Quantitat i qualitat

19 de setembre de 2002

La pèrdua de prestigi social de la llengua catalana, a conseqüència de la imposició d’una llengua estrangera a la nostra nació després d’haver perdut l’estructura estatal pròpia per la derrota a l’anomenada Guerra de Successió (1704-1715), va comportar amb el temps una pèrdua de qualitat de la llengua autòctona, encara usada oralment de la majoria de població del país. És a dir, el fet que el model de llengua culta i socialment prestigiosa no fos català, sinó castellà, a la major part de la nació, i francès, a la petita part que el 1659 va ser sotmesa a França pel Tractat del Pirineu (i prescindint ara de l’exígua comunitat catalanoparlant resident a l’Alguer, Sardenya), va fer que la catalana s’anàs acomodant a les maneres de dir i d’escriure d’aquestes llengües, eines d’expressió del poder i de la major part de la minoria culta indígena, escolaritzada exclusivament en l’idioma dominant. Si de tot d’una la interferència castellana o francesa en el català va afectar sobretot i quasi únicament els escassos usos escrits que varen sobreviure la imposició estrangera, amb el temps tal interferència va afectar també l’ús oral, de manera que a poc a poc s’anaren introduint dins el parlar de la gent paraules i construccions que no tenien gens de tradició catalana, les qual s’arribaren a fer tan populars que aquelles generacions que ja les havien rebudes dels seus avantpassats fins i tot arribaren a creure que eren formes ben genuïnes en català. En podem posar l’exemple de puesto o antes, que tot mallorquí actual ha sentit a dir sempre i per això li pareixen ben normals. De totes les maneres, una cosa és certa: si bé la interferència castellana o francesa (segons a quina part de la nostra nació correspongués) aviat va ser important en el vocabulari usual (ja són antics, per exemple, en mallorquí, hermós, alabar, bulto, barco, barrio, desditxat, feo…), no ho va ser gens, o ho va ser ben poc, en l’estructura de les frases, en les formes o en la pronúncia, fins a una època ben recent. Tothom pot comprovar, en efecte, com el parlar de les generacions més velles es manté essencialment ben català, en pronúncia (molts de vells ni tan sols saben fer la “j” castellana, i diuen quefe, traque o camón) i en l’estructura del discurs, i sols amollen de tant en tant qualque castellanisme lèxic. Però aquesta situació de relativa bona resistència del català davant l’envestida forastera va començar a canviar en arribar el darrer terç del segle XX: a la Catalunya Nord, la “grandesa” i el prestigi de la França vencedora de la II Guerra Mundial va acabar esborrant la dèbil presència social que el català encara mantenia entre la gent més humil, sobretot de la pagesia, i l’empobriment extraordinari dels recursos lèxics i els hàbits fonètics francesos (la famosa R típica del parlar de París, el “ieisme”), impulsats per l’escola i els moderns mitjans de comunicació, s’apoderaren dels qui varen ser capaços de continuar parlant en català, encara que fos dins un cercle social molt reduït. N’és una bona mostra el català parlat pel corresponsal de TV3 a Perpinyà, per al qual un carrer llarg és un “caré iarg”. A la part espanyola la cosa va ser semblant: al mal ja gros fet per la persecució directa de la dictadura franquista, s’hi afegiren també els efectes de la TV, present a totes les cases, i de la immigració massiva de castellanoparlants, els quals no tenien gaire oportunitat per aprendre la nostra llengua, socialment marginada. Resultat: ommipresència social del castellà, el català reduït al màxim a l’àmbit casolà, castellanització important de la seva fonètica i de la seva estructura, i empobriment i castellanització del seu vocabulari. Els darrers 20 anys del segle XX hem tengut qualque possibilitat, a un costat i a l’altre de la frontera política, de canviar una mica el destí cap a la desfeta total que ens havien marcat: una certa presa de consciència de la catalanitat que es perdia a la Catalunya Nord hi va actuar com a revulsiu i provocà l’aparició d’algunes iniciatives a favor de la recuperació de la llengua, que han tengut una mica d’èxit, encara que la situació hi continua sent greu. I la formal democratització de l’estat espanyol, amb la concessió d’uns desiguals estatuts d’autonomia a les diverses regions catalanes, en els quals es reconeixia l’oficialitat compartida del català, va permetre que la nostra llengua tornàs tenir una parcial presència social prestigiosa, encara que es trobàs quantitativament en recessió. La qüestió, però, ara ja no es pot limitar a la quantitat de gent que usa normalment la llengua catalana ni a les situacions socials en què s’usa. Es fa qualque cosa per recuperar tots els àmbits socials per a la nostra llengua, i hi han contribuït indiscutiblement, a part de l’escola, alguns mitjans de comunicació, com aquest mateix diari, les televisions institucionals (TV3, Punt 2), les ràdios institucionals i unes quantes televisions privades d’àmbit més o manco ample. Però pareix que no es fa gaire per recuperar la qualitat de la llengua, ni als mitjans escrits (aquest mateix diari podria millorar bastant) ni als audiovisuals, on sents locutors que, amb una pronúncia espantosa (plena de ieisme i “l” bledes), diuen bestieses grosses. I lament haver de posar com un exemple greu d’aquesta deixadesa qualitativa el d’“Ona Mallorca”, l’emissora del Consell de Mallorca, els programes parlats de la qual fan allò que se’n diu mal d’orelles (en l’informatiu del migdia del passat 5 de setembre fins i tot s’hi arribà a dir -entre “Iucs”, “Maiorques”, “siguts” i altres perles-, que l’endemà, a Binissalem, feien un recital de poesia per commemorar el centenari de la mort de “Jacinto Verdaguer”, pronunciat en castellà!).
És urgent dirigir els esforços per a la normalització de la llengua catalana també a la qualitat, no només a la quantitat. Per normalizar un “catanyol”, no importa fer res. Almenys ens haurem mort amb una certa dignitat.