Els errors d’Heribert Barrera

26 de març de 2001

Fa unes poques setmanes vàrem assistir sorpresos al linxament moral (i quasi material) de qui fins aleshores era considerat una personalitat respectable de la vida política i intel·lectual catalana, encara que ja retirat de l’ofici polític. La causa de tot l’escàndol va ser una frase treta de context del llibre acabat de publicar “Què pensa Heribert Barrera”, una frase que diu: “Si continuen els corrents immigratoris actuals Catalunya desapareixerà.” Ben al mig de la tancada d’immigrats no espanyols a diverses esglésies de Barcelona, protestant per la il·legalitat en què els deixava la nova Llei (espanyola) d’Estrangeria, els agitadors anticatalans de sempre varen voler aprofitar aquesta frase d’un independentista català, d’un passat irreprotxable de lluitador progressita per la llibertat del seu país, per acusar-lo a ell, i a tot el nacionalisme català, de “xenòfob”, afuant-li aquells immigrats que ja feia dies que anaven calents pels seus problemes i que necessitaven qualcú a qui escopir la ràbia. Quina escena més grotesca: estrangers que just feia quatre dies (per dir-ho així) que eren a Catalunya cridant “feixista” a una persona que ni tan sols coneixien, per una frase d’un llibre que eren incapaços de llegir! ¿Qui els hi va enviar, a fer aquesta escena? Segur que devia ser qualcú que sabia bé el profit que en trauria...
Però la qüestió és si, fins i tot treta de context, aquesta frase expressa xenofòbia, és a dir, “odi als estrangers”. ¿Expressa xenofòbia el refrany “hostes vengueren que de casa ens trangueren”? ¿O més tost expressa simplement ràbia i indignació perquè gent que arriba de fora es fa senyora del que és nostre? La frase d’Heribert Barrera no és d’un xenòfob, és d’una persona conscient de les dificultats de supervivència de la seva nació, la qual, a més a més de no disposar actualment –i des de fa quasi 3 segles– de les estructures necessàries per defensar-se de les envestides homogeneïtzadores provinents de l’estat que l’oprimeix, es veu a venir unes onades immenses de persones d’altres llengües i cultures que hi arriben amb ignorància absoluta de la llengua del país, que tanmateix no necessiten, perquè saben que es troben a Espanya i amb l’espanyol ja els basta. Això passa a Catalunya i també passa a les Balears, sobretot a Mallorca i a Eivissa, i ho ha advertit l’Obra Cultural Balear i també han sortit immediatament els demagogs de sempre acusant igualment l’entitat de xenòfoba. Els qui defensam el dret a la pervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura, i cridam l’atenció sobre un fenomen que pot ser molt important a l’hora de condicionar-ne el futur, som acusats de “tenir odi als estrangers”; en canvi, ningú (excepte nosaltres mateixos) denuncia tots aquests forasters i estrangers que, ben conscientment, s’instal·len a casa nostra, es neguen a aprendre la nostra llengua i sovint ens insulten si l’empram amb ells, no participen a cap festa nostra però n’organitzen de seves, imposen les seves celebracions socials, ens tanquen els camins que són públics des de fa segles... En la nostra situació política actual, en què no som amos del nostre destí, la immigració massiva –com a fenomen– de no catalanoparlants és un perill més, de pes, que contribueix a fer més difícil la nostra supervivència nacional, per molt que s’argumenti que les persones que vénen contribueixen a mantenir la nostra economia. I això és així, vulguin no vulguin els demagogs. I constatar-ho no és fer xenofòbia, perquè en cap moment no es diu que s’hagi d’engegar els immigrats, ni que se’ls hagi d’odiar, ni que se’ls hagi de donar la culpa de res... Allò que es reclama, davant aquest fenomen, són les eines imprescindibles perquè tota aquesta gent que arriba prengui consciència de quina és la llengua i la cultura del país, i de la conveniència d’integrar-s’hi, almanco en la vida pública, perquè en la privada cadascú és lliure d’actuar com més li agradi. Si no hi ha integració a la comunitat catalanoparlant, la castellanoparlant (perquè el castellà sí que actua com a aglutinant de tots els nous venguts) anirà creixent i la nostra anirà quedant en minoria, fins a la desaparició. I la qüestió és que aquestes eines imprescindibles, avui en dia, no són, quasi cap, en les nostres mans... Només la independència política ens les donaria.
La frase d’Heribert Barrera, doncs, com els advertiments de l’Obra Cultural Balear, no és cap error ni cap indicador xenòfob, sinó una premonició del que passarà si les circumstàncies continuen iguals els anys futurs. Però sí que hi ha –a parer meu– alguns errors en les declaracions d’Heribert Barrera al llibre i a la premsa, després de l’escàndol. Crec, per exemple, que és un error dir que ell està d’acord amb la Llei d’Estrangeria, o que encara en faria una de més dura, perquè és incoherent amb la seva posició com a independentista català. I crec que és un error no estar segur que s’ha d’abolir la pena de mort, perquè és incoherent amb el seu esquerranisme. De totes les maneres, té raó quan insinua la hipocresia que representa que la Unió Europea exigeixi a Turquia l’abolició d’aquesta pena mentre calla davant l’aplicació que en fan als Estats Units.
Bé, de fet l’error més gros d’Heribert Barrera –o de l’editorial– és haver tret el llibre en uns moments de màxima sensibilitat en la qüestió de la immigració. En un context més tranquil segurament hauria passat desapercebut.