UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dissabte, 29 d’agost del 2009

Una mica més distret

18 de setembre de 2006

Un dels pocs àmbits socials on la llengua catalana ha avançat més en la normalització és, segurament, el de la cultura, tant a Mallorca com als altres Països Catalans. Això no obstant, aquesta normalització parcial és encara molt incompleta i en alguns indrets pràcticament  inexistent.
Mirem, per exemple, quin tracte rep la llengua catalana al recinte teatral i musical més emblemàtic de Palma, i segurament de Mallorca: l’Auditòrium. Després de 20 anys de la “Llei de Normalizació Lingüística” i de 23 que el català és considerat idioma oficial a les Balears, la propietat de l’Auditòrium es manté en la ignorància més absoluta de l’existència d’aquesta llengua, encara que sigui la seva: tota la retolació interna del local, tots els avisos al públic del carrer, tota la programació d’iniciativa pròpia, s’expressen únicament en castellà. Si en voleu informació per internet, la pàgina pròpia de l’Auditòrium és només en castellà, encara que a través de la “Sociedad General de Autores y Editores” en trobareu una altra en castellà i en francès. La propietat de l’Auditòrium de Palma, doncs, de nom i llinatges ben mallorquins, ha decidit que els catalanoparlants d’aquest país no mereixen la més mínima cortesia de ser atesos en la seva llengua, indiferent al fet que moltes de les actuacions que s’hi fan –i que, per tant, ajuden al manteniment del local i la seva infrastructura– són promogudes per les nostres institucions, és a dir, per institucions que pagam tots els ciutadans, també els qui tenim per costum expressar-nos en català.
Un altre àmbit on la llengua catalana  ha entrat de manera parcial i molt imperfecta és el de la sanitat. Algunes clíniques privades renovades aquests darrers anys han tengut la delicadesa de retolar les seves dependències preferentment en català, però la cosa no ha anat més enllà. Si en consultau la pàgina web, ho podeu fer en castellà o –en qualque cas- en altres llengües estrangeres. Si hi telefonau, us responen sempre en castellà, sigui en persona sigui per una màquina d’aquestes que et demana que vagis pitjant números fins a arribar al departament desitjat. Si han de posar avisos o rètols provisionals, els posen en castellà. Si t’han de donar impresos d’informació, te’ls donen en castellà... El castellà és realment la llengua única funcional d’aquests establiments i el català, quan hi és, no hi té més que una presència mig emblemàtica mig folklòrica, com el que som de cada dia més els balears catalanoparlants. El pitjor, però, és que aquesta presència mig folklòrica de la nostra llengua no només la trobam a les clíniques privades, sinó també a IB-SALUT, de propietat i gestió pública autònoma. En temps del ministre de Sanitat Ernest Lluch, Son Dureta i la xarxa de la Seguretat Social va experimentar una lloable catalanització externa, en la retolació, però tampoc la cosa no va anar gaire més enllà. Després de les transferències de Sanitat al Govern de les Balears, s’hauria pogut estendre l’ús del català a les comunicacions impreses del Servei de Salut amb els pacients i a totes les comunicacions externes, però no ha estat així, o almanco no ho ha estat als centres que jo conec, o només ho ha estat esporàdicament. Molts dels documents i de les explicacions que ofereix IB-SALUT pel seu web són només en castellà, i als nous hospitals i als nous centres de salut el castellà hi continua sent la llengua funcional, i el català la llengua que simbolitza la “particularitat regional” de les Illes. Com en tants i tants àmbits de la nostra vida quotidiana.
Hi ha un encarregat al Govern, el Director General de Política Lingüística, que podria provar de passar el temps una mica més distret (perquè segur que el no fer res l’ha d’avorrir) aconsellant tant a la Direcció/Propietat de l’Auditòrium com al Servei Balear de Salut com fer-ho (si és que ho sap i li interessa, és clar) per a normalitzar la llengua catalana en les seves comunicacions públiques.

Aquelles muntanyes, que tan altes són.

