Poca ambició

24 de gener de 2001

Fa un parell (mallorquí) de dies el programa “Àgora” del Canal 33 va ser dedicat a la situació lingüística a Catalunya. Si bé no el vaig sentir tot sencer, em va fer l’efecte que no s’hi varen dir grans novetats ni s’hi varen exposar grans projectes. Pareixia que els contertulis es limitaven a exercir el paper preassignat i cadascú es mantenia en unes postures prèviament preses, sense intenció de concedir gens la raó a qui no fos del seu parer. Bé, de fet n’hi havia uns quants que més o manco compartien els mateixos arguments i un altre que els feia la contra. A més del presentador, els participants eren quatre, més importants pel que eren que no per qui eren: el Director General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, un professor universitari de Sociolingüística, un catedràtic universitari de Filosofia representant del sector social que creu que el català és lluny de ser una llengua “normalitzada”, i un catedràtic universitari de Dret representant del sector social que creu que el català ja està molt normalitzat i que s’ha de respectar el castellà, perquè és la llengua d’una part important de la població catalana (és a dir, un representant de l’anomenat “Foro Babel”).
De fet, pel que vaig sentir, mentre que el professor de Sociolingüística repetia arguments teòrics sobre què és i què no és una situació de normalitat, i donava dades sobre la situació del català a Catalunya, el Director General explicava projectes, a més de fer veure realitzacions ja complides, i el catedràtic de Filosofia exposava situacions concretes, que a vegades personalitzava en ell mateix, per demostrar que el català es troba encara en una situació de anormalitat, que resumia (més o menys) amb aquestes paraules: avui en dia és possible viure només en castellà a Catalunya, però no és possible viure-hi només en català. A tot això, el catedràtic de Dret hi contraposava que no es pot imposar el català a ningú, perquè (segons ell) Catalunya té dues llengües i cadascú ha poder usar la que vulgui.
Un dels arguments que més feia servir aquest representant del “Foro Babel” (curiosament, ben català de llinatge), i que es repeteix contínuament en boca dels contraris a la normalització de la llengua catalana, és que el dret lingüístic és un dret individual, no un dret col·lectiu, que “els territoris no tenen llengua, sinó que són les persones, que en tenen”. És un argument fàcil de repetir i fàcil de fer acceptar, perquè és convenient a tots aquells que, simplement, no respecten altra llengua més que la seva o la que, per les raons que siguin, els interessa. Però és un argument clarament fals, perquè prescindeix de la realitat objectiva: la llengua no ha existit mai sense una comunitat que la parlàs, perquè la llengua és (sobretot, i entre altres coses) un instrument de comunicació interpersonal; si no hi ha comunitat (almanco han de ser dues persones), la llengua ja no té utilitat i desapareix... I històricament qualsevol comunitat considerada com a tal ha estat instal·lada a un territori, per petit que fos, perquè només entre parlants que es poguessin interrelacionar diàriament i directament era possible la comunicació. La manca d’una comunitat que tengués l’esperanto com a llengua d’ús real i normal quotidià és sense cap dubte la causa principal del seu fracàs, havent sorgit en una època en què les comunicacions entre interlocutors llunyans just just començaven. Ara, en què el telèfon i la internet s’han generalitzat i es poden comunicar a l’instant entre si persones que viuen a extrems oposats del món, potser sí que es podria implantar –de fet, s’hauria d’implantar– una llengua que no fos de cap comunitat històrica, que fos només de les persones que l’usassin, de qualsevol origen, que constituirien una espècie de comunitat virtual. Però pretendre que el català no és més que això és ignorar deliberadament, malèvolament, la història, no sols la nostra, sinó la de la humanitat. En qualsevol cas, l’argument hauria de ser vàlid també per al castellà; ara, per mi que no l’acceptarien...
Tornant al debat, però, allò que més em va preocupar va ser el poc entusiasme i la poca ambició que al final mostraren els participants. Quan el presentador els demanà quin era el seu desig per al futur del català a Catalunya (cal constatar que en cap moment se’n recordaren, que la comunitat catalana s’estén a fora de les “4 províncies”), tots –vull dir, sociolingüista i Director General inclòs– coincidiren a expressar que voldrien que la llengua catalana estigués en les mateixes condicions que la castellana. O sia, es conformen a poder conviure amb l’invasor; ni tan sols aspiren a la sobirania lingüística. ¿Hem de creure que el “Foro Babel” ha guanyat definitivament la guerra?