dimarts, 8 de setembre de 2009

L'Europa dels estats

17 d'octubre de 2000

Aquestes darreres setmanes, fins i tot mesos, hem viscut unes quantes polèmiques originades en la possibilitat o no d'exercir uns drets que creim que són nostres perquè responen a una decisió majoritària dels qui legalment ens representen, o en la possibilitat d'exhibir uns símbols que pensam que ens identifiquen. Com passa molt sovint, però, pareix que aquestes polèmiques han acabat sense que se n'hagi tret cap conclusió, ni en un sentit ni en l'altre; els mitjans de comunicació les han deixades morir i ningú no ha sabut -o no ha volgut- mostrar-ne el fons vertader.
La primera gran polèmica va ser -i aquesta sí que encara dura- la de l'ecotaxa: la majoria governant a les Balears decideix que s'ha d'imposar un tribut als turistes per ajudar a mantenir el medi de les illes, perquè els recursos econòmics de què disposam per la via normal no ens permeten resoldre els problemes ambientals. Molts s'hi manifesten en contra, principalment els empresaris turístics i el partit que clarament els representa. Pocs, però, s'entretenen a analitzar el fons de la qüestió: l'impost és necessari perquè els diners que tenim no ens basten... I per què no ens basten, si diuen que som la comunitat més rica d'Espanya? On són els nostres doblers?
Una altra polèmica va sorgir quan el Conseller d'Obres Públiques i Transports va anar a Madrid a renegociar el Conveni de Carreteres. La resposta va ser, si ho vaig entendre bé, que no, que el conveni firmat deia que s'havien de fer tantes d'autopistes, i si no es feien no hi havia sous per millorar carreteres. Tot d'una hi va haver protestes aquí i es va estendre el comentari que érem nosaltres els qui havíem de decidir què volíem, i que a Madrid no ens havien de dir quin tipus de carreteres havíem de fer. Semblant ha estat el cas del problema de l'aigua: el Ministeri madrileny --per molt que el dugui un mallorquí, és ben madrileny-- vol fer pertot grans dessaladores, mentre que el petit Govern illenc vol fer altres actuacions que no agreugin el problema energètic.  La qüestió, però, és que per fer les nostres carreteres com nosaltres volem o per aplicar les nostres solucions a la manca d'aigua necessitam que Madrid ens umpli la caixa... que prèviament ens ha buidat.
Ara, fa més poc, s'ha mogut una altra polèmica: la de les matrícules dels vehicles automòbils. El govern espanyol ha decidit que al nou model de matrícula només hi hauria l'identificatiu de la Unió Europea i el d'Espanya, la 'E', sense lloc per als "regionalismes". Tot d'una hem tornat tenir, a casa nostra i a altres comunitats sensibles a aquesta qüestió, una nova polèmica, en què els partits dits "nacionalistes", i organitzacions cíviques diverses, han reclamat que devora la 'E' s'hi pugui posar -en el nostre cas- les sigles 'IB'. La resposta de qualque ministre ha estat que és tan lògic que a Espanya s'hi posi la 'E' com que a França s'hi posi la 'F', a Alemanya la 'D', a Itàlia la 'I', etc. És a dir: ¿no som a Espanya? I doncs, ¿per què no basta la 'E'? Les matrícules identifiquen estats, i res més.
En qualsevol d'aquestes polèmiques queda clar, ben clar, que és el govern de l'estat el qui realment decideix fins al més mínim detall la nostra manera d'organització social, el qui ens condiciona en tot. És l'estat, en el nostre cas l'estat espanyol, el qui ens permet o no exercir la nostra teòrica sobirania, la sobirania que ens correspondria com a comunitat natural diferenciada per la història, la llengua, la cultura, l'economia, l'entorn geogràfic... L'estat que ara tenim ha fet petites concessions a comunitats locals, que ha anomenat "Estatut d'Autonomia", perquè es pugui decidir més d'a prop sobre qüestions més o manco insignificants de la vida diària (la neteja dels torrents, la urbanització del territori, el manteniment de les escoles, l'horari laboral dels comerços, la supervivència de les particularitats folklòriques --la llengua local, els balls regionals...), però ha anat ben alerta a amollar tot allò que és realment important i transcendent: la gestió total dels recursos econòmics generats per la comunitat, l'organització d'un sistema educatiu propi, la creació d'un sistema judicial i policial autòcton, la capacitat de cohesionar la societat mitjançant l'ús exclusiu de la llengua pròpia -en el nostre cas, la catalana- i la valorització de la cultura del país, la possibilitat de decidir tenir o no un exèrcit, la representació internacional...
Si tenguéssim el nostre estat –qualcú pensa que millor encara si no en tenguéssim cap–, no hauríem d'imposar ecotaxes, perquè els doblers ens bastarien bé per adobar tots els mals fets al medi –que potser tampoc no hauríem fet–; no hauríem d'anar a Madrid a demanar caritat per poder fer les carreteres que nosaltres voldríem o per posar les nostres pròpies solucions a la manca d'aigua; i no hauríem de posar la 'E' a les matrícules dels autos. I podríem tenir la nostra policia i els nostres jutges, que parlarien en la nostra llengua, la qual no passaria gens de pena, i a les nostres escoles s'ensenyaria el que nosaltres volguéssim, sense por de "Decretos de Humanidades", i decidiríem si volíem o no un exèrcit, i internacionalment seríem coneguts i respectats com a nosaltres mateixos, no com un bocinet insignificant d'un altre que només sap que existim per xuclar-nos la sang.
Responent a Arzalluz, que demanava que la Unió Europea s'implicàs en la recerca de solució a la qüestió basca, qualcú li ha dit que la Unió Europea no li podia fer cas perquè és una unió d'estats, i aquesta és una qüestió interna d'uns estats en concret. La cosa, doncs, és clara: si volem ser qualcú a Europa, hem de ser un estat. Ho diuen ells mateixos. No es tracta, en definitiva, de posar 'IB' devora –sota– 'E', sinó de prescindir de la 'E'. Qui ho vulgui entendre, que ho entengui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG