Joan Coromines, la història dels nostres mots

3 de gener de 1997

Tota la immensa obra de Joan Coromines és importantíssima per al coneixement de la llengua catalana. Sense dubte, però, les seves dues obres més importants, per pes, per volum i per la quantitat extraordinària d'informació que duen, són el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i l'Onomasticon Cataloniae, autèntics monuments de la lexicografia i l'onomàstica del nostre país.

Joan Coromines va fer aquestes dues obres a partir d'un coneixement personal de totes les terres catalanes, que va recórrer quasi pam per pam durant molts d'anys de la seva joventut, sempre acompanyat de gent del país, bona coneixedora de tots els racons, que li anava mostrant tots els indrets i li anava anomenant tot allò que veien, fossin objectes, animals, plantes, feines, fenòmens meteorològics o llocs (muntanyes, valls, comellars, torrents, rius, sementers, avencs, coves, penyals, caminets, platges, esculls...). Coromines ho anotava tot, i així va arribar a posseir un tresor lingüístic ingent que ens ha llegat a través, sobretot, d'aquestes dues obres. Però, com a vertader filòleg que era, Joan Coromines no es va conformar de recollir la llengua viva, sinó que, amb una capacitat de feina extraordinària, va llegir i buidar en fitxes grans quantitats de documents catalans de totes les èpoques i de totes les comarques, inèdits o publicats, amb els quals va poder traçar, un per un, la història dels nostres mots. I això són, per damunt de tot, els treballs de Coromines: història de les paraules, història de la llengua, que és com dir història del país.

Al Diccionari Etimològic i a l'Onomasticon s'hi reflecteix perfectament aquest doble vessant de l'investigador: el vessant d'explorador i enquestador arreu del país, establint contacte directe amb els informadors de pertot; i el vessant de llegidor incansable de tota classe d'obres de tots els temps, de procedències molt diverses i en un ventall admirable de llengües. Vegem-ne uns pocs i curts exemples amb les seves pròpies paraules, les quals, a més a més, mostren sovint no només el científic, sinó també la persona sensible que expressa uns sentiments davant determinades actuacions o conductes: "un home de Deià (1964) creia necessari aclarir, en ensenyar-me ‘Es Pas des Gat’, que es diu «perque hi van es moixos»; i un de Costitx, en contar-me que ‘Es Pou Nou’ serveix per tirar-hi «es moix o es ca»(1963), revelava la menyspreadora indiferència amb què tracta l'home del camp els dos útils animals domèstics, sense gens de manyaga o afectivitat en l'expressió de l'animaló que li netejava la casa de paràsits i menjança." (DECLC, V, 723, s.v. MOIX) "AL·LOT, el nom balear del xicot o minyó, resulta de l'antic arlot, amb assimilació del grup de consonants; arlot, però, significava 'home o noi de mala vida', 'bergant, trinxeraire', i prengué a les Illes el nou significat a còpia d'aplicar-lo a nois entramaliats, i generalitzant l'aplicació familiar a criatures que no fan bondat o no fan tot el que haurien de fer (tal com s'ha esdevingut amb molts de termes sinònims, com els cat. bordegàs, marrec, bergantell, l'al. knabe = angl. knave, l'angl. boy, primitivament 'persona de baixa condició', l'it. Ragazzo, de primer 'ragatxo, lacai'); quant al català ant. arlot és un terme molt estès en llengües veïnes, segons sembla imitat del francès antic arlot, herlot), però d'etimologia en definitiva incerta." (DECLC, I, 206).

Joan Coromines no ha estat només important per a la filologia catalana. El Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana, referència essencial i obligada dins els estudis sobre la llengua castellana, d'una envergadura semblant a la del Diccionari català, i els seus continuats i abundants referiments, dins qualsevol dels seus escrits, a gairebé tots els parlars neollatins, fan que l'hàgim de considerar també un dels pilars fonamentals de la filologia romànica, a l'altura de Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke.

Amb Mn. Antoni Ma. Alcover i Francesc de B. Moll, Joan Coromines figurarà sempre com un dels més grans estudiosos, entesos i dignificadors de la llengua catalana. Sense ell, tendríem un buit immens en el coneixement dels nostres parlars, buit que, a hores d'ara, ben difícilment podríem omplir.