divendres, 11 de setembre de 2009

Linguotaxa

19 de març de 2002

La prostitució turística de les Balears ha tengut, és cert, com a única conseqüència positiva la conversió d'una societat essencialment rural i de rendes baixes, amb una llarga tradició emigrant, en una societat de serveis i de rendes altes (per a qualcú, altíssimes), receptora d'una intensa immigració. Pràcticament en el període de creixement d'una sola generació (entre els anys 50 i 70), les Balears (no tant Menorca com Mallorca i Eivissa) varen passar de la (quasi) misèria a l'opulència desmesurada, i gent que no tenia més que una feina poc pagada i un tros de terra erma prop de la mar va passar de la nit al dia a manejar milions de pessetes i a presentar-se com a senyors. Aquest canvi radical, com és natural, es va fer enmig del desgavell cultural i urbanístic més extraordinari: la permissivitat total de la Dictadura per l'especulació, primer, i la manca de previsió i de consciència cívica després, en els primers anys de la suposada democràcia, dugueren a la destrucció d'àmplies zones del país, a canvi, només, d'uns guanys fàcils per a alguns indígenes i molts d'externs. És el procés normal de la prostitució: enriquiment ràpid i fàcil al principi en què el producte que s'ofereix és encara atractiu i està poc palpat; degeneració posterior del negoci, que es fa més difícil a mesura que el producte es deteriora i està més gastat; els preus de l'oferta han de baixar, també perquè ha crescut la competència, i fan falta unes quantes operacions de cirugia estètica per mantenir encara atractives certes parts del cos oferit. Com que la cirugia estètica és cara, s'ha de trobar la manera de finançar-la, i com que el macarra que se'n duu el profit gros d'aquest negoci no vol amollar ni un cèntim, el propi subjecte prostituït, si vol tenir l'oportunitat de continuar en la seva professió (no en sap fer cap altra!), no té més remei que encarir una mica el preu dels serveis –ara que encara té clients– per poder fer un racó per a les despeses reparadores. Vet aquí això que en diuen ecotaxa.
Però resulta que la prostitució no només perjudica el subjecte físicament i estèticament, també el perjudica moralment i culturalment. Per poder fer bé la seva feina s'ha d'alliberar de moltes de conviccions morals, rebudes de la seva tradició cultural, perquè si no no pot acomodar-se a les exigències de la clientela ben diversa, sovint també amb escasses conviccions morals; i s'ha de despreocupar de les seves característiques culturals que li donen una certa personalitat: un prostituït no en té, de personalitat, no és ningú, no és més que una mercaderia venal, i s'ha de plegar a les exigències del qui paga. Si el qui paga, per exemple, parla espanyol, o alemany, o anglès, o suec, doncs el venedor-venut també ha de parlar espanyol, o alemany, o anglès o suec, i la seva pròpia original llengua no importa. Per això, Cala Blanca s'ha hagut de convertir en "Costa de la Calma", la platja dels Morts en "Hapimag", la Punta Prima en "Son Severín", l'Estany d'en Mas en "Cala Romántica", la Marjal - el Ribell - el Rajolí en "Costa de los Pinos"…, o han sorgit urbanitzacions amb noms tan nostres com "Los Pámpanos", "Green Park", "Las Abubillas", "Bahía Azul", "Puerto Portals", "Ciudad de los Lagos", "Las Gaviotas", "Las Palmeras", "Portonovo", etc. etc. I també per això, perquè la llengua del prostituït venedor-venut no és res, les úniques llengües que tenen presència a les grans aglomeracions turístiques (tota la badia de Palma, des de Son Verí fins a Magaluf; Cala d'Or, Portocristo, Cala Rajada, Alcúdia, Port d'Andratx, Santa Ponça, Eivissa, Sant Antoni de Portmany…) són l'espanyola, l'alemanya, l'anglesa, potser la sueca… La catalana, si no n'és totalment absent, hi és com a simbologia folklòrica a qualque rètol comercial o en boca poc loquaç de qualque propietari de botiga de suvenirs. Provau, però, d'entrar a un restaurant o a un bar d'aquestes zones i de parlar-hi en català. Molts n'han sortit escalivats…
Tal vegada comença a ser hora que ens plantegem que no només és qüestió de fer-nos la cirugia estètica per poder continuar amb el negociet de la prostitució del país. També ens hauríem de proposar una regeneració moral i una reculturalització, una recuperació de la nostra dignitat que ens pugui dur, amb el temps, a prescindir-ne, de la prostitució. I en aquest procés de regeneració i reculturalització és evident que la llengua catalana hauria de ser restituïda a tots els llocs i tots els contexts dels quals avui en dia està marginada, i que haurien de desaparèixer tots aquells noms que insulten la nostra essència i haurien de ser reposats tots aquells que són fruit de la nostra història secular, i que en el cas d'haver-se'n de crear de nous haurien de ser en la llengua del país i respectuosos amb el seu caràcter cultural. I com que tots aquests propòsits haurien de ser induïts per les nostres institucions, els dirigents de les quals es queixen sempre de manca de recursos, per ventura seria una solució la instauració d'una taxa, a compte de tots aquells que fins ara tant han contribuït a la postergació del català (urbanitzadors, restauradors, hotelers…), que aportàs els mitjans necessaris per fer el desig realitat. Una linguotaxa, simplement. I no és broma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG