divendres, 11 de setembre de 2009

Països sense nom

17 de juny de 2002

L’altre dia vàrem llegir al Diari de Balears que un programa de TV3 fa un recorregut pels “països de parla catalana”. No és la primera vegada, sinó que, ben al contrari, respon a una moda relativament recent, però de cada vegada més arrelada, això de fer referències a uns denominats i poc definits “països de parla catalana” o, de vegades, “països de llengua catalana”; o, pitjor encara, a unes “terres de parla/llengua catalana”… Com si les terres tenguessin parla o llengua!
A la darrera dècada del franquisme es va popularitzar l’expressió Països Catalans com a millor designació per a una comunitat lingüística, cultural i nacional que des de segles enrere estava esquarterada i políticament anul·lada, i havia perdut la consciència de si mateixa, però que encara existia. Qui en van ser els impulsors principals, d’aquesta designació, van ser Joan Fuster, segurament la figura més il·lustre de la intel·lectualitat valenciana del segle XX i dels més il·lustres de tota la intel·lectualitat catalana, i Joan Ballester Canals, que des de Barcelona es va abocar a la promoció de la consciència nacional catalana i de les produccions culturals sorgides arreu dels Països, com per exemple el Diccionari Català-Valencià-Balear, del qual va ser els anys 50 i 60 el més entusiasta publicista per tot Catalunya. Un opuscle de Joan Fuster publicat per Joan Ballester l’any 1962 a les “Edicions d’Aportació Catalana”, Qüestió de noms, va tornar posar en circulació una expressió, Països Catalans, que els anys 30 havien usat ja un grapat d’intel·lectuals catalunyesos occitanistes, i de la qual ja hi ha un precedent llunyà en un escrit de Josep Narcís Roca i Farreras del 1886. Aquesta frase de Joan Fuster expressa clarament la idoneïtat del nom: “La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar.” Com deia abans, els darrers anys del franquisme i els primers del postfranquisme tant el nom com la idea dels Països Catalans es van difondre arreu de la nostra nació i van entrar en la prèdica i la terminologia de polítics i intel·lectuals de totes les comarques. Pareixia que, finalment, sortint de la fosca dels precedents 40 anys, la nostra comunitat nacional començava a retrobar-se a si mateixa i a refer el camí cap a la unitat i la consolidació. Fins i tot, a mitjan dècada dels 80, qualcú ja es va atrevir a donar per superat el nom de Països Catalans i va proposar de dir-ne de tots, senzillament, Catalunya.
Però pareix que els interessos polítics personals estan per damunt dels interessos polítics generals i tot d’una que determinats personatges tengueren un mínim poder “autonòmic” provaren de desfer-se d’uns plantejaments i d’una terminologia que desplaïa als vertaders amos del nostre present (i, tal com van les coses, també del nostre futur), i ben aviat renegaren de tot el camí avançat. Un dels pioners en aquesta nova etapa, i dels més estridents, va ser Josep Tarradelles, que just tornat a les seves quatre províncies corregué a dir que ell no hi creia, en els Països Catalans. I darrere ell, de tot d’una a poc a poc i llavors ja amb més pressa, intel·lectuals i polítics de banda i banda de la Sénia i de banda i banda de la mar han anat oblidant l’expressió i la idea per les quals lluitaven fa poc més de 20 anys i s’han plegat a les pressions imperials. De mostres en tenim a bastament, tan lamentables com la de la (inútil) “Lletra de Convit 2001”, on només es mencionen els “països de llengua catalana”, els “territoris de llengua catalana” i “el nostre àmbit lingüístic” (amb l’absurda i vana esperança que així s’hi adheririen les institucions valencianes del PP), o tan ridícules com la de l’acte de presentació a Palma de l’Institut Ramon Llull, el passat 5 d’abril, en què Jordi Pujol es va referir a Ramon Llull com a figura internacional de la cultura mallorquina i el Conseller de Cultura de les 4 illes, Damià Pons, un històric catalanista convençut, no va fer més esment que el dels “països de llengua catalana”.
¿On anam? Si els polítics i els intel·lectuals que ens havien de conduir a la recuperació nacional actuen així i no gosen ja fer ús del gentilici que distingeix la nostra nació de les altres, ¿quin és el nostre futur més segur? No costa gaire veure’l; serem sempre el que de fet ja som: les “províncies espanyoles bilingües (de moment) amb la llengua autonòmica que comparteixen els territoris de l’antiga corona d’Aragó”. I amb el beneplàcit de la classe dirigent autoconsiderada “nacionalista”. En Franco n’estaria ben satisfet. No tenim nom, ergo no existim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG