divendres, 25 de setembre de 2009

Normalització lingüística ?

17 d’abril de 1997

Ja fa 11 anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. Va ser un 29 d'abril simbòlicament “històric”, perquè significava el retorn de la llengua catalana a l'ús public oficial, després de 270 anys de proscripció i persecució cruel. Sense tenir-hi gaire fe, la L. N. L. va ser, per a tots els qui crèiem en el dret a mantenir la nostra pròpia cultura i personalitat, una esperança. Esperàvem que amb aquesta Llei començaria el redreçament no només lingüístic, sinó també, en definitiva, nacional. Al cap i a la fi, la llengua no és més que la manifestació més patent d’una caracterització nacional diferenciada. ¿Quin és el balanç d'aquests 11 anys de L.N.L.? Fixem-nos-hi i trobarem el (quasi) no-res. El Govern fa un ús minoritari i quasi simbòlic del català, així com molts d’ajuntaments, entre els quals el de Palma. Es va constituir una 'Campanya de Normalització Linguística’ inútil i inoperant, reduïda pràcticament a una espècie de consultori lingüístic; i no per culpa de les persones que l’han dirigida o hi han fet feina, sinó pel desinterès absolut de les institucions compromeses. Les topades de ciutadans balears amb membres de les Forces de Seguretat de l'Estat, especialment de la Guàrdia Civil, per la qüestió de la llengua han estat nombroses, i sembla que ho poden ser encara més si el Ministeri de l’Interior fa cas a les demandes de la delegada del Govern (a qui li agrada tant vestir-se de pageseta en les festes locals “solemnes”), que vol que enviïn cap aquí més guàrdies forasters. Els grans centres comercials instal·lats aquests anys a les Illes (siguin de propietat indígena, siguin de propietat externa) o bé ignoren absolutament la llengua catalana o bé l'usen només secundariàment en alguns rètols, cartells publicitaris o avisos generals, amb qualque excepció d'ús en comunicacions particulars, prèvia demanda expressa. Altre tant fan empreses públiques –com GESA–, les entitats bancàries i, en general, el petit comerç, si bé potser aquest és més sensible a la llengua del país en la part forana de Mallorca –exceptuant totes les zones del litoral turístic, venut a llengües estrangeres– i a Menorca (i, per ventura, també a Formentera). Els cines continuen negant-se a oferir pel·lícules en català (¿en quina llengua s’ha estrenat ara La Monyos a Mallorca?), tot i que quan n'han feta qualcuna (gairebé sempre per pressions d’organitzacions diverses), ha tengut una afluència de públic semblant a les altres. No hi ha cap emissora de ràdio d'abast general en cata1à, ni institucional ni privada, i les televisions insulars no purament locals (Tele Nova i Canal 4) emeten els programes propis en un català col·loquial del més mal parlat i fan pel·lícules i documentals en castellà. Als immigrants magribins de l'horta de la Pobla i de Muro se’ls ensenya castellà per a integrar-se a Mallorca i la gran majoria de residents estrangers de procedència diversa just entenen i parlen una mica de castellà. I fins i tot s'enfaden si els parlen en català. Només la incorporació de la nostra llengua a la premsa escrita i a l'escola ha avançat una mica. A la premsa, a part de per la important presència de la premsa forana, per la transformació del Baleares en Diari de Balears, per pura iniciativa privada. A escola, més per la il·lusió dels mestres i la lluita de molts de pares que per l'ordenació legal, que hi ha posat sempre més impediments que no hi ha donat facilitats, amb la perspectiva en aquests moments de l'anomenat “decret de mínims”, que pot ser –amb les millores proposades des de la Universitat, l'Obra Cultural Balear i altres col·lectius– la primera passa real i efectiva cap a un ensenyament de fons i de forma autòcton.
Però l’escola, i ho sabem bé tots, no serà el mitjà que, tot solet, ens salvarà de la desfeta. Des de 1979 s’ensenya català a les escoles balears, i la llengua, tanmateix, no tan sols no ha avançat gaire socialment, sinó que ha descendit en l'ús real a Palma i a Eivissa. Tot el nostre jovent ja ha estudiat català i en té, per tant, uns coneixements com a mínim passius. Allò que cal ara és que des del poder se n'estimuli la utilització, la qual cosa no ha de ser més que complir tot el títol IV de la Llei de Normalització Lingüística, títol que, de fet, encara està per estrenar.
Mentre al Principat de Catalunya han començat a discutir una nova llei d'ús de les llengües oficials per a substituir l’actual L. N. L., considerada ja insuficient, aquí els governants sols es preocupen de parlar de la conservació de les modalitats insulars, sense fer, però, res efectiu per a conservar-les, i consentint que la Modalidad Española per antonomàsia s'imposi progressivament sense remei. L’única modalitat insular que realment té una certa promoció es el maiorquí del president Matas, que es va poder sentir una estona l'altre dia al Senat espanyol, en una exhibició d'ignorància lingüística i gonellisme que ens va fer empegueir i ens va recordar l’amo en Biel. La “Normalització Lingüística” és encara, doncs, una assignatura pendent a casa nostra, i ho és per a tots els poders públics, autonòmics i no autonòmics, locals i generals. I que no s’hi impliquin els uns, no ha de ser excusa perquè no ho facin els altres. Per això, que el Govern no faci res per la llengua, no vol dir que no ho hagin de fer els Consells Insulars. Mes ben dit, ja que el Govern no ho fa, gos demanar que, almanco a Mallorca, ho faci el Consell Insular, comandat per un ‘Pacte de Progrés’ i amb una Comissió de Cultura presidida per un conseller del PSM. I que no em diguin que la normalització del català vendrà fent bones programacions al Teatre Principal o commemorant el centenari de Llorenç Villalonga... Amb una paraula, o ens hi posam tots aviat o haurem d'acabar fent una “Llei de Resurrecció Lingüística”.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Una carta als alemanys de Mallorca

3 de gener de 1998

He sabut darrerament que els alemanys que viviu a Mallorca voleu Fundar un partit per a defensar “els vostres interessos”. Estau preocupats perquè els mallorquins ens queixam que vosaltres comprau aquí moltes de cases i moltes de finques. I a vegades actuau com si no coneguéssiu els nostres costums. Jo no hi estic d’acord, que els mallorquins us donin la culpa perquè la nostra terra es ven. Si es ven, és perquè hi ha molts de mallorquins que no l’estimen i prefereixen els diners. La història, de fet ja és antiga: primer varen venir a instal·lar-se els espanyols, després vengueren els anglesos, ara sou els alemanys i després de vosaltres seran uns altres, els qui vendran. Mallorca agrada a tothom i ve gent de tot el món, la qual, quan és aquí, es tem que els indígenes no estimen casa seva. L’han destruïda quasi tota i la venen als estrangers! El problema no està, doncs, en vosaltres, sinó en nosaltres, en tots els habitants de Mallorca. El futur de l'illa depèn que tots junts, els qui som d’aquí i els qui sou venguts de fora, actuem de la manera millor per la nostra societat. Si volem pertànyer a la Unió Europea hem d’acceptar que la gent es pugui traslladar a un altre país. Però també hem d'acceptar la necessitat d'adaptar-se a aqueix altre país. Per això crec que el vostre projecte de fundar un partit alemany no és gens convenient. Segurament és millor participar als partits mallorquins i procurar que facin allò que és millor per a tots –no només per als alemanys. ¿O és que tots els alemanys sempre pensen igual? El senyor Horst R. Abel, que ha parlat als diaris d'aquest projecte, diu també que no volen aprendre gens de català, perquè això és per a vosaltres difícil i inútil. Diu que es podria dedicar aquest temps a aprendre anglès. A Alemanya, hi afegeix, hom no aprèn cap dialecte, només s’aprèn una llengua. Es realment lamentable que hom hagi de sentir a dir una cosa així; mostra que qui ho diu sap ben poc sobre Mallorca i sobre la seva llengua. Heu de saber que el català no és cap “dialecte”, sinó una llengua particular, parlada per devers 8 milions de persones a Catalunya (a França i a Espanya), a les Balears, a València, a Aragó, a Andorra (on és la llengua de l'estat) i a l’Alguer (Sardenya). I heu de saber també que varen ser precisament il·lustres filòlegs dels països de parla alemanya els primers que, després del naixement de le Filologia Romànica el segle passat estudiaren el català i establiren ben clarament que era una llengua independent. Vet aquí els més importants: Wilhelm Meyer-Lübke, de Dübendorf (1861-1936), el treball del qual Das Katalanische (1925) us recoman de llegir; Bernhard Schädel, de Giessen (1878-1926), mestre i amic de Mn. Antoni Ma. Alcover (compilador de les nostres rondalles i autor del Diccionari Català-Valencià Balear); Fritz Krüger, de Spremberg (1889-1974); Gerhard Rohlfs, de Berlín (1892-1986); Heinrich Kuen, d'Imst (nat el 1899). Són part de la nostra i de la vostra història lingüística. No els menyspreeu! Heu de saber, a més a més, que 1'“Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes” té 223 membres fora d’Espanya; que 373 persones pertanyen a l'“Associació Germano-Catalana”, que publica la revista Zeitschrift für Katalanistik, i que durant el semestre d'estiu de 1996 i el semestre d'hivern de 1997 diversos actes acadèmics de catalanística se celebraren a Augsburg, Bamberg, Basel, Berlin, Bielefeld, Bochum, Bonn, Braunschweig, Bremen, Erlangen-Nürnberg, Frankfurt am Main, Freiburg im Breisgau, Gättinge, Halle-Wittenberg, Hamburg, Heidelberg, Kiel, Köln, Konstanz, Leipzig, Mainz, Mannheim, München, Münster, Paderborn, Saarbrücken, Salzburg, Siegen, Stuttgart, Tübingen, Wien i Zürich. Si hi ha tant d’interès a les terres de parla alemanya pel català, ¿per què no voleu vosaltres, els alemanys que viviu a Mallorca, aprofitar l'oportunitat per a aprendre'n? Però encara us puc fer esment d'unes quanta raons més, perquè l'aprengueu: com que el català és una de les llengues oficials a l’illa, molts de documents oficials hi són redactats; els rètols dels carrers, els camins i les carreteres hi són escrits i hom pot participar a moltes de manifestacions culturals en català. I, cosa que és encara más important, hom pot conversar amb els habitants nadius, hom pot conèixer-los millor i hom pot fer-se acceptar més bé per ells. Crec, en definitiva, que seria molt millor que féssim feina tots plegats per Mallorca i parlàssim la mateixa llengua. D'aquesta manera també honraríem i mantendríem el record d'una de les primeres personalitats dels països germànics que va viure a Mallorca com un mallorquí més: l’Arxiduc Lluis Salvador d'Àustria.

dimarts, 22 de setembre de 2009

70 anys de cultura catalana a les Balears

13 de gener de 2004

Francesc de Borja Moll va ser durant set dècades, sobretot a Mallorca, on va viure des dels desset anys fins a la mort, als vuitanta-set, i a Menorca, on va néixer i on va ser proclamat Fill Il·lustre el 1962, el centre de la cultura catalana a les Balears. I és sobretot aquesta "centritud" (si se'ns permet el neologisme) l'interès essencial de les seves memòries magistralment redactades en dos volums (Els meus primers trenta anys, l970; Els altres quaranta anys, 1975) i ara reeditades en el primer tom de les seves Obres completes, amb un annex d'esborranys i notes que Moll havia anat ordenant des de 1975 amb la intenció de fer un tercer volum que, humorísticament, pretitulava Els meus penúltims trenta anys.
En efecte, l’arribada de Francesc de B. Moll a Palma el 2 de gener de l'any 1921 és un dels esdeveniments més importants i transcendentals de la història moderna de les Balears i, de rebot, de tots els Països Catalans. Segurament ell no se la imaginava mai, aquesta transcendència, i segurament ell no va actuar mai amb la intenció predeterminada de convertir-se en una figura clau de la història, perquè era humil i modest i no gens pretensiós. Va anar a Palma, senzillament, per col·laborar amb mossèn Alcover (l'admiració pel qual no queda gens amagada dins el seu relat) en la feina d'enllestir el diccionari que aquest havia començat vint anys enrere, perquè Alcover s'havia adonat que era un al·lot espavilat, ben preparar en lletres i interessat per la llengua, i ell mateix havia descobert que la llengua i la cultura del seu país era un immens tresor i camp d'estudi que a penes havia estat explorat fins al moment. Els fets, però, són que amb la instal·lació a Palma de Moll, a ca n’Alcover, s'inicia una etapa crucial de la nostra història més recent: gràcies a ell el diccionari arriba a ser una realitat (Alcover tot sol és ben segur que no l'hauria pogut acabar mai) i la comunitat catalana comptarà amb una obra científica de primer rang; amb la seva par- ticipació –o amb el seu impuls- s'emprendran iniciatives fonamentals per a la defensa de la cultura i la llengua del país, com l'Associació per la Cultura de Mallorca (abans de la guerra) i l'Obra Cultural Balear; gràcies a ell ja als anys trenta hi haurà una producció editorial en català regular i programada a les illes, que té continuïtat encara ara; gràcies a ell dins la foscor del franquisme (del primer, no de l’actual) s'obrí un llumet per als mallorquins lectors en català, que trobaven a Llibres Mallorca un racó de llibres en la nostra llengua durant els anys 50, 60, 70...; gràcies a ell es començaren a fer cursos de català per a adults dins els anys 60 i hom podia disposar d'uns llibres amb què aprendre la llengua segons les maneres pròpies de les Illes; gràcies a ell els infants nascuts dins els anys 50 poguérem gaudir de les rondalles mallorquines a través de la ràdio... I gràcies a ell les Balears tengueren una posició d'honor dins la filologia romànica en general, i catalana en particular, entre els anys 20 i els 80: la seva obra, des del Diccionari Català-Valencià-Balear –la més voluminosa– fins al Promptuari d’ortografia –la més senzilla–, passant per les edicions de texts medievals, els estudis lul·lians, les aportacions a la gramàtica històrica, les gramàtiques catalanes, les enquestes dialectològiques i els estudis de dialectologia, els estudis d'onomàstica, la divulgació de qüestions de llengua a través dels mitjans de difusió, les polèmiques amb els anticatalanistes, la seva relació amb els romanistes més importants i la seva participació en congressos internacionals de romanística i de catalanística... tot plegat el va fer digne del reconeixement científic internacional, plasmat en els doctorats honoris causa per les universitats de Basilea, Palma, Barcelona i València, i per altres premis i distincions nacionals i internacionals.
Tota aquesta vida tan plena (no hi falten, naturalment, els episodis purament familiars), tan extraordinària, a moments tan difícil –com quan els germans Villalonga destaparen la capsa dels trons contra els firmants de la Resposta als Catalans, l’agost de 1936, o quan, els anys 40, no veia gens de futur per a l'obra del diccionari– és contada per Moll a les memòries d’una manera tan àgil, tan entretenguda, tan amena, que allò que podria ser un simple repertori de fets pertanyents a un cercle social restringit és en realitat un agradabilíssim passeig per la nostra història cultural immediata, inclosos els primers capítols dedicats a la seva infància i la seva joventut a Ciutadella, a la seva família i als seus anys de seminarista. Per als qui encara no l’hagin descobert, aquest primer tom de les obres completes de Moll no és solament tot això que ja hem dit, sinó que és també la troballa d'un literat que durant massa temps ha passat desapercebut, valor que Pere Rosselló Bover ha volgut remarcar amb aquestes paraules: “sembla que hom ha oblidat el valor literari de les memòries de Francesc de B. Moll. Això no obstant, es tracta d'uns textos representatius de la literatura memorialística i autobiogràfica, que ens transmeten la forta personalitat de l’autor, escrits en un estil amè i brillant... El resultat és una obra de no ficció, que gaudeix d'un gran valor literari, per la qual cosa mereix estar al costat d'altres obres importants de la literatura catalana.” (Estudis Baleàrics, 72/73, 2002, p. 126) Enriquida amb l'annex d'anotacions biogràfiques que van de 1975 a 1983, en què descobrim amb simpatia que a parer seu el millor sistema de govern és la república o que el 1975 li va ser concedit el titol de "soci d'honor" del FC Barcelona (a ell, que es confessa “un autèntic analfabet en futbol”), aquesta edició de l'autobiografia de Francesc de B. Moll i Casasnovas és una bona ocasió –per als qui no l'havien tenguda– de conèixer aquesta gran personalitat de la nació catalana i un període que ens ha marcat irreversiblement.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Si Catalunya és nació, ¿nosaltres què som?

10 d’octubre de 2005

És la voluntat de la immensa majoria dels diputats catalunyesos, que així consti, perquè sembla que aquest és el sentiment de la majoria de la població. És possible que sigui així, tal vegada sí que “Catalunya és una nació”, no som jo qui per discutir-ho... Ara bé, si per “Catalunya” entenem la comunitat –com ho entenen els diputats que han aprovat la proposta– governada per la Generalitat de dalt (anomenada per aquesta raó “Generalitat de Catalunya”), això exclou explícitament tots els qui ens consideram catalans, perquè ho som d’història, de llengua i de cultura, i pertanyem a una col·lectivitat natural d’un territori fora de la jurisdicció d'aqueixa Generalitat, és a dir, de les Illes Balears, de València, de la Catalunya Nord o de la Franja.
“L'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català”, diu l’article 5, i novament es dóna a entendre –amb ambigüitat, perquè enlloc no es defineix el “poble català”– que “poble català” és el que viu dins els límits del territori governat per la Generalitat. Els qui en vivim a fora no som “poble català”, per més que ens hi puguem sentir. Els polítics de l’anomenat Principat han triat i han sentenciat, sembla que definitivament, que els de “nació catalana”, que “els catalans”, són només els de les quatre províncies del nord-est peninsular.
Com ja va passar amb la senyera de les quatre barres, que històricament havia estat de tots els Països Catalans i amb l’Estatut de Catalunya de 1979 va ser adjudicada només a aquesta comunitat, la nacionalitat catalana ha estat ara clarament restringida a una part dels seus components històrics. Si els balears, de llinatges catalans, de llengua catalana, d'història catalana des del 1229, d’institucions catalanes des del 1229 fins al decret de Nova Planta de 1715, que hem aportat personatges il·lustres i indispensables a la història cultural catalana, així com a la Renaixença i a la consolidació cultural i política del segle XX, com Ramon Llull, o Anselm Turmeda; com els cartògrafs de l’Escola Mallorquina, dels segles XIV i XV, o el matemàtic Joan Ventallol, del segle XVI; com Marià Aguiló, Ramon Picó Campomar, Antoni M. Alcover, Gabriel Alomar, Francesc de B. Moll, o Josep M. Llompart; com els nombrosos artistes i escriptors contemporanis nats a les illes que triomfen en català avui en dia...; si els balears, repetesc, no som de la “nació catalana”, ¿de quina nació som? ¿Què som, nosaltres? ¿Simples espanyols un poc “particulars”?
Sabia que el regionalisme conformista de CiU o l’espanyolisme renovador del PSC ni s'ho plantejaven, això de la nació catalana completa, però esperava qualque cosa més d'ERC, els independentistes pancatalanistes (de paraula). El resultat ha estat decebedor: en el nou Estatut, només hi sortim de manera molt indirecta (ni se’ns cita pel nom) en l’article 6.4 (“La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya.”) i en l’article 12 (“La Generalitat ha de promoure la comunicació, l'intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya.”). Per als artífexs del nou Estatut catalunyès no som més que una indefinida "comunitat" o –pitjor– un “territori” amb què es comparteix vagament patrimoni lingüístic o, simplement, amb què es tenen uns vincles històrics, lingüístics i culturals, imprecisos i indeterminats. Com a màxim, al mateix nivell que l’Alguer.
Bé, no sé què som, però sí que sé que Catalunya ens exclou i ens diu clarament que hem de deixar de banda qualsevol vel·leitat catalanista. No som ningú, ni per a Catalunya –que ens ignora– ni per a Espanya, on no hi pintam res i a la qual només li importam per a sucar-nos. Gràcies, de totes les maneres, per haver-nos-ho fet tan patent. Ara ja sabem segur –els qui encara teníem qualque esperança– que no hem de confiar més que Catalunya ens empari. Ni tan sols comptant amb ERC. Adéu! Que tengueu sort!

dissabte, 19 de setembre de 2009

Drets indeterminats i paraules buides

24 de juliol de 2005

El PSIB-PSOE ha aprovat un document de bases sobre les quals vol negociar la reforma de l'estatut d'autonomia. Tractant-se d'un partit considerat «d'esquerra» és de suposar que aquestes bases han de ser una proposta per a conduir idealment a una situació d'igualtat social absoluta, almanco en els texts legals (les lleis no poden ser negativament discriminatòries, però sí que ho poden ser positivament –i a voltes ho han de ser– per a promoure la igualtat de grups marginats) i en les actuacions de govern (el govern ha d'actuar sempre per a afavorir la igualtat social, i mai per a empitjorar la desigualtat). No em dedicaré ara a analitzar si el conjunt de la proposta va o no en la direcció esperada; molta altra gent hi ha que està més capacitada que jo per a tractar qüestions socials i econòmiques; però sí que m'entretendré en les qüestions lingüístiques. El document comença amb una declaració molt categòrica i solemne: «La defensa i protecció dels drets i llibertats dins el territori de les Illes Balears és el principi que ha d'inspirar l'actuació de les Institucions d'autogovern». Molt bé, tenen raó. ¿Com pensen actuar per a 'defensar' i 'protegir' el dret i la llibertat dels catalanoparlants a usar sempre la seva llengua? Es més, ¿com pensen actuar per a defensar el dret col·lectiu de la comunitat catalanoparlant, la 'pròpia' de les Balears, a mantenir la seva llengua en les condicions d'una llengua normalitzada? Doncs a l'hora d'aquestes concrecions no sortim de vaguetats: «Dins el marc competencial autonòmic, seran objectius prioritaris l'aprofundiment en els drets socials, la cohesió social, el principi d'igualtat real i efectiva, els drets lingüístics i culturals propis de les Illes Balears, la integració social, cultural i lingüística de les persones immigrants, la protecció del medi ambient i la seguretat en tots els seus àmbits. Per això, es promourà el compromís d'aprovació d'un Codi o Carta de Drets dels Ciutadans, allà on es recullin els drets socials bàsics que han d'inspirar les distintes polítiques ciutadanes a les illes Balears. Entre d'altres, es garantiran els següents continguts: (...) El dret de les persones immigrants a que s'els [sic] faciliti la integració social, cultural i lingüística (...) El dret a la protecció i promoció de la llengua, cultura i el patrimoni propi de les illes Balears». Concretem: ¿quins són «els drets lingüístics i culturals propis de les illes Balears»? Que jo sàpiga, cap text legal defineix aquests drets, així que si el mateix document tampoc no ho fa, no sabem de què parlam. ¿Què vol dir «la integració social, cultural i lingüística de les persones immigrants»? Els romanesos, russos, xinesos, filipins, àrabs, berbers, alemanys, anglesos, etc. etc. que aprenen castellà, ¿es consideren integrats? Els espanyols no catalanoparlants i els hispanoamericans, ¿han d'aprendre català per a integrar-se o, com que ja saben castellà, ja els donam per integrats? La integració cultural, ¿vol dir que, per exemple, per Nadal han d'anar a matines i en lloc de fer el sopar de Nochebuena han de fer el dinar de Nadal? Com que el document no diu què és integració, tampoc no sabem de què parlam. ¿Què s'entén per «dret a la protecció i promoció de la llengua, cultura i el patrimoni propi de les illes Balears»? ¿Qui és subjecte d'aquest dret? ¿Les persones singulars? ¿Qualsevol col·lectiu? ¿Tota la comunitat de les Illes Balears? ¿A quina llengua i quina cultura es refereix el document? Segons el redactat, només s'especifica «el patrimoni propi de les illes Balears»; la llengua i la cultura no són especificades, així que es pot referir a qualsevol. A part que avui en dia no sabem quin és el «patrimoni propi de les Balears». Segurament tots estarem d'acord que la Seu de Mallorca n'és part, del nostre patrimoni, però ¿i les places de toros? ¿I les murades d'hotels? ¿I les autopistes? ¿I els camps de golf? ¿I les edificacions que s'han esbucat per a fer les autopistes? ¿I les restes arqueològiques que s'han fet malbé a l'avinguda Antoni Maura de Palma? ¿I els marges de pedra? ¿I el paisatge? ¿I les tonades de llaurar? ¿I el Real Mallorca? ¿I els ametlerars? ¿I...? Si no especificau quin és el patrimoni propi de les Illes Balears, ¿com es pot fer ús d'aquest dret? Anem al paràgraf 3 on parlau d'actuacions concretes a fer per part del Govern: «...l'Estatut d'Autonomia hauria de recollir, que en el mare de les normes bàsiques de l'Estat, pertoca al Govern de les Illes Balears: (...) 3. Crear, regular i mantenir la seva pròpia televisió, premsa i, en general, tots els mitjans de comunicació social, garantint la pluralitat, independència i la diversitat lingüística i cultural». ¿Què voleu dir, quan deis «garantint... la diversitat lingüística i cultural»? ¿Que els mitjans de comunicació autonòmics han de ser en diverses llengües i han de parlar de diverses cultures? ¿En quines llengües? ¿En totes les que es poden trobar a les Balears? ¿O només en unes quantes? Em fa la impressió, senyors del PSOE, que totes aquestes referències lingüístiques, culturals i patrimonials tan ambigües i imprecises que feis en aquestes bases no són més que una dissimulació. Una dissimulació de la vostra incapacitat de comprendre el greu conflicte lingüístic que vivim encara a les Balears 30 anys després de mort el més terrible perseguidor de la que l'actual estatut mateix declara com a única llengua pròpia d'aquestes illes: la catalana. Parlau de drets indeterminats i usau paraules buides per a no enfrontar-vos valentament a la situació de minorització que pateix la llengua catalana. Els balears catalanoparlants no necessitam declaracions de drets incomprensibles i inespecífics respecte a la llengua: aquests drets teòrics ja els tenim des que es va aprovar l'estatut el 1983. Allò que necessitam són actuacions decidides perquè tals drets puguin realment ser exercits: perqué jo pugui exercir el meu dret a parlar i a escriure en català sempre, tothom, inclosos policies i guàrdies civils, l'ha de comprendre, al català; per tant, el català ha de ser obligatori; perquè jo pugui exercir el meu dret a sentir ràdio en català i a veure cinema i televisió en català, hi ha d'haver ràdio, cinema i televisió en català; per tant, el Govern ha de posar tots els mitjans possibles perquè n'hi hagi, i perquè n'hi hagi per a poder triar, com en castellà; perquè la comunitat catalanoparlant de les Balears pugui exercir el seu dret a la promoció de la llengua hi ha d'haver unes institucions que tenguin clar de quina llengua es tracta (en cap línia del vostre document no l'anomenau) i quin és l'objectiu polític i social a assolir respecte d'aquesta, i d'aquesta qüestió ni en parlau ni n'heu parlat mai. Quant al dret dels immigrants que se'ls faciliti la integració, suposant que vulgueu dir a la comunitat catalanoparlant, convertiu el català en llengua socialment necessària i veureu com ben aviat s'hi integren: els pocs cursos de català per a estrangers que hi ha actualment s'haurien de multiplicar per cent! I finalment, respecte al «dret a la protecció de la llengua», ja és ben hora que abandoneu aquest concepte museístic: una llengua normalitzada, d'ús ben vigent dins la societat, no necessita «protecció». Per això a la Constitució Espanyola aquesta paraula només apareix referida a les «modalitats lingüístiques», sense definir-les. La llengua castellana, no en necessita, de protecció. Idò feis que la llengua catalana sigui com la castellana i tendrem tots els nostres drets atesos i la protecció garantida.

Prendre mesures

29 d’octubre de 2005

Un mapa dels Països Catalans i un crit de Joel Joan, «Visquen els Països Catalans lliures», al Camp Nou, ha provocat la ira del Partido Popular, del regional de València, del nacional d'Espanya i del provincià de les Balears. Un conseller valencià, el malnom del qual val més no citar, s'ha atrevit a comparar el mapa i el crit amb l'annnexió nazi d'Àustria i Txecoslovàquia; Acebes, el de les mentides del 13-M, en dóna la culpa a Zapatero (!) i Estaràs, més moderada, diu que va ser «un excés que no condueix a res» i que estudiarà si pren mesures. Els mateixos que fa dues setmanes commemoraven pomposament «la Hispanidad», o sigui celebraven el genocidi de milions d'indígenes americans a mans dels conquistadors castellans i la imposició de la llengua castellana a gran part d'Amèrica (on manté arraconades i socialment marginades les llengües autòctones que pogueren sobreviure); els mateixos que militen dins un partit fundat per franquistes, és a dir, per seguidors d'aquell qui envià la «División Azul» a combatre del costat dels nazis, aquests mateixos gosen comparar el moviment d'autodefensa català amb la imposició nazi... El cinisme és una característica dels polítics, en general, però la quantitat de cinisme que han arribat a acumular els del Partido Popular no és superable per cap altra formació. Els dirigents de Madrid continuen amb la seva campanya d'odi contra Catalunya pe1 projecte d'Estatut que el Parlament d'aquesta comunitat ha aprovat (i si a qualcú se li acudia comparar aquesta campanya amb la que feren els nazis contra els jueus, ¿què hi dirien?), els de València continuen fomentant l'odi contra Catalunya amb l'excusa de l'aigua de l'Ebre (que necessiten per als negocis de les urbanitzacions i els parcs temàtics), de la llengua «valenciana» (que ells no utilitzen mai) i del suposat «Anschluss», i els de les Balears fomenten l'autoodi dels illencs fent-nos demostracions de com la nostra llengua és absolutament marginal i prescindible, de com la nostra cultura és residual i de com la nostra terra no és més que un gran negoci per als especuladors (¿us en recordau d'aquella campanya «Sí, al medi ambient!»?). La senyora Estaràs (la qual, per molt que li cogui, duu un llinatge que és el nom d'un poble de la comarca de la Segarra, a la Catalunya objecte de la fòbia del seu partit) diu que estudiarà si ha de prendre mesures, doncs jo –modestament–, n'hi puc suggerir unes quantes, de mesures, perquè el fantasma dels Països Catalans no se li aparegui sovint: defensar i promoure la llengua catalana, que és la pròpia d'ella –baldament en renegui– i dels habitants naturals d'aquestes illes; defensar i promoure la cultura pròpia dels habitants naturals d'aquestes illes; defensar i promoure l'autoestima i la cohesió social dels habitants naturals d'aquestes illes; promoure la integració dels immigrats a la societat autòctona d'aquestes illes, ajudant-los a aprendre la nostra llengua i a conèixer la nostra realitat cultural; defensar el nostre dret a administrar la nostra pròpia riquesa, sense dependre de les concessions que ens vulguin fer des de Madrid; defensar el nostre medi natural i el nostre paisatge, element essencial de la nostra economia i element essencial del nostre benestar col·lectiu i individual; acostar-nos, en lloc de voler-nos-hi enfrontar, a Catalunya i València, amb les quals compartim la història, la llengua i la cultura des del segle XIII, i amb les quals compartim moltíssims d'interessos econòmics en aquest segle XXI... Si pren mesures en el sentit que li propòs, senyora Estaràs, veurà com el fantasma dels Països Catalans se li anirà esvaint, perquè el crit de «Països Catalans lliures» no és més que una expressió de ràbia i impotència de tants i tants fills d'aquest país que contemplam, escarrufats, com se'ns desposseeix de la llengua, de la cultura, del paisatge, del sentiment de poble cohesionat, del medi natural i dels recursos econòmics, amb la aquiescència –més ben dit, amb la complicitat– dels dirigents que ens haurien de defensar. Comparables als nazis, dins el temps, potser només ho han estat els estalinistes. Però no oblidem que dins la nostra història d'«Anschluss» ja n'hem sofrit, a les Illes, una: la Guerra de Successió (1705-1715) no va ser més que una guerra d'annexió de la Corona d'Aragó –de la qual formava part el Regne de Mallorca– a la de Castella (a Menorca hi arribà más tard, el 1802); i a Catalunya n'han sofrit tres: la guerra dels Segadors (1640-1659), la Guerra de Successió i la Cruzada de Liberación (1936-1939). Totes aquestes «Anschluss» han vengut del centre de la Península, i pareix que el Partido Popular ja en prepara una altra...

divendres, 18 de setembre de 2009

«Idioma valencià»

22 de setembre de 2005

«Llengua, esp. considerada corn a pròpia d'una comunitat determinada» Aquesta és la definició d'idioma que dóna el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, i és important el matís de «llengua... pròpia d'una comunitat determinada». A l'Estatut d'Autonomia vigent a València és aquesta denominació d'«idioma» la que s'usa per a la llengua autòctona: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà». Segurament es va fer amb tota la intenció de remarcar això de «llengua pròpia», cosa que hauria estat útil si s'hagués aprofitat per a contrastar el valencià com a propi (almanco de la majoria del País) i el castellà com a extern (excepte per a una minoria), si bé imposat per la Constitució; però l'absoluta despreocupació de la Generalitat per la situació de minorització social de l'«idioma valencià» i, en canvi, la seva obsessió perquè no fos identificat amb el català han demostrat sobradament que «idioma valencià» no és més que una denominació secessionista, una denominació utilitzada per a diferenciar la llengua pròpia de València de la llengua pròpia de Catalunya i de les Balears que, tanmateix, és la mateixa. Tots aquests anys d'autonomia valenciana han estat de brega continuada entre els qui pugnen per la normalització de la llengua dels valencians –normalització que implica el reconeixement del seu nom històric i acceptat per la comunitat científica internacional: llengua catalana– i els qui pretenen mantenir-la socialment desvalorada i marginada –amb la finalitat darrera, no confessada, que desaparegui–, per a la qual cosa és indispensable presentar-la com una particularitat local absolutament deslligada de qualsevol altra, una peça més per al museu etnogràfic dels valencians. És indubtable que en el món mercantilista en què ens tenen agafats una llengua comuna a deu milions de persones val molt més que una que només és de dos milions i mig (teòricament, perquè en realitat no arriben ni al 50% d'aquests dos milions i mig els qui la fan servir quotidianament amb una certa normalitat). S'ha de dir, però, que jurídicament aquesta brega ha estat ben guanyada pels defensors de la realitat, que han recollit diverses sentències en què es declara que la denominació de «idioma valencià» és equivalent a tots els efectes legals de la de «idioma català», ergo no hi ha diferència entre «llengua catalana» i «llengua valenciana». Fins i tot el dictamen recent de l'Acadèmia Valenciana ho va reconèixer: «la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra» (Acord de 9 de febrer de 2005). Aquestes decisions judicials, i aquest dictamen, haurien d'haver servit per a resoldre definitivament la qüestió (la falsa qüestió, en realitat) i l'actual procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia valencià les hauria d'haver aprofitades per a anomenar la llengua de manera que quedàs clar que en parlar de «valencià» també es parlava de «català»; o simplement, per a anomenar-la normalment «catalana». Però vet aquí que els dos partits majoritaris valencians (Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español), sense fer cas de la ciència, de la història ni del sentit comú (ja haurien pogut abandonar per a sempre aquesta estupidesa) han tornat pactar per al nou Estatut la mateixa denominació, sense afegir-hi cap referència a la identitat amb la llengua catalana: «La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana... » (Propuesta de reforma del Estatuto de Autonomia de la Comunidad Valenciana. Presentada por las Cortes Valencianas, Artículo séptimo, «Boletín Oficial de les Cortes Generales», 15 de juliol de 2005). Deixar aquesta qüestió així és refermar-se en la diferenciació valencià-català, és mantenir in aeternum la disputa sobre la identitat lingüística dels parlars valencians i dels altres parlars catalans, és continuar a distreure la gent en la qüestió del nom mentre es consent que la llengua es vagi marginalitzant més i més de cada dia. No ens ha d'estranyar que aquest sigui l'objectiu del Partido Popular, hereu de la política lingüicida del franquisme, però sí que ens hauria d'estranyar que sigui l'objectiu del PSOE, considerat antifranquista i defensor dels drets socials. ¿No és un dret social l'ús normalitzat de la llengua d'un poble? ¿No està implicat en la normalització el reconeixement de la identitat històrica i filològica d'aquesta llengua? El PSOE té l'obligació ètica i moral d'esmenar aquest article de l'Estatut valencià i fer que inclogui, amb les paraules que vulgui, l'acceptació que valencià i català són el mateix idioma. Es una qüestió d'honestedat política i de respecte a la ciència, a la història i a tota la comunitat catalanoparlant. Faig, doncs, una crida als diputats socialistes de les Balears perquè, en un exercici de responsabilitat que els ha d'honorar, es moguin perquè la reforma de l'Estatut valencià no persisteixi en el mateix error en què es va caure el 1982. Senyors diputats del PSOE de les Illes Balears: si és ver que respectau i estimau la vostra llengua catalana, no consentiu que la trossegin des de València; la llengua de València també és la vostra, i la nostra, la de tots els balears, i per tant també vosaltres l'heu de defensar. Senyor Josep Moll, per l'honor i la memòria del llinatge que duis, moveu-vos perquè eIs vostres companys de partit no consentin a mantenir aquesta impropietat que no ens ha de fer més que mal. (Ah! I senyor Miquel Melià: vet aquí una raó més per dimitir. ¿O és que compartiu la política secessionista del partit amb el qual col·laborau? ¿Que no sou professor de català, vós?

dijous, 17 de setembre de 2009

S'han llevat la careta

28 de juny de 2005

Aquest dimarts 21 de juny s'ha presentat públicament a Barcelona un manifest titulat «Per un non partit polític a Catalunya», elaborat per un grup d'intel·lectuals autoanomenats «Ciutadans de Catalunya... El fons argumental del manifest és que el «nacionalisme» català governant a Catalunya –fins fa poc de dretes i ara d'esquerres– ha estat i és incapaç de resoldre els problemes autèntics de la societat perquè basa tota la seva actuació en el culte als símbols i en el conflicte permanent entre les institucions de Catalunya i les d'Espanya, fomentant fins i tot el conflicte personal entre els «catalans» i «la resta d'espanyols». No m'aturaré a fer-ne una anàlisi, d'aquest manifest, perquè no és aquesta la qüestió que m'interessa, i a més ja hi ha molta altra gent –possiblement amb més arguments que els que jo podria donar– que ho han fet i (segurament) ho faran. L'única cosa que m'interessa remarcar –i no ho dic en sentit negatiu ni positiu: cadascú és lliure de tenir els sentiments que més li plaguin– és el caràcter clarament «espanyolista» del manifest, ben evident en el fons del missatge (crítica destructiva de tots els anys d'autonomia de Catalunya) i en frases ben concretes: «els catalans i la resta dels espanyols», «l'importantíssim valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana», «intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols», «ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978». Si m'interessa remarcar aquest caràcter «espanyolista» del manifest és perquè entre els seus signants n'hi ha tres d'especialment implicats en la qüestió de la llengua: Xavier Pericay, FerranToutain i Ivan Tubau, promotors a la segona meitat de la dècada dels 80 (juntament amb altres el nom dels quals preferesc ometre) de l'anomenat «català light»: un estàndard català lliure de la subjecció a les normes fabrianes, basat en el català parlat per les generacions més joves de Barcelona (admetent castellanismes diversos: barco, disfrutar, novio, tio, carinyo, quarto, etc. etc.) i rebutjador de formes, paraules i construccions pròpies d'altres parlars (com cercar, enguany, parèixer, amollar, etc.). La pressió d'aquests personatges (que s'espavilaren per a ocupar llocs clau com les assessories linguístiques de la premsa en català que es feia aloshores a Barcelona o de les emissores de la CCRTV), en nom d'una suposada llengua renovada i modema, aconseguí que el model de català escampat per aquests mitjans fos excessivament marcat pel barcelonisme espanyolitzat i impedís la implantació efectiva d'un estàndard unitari fàcilment acceptat de grat pels parlants de tots els Països Catalans. La seva influència arribà fins i tot a la Secció Filologica de l'Institut d'Estudis Catalans, que admeté formes i construccions que sempre havien estat rebutjades per dialectals (com sigut o sét por estat com a participi del verb ser, o conèixe't per conèixer-te) i uns quants castellanismes absolutament innecessaris (com caldo, carret [per rodet], entorpir, sext, sèptim, octau, etc.). La seva intenció i la seva actuació fou equivalent a la dels gonelles mallorquins i a la dels blaveros valencians, amb un discurs molt més elaborat –i, per això mateix, molt més perillós–, i a la llarga serví d'excusa per a la institucionalització del particularisme valencià mitjançant l'AVL: si a Barcelona fan una llengua estàndard basada en el parlar modern acastellanat de la capital, a València hem de fer igual. Mentre es fomentava la desintegració del sistema lingüístic català l'espanyol es feia més i més indispensable. La jugada va ser magistral. Un servidor, signant d'aquestes línies, va gosar denunciar la maniobra espanyolista de Pericay, Toutain, Tubau i companyia ja en uns articles a «Serra d'Or» (1987) i a «Escola Catalana» (1989-1990), i llavors algunes altres persones s'hi afegiren, i de tot aquell moviment en va sorgir l'associació i la revista «Llengua Nacional». Però, a part de provocar la reacció irada de qualcun d'aquells persanatges, ni els meus escrits ni els dels altres que més o menys compartien el meu punt de vista varen aconseguir anul·lar la influència dels qui, al cap d'aquests anys, s'han mostrat com allò que senzillament ja eren des del principi: espanyolitzadors de la llengua catalana i destructors de la seva unitat. Ara ja fa un temps que s'han llevat la careta i apareixen sovint al costat d'espanyolistes il·lustres, com Alejo Vida1-Quadras, i manifesten ben clarament la seva única preocupació; assegurar la supremacia del castellà a Catalunya i el manteniment de Catalunya com a regió espanyola. Pareix mentida que 1'IEC caigués en la trampa i els fes les concessions que els va fer. I ara, ¿qui en desfarà el mal?

dimecres, 16 de setembre de 2009

L'encant de la diversitat

24 de maig de 2005

Tot igual. Tots iguals. Un sol color, un sol paisatge, una sola espècie animal irracional, una sola espècie vegetal, una sola música, una sola cara, un sol caràcter, una sola vestimenta, un sol pensament, una sola opinió, un sol partit... ¿Us ho imaginau? ¿Us podeu imaginar un món on no hi hagués diversitat? ¿Hi podríem viure? ¿O ens hi moriríem d'oi? La diversitat, però, sortosamerit, existeix al món, a l'univers, i ens fa la vida més interessant, més emocionant, més divertida, més encantadora... Ens posa l'al·licient d'incitar-nos a descobrir què hi ha més enllà d'allò que coneixem, sempre segurs que allò que trobarem no serà igual... La diversitat hi és pertot dins la naturalesa i ens és oferida com el millor present a què puguem optar. Desgraciadament, però, dins l'espècie humana hi ha individus a qui la diversitat, almanco en segons què, els molesta, els importuna, els destorba, els emprenya... Són, potser, espècimens esguerrats, anomalies de la naturalesa, que de tant en tant s'equivoca; però el mal és que qualcuns d'aquests individus -de fet, massa- arriben a ocupar certs llocs de responsabilitat social i llavors es dediquen en cos i ànima a intentar anul·lar la diversitat allà on més els fa nosa. Hi ha hagut casos extrems, escarrufadors, com els dels nazis, que provaren d'anihilar amb foc tot un poble només perquè no els agradava; i casos més tènues, com els d'aquells que encimenten i asfalten aquí i allà, d'un cap a l'altre, perquè els fa mal d'ulls veure la natura diversa i s'estimen més veure carreteres i urbanitzacions, totes iguals, fetes amb el mateix patró. Entre uns i altres (bé, de vegades coincideixen) h ha aquells que no poden sofrir la pluralitat (la diversitat implica la pluralitat, és clar) d'idees, de religions, de tradicions, de cultures, de llengües... Hi ha dictadors que només són contraris a la pluralitat d'idees, i en canvi no els preocupen gaire altres pluralitats. D'altres (com el
"gloriós" Caudillo) no suporten ni la pluralitat d'idees, ni la de tradicions, ni la de cultures, ni la de religions, ni la de llengües... I hi ha «demòcrates» absolutament contraris a algunes diversitats, com la lingüística (l'estat republicà francès n'és un bon exemple). A casa nostra tenim la mala sort que els individus intolerants amb la diversitat de les llengües, els individus que no veuen aquesta diversitat com una riquesa, sinó com una nosa, han aconseguit ocupar posicions dirigents i en nom d'un suposat «liberalisme» actuen més o manco descaradament en contra d'una determinada llengua que, ves per on, és la pròpia dels naturals del país. Per sort, però, de tant en tant podem gaudir d'iniciatives que, fins i tot sense pretendre-ho, són una denúncia implícita de la intolerància de la diversitat; iniciatives que ens fan recuperar l'esperança que encara hi pugui haver una reacció popular per a desbancar els avorrits, els uniformitzadors. Aquest cap de setmana darrer hem pogut assistir a Palma a una d'aquestes iniciatives, la del VII Festival de Poesia, que ens ha permès sentir la força de la paraula en 7 Ilengües diferents, totes posades al mateix nivell, sense predominances, totes igualades en la funció expressiva dels sentiments íntims dels poetes. Ha estat una vertadera lliçó d'igualtat en la diversitat: el francès i el cors, el català i el castellà, l'àrab i l'hebreu, i el rus, han compartit l'entorn, l'entusiasme del públic, la màgia de la creació poètica... L'encant de la diversitat lingüística expressat en poesia... ¿Podia ser més bell? L'enhorabona per l'encert als organitzadors d'aquest festival, llum per als invidents de la fascinació del llenguatge heterogeni. I aquest cap de setmana que ve un altre llum se'ns encendrà: el de l'Acampallengua, una altra iniciativa que ens crida l'atenció sobre el perill que la nostra particular aportació a la riquesa lingüística, la nostra llengua catalana, sigui abandonada per la nostra pròpia societat, desorientada pels dirigents intolerants suara esmentats. També els «Joves per la Llengua» es mereixen l'enhorabona per la seva fe i la seva constància en l'organització d'aquest esdeveniment ignorat pels qui més els haurien d'ajudar. Que bé que encara som molts els qui creim en l'encant de la diversitat!

dimarts, 15 de setembre de 2009

Pompeu Fabra


22 de desembre de 2008


Aquest Nadal es compleixen 60 anys de la mort a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, de Pompeu Fabra i Poch, gràcies al qual la llengua catalana va esdevenir, superant dos segles de marginalització, una eina moderna útil per a qualsevol tipus de creació, amb una ortografia fixada, una gramàtica elemental descrita i prescrita, i un diccionari general de referència. Nascut a Barcelona el 1868, des de molt jove s'interessà per la llengua i el 1891 va publicar la seva primera obra, Ensayo de Gramática del Catalán Moderno, i els seus primers articles a L’Avenç, la revista d'orientació modernista fundada (1881) per Jaume Massó i Torrents. Quan Antoni Mª Alcover posà en marxa l'Obra del Diccionari i començà a treure el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901), Fabra hi col·laborà tot d'una i hi publicà, al Bolletí, articles importants que indicaven el camí per on volia dur les seves propostes per a fer novament del català una llengua codificada i indispensable en el moviment de renaixement nacional. Els seus raonaments lingüístics eren tan coherents i brillants, que aviat es guanyà el respecte de tothom, sobretot després d'haver participat al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), promogut per Alcover. Fundat l'Institut d'Estudis Catalans (1907), Fabra en fou nomenat membre de la Secció Filològica el 1911, any en què aquesta es constituí, i com a membre de la Secció Filològica, presidida per Mossèn Alcover, fou el ponent de les Normes Ortogràfiques que l'Institut aprovà el 1913, fita cabdal en la nostra història moderna, perquè són les que (amb qualque retoc), ens han permès dur la nostra llengua a escola i fer-ne un mitjà de comunicació general. Com a aplicació pràctica de l'ortografia, el 1917 l'Institut publicà el Diccionari ortogràfic, i el 1918 vengué la primera edició de la Gramàtica Catalana, elemental, incompleta, però que donava unes normes bàsiques de morfologia i de sintaxi per a posar orde també en la desorientació que imperava en aquests camps. El procés va culminar amb el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), que serviria com a referència en la tria del vocabulari adequat de la llengua culta. Entre mig de tots aquests anys, articles aquí i allà, uns de reflexió científica i uns altres (com les Converses filològiques) de divulgació, així com noves edicions de la Gramàtica, varen demostrar que Fabra era un excel·lent coneixedor de la llengua i un científic de primera magnitud, amb una profunda consciència de catalanitat i compromès en l'objectiu de recuperar per a la seva nació l'esplendor perduda en els segles de decadència i de persecució a què havia estat sotmesa. A causa de la fòbia franquista contra el català, conscient ja que la República espanyola s'esfondrava i la Generalitat tenia també els dies comptats, el 31 de gener de 1939 va partir cap a França, on, després de canviar de residència unes quantes vegades, s'instal·là definitivament a Prada, desitjós de restar sempre en terra catalana, vila on finí el 25 de desembre de 1948. 3 anys abans, havia estat nomenat "Doctor Honoris Causa" per la Universitat de Tolosa i, a més, durant aquests anys de trasbalsament per les regions franceses encara havia tengut temps per a compondre la seva darrera gramàtica, la més completa, que no sortí publicada fins a l'any 1956. La transcendència de Pompeu Fabra ha estat tanta en el procés de normalització de la llengua catalana en el segle XX, que qualsevol mitjà de comunicació en català n'és deutor directe. Si no hagués sabut trobar els criteris tan racionals i científics que fonamenten la seva obra, cosa que explica que, a poc a poc, fos acceptada per tots els catalanoparlants, avui potser encara no tendríem una norma unitària per a publicar en la que anomenam "llengua pròpia". El seu mèrit i el seu valor són tractats des de 1998 a un col·loqui científic organitzat per la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, cada 5 anys, dels quals el darrer es celebrà la setmana passada. És lamentable, però, que una bona part dels mitjans de comunicació orals i escrits en català hagin decidit deliberadament ignorar molts dels preceptes que Fabra va establir, que tenien el consens general, i transgredeixin sense miraments, en massa casos, les seves normes o els seus desitjos. No és aquest el millor homenatge que es mereix la seva memòria.

És lògic

25 de gener de 2006

Arran d’això que ha succeït aquestes darreres setmanes dins l'àmbit militar espanyol, amb l'amenaça d'un tinent general de prendre mesures contra l'Estatut de Catalunya, entre altres coses perquè aquest vol obligar tothom a conèixer la llengua catalana, s'ha remogut novament tota aquesta qüestió i hem conegut l'orde del Ministeri de Defensa que el castellà ha de ser l'única llengua de l'exèrcit, la qual cosa ha estat qualificada de «lògica» pel Delegat del Govern, el mallorquí Ramon Socias (vegen DdB del dia 14 de gener), mentre que per altres, també naturals del nostre país, ha estat criticada com a contrària als nostres drets, etc. Pero ès que realmcnt ès lògic, que l'exèrcit «espanyol» just tengui l'«espanyol» com a llengua i, per tant, n'exclogui el català. El context de l'exèrcit és on més clarament es manifesta la incompatibilitat entre català i espanyol, i això des de sempre. ¿Coneixeu cap moment històric en què l'exèrcit espanyol hagi defensat el poble català –en què ens incloem els mallorquins– de res? Quan Catalunya es revoltà el 1640, farta d'haver de contribuir a les guerres de la Monarquia i dels excessos de les tropes reials dins el seu territori, ¿quin exèrcit la va atacar? L'espanyol. Quan la Corona d'Aragó –per tant, tota la nació catalana– es declarà partidària de l'Arxiduc Carles d'Àustria com a rei successor de Carles II, el 1705, ¿de quin exèrcit es va haver de defensar i de quin exèrcit va ser vençuda? De I'espanyol. Quan el 1842 una altra revolta popular, a causa de l'horrorosa situació econòmica, donà el govern de Barcelona a una Junta presidida per un republicà, ¿per quin exèrcit va ser bombardejada la ciutat? Per l'espanyol, que la tornà bombardejar el 1843. ¿Quin exèrcit va reprimir novament una revolta popular a Barcelona el 1856 i hi ocasionà centenars de morts? L'espanyol. ¿Quin exèrcit s'enfrontà el 1874 a obrers i republicans de Catalunya? L'espanyol. ¿Amb quin exèrcit toparen els vaguistes de l'anomenada Setmana Tragica de Barcelona el 1909? Amb l'espanyol. ¿Quin exèrcit instaurà una dictadura el 1923 que actuà immediatament contra el movirnent catalanista i la cultura catalana? L'espanyol. ¿Quin exèrcit inicià la guerra el 1936 i instaurà novament una dictadura especialment repressiva contra la nació catalana durant 40 anys? L'espanyol... La història de les relacions entre l'exèrcit espanyol i els nacionals catalans no és, precisament, una història d'amor ni de relacions cordials; ben al contrari, són unes relacions en què els catalans sempre hem jugat el paper de «dolents» i sempre ens ha tocat rebre, per una causa o per una altra; i no pretenc, ni de molt, justificar ni poc ni gens aquelles revoltes ofegades amb sang. Però els fets són els que són: l'exèrcit espanyol no ens ha defensat mai de ningú, però ens ha atacat sempre que ho ha cregut convenient. ¿Trobau estrany ara que l'exèrcit espanyol s'inquieti per l'Estatut de Catalunya o per la possible obligatorietat del català? Jo no, ho trob lògic, i per això mateix trob lògic que s'expressi en castellà. Així queda més clar al servei de qui està. Al cap i la fi, com va dir un dia Francesc Ferrer i Gironès, els espanyols no són catalans.

Responsabilitat col·lectiva

16 de juliol de 2007

Quan el 1999 es va constituir el govern del Pacte de Progrés, era la primera vegada en la nostra història que un govern autòcton dedicava uns recursos humans i econòmics a la promoció de la llengua catalana (deixant de banda l’acció limitada d’alguns consells insulars). Abans això no havia succeït mai: fins al 1715, perquè la llengua catalana no necessitava promoció governamental, sent la llengua normal del govern i del país; després de 1715 i fins a 1982, perquè no teníem govern autòcton, i en canvi sí que hi havia un govern extern que ens controlava i destinava recursos per a marginar la llengua catalana; des de 1982, perquè el (mini) govern autòcton sorgit de l’Estatut d’ (poca) Autonomia no s’interessava gens per la llengua catalana i, encara que existís una Llei de Normalització Lingüística des de 1986, no feia res per a promoure-la, tot i ser conscient de la persecució a què havia estat sotmesa. 4 anys d’esforços limitats per a redreçar una situació causada per 267 anys de patiment! Només varen ser quatre anys, però l’entusiame dels responsables de l’àrea encarregada, amb en Joan Melià al capdavant, varen aconseguir recuperar una certa dignitat per a la nostra llengua i fer-la un poc més present dins la nostra societat, sense, però, arribar a treure-la totalment de la marginalitat, sobretot a molts de barris urbans poblats de forasters i a urbanitzacions poblades d’estrangers (i ja ens entenem, amb aquesta terminologia). Els quatre anys darrers han estat un retrocés clar en aquesta qüestió, amb una tornada al no-fer-res característic de l’anterior època popular, per molt que hi hagués un senyor que cobrava sota el pompós títol de “Director General de Política Lingüística”... Ara se’ns obre una nova oportunitat, amb aquest segon govern no comandat pels mateixos de sempre, però per a aprofitar-la al màxim no es pot caure en el mateix error en què va caure el govern “de progrés” anterior: no es pot confinar la política lingüística a una direcció general d’una conselleria, i la resta del govern desentrendre-se’n. La penosa, llarga i difícil tasca d’intentar la normalització de la llengua catalana ha de ser una empresa de tot el Govern; més encara, de totes les institucions generals, insulars i locals, i no s’ha de deixar més només sota la responsabilitat d’una Direcció General. La responsabilitat de la recuperació de la normalitat del català hauria de ser equivalent, com a mínim, a la de la sanitat, el medi ambient, l’ensenyament, l’economia, el comerç, el turisme... De fet, més encara: des del moment que la llengua és un element social bàsic (sense la llengua no existirien les relacions socials), la llengua pròpia d’aquest país (l’única llengua pròpia) hauria de ser considerada com un assumpte prioritari de tot el Govern i quedar directament lligada a Presidència. Allò que és inacceptable és que la normalitat del català sigui una petita responsabilitat sectorial, que ni tan sols compromet els consellers; i que mentre un Director General, amb molt bona voluntat i recursos limitats, fa allò que pot per a incidir dins la societat a favor de la nostra llengua, els membres del Govern se’n preocupin poc o, fins i tot, com fa la consellera portaveu, s’expressin públicament en castellà. És com si permetessin cent noves urbanitzacions i al mateix temps tenguessin un subordinat fent petits plans de preservacions parcials d’un grapat de sementers.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Una lliçó de lexicografia

20 de juliol de 1998

Quan el 1979 la revista de llengua i literatura "Els Marges" publicà l'article de Joan Argente i altres, Una nació sense estat, un poble sense llengua?, hi va haver tota una sotragada dins el món cultural català, i fins i tot dins bona part de la societat civil del nostre país, aquella part conscientment preocupada pel destí de la seva llengua.
19 anys més tard, "Els Marges" ha tornat commoure aqueix món i aqueixa part de la societat amb un extens article dedicat a fer una anàlisi del diccionari publicat per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) el 1995. L'article, aparegut al número 60 de la revista, es titula El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica, i és firmat per Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll.
A un escrit publicat al "Diari de Balears" de dia 1 d'agost de 1996 feia jo mateix alguns comentaris sobre el nou diccionari, uns comentaris que no eren ni de molt un repàs profund i sistemàtic a tota l'obra, sinó més bé una exposició de la primera impressió que, com a usuari, m'havia fet, després d'uns quants mesos de servir-me'n. Hi trobava algunes virtuts (la més important de les quals, l'acceptació de moltes paraules o variants dels diversos dialectes), però també hi trobava alguns defectes, que em duien a qualificar-lo de "clarament millorable". Doncs bé, la lectura d'aquest nou "manifest d'Els Marges" (i una experiència d'ús de 2 anys més) m'ha ratificat en aquesta opinió i fins i tot –ho reconec amb sinceritat– m'ha desvalorat aquelles virtuts que hi veia. Amb poques paraules: els autors d'aquest estudi demostren de manera indiscutible que al diccionari de l'IEC pesen més els nombrosos defectes que les escasses virtuts.
Cal dir que l'IEC va presentar el seu diccionari com l'obra que a la fi venia a omplir un buit i subsanar una mancança, puix que el diccionari de Pompeu Fabra ––fins aleshores considerat com a normatiu per l'IEC– era de 1932 i havia quedat en molts d'aspectes antiquat o insuficient. Vet aquí, però, el primer error de l'IEC que és denunciat: ignorar –volgudament– que després del de Fabra n'hi havia hagut d'altres, de diccionaris, i que sobretot l'obra de la Gran Enciclopèdia Catalana havia fet ja la labor que ara s'atribuïa l'IEC com si fos una novetat absoluta: l'actualització del lèxic català, la reformulació de moltes de les definicions i la presentació del corpus d'acord amb la tècnica lexicogràfica més moderna. A partir d'aquí, l'estudi d'Esteve, Ferrer, Marquet i Moll és una lliçó magistral de lexicografia, una lliçó en què, de manera metòdica, exemplarment ordenada, amb una redacció clara i impecable (bé que amb qualque ús gramatical que em sembla discutible, com dir que "han estat admesos una bona quantitat de castellanismes que no fan cap falta a la llengua" [§ 7], que hauria de ser "... no fan gens de falta a la llengua"), s'analitza fil per randa el diccionari, fins a arribar a unes conclusions que resumeixen totes les pàgines anteriors i hi afegeixen algunes valoracions, de les quals em pareix remarcable el paràgraf següent: “Sembla com si la Secció Filològica no s'adonés que fora del seu recinte hi ha, com correspon a la complexitat d'una societat moderna com la catalana, moltes persones i institucions amb molts d'anys d'estudi de la llengua, la qual han fet l'objecte preferent de recerca, i que aquestes persones i institucions, tot i potser creure en la conveniència de disposar d'un centre (acadèmia o com se'n digui) que sintetitzi propostes estandarditzadores, saben que l'"autoritat" de què aquest centre pugui ésser revestit només pot provenir del fonament científic i de la qualitat tècnica d'aquelles propostes.” I aquesta és la clau, precisament, del resultat no gaire satisfactori del diccionari: el poc fonament científic i la minsa qualitat tècnica de l'obra, com demostren sobradament els quatre autors, tots de prestigi dins la lingüística catalana.
Un dels aspectes negatius que més sorprenen –o no, depèn potser del sentiment nacional de cadascú– és la "inconsciència nacional" de la Secció Filològica, on hi ha membres provinents de (quasi) tots els Països Catalans, reflectida en la redacció de l'obra. L'estudi també s'hi fixa, i en conclou que "per al DIEC hi ha dues realitats: Espanya i Catalunya. Espanya és el ‘nostre’ estat i, per tant, el marc de referència obligat i únic possible. Ara, dins aquest marc real hi ha una altra realitat (una subrealitat, com si diguéssim), Catalunya, com a comunitat autònoma d'Espanya amb llengua pròpia... La resta dels Països Catalans només existeix com un apèndix, que cal tractar a part i no posar en el mateix lloc que el Principat". A nosaltres, situats a l'apèndix, se'ns exigeix obediència i respecte a una institució que ens pren tan poc en consideració...
Com deia al començament, l'aparició d'aquest estudi a "Els Marges" ha provocat una gran commoció als medis culturals, i sobretot –és clar!– a l'IEC mateix, que ha gosat dir que tot era una campanya de desprestigi per interessos personals i editorials. És ben trist, que aqueixa hagi estat l'única reacció de l'IEC. Fins i tot suposant que qualcun dels firmants de l'escrit es pogués moure per antipaties personals amb membres de la Secció Filològica (cosa que és molt de suposar), l'objectivitat i la profunditat de l'estudi són paleses, i per això no pot ser invalidat. Farien molt més bé tots els integrants de la Secció d'empassar-se l'orgull i de reconèixer que, realment, per les raons que fossin, es varen equivocar traient el diccionari amb la precipitació amb què ho feren, i que aquesta va ser, possiblement, la causa principal dels nombrosos errors que hi ha. Potser així començarien a recuperar una mica el prestigi perdut, recuperació que podria continuar acceptant d'una vegada les diverses esmenes que se'ls han fet arribar sobre determinades resolucions normatives anteriors, com és ara la dels mots composts amb mots començats per consonant o la de la supressió quasi generalitzada del guionet (que ens vol obligar a escriure, per exemple, ‘juridicopoliticoadministratiu’!).
Tanmateix, serà difícil que l'IEC, especialment la Secció Filològica, torni fer la impressió de corporació seriosa i científica. Ha estat greument tocada per la seva pròpia manca d'aptesa. Per ventura, doncs, ha arribat l'hora de plantejar l'oportunitat d'una remodelació i democratització total d'aquesta institució que va tenir Mn. Alcover com a primer president. O ha arribat l'hora de plantejar-se, senzillament, si és realment necessària, la funció autoritària de la Secció Filològica. ¿En podem prescindir?

Qüestió de diligència

9 de juliol de 1998

Ens han tornat recordar els diaris aquests dies que el professor Josep Palou està amenaçat per haver exercit, al centre on està destinat, la llibertat d'expressió a favor de la vertadera normalització del català. L'inspector encarregat del cas (¿és casualitat, que tengui els llinatges castellans?) ha acabat ja l'expedient i proposa una sanció de 2 mesos de suspensió en la feina i canvi de residència (¿es pot proposar, una cosa així? No diuen que la Constitució espanyola garanteix el dret a viure onsevulla del territori "nacional"?).
Jo no tornaré repetir els arguments que damunt aquestes mateixes pàgines ja han donat molts d'articulistes per denunciar que aquesta proposta de sanció és per raons purament ideològiques. És tan evident, que no cal insistir-hi. Ara bé, sí que vull remarcar, perquè em sembla ben significativa, l'extraordinària diligència amb què s'han mogut en aquesta qüestió les nostres autoritats, ara que tenen també unes certes capacitats de gestió del sistema educatiu. Han corregut, a obrir l'expedient i cercar la manera de castigar "exemplarment" qui ha gosat plantejar amb claredat la situació de conflicte lingüístic que viu la nostra societat i proposar-hi la solució. Voldrien que tothom callàs i ningú els posàs en evidència, cansats de repetir que som un poble bilingüe i que hem de viure feliços amb la nostra bona sort. No han corregut, però, ni correran, a fer mínimament efectiu aquest "bilingüisme" mal entès, a fer que els forasters (entre els quals hi podem ficar els nombrosos estrangers que exerceixen d'espanyols) aprenguin de veres català i no ens insultin a la primera ocasió que tenen. No han corregut, no, ni correran, a aplicar les disposicions establides pels títols III i IV de la Llei de Normalització Lingüística ("Dels mitjans de comunicació social" i "De la funció normalitzadora dels poders públics"). Ni tan sols han corregut a esmenar un parell de rètols mal escrits (S'Esglaieta, en lloc de S'Esgleieta) que van col·locar fa uns mesos a la carretera vella de Bunyola, baldament jo mateix els ho hagi ja demanat públicament en una carta al director del Balears publicada fa unes quantes setmanes. Si qualcú, cansat de veure aquests rètols il·legals, els corregia pel seu compte, segur que correrien a acusar-lo de "fer malbé una propietat pública"!
Fa uns dies hem vist a la premsa els resultats d'una enquesta feta a les Balears, segons els quals hi ha més joves que parlen millor en castellà que en català, i sols molt pocs més de la meitat parlen en català normalment: aquest és el resultat dels 3 lustres de Govern del mateix partit que tots sabem. ¿Us pareix que han corregut gens, a fer que la llengua «pròpia» sigui també la normal? Ara estan tots preocupats perquè a segons quines zones turístiques no hi ha rètols en castellà o els empleats només atenen en llengues dites "estrangeres" (de fet, fa gràcia, que se n'hagin temut ara!), i corren a posar multes als comerços que ignoren que són a Espanya. Els heu vists, però, mai preocupats per l'absència quasi total de rètols en català en aquestes zones i a moltes d'altres? Quan correran, perquè els comerços es temin que són a les Balears i el català sigui present pertot? ¿No diuen que som bilingües? I doncs que ho facin escriure tot en les "nostres" dues llengües! ¿O és que som bilingües coixos?
Molta diligència a castigar qui defensa el país. Poca diligència a fer res positiu per aquest país. Són diligents només en la part que els importa.
Ah! Una altra cosa. Vet aquí un dels significats que té a Mallorca la paraula «foraster», recollit al Diccionari Català-Valencià-Balear: "Grosser d'enteniment o de comportament." Per ser coherents, haurien d'obrir un expedient a Mn. Alcover i a don Francesc de B. Moll i desterrar-los a títol pòstum, per haver inclòs aquest "insult" a la seva magna obra. O potser ens haurien de desterrar a tots els mallorquins...

Joan Coromines, la història dels nostres mots

3 de gener de 1997

Tota la immensa obra de Joan Coromines és importantíssima per al coneixement de la llengua catalana. Sense dubte, però, les seves dues obres més importants, per pes, per volum i per la quantitat extraordinària d'informació que duen, són el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i l'Onomasticon Cataloniae, autèntics monuments de la lexicografia i l'onomàstica del nostre país.
Joan Coromines va fer aquestes dues obres a partir d'un coneixement personal de totes les terres catalanes, que va recórrer quasi pam per pam durant molts d'anys de la seva joventut, sempre acompanyat de gent del país, bona coneixedora de tots els racons, que li anava mostrant tots els indrets i li anava anomenant tot allò que veien, fossin objectes, animals, plantes, feines, fenòmens meteorològics o llocs (muntanyes, valls, comellars, torrents, rius, sementers, avencs, coves, penyals, caminets, platges, esculls...). Coromines ho anotava tot, i així va arribar a posseir un tresor lingüístic ingent que ens ha llegat a través, sobretot, d'aquestes dues obres. Però, com a vertader filòleg que era, Joan Coromines no es va conformar de recollir la llengua viva, sinó que, amb una capacitat de feina extraordinària, va llegir i buidar en fitxes grans quantitats de documents catalans de totes les èpoques i de totes les comarques, inèdits o publicats, amb els quals va poder traçar, un per un, la història dels nostres mots. I això són, per damunt de tot, els treballs de Coromines: història de les paraules, història de la llengua, que és com dir història del país.
Al Diccionari Etimològic i a l'Onomasticon s'hi reflecteix perfectament aquest doble vessant de l'investigador: el vessant d'explorador i enquestador arreu del país, establint contacte directe amb els informadors de pertot; i el vessant de llegidor incansable de tota classe d'obres de tots els temps, de procedències molt diverses i en un ventall admirable de llengües. Vegem-ne uns pocs i curts exemples amb les seves pròpies paraules, les quals, a més a més, mostren sovint no només el científic, sinó també la persona sensible que expressa uns sentiments davant determinades actuacions o conductes: "un home de Deià (1964) creia necessari aclarir, en ensenyar-me ‘Es Pas des Gat’, que es diu «perque hi van es moixos»; i un de Costitx, en contar-me que ‘Es Pou Nou’ serveix per tirar-hi «es moix o es ca»(1963), revelava la menyspreadora indiferència amb què tracta l'home del camp els dos útils animals domèstics, sense gens de manyaga o afectivitat en l'expressió de l'animaló que li netejava la casa de paràsits i menjança." (DECLC, V, 723, s.v. MOIX) "AL·LOT, el nom balear del xicot o minyó, resulta de l'antic arlot, amb assimilació del grup de consonants; arlot, però, significava 'home o noi de mala vida', 'bergant, trinxeraire', i prengué a les Illes el nou significat a còpia d'aplicar-lo a nois entramaliats, i generalitzant l'aplicació familiar a criatures que no fan bondat o no fan tot el que haurien de fer (tal com s'ha esdevingut amb molts de termes sinònims, com els cat. bordegàs, marrec, bergantell, l'al. knabe = angl. knave, l'angl. boy, primitivament 'persona de baixa condició', l'it. Ragazzo, de primer 'ragatxo, lacai'); quant al català ant. arlot és un terme molt estès en llengües veïnes, segons sembla imitat del francès antic arlot, herlot), però d'etimologia en definitiva incerta." (DECLC, I, 206).
Joan Coromines no ha estat només important per a la filologia catalana. El Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana, referència essencial i obligada dins els estudis sobre la llengua castellana, d'una envergadura semblant a la del Diccionari català, i els seus continuats i abundants referiments, dins qualsevol dels seus escrits, a gairebé tots els parlars neollatins, fan que l'hàgim de considerar també un dels pilars fonamentals de la filologia romànica, a l'altura de Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke.
Amb Mn. Antoni Ma. Alcover i Francesc de B. Moll, Joan Coromines figurarà sempre com un dels més grans estudiosos, entesos i dignificadors de la llengua catalana. Sense ell, tendríem un buit immens en el coneixement dels nostres parlars, buit que, a hores d'ara, ben difícilment podríem omplir.

El mercat de l’Olivar

14 de juliol de 1998


El mercat de l'Olivar és un dels redols de Palma que més conserva una certa autenticitat local. Passejant-hi i escoltant els placers i els seus clients et pot fer la sensació que encara ets a la Mallorca de sempre, a la Mallorca on la gent es coneix i es tracta amb familiaritat, a la Mallorca on la gent manté viva la seva llengua i on s'aprecien els productes del país. De fet, sentint les persones que hi transiten i hi compren, dins l'Olivar tens la impressió que encara et trobes 30, o potser més, anys enrere, quan no es sentia tant de castellà pertot i quan els estrangers encara eren només o sobretot transeünts.
Però la realitat és que els anys han passat i som ja a les acaballes del segle XX que, remarquem-ho de passada, finirà dia 31 de desembre del 2000, no de 1999, com qualque desentès en Matemàtiques ens vol fer creure, i el mercat de l'Olivar no s'ha sabut adaptar als nous contexts socials sorgits en aquestes darreres dècades. D'una banda, ha iniciat una potser encara mínima decadència comercial provocada per la competència de les grans superfícies, que han estirat una part de la clientela tradicional, aquella que s'estima més anar a un centre on ho pot trobar tot, encara que de segons què no pugui triar gaire. D'altra banda, i això no és provocat per cap element extern, el mercat de l'Olivar de dependència municipal, no ho oblidem funciona sociolingüísticament com en temps d'en Franco: s'hi parla en mallorquí, però s'hi escriu en castellà. Els rètols de les parades són majoritàriament els mateixos de sempre, en foraster, i els retolets dels productes són amb poquíssimes excepcions també en aquesta llengua, si en saben. De les albergínies en diuen berenjenas, de les mongetes judías, de les cireres cerezas, de les lletugues lechugas, de les taronges naranjas, o dels esclata-sangs setas. Com a qualsevol mercat castellà. Però a la pescateria la cosa no és tan fàcil, com és natural, perquè l'especificitat del peix que es pesca a la nostra mar no és del tot la mateixa del peix que es coneix a Castella, i no sempre els peixaters saben com traduir-los, de manera que al costat de mero (per anfós) o salmonetes (per molls) escriuen aberracions com xarret (per gerret) o chonquillo (per jonquillo). I amb els peixos que es duen de l'Atlàntic o de la mar Cantàbrica, qualcuns amb un nom semblant a qualque nom nostre, sent, però d'espècies diferents, es provoca la confusió en el client que no els coneix bé. Per exemple, es posa el nom de gallo al que nosaltres diríem mol, induint així la gent a comprar-ne com si es tractàs de galls (de Sant Pere). A voltes, tot s'ha de dir, la qüestió no és simplement de traducció mal feta o de confusió del nom castellà: hi ha peixos que ja han perdut comercialment el nom mallorquí. Si veus que hi ha lenguados i demanes pelaies et diran que no en tenen, que allò no ho són. I si se t'acudeix demanar aladroc possiblement no t'entendran, t'oferiran boquerón. Però encara hi ha un altre cas d'embull onomàstic, que em sembla més greu per l'engan que suposa cap al client: sovint sovint s'ofereix com a gerret s a dir, l'espècie Spicara smaris) el que en realitat és en mallorquí popular gerret fabiolo és, l'espècie Centracanthus cirrus), oficialment gerret anglès o imperial (decret 65/1989 del Govern Balear), d'una qualitat molt inferior.
Ara hi ha tot un moviment al mercat de l'Olivar perquè pareix que els qui comanden, amb aqueix desig d'adaptació als temps moderns, tenen la intenció de llevar la pescateria de la planta baixa, per col·locar-hi un centre comercial d'aquests moderns. Se'n volen dur els peixos al primer pis, devora la carn! Els peixaters han armat rebombori perquè no es volen moure i demanen firmes de solidaritat als clients. ¿En quina llengua han fet els seus manifests? En castellà, és clar. Ja ho deia, com en temps d'en Franco.
Com a client assidu de l'Olivar, sobretot de la pescateria, els vull manifestar el meu suport en la seva reivindicació: l'Olivar no serà igual si lleven el peix de la planta baixa. Reivindic el meu dret a no haver-hi d'anar a posta, a la pescateria, me la vull trobar quasi sense voler, com ara, com des de sempre. ¿Per què s'ha de canviar allò que funciona bé?
Però també com a client assidu del mercat de l'Olivar, els vull manifestar, als placers, el meu desig que crec compartit per moltes de persones que aprofitin tot aquest moviment que hi ha i la reforma que es veu venir per a incorporar la llengua catalana a la retolació general i a la retolació particular dels articles. Que es decideixin, d'una vegada, a designar els productes pel seu nom autèntic, el de la terra on es crien o el de la mar on s'agafen. Que no ens continuïn prenent a tots per forasters. Que hi pensin bé i vegin que som sobretot els mallorquins els qui els hem mantengut la feina durant anys. Ens mereixem aquest detall.
D'altra banda, crec que també és ben hora que el Govern Balear es preocupi que el decret a què he fet referència sigui efectiu al públic i els nostres noms dels peixos siguin presents no només a l'Olivar, sinó a tots els mercats i peixateries. Ara per ara, la llista de noms oficials dels animals marins d'interès comercial no ha passat de ser un document intern d'escassa utilitat i uns cartells de difusió misteriosa. I així mateix és ben hora que els inspectors vigilin que no es vengui una espècie per una altra. Respectin, per favor, els nostres drets com a consumidors.

¿Ja ha dimitit?

 28 de novembre de 2005

A penes feia mig any que Miquel Melià ocupava la Direcció General de Política Lingüística i, veient el que havia fet i, sobretot, el que no feia, li vaig demanar des d’aquestes pàgines que dimitís, per dignitat seva, simplement. Bé, han passat quasi dos anys i, segons pareix, m’ha fet cas: de la Direcció General de Política Lingüística pràcticament no se’n sent a parlar, és com si no hi fos, com si s’hagués esvaït. Bé, si anau a la pàgina web de la Direcció veureu que hi ha qualque cosa, tot de gran transcendència social per a la llengua catalana: cartells de REBAIXES de 2004 i 2005 (això sí, en models diferents, eh?), sota el pompós títol de “Actuacions en el món comercial”; una campanya de cinema en català per a infants en sessions matinals d’ara fins a Nadal (i quan aquests infants seran grans ¿a quines sessions de cinema en català podran anar?); alguns petits premis (serveixen perquè els periodistes facin fotos); algunes fires de llengües (serveixen per a viatjar); exposicions i mostres organitzades per entitats privades amb una petita ajuda del Govern (serveixen una mica de propaganda); qualque beca per a col·laborar al TERMCAT; cursos de formació especialitzada; directrius per a les proves de coneixement del català (coneixement com més va més innecessari); recursos per a aprendre català (els mateixos que ja hi havia durant l’anterior Govern); un model de carta als Reis Màgics; publicacions (la gran majoria dels anys 2001 i 2002, i qualcuna amb data actual que no és més que una actualització d’una d’aquells anys), i qualque intranscendent “actuació institucional” més. Es veu, amb tot això, que la Direcció General ha fet un gran esforç de planificació de política lingüística orientada, naturalment, a la normalització de la llengua catalana… S’hi ha romput les banyes, en el disseny d’aquestes grans línies d’actuació. No hi ha, però, a la pàgina objecte de la nostra atenció, cap comunicat que expliqui quina és la postura del Director General (si aquest existeix) respecte a la petició recent de no sé quants de cònsols perquè es respecti el bilingüisme (bé, potser encara els ho haurem d’agrair, perquè si realment es respectava el bilingüisme oficial faríem un gran pas en la normalització del català; però vaja, ja sabem en realitat a què es referien els cònsols); ni tampoc hi ha, a la pàgina, cap declaració del suposat Director General sobre els anuncis de promoure l’escola en tres llengües (castellà-anglès-català, per aquest orde), que és un altre intent de llevar importància i presència a la llengua pròpia d’aquest país; naturalment, sobre la denúncia feta pel sr. Bartomeu Garcia Pérez, amb una carta al diari “Última Hora” del dia 19 de novembre, de l’escàndol provocat per un grup de pares “gens reduït” a una reunió a l’IES Juníper Serra perquè el director va voler parlar en català , tampoc no hi ha, a la dita pàgina, cap referència; ni hi ha, no en mancaria d’altra, ni una petita “reflexió” sobre l’incident al programa d’IB3 (la nostra) “Mira lo que hay”, on el Director General de Planificació i Centres va ser exhortat a parlar en castellà pel presentador foraster… (Bé, de fet encara esperam qualque actuació de la DGPL en relació a la mateixa IB3 vil·lingüe.) I sé cert que no hi haurà cap reacció al menyspreu pel català que representen els programes del “II Festival Speculum Musicale”, organitzat pel Govern (amb una salutació inicial del Conseller d’Educació i Cultura curiosament redactada en “modalitat barcelonina”), en què de 18 pàgines el text en català n’ocupa just 2. És a dir, vist que les poques coses que fa la Direcció General de Política Lingüística no necessiten gens de planificació ni a curt ni a llarg termini (les pot fer “d’ofici”, i sense intenció de desmerèixer la tasca de ningú, qualsevol funcionari) i vist que mai hi ha reacció d’aquesta Direcció General a cap dels reiterats atacs o menyspreus a la llengua catalana, hem de concloure que el sr. Miquel Melià ja ha dimitit (i deu fer temps) les seves funcions, la qual cosa li alab. Ara només falta que també dimiteixi el sou que li pagam tots els contribuents, encara que només sigui per a demostrar que encara li queda una mica de vergonya.

Una llei ambiciosa, i altres notícies

26 d’agost de 2005

Aquest mes d’agost, contràriament a la norma més general, ha estat ric en notícies amb la llengua catalana com a protagonista, notícies que mereixen qualque comentari.
Una que s’ha d’agafar en positiu (baldament hi hagi el perill que al final no sigui més que fum de formatjada) és la de la proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya que català, gallec i basc siguin cooficials a les institucions de l’Estat sencer, i no només a les institucions territorials de cada llengua. La Llei proposada per ERC és ambiciosa i aprovar-la significaria que, finalment, després de segles de veure la diversitat lingüística com un perill, Espanya ha canviat i ha decidit concedir a tots els seus ciutadans els mateixos drets, fent realitat uns articles fins ara teòrics de la Constitució que els dirigents tant defensen:
“Article 9. 2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives…
Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”
Tot i que els redactors del text ja procuraren que no hi sortís explícitament la “discriminació per raó de llengua” (hauria estat massa evident), no poden evitar que aquesta s’entengui com a “qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Els no castellanoparlants espanyols hem estat, doncs, 27 anys sent víctimes de l’incompliment d’uns preceptes constitucionals, amb majories parlamentàries de tots els colors, moltes de vegades dependents de partits “catalanistes” o “basquistes” que no han fet res per esmenar tal incompliment. Confiem que la iniciativa d’ara resoldrà aquesta qüestió, amb els vots ben clars dels nostres parlamentaris, siguin del PP siguin del PSOE, que tenen obligació de votar a favor de tot allò que sigui bo per a nosaltres i la nostra cultura.
Ben diferent de la iniciativa d’ERC és la del Govern de les Balears de plantejar a la societat si, en l’Estatut reformat, la llengua catalana ha de ser oficial juntament amb la castellana. Una passa envant que havíem fet ja el 1983 (més simbòlica que real, és ver), ¿ara es plantegen si va ser ben feta? ¿Què pretén, el Govern, amb aquesta consulta? ¿Confondre i embullar la societat? ¿Desvalorar la nostra més clara i contundent senya d’identitat? ¿Envalentir els forasters perquè ens facin les feines a damunt? ¿És imaginable el Govern espanyol demanant als castellanoparlants si volen que la seva llengua sigui oficial? Potser és un error involuntari i ara sortirà el President a demanar disculpes als balears per haver-nos tractats de beneits… Posats a demanar a la ciutadania, ¿per què no fa un referèndum sobre la conveniència o no d’urbanitzar tota quanta terra quedi a les illes?
Fa uns anys l’Obra Cultural Balear va convidar el senyor Miquel Vicens, president del “Fomento del Turismo de Mallorca”, a fer un discurs “balearista” i a favor de la nostra llengua a la “Diada per la Llengua i l’Autogovern”. Els directius de l’Obra, entusiastes però ingenus, feren protagonista d’un acte reivindicatiu de la llengua catalana un personatge que abans i després ha demostrat de sobres que la llengua i la cultura del país on viu i que suca fins al moll dels ossos li importa un rave. Ho va ben manifestar a la festa del centenari del Fomento, on, acompanyat del principal dirigent del partit antimallorquinista “Clau de Mallorca”, va fer els seus parlaments en castellà. Ja només falta que la UIB el faci “Doctor Honoris Causa”…
Parlant d’ingenus, no sé si aquest és l’adjectiu més apropiat per a qualificar el Director General de Política Lingüística (¿?), que, després d’un discurs d’autoalabança per presentar un cicle de cinema a la fresca en català, a Ciutadella, dóna pas a una pel·lícula en castellà… El fet pot parèixer una anècdota desafortunada, causada per un error “involuntari” de la distribuïdora de la pel·lícula, però a mi no em sembla més que un altre reflex de l’escassa voluntat governamental per a fer res positiu per al català. Les poques coses que es fan són esparses, marginals, intranscendents i diglòssiques. I a més amb errors ridículs. ¿Per què el Govern no demana a la societat si ha d’existir la Direcció General de Política Lingüística? Tanmateix, per les coses que fa…
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG