diumenge, 23 de juliol de 2017

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (IV): "Els drets i els desitjos de la veïnia" (*)


Amics i amigues, benvenguts i benvengudes,

Els diputats i les diputades del Grup Demagògic us agraïm que hàgiu vengut a escoltar-nos i ens hàgiu donat l’oportunitat d’explicar-vos els nostres projectes per a millorar la situació de la veïnia de Can Miraprim. Perquè nosaltres, les diputades i els diputats del Grup Demagògic, sabem molt bé quines són les necessitats d’aquest barri, perquè uns quants i unes quantes dels nostres diputats i de les nostres diputades som nats i som nades en aquests carrers, i hi hem passat la nostra infància, com tants de nins i tantes de nines que ara sou persones majors i estau preocupats i preocupades no tan sols pel present, sinó també pel futur, del barri i de tota la ciutadania que hi viu, és a dir, de tota la veïnia. Nosaltres també hi estam molt, de preocupades i preocupats, us ho asseguram, i per això avui us hem volgut reunir, a totes i a tots, per a explicar-vos quin són els nostres objectius per al barri.
Primer de tot, tenim clar que fa falta construir una escola nova, perquè els nins i les nines i els mestres i les mestres tenen dret a un edifici que estigui en les millors condicions possibles, modern i amb les comoditats que el progrés tècnic proporciona avui a la ciutadania en general. Si nosaltres, a casa nostra, cercam la més agradable comoditat, ¿com no hem de voler aquesta comoditat per als nostres nins i les nostres nines, per als mestres i per a les mestres? Per tant, nosaltres ens comprometem ara i aquí a fer tots els esforços possibles perquè abans que es convoquin noves eleccions la veïnia de Can Miraprim tengui una escola nova, més gran i ben equipada amb tots els elements indispensables perquè els seus usuaris i les seves usuàries (mestres i mestres i nins i nines) s’hi trobin d’allò més bé, convençudes i convençuts que d’aquesta manera totes i tots aprofitaran més bé les hores que hi passin i d’això se’n derivarà una millor preparació per als nins i per a les nines, que en definitiva són el futur del barri.
Però no és només l’escola, que s’ha de renovar. És ben necessari que aquesta renovació afecti també els carrers, perquè n’hi ha massa en estat lamentable, mal asfaltats, sense llum, sense voreres per als vianants i les vianantes, sense espais on els conductors i les conductores puguin estacionar el cotxe encara que sigui per a un temps curt. Si facilitam la circulació de la vianantia i dels cotxes afavorirem el comerç del barri i les botigueres i els botiguers també en sortiran beneficiades i beneficiats. Per tant, actuarem amb aquest objectiu que tant repercutirà en el benestar conjunt de la veïnia.
Però sabem que encara n’hi ha més, de necessitats: un poliesportiu, per exemple, perquè tots i totes, petits i petites i grans i grans, pugueu millorar la vostra salut fent esport. Ens comprometem, idò, a fer-vos un poliesportiu que serà l’enveja de tots els altres barris, on totes i tots podreu espassar-vos els nirvis i asserenar-vos botant, corrent, jugant a pilota, fent moviments del cos, etc. Però això no serà tot: una de les grans mancances del barri és la infraestructura cultural; no hi ha biblioteques, no hi ha cap teatre o auditori, ni cap sala d’exposicions... Idò també d’això en farem: la veïnia de Can Miraprim no pot estar sense aquest equipament cultural bàsic; totes i tots teniu dret a poder consultar llibres i publicacions a una biblioteca, a poder assistir a representacions teatrals, a escoltar conferències o assistir a cursets i seminaris, a gaudir de concerts i d’exposicions dels artistes i les artistes de més renom de l’actualitat. I el transport públic! Ara les veïnes i els veïns del barri teniu unes comunicacions molt precàries amb els altres barris de la ciutat i amb el centre, sobretot; ho sabem, en som conscients i conscientes, i per això serà un altre dels nostres objectius d’actuació la millora del transport públic, perquè vosaltres us pugueu desplaçar a altres punts de la ciutat fàcilment i sense necessitat de fer-ho en transport privat.
Bé, no us volem marejar molt amb les nostres promeses, no volem que aviat digueu que estau cansades i cansats de sentir-nos. Nosaltres no som com els altres grups, que us prometen moltes de coses que llavors no compleixen; nosaltres escoltam la ciutadania i llavors actuam conforme als seus desitjos i les seves necessitats, i com que vosaltres sou la veïnia d’aquest barri, és a vosaltres que us asseguram, ara i aquí, avui a dia X de X de X, que tendrem en compte tots els vostres suggeriments, totes les vostres queixes i totes les vostres necessitats i que farem, dins les nostres possibilitats, tot allò que hàgim de fer per a millorar les condicions de vida de la ninia, de la jovenia, de l’adultia i de la padrinia de Can Miraprim. Sabem cert que d’aquí uns anys totes i tots, nines i nins, mares i pares, al·lotes i al·lots, padrines i padrins, cusses i cans, sabreu reconèixer el nostre esforç per a millorar la vostra existència com a veïnes i veïns d’aquest preciós barri.
Gràcies a totes i a tots per la paciència que heu tengut d’escoltar-nos. No us decebrem! Les diputades i els diputats del Grup Demagògic us asseguram que no som com l'altra classe política: nosaltres complim les nostres promeses!
Visca la veïnia de Can Miraprim!
 
(*) Dedicat a la classe política que, amb la col·laboració de la classe periodística i la classe presentadora (inclosa qualque presentadora estel·lar de Catalunya Ràdio), destrossen la llengua quotidianament amb l’excusa d’utilitzar un llenguatge no sexista.

diumenge, 16 de juliol de 2017

“En toda la travesía”



TÍTOL IV

DE LA FUNCIÓ NORMALITZADORA DELS PODERS PÚBLICS

Article 33

Els poders públics de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social.


Article 37

1. Els poders públics de la comunitat autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tot tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.


Com podem veure en aquests dos articles del títol IV de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears, els poders públics –és a dir, les institucions públiques–, tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana, que, segons la mateixa llei i l’Estatut d’Autonomia –i la història–, és la pròpia de les Illes Balears. Les paraules són clares i, per tant, l’encàrrec també és clar, i ningú –que no sigui un no entenedor del català– pot dir que no en comprèn el significat.

De poders públics de la comunitat autònoma n’hi ha de paninsulars –el Govern i el Parlament–, d’insulars –els Consells– i de locals –els Ajuntaments–, i tots tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana; cap no pot dir que aquesta funció no li correspon. Naturalment, això sí, cadascun l’ha de complir dins el seu àmbit d’actuació i responsabilitat: tot l’arxipèlag, cada illa o el municipi corresponent. Però l’objecte de la seva responsabilitat és el mateix i no pot ser excusa per a no assumir-la que el més petit consideri que és feina del més gran, o que el més gran la traspassi al més petit.

N’hi ha que pensen que per a complir aquest mandat de la LNL basta que la institució ho faci tot en català, independentment d’allò que succeeix fora de la institució. És a dir, hi ha, per exemple, governs municipals que, com que l’Ajuntament ja funciona tot –de vegades, quasi tot– en català, creuen que ells ja compleixen bé la llei, i que no han de fer res més, i per això no prenen cap iniciativa per a la promoció del català fora de la institució estricta, fent els ulls grossos a la castellanització ambiental derivada sobretot de la retolació comercial i de la publicitat. I així van passant els dies, i qui dies passa anys empeny.

Si, concretant un poc més, ens fixam en l’Ajuntament de Bunyola, podem veure que no hi ha cap regidoria que tengui com a objectiu la promoció del català, no n’hi ha cap que prengui cap iniciativa per a complir el mandat d’aquest Títol IV de la Llei de Normalització Lingüística. A l’Ajuntament de Bunyola, governat per uns partits teòrics defensors de la nostra llengua, amb batle i qualque regidor de la mateixa corda dels qui a Catalunya pugnen per la independència, que a la Plaça i als voltants totes les ofertes

dels bars siguin exclusivament en castellà (bé, i qualcunes en anglès...) no li importa; que el supermercat renovat
durant els dos anys d’aquest govern posi tots els avisos, inclòs l’horari, en castellà, o en castellà reparteixi uns prospectes de propaganda, no li importa; que bona part dels comerços tenguin la retolació en castellà, no li importa. I afirm que no li importa perquè, passats els primers dos anys de gestió, no es veu que hagi fet res
perquè això no sigui així; com ja he remarcat, ni tan sols té una regidoria dedicada a aquesta qüestió.

Per sort, n’hi ha, d’establiments, que no necessiten l’impuls municipal (ni de cap altra institució) per a anunciar-se en català, perquè els surt d’ells mateixos. I a aquests els hem de felicitar per haver-se sabut presentar amb la normalitat de la llengua del país.
Els altres, probablement no hi són contraris, però necessiten l’empenta institucional per a rompre amb una inèrcia secular que duu a la presentació en la llengua forana. Una mica d’estímul per part de l’Ajuntament per ventura hi podria fer molt, ¿però en
veu aquest l’oportunitat i la necessitat?
Me’n fa dubtar que hagi consentit que apareguin a la carretera, per les dues

entrades principals al poble, uns senyals de circulació amb retolació en castellà: “En toda la travesía.”
Sigui quina en sigui la institució responsable d’aquests senyals, per a mi són molt simptomàtics: els dos anys que li queden a aquest consistori no serà un camí pla cap a la normalització plena de la llengua a Bunyola. Tot plegat, uns altres quatre anys perduts en aquest tema, que no interessa ni als “nostres”…





 (Publicat a "Es Castellet" el 6 de juliol de 2017)

dissabte, 10 de juny de 2017

No poseu pegues


La pega (en mallorquí general pronunciada [′pǝǥǝ], en català central [′pɛǥǝ]) és definida pel DIEC com a “substància negra o de color molt fosc, extraordinàriament viscosa, residu de la destil·lació del quitrà o de resines diverses”, i com a tal és de sentit no comptable, usada normalment en singular, perquè se’n posa molta, poca o gens, però no se’n posa una, ni dues, ni tres, ni..., o cap. Pot usar-se en plural només en contexts en què es fa referència a qualitats de pega diferents (pegues de resines diferents poden ser de qualitat diferent). Aquest simple fet que pega s’usa normalment en singular ja és indici suficient, per a qui té un mínim de sentit de la llengua, que l’expressió avui tan sentida i llegida, promoguda a la descosida pels mitjans de comunicació catalans, posar-hi pegues, no té res de catalana; és un més de tants i tants elements espuris que avui dia campen per la nostra llengua com si poguessin lluir la més antiga genuïnitat. Però ¿i d’on surten aquestes pegues? “Si jo ho he sentit a dir tota la vida”, dirà qualcú... ¿I quantes d’aberracions lingüístiques no hem sentit a dir “tota la vida”? ¿I què és la nostra vida dins la història de la llengua? És com el darrer minut dins la història del dia... No és precisament el millor argument per a defensar la genuïnitat d’una paraula, expressió o construcció. Aquestes pegues, sortosament absents del DIEC, però desgraciadament presents a tothora en la parla de moltíssima de gent i dels mitjans de comunicació, i en la literatura moderna, no són altra cosa que el castellanisme pegas, plural de pegaobstáculo, contratiempo, dificultad, reparo...” (DRAE), versemblantment aplicació metafòrica de pega, sinònim de urraca, segons l’erudita i raonada proposta de Joan Coromines al Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana (III, 772). Coromines diu que en castellà aquesta pega no començà a escampar-se, des de Madrid, fins als anys 1930; i si ja és moderna en castellà ho és encara més en català: absent de tots els repertoris lexicogràfics catalans anteriors al segle XX i de totes les obres emblemàtiques del segle passat (DLC, DCVB, DECLlC, Pal·las...), no he trobat les pegues documentades per escrit fins el 1962 (Els valencians pintats per ells mateix, d’Enric Soler i Godes, p. 62)[1]:

El clavari de les festes de carrer estava ben considerat en el barri, i tenia la bona mà dreta per a resoldre totes les pegues que es presentaven al fer el programa de la festa.

Llavors el pròxim testimoni recollit és d’un número de la revista infantil Cavall Fort de 1965:

Els grecs de l'illot atengueren els seus compatriotes amb tots els miraments. Els feren grans elogis de la terra on estaven i els invitaren a quedar-s'hi per sempre. El capità hi va trobar pegues. --Com voleu que ens quedem! Si en aquest tros de roca no hi ha terra ni per posar-hi el dit gros del peu.

I a partir de la dècada dels 70 comença a ser més i més freqüent.
El primer que en català denuncià aquesta intrusió forastera, si no vaig molt errat, va ser Aureli Cortiella al Vocabulari de barbarismes de 1981: “Posar pegues......... Posar obstacles, posar entrebancs, posar dificultats” (p. 240), i ja es veu que no li feren gaire cas, perquè les pegues de cada vegada són més grosses i més freqüents.
Hi ha qui erròniament ha relacionat aquestes pegues intruses amb les expressions catalanes pega ‘mala sort’ i de pega ‘de per riure, de mal èxit’ (DCVB), les quals són extensions de la pega genuïna.[2] És evident, però, pel significat i per la modernitat de les pegues, que no n’hi tenen gens, de relació.
Amb una paraula, posau entrebancs, obstacles o emperons a tot allò que no us agradi, però no hi vulgueu posar pega ni, tampoc, pegues, que no són nostres. L’ésadir de la CCMA faria bé d’incorporar aquesta prescripció a la seva llista d’impropietats lingüístiques.



[1] Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, de l’IEC. També n’és la següent citació.


[2] Per exemple, Pau Vidal al seu llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar), Barcelona , 2005. Havent explicat el sentit de l’expressió de pega posa com a exemple del pega català una fragment d’Isabel-Clara Simó en què pega és el castellanisme aquí denunciat: «De ca la modista, anaven disparades a l’habitació que una cortina dividia en dos i que, segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la llengua anava de pressa, amb projectes, idees. I els pentinats, la roba interior. La roba de casa. La de viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap pega. Tot el contrari: si la xica deia que ja estava bé, es queixava de la seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).

divendres, 5 de maig de 2017

Miserables

(Escrit el desembre de 2012)

Aquest 8 de desembre passat vaig tenir l’ocasió, i la fortuna, d’assistir a la representació de “La Bête”, de David Hirson, al nou auditori de Manacor, una representació del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Sergi Belbel, amb actors de primeríssima categoria i una traducció boníssima de Joan Sellent. Un espectacle excel·lent, extraordinari, que entusiasmà tots els assistents. Però no pretenc ara fer una crítica de l’obra, que ja n’hi ha de més preparats que jo per a fer-la, sinó d’agafar-la una mica com a emblema, com a símbol. I ara pensareu, ¿emblema o símbol de què? Doncs de la normalitat, de la normalitat que significa poder veure el millor teatre que es fa en la meva llengua, la catalana, dins un auditori modern i ben preparat per a fer-l’hi. És ver que la comunitat catalana pateix persecució i marginalització lingüística, però també és ver que empreses com aquesta, el TNC, ens ajuden a mantenir la moral i a ratificar-nos en la justícia de la nostra reivindicació, de la nostra diària lluita per la normalitat. El TNC és segurament un dels millors èxits en el procés de normalització de la nostra llengua, perquè ha posat al nostre abast, en català i amb una qualitat de primera fila, les millors obres de la dramatúrgia nacional i internacional, i ha fet que en assistir-hi tenguem la sensació que realment vivim en un país normal on la nostra llengua ocupa tots els espais de normalitat. I és precisament això que no poden sofrir els dirigents pperos, que actualment manen a Espanya i controlen les entitats autonòmiques de les Balears i València: que els catalans siguem capaços de posar-nos a l’altura de qualsevol cultura normalitzada amb realitzacions de primeríssima qualitat o amb el doblatge, també de qualitat, de les millors pel·lícules produïdes arreu del món. El teatre en català no el poden impedir si hi ha escenaris institucionals que el volen oferir; però el cinema, totalment controlat per empresaris privats als quals se’ls atemoreix amb l’espantall que si es fa en català no hi anirà ningú, es manté refractari a les projeccions en la nostra llengua, i si amb penes i treballs s’ha aconseguit que tengui una minoritària presència a les pantalles de Catalunya, és actualment del tot absent de les pantalles balears i valencianes, amb –adesiara– comptades excepcions de produccions pròpies. A nosaltres ens fa mal, molt de mal, l’actuació lingüicida del PP, però així i tot anam tirant endavant, i ens en sortirem, perquè és evident que la raó és nostra. Tanmateix, sortint de l’espectacle de l’auditori manacorí, després d’haver xalat amb “La Bête”, pensava que tots els que hi érem havíem tengut aquest privilegi i que en podíem estar ben satisfets, i que els vertaders desgraciats eren personatges com en Bauzá, i tota la seva camarilla, que amb la seva obsessió malaltissa, pròpia de psicòpates, contra la llengua i la cultura d’aquest país, es priven ells mateixos de gaudir de les extraordinàries manifestacions culturals catalanes. Nosaltres som els perseguits, però tenim aquestes oportunitats de sentir-nos profundament satisfets i orgullosos d’allò que, tot i les circumstàncies, som capaços de fer. Ells, pobres d’esperit, encabotats únicament a destruir-nos, són uns infeliços turmentats per la seva obsessió, que mai tendran l’oportunitat d’aprofitar cap de les joies que la nostra comunitat és capaç de crear. En el fons no són més que uns miserables, cecs i sords, embolicats perennement per la misèria que ells mateixos produeixen. Es pensen que nosaltres no som ningú, però els qui realment no són ningú, no són més que escòria social, són ells, ofegats per la corrupció i la porqueria en què s’han instal·lat. És clar que no em fan gens de pena: misèria volen i dins la misèria es rebolcaran sempre.

dimecres, 1 de març de 2017

Antoni Mª Badia i Margarit, dialectòleg*


 
El Dr. Badia i Margarit va començar la seva llarga carrera lingüística dedicat simultàniament a la gramàtica històrica i a la dialectologia, cosa no gens estranya, perquè les dues disciplines estan estretament lligades una a l’altra. Hem de pensar, a més a més, que els primers anys 40 els ensenyaments filològics a la Universitat de Barcelona estaven molt limitats a les escoles més tradicionals, per dues raons: una, perquè amb la guerra espanyola la universitat s’havia buidat de bona part dels professors, exiliats o expulsats pel règim franquista; l’altra, perquè la guerra a Europa no permetia l’intercanvi de coneixements o d’experiències amb altres centres d’investigació i ensenyament superior. L’estudiant Antoni Badia es va haver de conformar a estudiar allò que li oferia, més que els professors, la biblioteca:

Vaig entrar a la Universitat l’any 1939, quan havien transcorregut pocs mesos des de l’acabament de la guerra civil amb la victòria de Franco. La Universitat ideològica que ens rebia posava a prova els estudiants més coratjosos; de més a més, la Facultat de Filosofia i Lletres i, dins ella, la seva secció de Filologia Romànica, era gairebé un desert: exiliats, proscrits o confinats bon nombre dels seus professors, pràcticament ens formàrem com uns veritables autodidactes. Sortosament, tot plegat m’esperonà a rodejar-me de llibres i revistes especialitzats, i a preparar-me en les matèries que avui anomenem lingüística diacrònica.[1]
I, com diu ell mateix, els seus manuals varen ser la Gramática Histórica Española i els Orígenes del español, de Ramón Menéndez Pidal, que feia mig segle que regnava damunt la filologia espanyola. Però, també ho conta ell mateix, interessat pel català –oficialment marginat de la universitat–, es va engrescar i entusiasmar amb el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i es va empassar, molt més penosament, els articles d’Antoni Griera reunits a Contribució a una dialectologia catalana (1921). I hi va afegir altres estudis importants, com Die Mundart von Alacant, de Pere Barnils, i El parlar de Cardós i Vallferrera, de Coromines, un dels millors exemples metodològics; i encara d’altres de romanistes alemanys o de Francesc de B. Moll. I també, esperonat per Antoni Griera (deu ser de les coses més profitoses que va fer aquest personatge), s’interessà per l’Atles Lingüístic de França i els estudis de Jules Gilliéron. És a dir, quan va acabar els estudis a la Universitat Antoni Badia s’havia fet ell mateix un voluminós bagatge dialectològic que l’empenyeria a dedicar-s’hi com a investigador tot d’una. Però com que per a un dialectòleg és imprescindible el treball de camp, és a dir, la recerca de la llengua directament dels informadors, el nou llicenciat Badia va voler aprofitar l’oportunitat que li oferia un curs d’estiu de filologia organitzat per Griera a Ripoll el 1944 per a fer les seves primeres pràctiques com a enquestador, i veureu quina va ser aquesta primera experiència amb les seves pròpies paraules:

La primera lliçó pràctica que en vaig rebre fou capolant i decebedora. Encara en els primers anys quaranta, Antoni Griera organitzà uns cursos d’estiu de filologia, a Ripoll. Crec que era en el curs 1944 i jo, llicenciat d’un any. Ens fou anunciat que hi faríem enquestes amb un informador, que Griera interrogaria, mentre que nosaltres en prendríem notes. Així se’ns presentà un home, tirant a vell, comunicatiu. Encara no havia passat mitja hora d’enquesta, els pocs assistents al curs ja ens dèiem en veu baixa que era “un Fabra disfressat de pagès”. Interrompia el discurs de Griera, el contradeia, li retreia que ell tenia un diccionari que no duia el mot en qüestió, etc. Una riota. Però la cosa més greu era que, malgrat la defensa que Griera feia de la pregunta indirecta, ell mateix, que anava per feina, si aquell bon home trigrava a comprendre-la, li feia, per exemple: “D’això que us descric, no en dieu els clamàstecs?” En vaig concloure que jo havia après com no s’havien de fer les enquestes. La primera lliçó havia estat un desastre o, si voleu, eficaç, molt eficaç, per negationem.[2]
Bé, el fet és que després d’aquesta curiosa experiència, Badia començà seriosament la seva dedicació a l’estudi de la llengua parlada. El seu primer centre d’interès dialectal va ser l’Alt Aragó i la Ribagorça, per on va fer enquestes en dues tongades molt pròximes: el 1944, amb la intenció d’arreplegar dades per a la confecció de la tesi doctoral (que li dirigia Dámaso Alonso), dedicada als pronoms hi i en a la Península Ibèrica, perduts en els parlars iberoromànics, però conservats en els parlars aragonesos més pròxims al català; i el 1947, tesi ja culminada, per a completar les dades que li havien de servir per a la monografia, publicada el 1950, El habla del Valle de Bielsa, per la qual va rebre el premi “Antonio de Nebrija” del CSIC el 1948. Però la primera excursió aragonesa, de 1944, no només li serví per a la tesi, sinó que aplegà informació i dades suficients per a publicar, el 1947 i el 1948, un treball dedicat a la morfologia, Sobre morfología dialectal aragonesa (BRABLB, XX), i una Contribución al vocabulario aragonés moderno (CSIC). Aquests són sobretot treballs de descripció simple de les dades obtengudes, descripció morfològica el primer i llista de paraules, amb la seva significació i localització, el segon, sense gaire més elaboració. Però El habla del Valle de Bielsa és un treball molt més elaborat, les dades del qual va obtenir, per una banda, en conversa dirigida entre diversos parlants, amb un qüestionari preparat a partir d’un qüestionari de Griera; i per altra banda, escoltant converses entre un acompanyant seu d’allà i altres persones amigues d’aquest. Amb el mètode de “Wörten und Sachen” com a base, recull la parla de la vida material, dels costums, de les creences i de la cultura popular. A la introducció fa una descripció molt detallada dels factors geogràfics i socials que condicionen el dialecte, que considera ja en fase de decadència. Per molt que sigui un treball primerenc, d’un estudiós amb poca experiència, s’ha de dir que és un treball excel·lent, modèlic dins l’orientació tradicional de les monografies descriptives d’un parlar local, dividit en tres parts (fonètica, morfologia i sintaxi, i lèxic) i  una petita antologia de texts populars.
Fets i publicats aquests estudis, Badia va deixar el tema dels parlars aragonesos i dedicà els seus nous esforços al domini català, però és interessant remarcar que gràcies a les seves investigacions aragoneses va poder publicar un article a la revista Orbis (Notes sur le langage des femmes et la méthode d’enquête dialectologique, 1952) en què contradeia el prejudici existent dins la dialectologia tradicional, des de Gilliéron i passant per Griera i altres enquestadors, que les dones eren males informadores i, per tant, se n’havia de prescindir sempre que fos possible, cosa que ell confessa que va fer el 1944, quan encara estava molt influït per Griera. En aquest article, Badia proclama que la Tia Roseta va ser el millor informant que va tenir durant les enquestes a Bielsa de 1947, i que, sobretot quan es tracta d’estudiar dialectes en estat avançat de descomposició, les dones tenen un valor indiscutible com a conservadores d’un parlar tradicional. Cal tenir en compte que són consideracions fetes fa més de 60 anys i en el marc de la dialectologia tradicional.
Ja he dit que després d’aquesta primera etapa aragonesa, Badia centra ara el seu interès d’estudiós dels dialectes en l’àmbit català, cosa que no li impedeix fer encara qualque article posterior en què aprofita els seus materials aragonesos, com el de 1952 titulat Sobre metodología de la encuesta dialectal, presentat al “I Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” de Saragossa. Però aquest any mateix, a més a més d’un curt article en què descriu i analitza els anglicismes del menorquí, Antoni Badia presenta, amb Germà Colón, de Castelló de la Plana, just acabat de doctorar (i que amb el temps seria també una altra gran personalitat de la Filologia), a les pàgines de la revista Orbis un projecte que acabaria sent una altra de les grans obres de la Filologia Catalana, comparable als Diccionaris d’Alcover i Moll i de Coromines: l’Atles Lingüístic del Domini Català. En efecte, varen ser Badia i Colón els qui iniciaren aquesta obra, motivats per la manca d’un atles que realment pogués ser considerat com a tal al nostre país, car l’Atles Lingüístic de Catalunya de Griera, a més de ser molt imperfecte, estava aleshores inacabat i no esperaven que mai pogués ser acabat. Badia i Colón aprofitaren el congrés de Lingüística Romànica de Barcelona de l’any següent (1953), per a mostrar personalment als congressites els seu projecte, als quals n’explicaren els objectius i la metodologia. Com és natural, els objectius prevists eren molt més ambiciosos d’allò que després va ser la realització de l’Atles, però és evident que l’empenta inicial va ser importantíssima perquè el projecte tiràs endavant. De la metodologia que anunciaven, era sobretot un fet innovador la tria de les localitats i la previsió de tres tipus de qüestionari: un de general, un de reduït que es passaria només a 15 localitats predeterminades i un d’ampliat (fins a 3.000 qüestions), també només per a unes localitats concretes. En canvi, mantenien el prejudici heretat de Gilliéron i de Griera de no entrevistar, per al qüestionari general, més que un sol subjecte, que havia de ser home, de 35 a 50 anys, pagès, petit propietari territorial (si fos possible), d’una certa intel·ligència natural i amb poca instrucció escolar. Les dones quedaven excloses del qüestionari general (“puix és molt difícil obtenir de part de les dones una atenció sostinguda tot al llarg d’un qüestionari tan desenvolupat”[3]), però sí que se les tendria en compte per al qüestionari reduït. És curiós com el manteniment d’aquest prejudici era en certa manera contradictori amb l’experiència de Badia, de què ja he parlat abans, de la Tía Roseta a la Vall de Bielsa. I és que realment costa molt alliberar-se dels prejudicis existents, i més quan aquests han format part de projectes anteriors que hom considera uns precedents. Bé, el fet és que el projecte ja estava definitivament llançat i que ara calia fer-lo realitat, i Badia i Colón s’hi dedicaren amb entusiasme, però el 1954 Germà Colón s’establí a Basilea i, si bé no se’n despenjà de tot d’una del tot, la seva participació efectiva es va fer més dificultosa. En canvi, aquest mateix any un jove Joan Veny, de només 22 anys, es llicencià en Filologia Romànica i va ser reclutat per Badia per a col·laborar en l’atles. Va ser un gran encert, potser comparable al d’Alcover quan va pescar Francesc de B. Moll, perquè amb el temps seria Joan Veny l’ànima de l’atles i l’encarregat de realitzar-lo. Així doncs, Badia, Veny, Colón des de la llunyania, i, al cap de poc temps, un col·laborador nou que venia de la universitat de Tolosa, Manuel Companys (recomanat per una altra figura de la dialectologia, el seu mestre Jean Séguy), començaren a confeccionar el qüestionari i a planificar les enquestes; Manuel Companys, innovador, els convencé d’enregistrar-les en magnetòfon, però entre tots decidiren que tanmateix no prescindirien de les transcripcions fonètiques al moment; valia més tenir-les en veu i en paper que no només en veu tota sola. El 1957 Badia, Veny i Companys feren la primera enquesta de prova (enquesta de la qual Badia va obtenir informació útil per a un treball onomasiològic publicat el 1958: Les dénominations catalanes de la coqueluche), i l’any següent la segona, i amb aquesta experiència acabaren de lligar tots els caps per a poder fer ja la primera enquesta de veres, que no va ser fins a 1964: del 3 al 5 de juliol Antoni Badia i Joan Veny varen fer la primera entrevista “oficial” de l’ALDC a Sant Pere de Ribes. Un altre gran projecte de la filologia catalana estava en marxa, aquest pic per iniciativa d’un ‘catalunyès’ i un valencià, i amb la col·laboració indispensable d’un mallorquí. ¿Voleu una prova més clara de la realitat dels Països Catalans? Hem de dir, aquí, que Manuel Companys se’n va retirar abans de començar les enquestes ‘bones’ i que Germà Colón, instal·lat a Basilea, no hi pogué participar; per això, el 1965 Badia i Veny cercaren més col·laboradors i els trobaren en les persones de Joan Martí, Lídia Pons i Joaquim Rafel, avui en dia també reconegudes personalitats de la filologia catalana. L’Atles, reforçat amb aquests nous investigadors, va tirar endavant, però Antoni Badia, potser perquè veia que ja no feia tanta de falta, se n’anà decantant, interessat per altres disciplines de la lingüística, especialment la sociolingüística, i el 1967 ja només va fer una enquesta, i llavors no hi tornà fins el 1975, quan a l’Alguer omplí només parcialment el qüestionari. Sobre aquest decantament, explicava el 2004 el Dr. Badia:

gairebé sense adonar-me’n, i sense formular-m’ho mai d’una manera explícita, vaig abandonar l’atles estimat i entranyable, tant pel contingut de l’empresa com per les persones que hi estaven implicades. Acabaré aquest paràgraf, només dient dues coses: a) una, que mai ningú no m’ha fet cap retret pel meu capteniment desconcertant..., i b) l’altra, que allò que alleujava la meva pena immensa era la convicció que l’obra se salvaria per Joan Veny (com així ha estat). Feliçment, l’atles ja existeix... Laus Deo. Ja em puc morir tranquil.[4]
La realitat, doncs, és que ja dins els anys 60 Antoni Badia començava a tenir altres inquietuds científiques que la dialectologia, a la qual encara, però, dedicava bastant d’atenció i que, en veritat, no deixà mai del tot. El 1963, mentre estava engrescat en la preparació de l’Atles, havia publicat a l’Enciclopedia de Cultura Española l’article descriptiu, sintètic, Dialecto balear; el 1965 començava una sèrie d’articles sobre el vocalisme de Barcelona amb Función significativa y diferencial de la vocal neutra en el catalán de Barcelona; al qual havien de seguir Predominio de las vocales abiertas /è/ i /ò/ en el catalán de Barcelona (1968), Algunes mostres de les igualacions ɛ = e i ɔ = o en el català parlat de Barcelona (1969) i Les vocals tòniques E i O en el català de Barcelona. Assaig d’anàlisi fonològica de la situació actual (1970), aquest darrer el més llarg, documentat i raonat de tots, un vertader exemple de mètode. Entre molts altres mèrits, aquests articles tenen la virtut de mostrar que el parlar de Barcelona també és un dialecte i que com a tal pot ser estudiat. És un detall molt a tenir en compte per aquells que només consideren ‘dialectes’ els parlars allunyats de Barcelona (que n’hi ha).
Les aportacions del Dr. Badia a la Dialectologia, o relacionades amb la Dialectologia, no s’acaben aquí, ni de molt, però sí que és cert que són més espaiades amb el pas del temps. Recordem el polèmic article dedicat als suposats mallorquinismes de Ramon Llull (Dialectalismes baleàrics en Ramon Llull? 1979), o aquell altre en què repassa els mallorquinismes de la traducció de Mirèio feta per Maria Antònia Salvà (1998), i recordem també la seva contribució al debat sobre els conceptes de “llengua” i “dialecte” (Entorn del concepte de “llengua” i “dialecte” aplicat sobretot al català, 1981), amb justificacions que han estat rebutjades per altres estudiosos del tema. I és també remarcable la síntesi històrica que fa de la dialectologia com a disciplina, des dels orígens fins a l’actualitat (els anys 80 del segle passat), mostrant-ne els objectius i els mètodes en cada època (De la dialectología historicista a la dialectología sociolingüística, 1987). Però el tema que el preocupà especialment, es veu que des dels primers anys de dedicació a aquesta disciplina, va ser la divisió del domini català en els dos blocs tradicionalment reconeguts, català occidental i català oriental. S’hi capficà des de ben prest (ja va ser l’objecte d’una conferència a Sabadell el 1965) i el va mantenir com a tema preferent fins que, després de dedicar-hi nombrosos cursos, conferències i ponències, arreu del nostre país i a l’estranger, va concretar la seva teoria en el llibre La formació de la llengua catalana (1981), amb el qual va provocar una polèmica que l’obligà a arrodonir els arguments amb noves hipòtesis que va publicar dins el volum col·lectiu Els Països Catalans, un debat obert (1984), amb el títol L’origen de la llengua catalana. Les propostes que hi fa són, certament, molt agosarades, i mal interpretades podrien donar combustible als qui proclamen que el valencià i el mallorquí ja existien abans de la colonització catalana dels territoris respectius (aquests, però, per sort no llegeixen mai filologia científica). Teixeix una hipòtesi difícil, arriscada, però ho és tant que només és possible provinent d’una personalitat tan informada, tan cultivada, tan erudita, amb una capacitat de raonament tan ben conformada, que per la força ha de ser com a mínim oïda i escoltada, i per això mateix respectada.
El Dr. Badia, sense ser considerat pròpiament un dialectòleg, va fer una aportació important a la dialectologia catalana, dins la qual destaca, primordialment, ho repetesc, l’ALDC, iniciat pel seu impuls i acabat (esperem-ho) per l’impuls del Dr. Joan Veny, a qui Badia va implicar-hi. Crec que és just posar fi a aquesta meva intervenció donant-li novament la paraula, amb un curt paràgraf que mostra el seu entusiasme per aquesta disciplina:

Potser sí que es pot parlar, sempre amb sordina, d’una modesta aportació meva a la dialectologia. En tot cas, no sóc jo qui ho ha d’avaluar. En canvi, sí que puc fer una afirmació franca i sincera: la dialectologia ha marcat, amb una finor notòria i indeleble, la meva vida professional i humana. És aquesta empremta la que m’ha dut ací i la que us hi ha dut a vosaltres. Gràcies de tot cor per haver-vos-hi sentit cridats i per haver-hi vingut.[5]


* Exposició feta el 18 de febrer de 2015 a l’Aula de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la UIB dins la Jornada d’Homenatge a Antoni Mª Badia i Margarit, organitzada pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i l’IEC.
[1] A. Badia i Margarit: Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1995; p. 9.

[2] A. M. Badia i Margarit: Dialectologia sinuosa, dins Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa?, Barcelona, IEC, 2005; ps. 17-18.

[3] VII Congreso Internacional de Lingüística Románica. Universidad de Barcelona, 7-10 de abril de 1953. Tomo II: actas y memorias, publicado por A. Badía - A. Griera – F. Udina; Barcelona 1955; p. 658.

[4] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 24.


[5] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 37.

dijous, 19 de gener de 2017

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (III: 'L'han cagada')


Dins les llengües romàniques n’hi ha que mantenen sense elisió vocàlica els pronoms personals àtons en totes les posicions i n’hi ha que alternen formes plenes i formes elidides, segons la persona i la posició. Entre les llengües iberomàniques, el portuguès i el castellà mantenen sempre les formes sense elisió, davant o darrere el verb, sigui aquest començat o acabat en vocal o en consonant:

port./cast. me atrevo, port.: não a achei, cast. no la hallé, port. atreva-se, cast. atrévase

L’asturià, en canvi, té formes elidides de primera, segona i tercera persona (reflexiva) singular, però no en té de tercera persona objecte directe:

tengo que me secar les llágrimes / tengo que m’ensugar les llágrimes, nun te preocupes / nun t’allories, ¿cuando se faen les fiestes? / ¿cuando s’habíen de facer les fiestes?[1]

En els parlars aragonesos, que comparteixen trets amb els catalans i els castellans, les formes són semblants a les catalanes.

En les llengües romàniques forjades a la Gàl·lia, entre les quals la catalana, i també en italià i els parlars itàlics en general, també hi ha formes elidides de totes les persones del singular. En primera i segona persona, i en la forma reflexiva de tercera, les formes elidides, sense vocal, no poden provocar gens de confusió, perquè el seu referent és inequívoc, en persona, en gènere i en nombre (me/m’ = jo, te/t’ = tu, se/s’ = ell / ella [segons qui és el subjecte verbal]), però en tercera persona singular no reflexiva i cas acusatiu hi ha distinció de gènere (el - la), que la forma elidida no expressa (l’), i en aquest cas l’ha d’aclarir el context, perquè la distinció és sovint necessària, pel fet que el pronom de tercera persona té com a referent un substantiu que forçosament és masculí o femení (no mascle o femella, que això és una altra cosa).

Les llengües iberoromàniques[2] no ofereixen cap context de possible confusió, perquè no havent-hi formes elidides l’expressió del gènere sempre és clara: port. não o veio / não a veio,  não o invejo / não a invejo; ast. nun lu veo / nun la veo / nun lo veo, nun lu envidio / nun la envidio…; cast. no lo veo / no la veo, no lo envidio / no la envidio. Aquesta claredat ha facilitat que, distanciant-se més de l’origen etimològic, en les construccions de verb amb forma composta (auxiliar + participi) s’hagi perdut la concordança inicial i el participi s’hagi fet invarible: não o tenho visto / não a tenho visto, nun lu tengo visto / nun la tengo visto, no lo he visto / no la he visto. Sempre queda clar, en aquestes construccions, si el complement pronominal és masculí o femení.

Però en les llengües gal·loromàniques i itàliques sí que hi ha un context de possible confusió en el gènere del complement pronominal, que és quan aquest és simplement l’: l’enviaré demà (l’ = el / la), je l’enverrai demain, l’invierò domani. En alguns casos només el context ens aclarirà si l’ és masculí o femení, però en altres la llengua té qualque recurs per a fer la distinció. En italià escrit i molt formal, per exemple, s’evita la forma elidida i s’usa la forma plena també davant vocal si cap altre recurs permet distingir els dos gèneres: lo invierò domani / la invierò… Però el recurs més general a totes aquestes llengües és mantenir la concordança del participi quan el pronom precedeix una forma composta amb el verb haver (i corresponents), i dic mantenir perquè és la construcció original llatinovulgar de quan el verb haver mantenia encara el sentit de ‘tenir’: l’he vista = la tenc vista, on vista funciona com a adjectiu (predicatiu) de la. En la llengua moderna, perdut el sentit de ‘tenir’, haver és simplement un auxiliar per a formar els temps composts, però la concordança és el recurs per a mantenir la distinció masculí-femení: el veig - la veig / l’he vist - l’he vista, je le vois - je la vois / je l’ai vu - je l’ai vue, lo vedo - la vedo / l’ho visto - l’ho vista. També en occità: lo vesi - la vesi / l’ai vist - l’ai vista, i en els parlars gal·loromànics del nord d’Itàlia: a l vadd - a la vadd / a l ò vésst - a l’ ò véssta (bolonyès). És a dir, la concordança del participi amb el pronom acusatiu no reflexiu de tercera persona és un recurs general dels parlars gal·loromànics i italoromànics per a mantenir l’oposició masculí-femení que la forma elidida del pronom l’ no pot expressar. No es fa en els parlars iberoromànics perquè aquests no han generat cap forma elidida.
En català, la distinció l’he vist / l’he vista és tradicional, d’acord amb la nostra pertinença a l’àrea gal·loromànica, però en època més o menys moderna dins el dialecte central, sobretot en el parlar de Barcelona, hi ha hagut una tendència a anul·lar-la, de manera que l’he vist tant hi pot fer referència a un antecedent masculí (s’han comprat un cotxe nou, però jo encara no l’he vist) com a un de femení (s’han comprat una moto nova, però jo encara no l’he vist). És mal de dir si es tracta d’una tendència « natural » del català o « induïda » pel castellà, però allò que és cert és que és bastant moderna i dialectal, és a dir, que no ha afectat la majoria dels parlars[3].
Que la distinció del gènere pel morfema del participi és útil a la llengua és evident, perquè en molts contexts és fonamental: « Avui he trobat na Maria amb el seu home; feia temps que no l’havia vist »; si el sistema oposa el masculí al femení en el participi, sabem clar a qui es refereix el pronom: al seu home; és la norma en francès i en italià. Si el sistema no fa aquesta oposició en el participi, « no l’havia vist » tant pot fer referència a na Maria com al seu home; és la norma en castellà, però en castellà no hi ha ambigüitat. Però hi ha un altre argument per a mantenir la distinció en la llengua normativa i estàndard: l’existència de l’anomenat « femení d’indeterminació », molt ben estudiat per Sebastià Mariner[4], al qual corresponen expressions com anar a la seva, armar-la, carregar-se-la, fer-la bona, trobar-se-la, fer-la grossa, me la pagaràs, la sap llarga, qui la fa la paga… Aquestes expressions, moltes de les quals inclouen un pronom àton acusatiu de tercera persona, són, segons Mariner, molt generals en les llengües romàniques i ja devien existir en llatí vulgar, i poden haver sorgit pel caràcter de forma marcada del femení, que permet donar-li un matís semàntic especial. Les trobam en castellà (fastidiarla, apañarselas, donde las dan las toman, etc), en gallec (non me veñas con esas; ésta si que es boa; non as fagas, non as temas…), en italià (farla grossa, la sanno lunga, se la gode, chi la fa l’aspetti…). Aquestes expressions són forçosament en femení, i en femení s’han d’usar, també si apareixen en un temps compost: l’abbiamo fatta grossa, l’hem feta grossa, la hemos hecho gorda; si hom renuncia al femení, o bé surt una construcció agramatical (*l’hem fet grossa), sense concordança, o bé surt una expressió falsa: l’hem cagat no és l’expressió d’indeterminació l’hem cagada; l’hem cagat només té sentit si l’ fa referència a qualque substantiu (de gènere masculí) anterior, que hem omplit (literalment) de merda; l’hem cagada pot ser també això, però sense cap referent anterior té el sentit de « ho hem fet malament », en llenguatge col·loquial. (I perdonau l’exemple, però és que l’hem cagat és una expressió freqüent als serials de TV3, o a les traduccions de pel·lícules.) Si el femení no està expressat, la indeterminació no existeix; promovent aquesta mala expressió, TV3 (i altres mitjans que la difonen) destrueix un recurs lingüístic antiquíssim i compartit amb la majoria de llengües romàniques, és a dir, empobreix l’expressivitat de la nostra llengua.
La llengua estàndard, que ha de ser el model de llengua per a tots els catalanoparlants, i no només per als barcelonins, hauria d’adoptar sense vacil·lacions la distinció masculí-femení pel participi en aquesta construcció, primer perquè és majoritària en el territori de la llengua i és la més antiga, i llavors perquè és la més clara, que ha de ser una altra de les característiques de l’estàndard, i finalment perquè és la que respecta aquestes expressions d’indeterminació en femení. Però és clar que perquè l’estàndard l’adopti hi ha d’haver una norma inequívoca a la gramàtica, cosa que no tenim, ni tan sols amb la nova gramàtica de l’IEC. Fabra, sabem que va « recomanar » la concordança del participi amb el pronom de tercera persona no reflexiu acusatiu (Gramàtica catalana de 1956, § 73), però no la va prescriure, i d’aquesta debilitat se n’han aprofitat els qui han pretès potenciar el particularisme barceloní i l’acostament al castellà. Ara, esperàvem que la gramàtica de l’IEC fes clarament aquesta prescripció, però fins i tot és més tímida que Fabra: es limita a dir (§ 13.5.2.4) que n’hi ha que la fan i n’hi ha que no, i que « se sol mantenir en els registres formals », com si fos una qüestió de probabilitat capritxosa. Ni una paraula sobre el femení d’indeterminació.[5] És una llàstima, una altra oportunitat perduda per a posar el fonament d’una llengua catalana estàndard genuïna, rica i nacional.


[1] Academia de la Llingua Asturiana: Gramática de la Llingua Asturiana. Uvieu, 1999, ps. 144-145.
[2] Excepte l’aragonès, que en això més o menys es comporta com el català.
[3] Bastants d’estudis monogràfics mostren que fins i tot a les àrees del català central un poc allunyades del barceloní la concordança es manté, fins i tot en casos aquí no tractats (les he perdudes, etc)
[4] Dins Estudis estructurals de català, Barcelona, Ed. 62, 1975, ps. 43-74
[5] O jo no l’he sabuda trobar. Si n’hi ha cap referència, agrairé a qui sigui que me la faci veure.

dilluns, 16 de gener de 2017

Glosa de Sant Antoni dedicada a sa Pobla



Cinc anys tot just ara fa
que a la vila de sa Pobla
un dimoni va arribar
a fer-se veure des poble.

A molestar Sant Antoni
venia es mal Llucifer,
i va armar un bon cabermoni
i també un bon merder.

Bé li veien sa banyeta,
i molta gomina duia,
però més goig fa una fuia
que aquella mitja punyeta.

Per Bauzá el coneixien,
o també Cosé-Ramon,
tantes flamades n’eixien
que va cremar tot el món.

Es poblers ben emprenyats
el reberen a potades,
i el dimoni se’n va anar
amb sa coa entre ses cames.

Allà començà es seu martiri,
allà va perdre es papers,
i ara li feim jutipiris
i el feim anar a s’enrevés.

O Sant Antoni des Ases,
portau sa Pobla an el cel,
que Sant Pere i Sant Rafel
beneesquin aquest poble,
que des mallorquins ben nats
sigui sempre un record noble,
perquè aquí va començar
d’en Bauzá sa decadència,
i va deixar mala herència
que no podran redreçar.

Sa Pobla té com a glòria
haver vençut el dimoni,
diguem Visca Sant Antoni
i visca es poble mallorquí,
que mentre tendrà memòria
no deixarà que un cretí
sorgit enmig de s’escòria
mai més mos faci patir!

Bunyola, gener de 2017
Diada mallorquina de Sant Antoni
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG