d’oci i entreteniment (discoteques, sales de festa, cines...) i les entitats bancàries, a més de l’escola. El dia que vegem tota la retolació comercial en català i els dependents ens atenguin en català; que puguem triar quin diari o quina revista en català llegim, o quina emissora de ràdio o de televisió en català escoltam o miram, o quina pel·lícula en català anam a veure; o que el banc ens doni (sense que ho hàgim de demanar a posta i ens mirin com a coses rares) la llibreta i el talonari en català, o ens faci la hipoteca en català; o que els nostres fills facin tot l’ensenyament en català vagin a l’escola que vagin; aquell dia, pens, realment podrem dir que la normalització és un fet. I això, en bona part, depèn dels mateixos catalanoparlants.
I en aquest camí de normalització, no només lingüística sinó també nacional, és sense cap dubte una bona passa la unió dels diaris comarcals en català i el repartiment conjunt del setmanari Presència. Aquest si que és un encert d’una gran trancendència, del qual ens hem de felicitar.
A l’altre costat, però, hi ha la confirmació de la multa a Jaume Sastre i Josep Palou per la protesta a Inca per la “Feria de Abril” de l’any passat (per cert, jo també hi era, sra. Cirer); i el judici contra el rector de la Universitat de Tarragona per haver volgut aplicar el reglament que estableix la prioritat del català en les proves de selectivitat. Tots dos fets no fan més que confirmar que el poder espanyol continua sent-nos contrari. Res de nou, al cap i a la fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG