Pompeu Fabra

22 de desembre de 2008

Aquest Nadal es compleixen 60 anys de la mort a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, de Pompeu Fabra i Poch, gràcies al qual la llengua catalana va esdevenir, superant dos segles de marginalització, una eina moderna útil per a qualsevol tipus de creació, amb una ortografia fixada, una gramàtica elemental descrita i prescrita, i un diccionari general de referència. Nascut a Barcelona el 1868, des de molt jove s'interessà per la llengua i el 1891 va publicar la seva primera obra, Ensayo de Gramática del Catalán Moderno, i els seus primers articles a L’Avenç, la revista d'orientació modernista fundada (1881) per Jaume Massó i Torrents. Quan Antoni Mª Alcover posà en marxa l'Obra del Diccionari i començà a treure el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901), Fabra hi col·laborà tot d'una i hi publicà, al Bolletí, articles importants que indicaven el camí per on volia dur les seves propostes per a fer novament del català una llengua codificada i indispensable en el moviment de renaixement nacional. Els seus raonaments lingüístics eren tan coherents i brillants, que aviat es guanyà el respecte de tothom, sobretot després d'haver participat al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), promogut per Alcover. Fundat l'Institut d'Estudis Catalans (1907), Fabra en fou nomenat membre de la Secció Filològica el 1911, any en què aquesta es constituí, i com a membre de la Secció Filològica, presidida per Mossèn Alcover, fou el ponent de les Normes Ortogràfiques que l'Institut aprovà el 1913, fita cabdal en la nostra història moderna, perquè són les que (amb qualque retoc), ens han permès dur la nostra llengua a escola i fer-ne un mitjà de comunicació general. Com a aplicació pràctica de l'ortografia, el 1917 l'Institut publicà el Diccionari ortogràfic, i el 1918 vengué la primera edició de la Gramàtica Catalana, elemental, incompleta, però que donava unes normes bàsiques de morfologia i de sintaxi per a posar orde també en la desorientació que imperava en aquests camps. El procés va culminar amb el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), que serviria com a referència en la tria del vocabulari adequat de la llengua culta. Entre mig de tots aquests anys, articles aquí i allà, uns de reflexió científica i uns altres (com les Converses filològiques) de divulgació, així com noves edicions de la Gramàtica, varen demostrar que Fabra era un excel·lent coneixedor de la llengua i un científic de primera magnitud, amb una profunda consciència de catalanitat i compromès en l'objectiu de recuperar per a la seva nació l'esplendor perduda en els segles de decadència i de persecució a què havia estat sotmesa. A causa de la fòbia franquista contra el català, conscient ja que la República espanyola s'esfondrava i la Generalitat tenia també els dies comptats, el 31 de gener de 1939 va partir cap a França, on, després de canviar de residència unes quantes vegades, s'instal·là definitivament a Prada, desitjós de restar sempre en terra catalana, vila on finí el 25 de desembre de 1948. 3 anys abans, havia estat nomenat "Doctor Honoris Causa" per la Universitat de Tolosa i, a més, durant aquests anys de trasbalsament per les regions franceses encara havia tengut temps per a compondre la seva darrera gramàtica, la més completa, que no sortí publicada fins a l'any 1956. La transcendència de Pompeu Fabra ha estat tanta en el procés de normalització de la llengua catalana en el segle XX, que qualsevol mitjà de comunicació en català n'és deutor directe. Si no hagués sabut trobar els criteris tan racionals i científics que fonamenten la seva obra, cosa que explica que, a poc a poc, fos acceptada per tots els catalanoparlants, avui potser encara no tendríem una norma unitària per a publicar en la que anomenam "llengua pròpia". El seu mèrit i el seu valor són tractats des de 1998 a un col·loqui científic organitzat per la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, cada 5 anys, dels quals el darrer es celebrà la setmana passada. És lamentable, però, que una bona part dels mitjans de comunicació orals i escrits en català hagin decidit deliberadament ignorar molts dels preceptes que Fabra va establir, que tenien el consens general, i transgredeixin sense miraments, en massa casos, les seves normes o els seus desitjos. No és aquest el millor homenatge que es mereix la seva memòria.