18 d'agost de 2009

 
Així comença la cançó popular més famosa, més coneguda, a tot Occitània, a tota aqueixa gran extensió territorial i humana on es va formar la coneguda com a llengua d'oc, la llengua que els trobadors medievals, sobretot en els segles XII i XIII, convertiren en la llengua literària més important del seu temps al sud d'Europa. "Aquelles muntanyes, que tan altes són, m'impedeixen veure els meus amors on són...", i és que un element essencial d'Occitània són les muntanyes altes: les del Pirineu, les dels Alps i les del Massís Septentrional (central per als francesos), fonamentalment, muntanyes on durant segles es conformà una particular manera de viure que condicionà l'essència del món occità. Occitània, però, no ha estat mai una unitat política ni administrativa, sinó que ha estat trossejada entre comtats, senyorius i altres dignitats nobiliàries, i a més ha estat en èpoques diverses sota sobirania parcial dels estats veïns (la Corona d'Aragó pel sud; la corona francesa pel Nord; la corona anglesa per l'oest i el regne de Sardenya-Piemont per l'est). Finalment, va ser la corona francesa que s'apropià de la major part de les regions occitanes, i només la Vall d'Aran al sud, fent part de Catalunya, i les Valls Occitanes del vessant oriental dels Alps marítims, integrades al Piemont des del tractat d'Utrecht (1713), resten a l'actualitat fora de la jurisdicció de França, la qual cosa ha estat evidentment positiva per a la vitalitat de la llengua autòctona en aquestes contrades, on no ha actuat la pressió encaminada a imposar pertot el francès com a única llengua socialment possible. Centrant-nos en les Valls Occitanes del Piemont, segurament més desconegudes per al lector d'aquest diari, qui les visiti amb interès cultural (és a dir, interessat per qualque cosa més que per allò que hom veu superficialment a simple vista) hi descobrirà, a més a més d'una naturalesa alpina impressionant, la presència d'una comunitat autòctona que manté en ús aqueixa llengua d'oc tan malmesa, sense els complexos dels seus veïns de l'altra banda de la frontera: assegut a un cafè de poble o simplement passejant pels carrers de les petites viles muntanyenques hom pot sentir fàcilment converses en occità, i si hom és capaç també d'expressar-s'hi, també fàcilment pot trobar amb qui comunicar-se en aquesta llengua. L'occità és ben viu en aqueixes valls, usat regularment per unes 180.000 persones, i s'ha convertit d'uns quants decennis ençà en un element més de singularització d'aquests indrets com a destinació turística. Però no és només que l'occità sigui viu en aquestes valls, sinó que hi ha una intensa activitat cultural per a fer-ne promoció, principalment impulsada per la "Chambra d'Òc", la qual activitat es concreta molt especialment en actuacions musicals, com a mitjà més eficaç per a atreure l'atenció dels més joves cap a la cultura autòctona, sense descartar altres iniciatives com la recent (juny-juliol 2009) travessia de les valls a peu. El 2001 la "Chambra d'Òc" va començar una campanya perquè l'occità fos també llengua oficial dels Jocs Olímpics d'hivern que el 2006 s'havien de celebrar a Torí i a qualcunes d'aquestes valls: tot i que no ho aconseguiren, la campanya aconseguí moltes d'adhesions personals i institucionals i va tenir molt de ressò, i obtengué un petit però important resultat: a la cerimònia inaugural dels Jocs es va cantar, com a himne de les Valls, "Aquelas montanhas..." Entre els grups musicals actuals sense dubte val la pena mencionar el "Gai Saber", de Poranh, que combina la tradició i la modernitat, tant en l'estil de música com en els instruments utilitzats; enguany han participat al Tradicionarius de Barcelona. Però les Valls Occitanes del Piemont no són només muntanya i cultura occitana (que ja és molt), sinó que són també una mostra extraordinària d'art lligada a la religió: esglesietes romàniques, gòtiques i barroques, pintura de les mateixes èpoques, santuaris, castells i fortaleses (com la imponent de Finistrèlas, de 3 km de llargària, 635 m de desnivell i una escala de 4000 escalons), i petits poblets que conserven l'estructura i l'encant de l'edat mitjana. Una part d'Occitània, les Valls, que captiven qui les visita, per tot això que us he exposat i per l'extraordinària amabilitat de la seva gent, especialment amb els catalans. Anau-hi, si podeu, i ho comprovareu personalment. Si no sabeu com fer-ho, demanau-ho a Elena Giordanengo, de "Viatge d'Òc"; veureu amb quina il·lusió i dedicació us organitzarà una visita al seu país, a què dedica tot el seu entusiasme. Una visita que no oblidareu mai.

Confusió

17 de juliol de 2009

L’ús modern del català als mitjans de comunicació, amb una història molt curta, ha comportat un esforç d’adaptació de la normativa a la necessitat del llenguatge periodístic quotidià. El fet que els primers mitjans en català d’ample abast (és a dir, que arribassin a molta de gent) fossin a Catalunya (l’experiència del
Poble Andorrà, 1974-1977, no tengué gens de repercussió fora de les limitades fronteres del Principat), i més concretament a Barcelona, va condicionar que el model de llengua triat per aquests mitjans estigués excessivament recolzat en les maneres de dir pròpies de l’àrea dialectal del català central, i sobretot barceloní, la qual tria -cal dir-ho- denunciava la poca sensibilitat dels promotors respecte de la diversitat catalana i mostrava el seu desinterès per construir una llengua d’intercomunicació massiva de caràcter nacional. Hom va preferir una llengua tendenciosament provinciana, o comarcal, a una llengua que recollís la gran riquesa que oferia la varietat catalana de tot l’àmbit lingüístic. A més a més, amb concessions absolutament innecessàries a la interferència espanyola. El fet, però, és que aquest model es convertí a poc a poc en referència, de manera que en sortir mitjans nous, bé dins el mateix reduït àmbit geogràfic bé a altres punts dels Països Catalans, la tendència ha estat de copiar el model primerenc escampat des de Barcelona.
En el cas de les Illes Balears el procés ha estat similar, de manera que els mitjans de comunicació en català que aquests darrers anys s’han posat en marxa, escrits, com aquest diari, o parlats, com les ràdios i televisions de Mallorca i de les Illes, han mostrat una vacil·lació gran en la llengua vehiculada, dubtosos en bona part entre seguir les pautes barcelonines o seguir un model propi. Per a qualcú (evidentment no entrarem en detalls personals), seguir les pautes barcelonines no és més que seguir un model que ja funciona, cosa que el fa més fàcil, i la confirmació de l’existència d’una única modalitat estàndard, dins la qual no hi caben els matisos dialectals regionals. Per a qualcú altre, seguir aquestes pautes és purament conseqüència de la ignorància de la possibilitat de promoure un model diferent, amb la falsa creença que les formes, paraules i expressions d’ús normal en el model barceloní són les úniques possibles. Però per a qualcú altre, a part del model barceloní hi ha altres possibilitats, les quals, tanmateix, són sovint confuses i mal plantejades. Sent bastant joves la majoria dels usuaris en català en aquests mitjans, desconeixen amb molta de freqüència els recursos lícits i genuïns que ofereixen les varietats illenques per a la confecció de la llengua estàndard, i s’aferren únicament a les expressions i formes que veuen usades en mitjans de fora, normalment de Barcelona, que molts de pics són ben estranyes als nostres parlars locals. Tot plegat té per conseqüència, per exemple, l’alternança incoherent dins els mateix mitjà (a pàgines diferents o en veus diferents) de formes verbals equivalents, però corresponents a paradigmes dialectals diferents, com tenc i tinc, parlassis i parlessis, tengui i tingui, venir i vindre, estat i sigut, som i sóc, etc.; o de variants lèxiques alternatives com vetlar i vetllar, clotell i clatell, etc.; o bé la introducció de construccions absolutament contràries als nostres usos genuïns (sense dubte degudes a la interferència castellana), com “actuar com còmplices” (en lloc de “com a còmplices”) o “nin ferit a un braç en caure d’una finestra” (en lloc de “... per haver caigut...”); o bé l’anu·lació de diferències i matisos semàntics, com parlar de paper mullat (cap parlant balear no mullaria mai el paper; mullaria el pa, l’ensaïmada, la coca...), de persones ofegades a la mar (“ofegar-se dins l’aigua” ha estat sempre per a nosaltres negar-se), o de llençar els objectes inservibles (aquí els tiram); o bé la introducció de formes lèxiques estranyes, mal usades, com escombraries per evitar el castellanisme “escombros”, a Mallorca tradicionalment escombra o trossam... El model lingüístic dels mitjans de comunicació balears s’hauria de basar en la nostra tradició literària, s’hauria de basar en una llengua al màxim de pròxima a la parlada, sempre dins els límits de la correcció i la genuïnitat. Ni la normativa ni la necessitat no obliguen a usar tinc, tingui, vindre, parlessis, sigut, sóc, vetllar, clatell i tantes altres formes que no són usuals en la parla ni tradicionals en la llengua literària de les Illes; com no obliguen a substituir banyar per mullar o tirar per llençar, ni a oblidar negar-se, ni a introduir construccions poc genuïnes o mots externs mal usats. El manteniment d’aquesta confusió no és gens positiu per a l’assentament i l’estabilitat de la llengua estàndard, perquè provoca inseguretat en l’usuari normal que parteix del seu propi parlar i perquè contribueix a l’empobriment i la castellanització del català. Correctors i assessors, especialment, són els qui més poden fer en la resolució d’aquesta situació confusionària.

dijous, 27 d’agost del 2009

Plan mercés, Robèrt Lafont

25 de juny de 2009



Si hi ha una persona que per si mateixa significa Occitània, aquesta és sense cap dubte Robert Lafont. Però Occitània encara és viva, i Robert Lafont acaba de morir aquest dia de Sant Joan de 2009, a casa seva de Florença, a la Toscana italiana. Robert Lafont ho ha estat per a Occitània tot: novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, lingüista, sociolingüista, teòric de l’occitanisme i del regionalisme a França, activista, ensenyant..., i ha estat sobretot la imatge sàvia, digna i brillant de l’encabotament d’Occitània a sobreviure. Natural de Nimes (1923), en el seu provençal milenari, el mateix del premi Nobel Frederic Mistral, va escriure principalment la seva obra literària, però amb voluntat de ser considerat no com un escriptor regional provençal, sinó com un escriptor nacional occità, perquè, respectant essencialment les característiques del seu parlar nadiu, des de sempre tengué clar que la dignificació literària d’aquest parlar passava indiscutiblement per l’encaix dins les normes ortogràfiques panoccitanes proposades per Loïs Alibert, l’amic de Pompeu Fabra, i dins la gramàtica unificada per a tots els dialectes d’Oc. Pràctic i clarivident, tot d’una es convencé que el particularisme dialectalitzant que encara defensen els seguidors del Felibritge, i alguns altres, no duia enlloc en la missió de recuperar la llengua, i més després que el Felibritge s’hagués desprestigiat per haver col·laborat quasi totalment amb el règim de Vichy, amic dels nazis, durant els anys 1940-1944. Amb aquest plantejament, impulsà la creació de l’Institut d’Estudis Occitans, immediatament després d’haver acabat la II Guerra Mundial, que ha estat la institució capdavantera en l’esforç per a mantenir la llengua occitana durant tota la segona meitat del segle XX, i ho és encara. El seu plantejament sobre la tasca de l’occitanisme era revolucionari: no es tractava d’atreure la gent cap a l’occità, sinó de transformar el seu entorn amb el pensament occità. A més, s’adonà de la importància de l’ensenyança perquè els seus valors arribassin a la gent i promogué tot d’una una secció d’ensenyament dins l’IEO, que ha estat una de les més importants i efectives. Conscient de la necessitat d’aconseguir reformes polítiques en la direcció de reestructurar l’estat, exageradament centralista, teoritzà amb una visió d’esquerra sobre la colonització interior a què Occitània s’havia vist històricament sotmesa i sobre la reestructuració regional de la república, amb llibres de gran ressò que marcaren fites, com La revolució regionalista (1967), Sur la France (1968) (traduïda en català amb el títol de Per una teoria de la nació), Décoloniser en France (1971), i altres. La repercussió d’aquestes obres dins la societat va propiciar que l’any 1974 s’organitzàs una plataforma de suport a Lafont com a candidat a la presidència de França, però la seva candidatura va ser rebutjada per l’autoritat competent: el seu missatge era massa perillós. Però, com ja he dit, Robert Lafont, que parlava en català perfectament, no va ser només l’activista i l’ideòleg de la causa occitana, va ser també un estudiós de la cultura i de la literatura, un historiador reconegut i, sobretot, un creador literari de primera magnitud, amb una obra vastíssima de poesia, teatre i narració, que posà l’occità a l’altura de qualsevol llengua literària “important”. La seva darrera gran obra va ser una versió occitana (a partir de la seva modalitat provençal) de l’Odissea d’Homer, una versió extraordinària que posa ben de manifest el seu coneixement profund i ric de sa llengua nadiva. Amb el seu amic montpellerenc Max Roqueta (1908-2005), una altra de les grans figures literàries en llengua d’oc del segle XX, podem sense cap dubte considerar que Robert Lafont ha elevat al cim de l’apreciació cultural aquesta llengua occitana tan malmesa per la història i de la qual els catalans estam tan aprop. Moltes de gràcies, Robert Lafont, per la vostra herència que dignifica la humanitat. Plan mercés, mèstre Robèrt Lafont!

http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2005/roblaf/2009/lafont.htm

La llengua vehicular

18 de juny de 2009

Aquest "Diari de Balears" va néixer ja fa 13 anys com un diari en català, i com a tal, sempre només en català, ha aparegut des d'aleshores. És normal, perquè si una publicació es presenta com a publicació en una determinada llengua, és en aquella llengua que apareix. Pot ser que n'hi hagi, de publicacions, que s'anuncien com a bilingües: normalment, són publicacions de comunitats minoritzades, on una llengua externa hi té un pes polític i social important (gallec-castellà, basc-castellà, català-castellà, bretó-francès, occità-francès, sard-italià, etc.) o de comunitats exògenes importants dins qualsevol país (per exemple, d'hispans als Estats Units), que usen aquestes publicacions per a sostenir la relació i la solidaritat entre els membres, els quals, mantenint el sentiment de diferenciació enmig del país on viuen, no se'n volen excloure. Un cas molt nostre de publicació no bilingüe, sinó trilingüe, que servia de nexe entre els mallorquins de França va ser la revista "París-Baleares" (1954-1998), en francès, català i castellà. Però aquest bilingüisme (o trilingüisme), ja ho veim, és excepcional, és fruit d'una situació anormal, que com a tal genera actuacions anormals. És ver que la nostra comunitat, la catalana, també hi està, en una situació anormal, i per això ben bé hauria pogut ser que el "Diari de Balears" hagués triat l'opció del bilingüisme, i així ara tendríem un diari bilingüe, que per a uns seria un avanç important i per a altres una passa insuficient. Però el fet és que el diari, valentament, va optar per ser totalment en català, i així ho va fer a saber i així es presenta, i per això ara ens sorprendria molt (i a bastants ens disgustaria) si a cada número, o molt sovint, hi apareguessin articles en castellà, o en qualsevol altra llengua. En canvi, no ens sorprèn tant el fet que als diaris locals en castellà hi hagi de tant en tant qualque escrit (sobretot d'opinió) o fins i tot qualque secció sencera (normalment extra o especial) en català, perquè al cap i a la fi aquests diaris en castellà responen a una situació de anormalitat dins la nostra societat. Bé, i em direu ¿a què ve tot aquest sermó? Doncs ve a la consideració que allò que és vàlid per a un mitjà escrit ho és també per a un de parlat, perquè la coherència ha de ser la mateixa. Tenim unes emissores institucionals (IB3 i Mallorca TV/Ràdio) que declaren que són emissores en català ("el director general ha comunicat que la nova programació serà, tant a la ràdio com a la televisió integrament en llengua catalana", nota informativa d'IB3 de 29 d'agost de 2007; "Ràdio i Televisió de Mallorca és avui una realitat. Una finestra de ràdio i televisió feta a Mallorca, íntegrament en català...", http://rtvmallorca.com/pages/qui_som), però a l'hora de realitat s'hi sent contínuament el castellà, i de manera ben innecessària. A les tertúlies, per exemple, s'hi podria convidar gent que, en aquella ocasió almenys, s'expressàs en català. Si són emissores "íntegrament" en català, ¿per què no tenen en compte aquesta qüestió? ¿No hi ha a les Balears gent a bastament que parla bé en català per a poder omplir aquests espais? ¿És necessari dur contertulians que parlen en castellà només perquè els dóna la gana fer-ho així? Un d'aquests divendres darrers, de maig, va telefonar un oient de Deià a la tertúlia matinera d'IB3 Ràdio i es va queixar que un dels participants, mallorquí i ben capaç de parlar en català, parlava només en castellà, la qual cosa era per a aquell oient insultant, perquè l'emissora era en català. La resposta del tertulià va ser que ell parlava en castellà perquè volia, perquè hi tenia dret..., i la resposta del presentador va ser que la llengua vehicular de l'emissora era el català, però que els convidats parlaven com volien... És com si el "Diari de Balears" hagués proclamat que la seva llengua vehicular era el català, però que després els col·laboradors hi podien escriure com volguessin... Absurd... Mai a Catalunya Ràdio hi he sentit contertulians que parlin en castellà; ni tan sols el director de "La Razón", que parla des de Madrid, s'hi atreveix, a parlar en castellà en la tertúlia, i no és precisament un catalanista radical... Si mai s'ha d'entrevistar una personalitat única que no sap parlar en català, encara pot ser (en la situació en què estam) acceptable; però en aquestes tertúlies i a molts de programes en què es tracten temes locals amb gent d'aquí, pareix lògic que es procuri que els qui hi intervenen ho facin en la llengua de l'emissora, evidentment també per respecte als oients, que volen sentir una emissora en la seva llengua, no en una mescladissa. Perquè aquell oient tenia raó: aquell mallorquí capaç d'expressar-se en la llengua pròpia de Mallorca que no ho vol fer ni tan sols en un mitjà que proclama que aquesta és la seva llengua vehicular, fa un menyspreu repugnant a aquesta llengua i als seus parlants. És incomprensible que un personatge així sigui convidat a aquesta tertúlia, com ho és, sigui dit de passada, la presència a una altra d'aquestes converses del senyor Jorge Campos, president del Círculo Balear, campió de la lluita contra els drets del català, enemic acèrrim de la nostra llengua, el qual evidentment, només s'expressa en castellà i mai no ho fa en el "mallorquín" que diu que defensa. IB3 fa de caixa de ressonància de les idees antimallorquines d'aquest senyor que no té la més mínima credibilitat intel·lectual... Si mai manava aquest personatge probablement una cosa que faria tot d'una seria castellanitzar al cent per cent IB3 (o tancar-la), i aquesta el convida com si fos un expert en qualque cosa important! La funció d'eina de normalització de les nostres emissores només serà real si els que les dirigeixen hi creuen, i jo diria que hi creuen ben poc. No basta que el català en sigui la "llengua vehicular" (que no sabem ben bé que vol dir); n'ha de ser la llengua usual, general, al 100 %, si és possible, fent veure que, si volem, el castellà és prescindible. I no caiguem en la demagògia de dir que nosaltres no som com "ells" i accedim a donar-los la paraula que "ells" sempre ens han negat. No, no som com ells; som més ingenus (o beneits), i així ens va tot...

Amb les herbes molles s'hi torquen...

28 d'abril de 2009

Duim 30 anys de “Constitución Española”, 27 anys d’Estatut(et) d’Autonomia, 23 de Llei de Normalització Lingüística, 20 de Llei de la Funció Pública, 19 de decret regulador de l'ús de les llengües oficials de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, 12 de decret regulador de l'ús i l'ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les illes Balears, en els centres docents no universitaris de les illes balears (decret de mínims), 11 d’Estatut dels Consumidors i Usuaris de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, 8 de Llei de Comerç, 6 de Llei de règim jurídic de l'administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, 6 de Llei de Salut... Totes aquestes lleis i tots aquests decrets, així com moltes d’altres disposicions legals de categoria similar o menor, fan referències a la llengua catalana (bé, la “Constitución Española” no s’hi refereix expressament), sempre referències en positiu, per a facilitar-ne la presència social, garantir els drets dels parlants a usar-la i conduir-la pel procés de normalització... En teoria, perquè a la pràctica la cosa és ben diferent, i l’única de totes aquestes disposicions que es compleix majoritàriament és la del decret de mínims a l’ensenyament, i no tant per voluntat dels governants com per la dels mestres, els únics funcionaris (o no, perquè molts són d’escoles privades) vertaders implicats en la lluita per la supervivència del català. Si no fos per l’escola (no vull dir per la Conselleria), gràcies a la qual tants i tants d’infants de famílies forasteres i estrangeres han après el català, sé ben cert que avui la nostra llengua seria una relíquia pròpia de la segona i la tercera edat i de bucòlics reductes camperols. Quan ja fa 11 anys que la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya va ser substituïda per una Llei de Política Lingüística molt més ambiciosa, aquí encara la nostra LNL no es compleix més que molt parcialment, i no en fa cas ni el Govern mateix, que va començar amb una portaveu que s’expressava sempre en castellà, i que encara té qualque Consellera que actua exactament igual, o qualque Conseller “mallorquinista” més preocupat per un camp de golf que per exigir respecte per al català a una companyia aèria que ens ha insultat sense miraments i pensa mantenir la seva actitud de menyspreu indefinidament... Amb ignorància absoluta de decrets, lleis i estatuts, s’obren contínuament nous establiments comercials en què no hi ha ni una sola paraula en català, com si aquest no existís, com si fóssim al bell mig de l’Espanya castissa... Per enlloc no es veu la influència de les institucions -Govern, Consells, Ajuntaments- a l’hora de fer que la societat civil prengui consciència de la dignitat de la denominada “llengua pròpia” i n’assumeixi l’existència amb naturalitat, com sí que passa a Catalunya, on pots fer llargues passejades per moltes de ciutats mitjanes de l’interior i comprovar que allà el català sí que és la seva llengua. S’ha fet molt de renou amb la qüestió de l’exigència del català als treballadors del sistema sanitari per al final acabar en el quasi no-res, oblidant que coses tan senzilles com la retolació interna de tots els centres de salut, la distribució d’impresos en català o la instauració d’un sistema intern informàtic en català no necessiten noves lleis, ordes ni decrets (els que hi ha ja ho avalen), i poden ser molt efectives perquè la nostra llengua tengui una aparença de normalitat. Amb una paraula, de paper banyat dedicat a la llengua en tenim molt, però de fets i de resultats (si posam a part l’escola) en tenim ben pocs (aquest diari, privat, i unes poques emissores de ràdio oficials on bona part dels programes són bilingües i una TV oficial balear que en lloc de complementar-se amb TV3 veu aquesta com una competència a eradicar) i poc efectius, perquè són minoritaris. Amb aquesta realitat tan poc entusiasmadora, el Partido Popular encara s’ha atrevit a provar d’impedir l’esquifida exigència a Sanitat i a proposar de destruir la feina feta a l’únic àmbit on vertaderament podem dir que hem avançat, que és l’escola. No els basta deixar que la llengua s’esvaeixi a poc a poc, amb aquesta eutanàsia dolça que és el laissez faire, sinó que la volen matar activament, privant-la de qualsevol mica de suport. En aquesta situació de gravetat general, podem fer dues coses: o bé res, i esperar que el nostre més destacat senyal d’identitat es dissolgui definitivament, seguint la inèrcia popular; o bé reaccionar i exigir que, d’una vegada, es compleixin totes les disposicions legals que teòricament ens afavoreixen. Per a no fer res, no cal moure’s, narturalment; però si volem reaccionar, podem començar acudint massivament a la manifestació que aquest vinent dia 9 de maig ha convocat l’Obra Cultural Balear, a Palma. Una ocasió per a demostrar que la majoria de mallorquins no som unes herbes molles, amb les quals els del PP es volen torcar el senyor onclo.

Indefensables? Patètic!

14 de març de 2009

Basar una opinió només en la notícia del diari és de vegades perillós, perquè pot ser que allò que llegeixes no sigui exactament així o no sigui tot (cal acceptar que els periodistes no sempre reflecteixen bé allò que han sentit), però en aquest cas no tenc més font que la ressenya del diari (13/03/09) sobre les explicacions del Director General d’IB3, Antoni Martorell, a la comissió parlamentària corresponent, sobre el perquè de les supressions de determinades emissions de TV3 a les Balears. El sr. Martorell digué textualment, segons el diari: “es tracta únicament de defensar els nostres drets televisius.” És aborronador: IB3, en lloc de servir com a eina d’informació i entreteniment en català amb l’objectiu d’empènyer la normalització de la nostra llengua (perquè si no ha de servir per a això no fa gens de falta; de televisions n’hi ha a balquena), no és més que una capelleta al servei d’uns interessos particulars de no sabem qui (o sí, però no ho diré...). Perquè ¿quins són els nostres drets televisius? Per a mi, els nostres (de tota la societat balear i catalana en general, no només dels qui s’han enganxat a IB3 com a ‘modus vivendi’) drets televisius són poder veure TOTA la producció en català, es faci on es faci i s’emeti quan s’emeti, sense limitacions. Tota aquesta història dels drets no pareix més que una tàctica per a aprofundir en l’esquarterament de l’espai televisiu català, com ja han esquarterat el país en estats, comunitats autònomes i províncies diferents. Volen que prenguem clarament consciència, si ja no la teníem, que TV3 (i Canal 9, etc, encara que aquests tal com són ara poc es mereixen la nostra estima) és una televisió de fora, no és nostra, i que ens la deixen veure com una caritat, però que la poden anu·lar sempre que vulguin. I ho digué ben clar també el sr. Martorell: “l’existència d’IB3 ara condiciona la resta del panorama audiovisual català.” Fixau-vos-hi: no cerquen consolidar un contrapès al panorama audiovisual espanyol (en castellà), sinó condicionar el panorama audiovisual català, el nostre, perquè la nostra comunitat natural és tota l’àrea catalana, no només les 4 illes. El sr. Martorell (i el Govern que el va anomenar i ha firmat aquests acords penosos que ni tan sols ens garanteixen que amb la TDT puguem veure tots els canals en català) s’ha equivocat de rival, i en comptes de procurar guanyar audiència en català, mirant que totes les emissions en la nostra llengua arribin a tothom pertot i intentant fer una televisió balear de qualitat, posa traves a qui haurien de ser companys de viatge. La ressenya del diari acabava dient que els arguments esgrimits per dos diputats, que s’ha de fomentar la difusió audiovisual en català i el coneixement mutu amb altres territoris de parla catalana, semblaven al sr. Martorell “indefensables” des de Balears i des de directius de TV3. És a dir, procurar amb tots els mitjans que tenguem accés a tota la difusió televisiva en català i que, d’aquesta manera, també coneguem millor les altres comarques de la nostra nació, és indefensable! Doncs a mi, sincerament, més bé em pareix patètic que les nostres institucions, governades per partits que pretenen ser defensors de la nostra llengua, actuïn com ho fan, anteposant suposats interessos econòmics a l’interès general del país. Patètic, realment patètic. I llastimós i penós és veure que ens quedam sense alternativa, que o ens menjam això o retornen els hereus directes del franquisme, que només frissen de reprendre la persecució desacomplexada contra la cultura i la llengua que ens ha fet ser qui som (o érem?).
Tot plegat, misèria. I és que dels dallons dels uns poden penjar els altres.

Darwinisme lingüístic

28 de febrer de 2009

Commemoram enguany (exactament el passat dia 12 de febrer) els 200 anys del naixement de Charles Robert Darwin, aquest naturalista anglès que revolucionà la biologia amb la seva teoria sobre l’evolució de les espècies, teoria que té com a fita principal el llibre L’origen de les espècies, aparegut ara fa 150 anys. Charles R. Darwin és sense cap dubte una de les personalitats científiques més grans de la història, d’una transcendència extraordinària en el desenvolupament de la ciència, i ho va ser tant, de transcendent, la seva teoria, que tengué repercussions immediates en una ciència aparentment tan llunyana de la biologia com és la lingüística.
La lingüística es consolida a principis del segle XIX amb el comparatisme, que cerca l’establiment d’una gramàtica general per la comparació entre moltes de llengües, i especialment entre el sànscrit (“descobert”, per dir-ho així, al segle XVIII) i les llengües clàssiques (llatí i grec), seguint ja en aquell moment un mètode que les ciències naturals havien consagrat. Les figures principals del comparatisme lingüístic primerenc són Wilhelm von Humboldt (1767-1835), alemany, i Rasmus Kristian Rask (1787-1832), danès. El primer cercava, mitjançant el coneixement de les llengües diverses, l’essència cultural dels pobles que les parlaven; més que lingüística pretenia fer antropologia comparada. El segon és un dels pioners de la gramàtica comparada (terme creat per un altre lingüista alemany contemporani, Friedrich von Schlegel, 1772-1829, a imitació de l’”anatomia comparada”) i històrica; amb les seves obres (especialment el seus estudis sobre l’origen de l’islandès) establí una metodologia que (bé que posteriorment superada) permeté avançar en el coneixement de les relacions entre les llengües i dels canvis que les han afectades. Després de Rask qui consolida la gramàtica comparada és Franz Bopp (1791-1867), també alemany, amb treballs amb què descriu les relacions entre el sànscrit, el grec, el llatí, el persa, el lituà, el vell eslau, el gòtic i l’alemany; sensible ja als mètodes i les proposicions de les ciències naturals, concep la llengua com a organisme viu que neix, creix i mor. El seu compatriota i contemporani Jacob Grimm (1785-1863), un dels famosos germans Grimm recol·lectors de rondalles, estableix els fonaments de la fonètica històrica i descriu la mutació consonàntica de les llengües germàniques, també a partir de la comparació entre els parlars alemanys i les llengües clàssiques. Una mica més jove (1794-1876), Friedrich Diez, igualment alemany, inaugura la filologia romànica aplicant el comparatisme a l’estudi de les llengües neollatines. Tots aquests, i altres no esmentats, obren el camí a August Schleicher (1821-1868), el qual reprèn la idea de Bopp i concep la llengua com un organisme natural independent de la voluntat dels parlants, que evoluciona igual que els altres sers vius. Estudiant totes les llengües que pot intenta reconstruir l’indoeuropeu i arriba a tal punt d’elaboració que fins i tot escriu una faula en aqueixa hipotètica llengua (L’ovella i els cavalls), i seguint l’exemple de les ciències naturals estableix el parentiu entre les llengües indoeuropees dissenyant-ne l’arbre genealògic successivament ramificat a partir de la llengua mare. Amb una formació científica molt important gràcies a l’estudi dels principals naturalistes de l’època, es proclama seguidor de la teoria de Darwin i la intenta aplicar a la descripció i l’estudi lingüístics. A la seva obra Die Darwinsche Theorie und die Sprachwissenschaft explica els seus principis metodològics i com aplica la teoria darwiniana a l’evolució de la llengua: “...allò que Darwin dóna com a vàlid per a les espècies d’animals i plantes és aplicable també, almenys en els seus trets més importants, als organismes de les llengües... Amb les famílies lingüístiques que ens són suficientment conegudes establim arbres genealògics igual que Darwin ho ha volgut fer amb les espècies de plantes i animals.” A pesar que amb el temps molts dels postulats de Schleicher han estat contradits per les noves teories lingüístiques i l’aprofundiment en el coneixement de les llengües, la seva aportació va significar la conclusió i la plenitud de la lingüística feta fins a mitjan segle XIX i va equiparar aquesta ciència amb les ciències naturals i en va establir uns principis metodològics que, perfeccionats o retocats si calia, condicionaren el desenvolupament posterior de la lingüística. En una part més o menys important, doncs, la lingüística és també hereva del llegat darwinià.

Anormalitat

21 de gener de 2009

Juntament amb l’escola, són eines essencials (no suficients, però) en la consecució de la normalització lingüística, de qualsevol llengua, els mitjans de comunicació, escrits i orals, només audibles (les ràdios) o també audiovisuals (televisió, cinema). Tots són imprescindibles perquè una llengua, la que sigui, tengui la presència normal que li correspon en una societat moderna i desenvolupada com la nostra. Per això, quan una comunitat vol que la seva llengua, fins al moment marginada, ocupi tots els àmbits possibles de les relacions socials i surti de la marginalitat, pren les mesures oportunes perquè sorgeixin en aquesta llengua mitjans escrits (que actualment poden ser en paper o en edició digital), mitjans ràdiodifusos, mitjans televisats i producció audiovisual d’exhibició en sales cinematogràfiques. És fonamental que la llengua concernida sigui present a totes aquestes manifestacions, i que hi sigui amb la mateixa normalitat que, dins el seu espai natural corresponent, hi són les altres llengües, i mentre això no sigui així no se’n pot parlar, de normalitat; com a molt es pot parlar de procés de normalització, que potser no arribarà mai al final. Dins la societat catalana fa temps que s’ha posat en marxa aquest procés, amb la intenció, almanco per part del sector social més conscienciat, de culminar-lo dins un termini més o menys llunyà, però real. És a dir, no es pretén només fer més present la llengua socialment i conformar-se amb una presència com a molt similar a la d’altres llengües (un vertader projecte de normalització no es pot conformar amb la compartició igualitària de l’espai comunicatiu amb altres llengües), sinó iniciar un camí que dugui a la supremacia de la pròpia llengua dins el seu propi espai territorial. És a dir, el procés de normalització ha d’anar encaminat per naturalesa (perquè si no ja no es pot dir tal) a una situació en què els mitjans de comunicació siguin majoritàriament en la llengua objecte d’aquest procés. Això pot parèixer una utopia en molts de casos (sense dubte ho pareix actualment en el nostre cas), però és l’únic objectiu que dóna sentit al concepte de normalització. No aspirar més que a fer-se visibles dins un món funcionant en una altra llengua no és voler la normalització, sinó la subnormalització. Suposam, doncs, que som dins el procés normalitzador de la llengua catalana, dins el qual hem creat uns mitjans que (teòricament) s’expressen en català, com a referents inicials del llarg camí que ens espera. Tenim revistes i diaris en català (només un a les Balears), hi tenim ràdios, hi tenim televisions, hi tenim una modesta producció de cinema... Sembla que, baldament fins ara encara el camí fet sigui curt, avançam en la bona direcció, però ¿és realment així? Vet aquí el meu dubte: deixant de banda ara la discutible qualitat lingüística de bona part dels mitjans escrits (massa subordinats a un model idiomàtic foraster), els mitjans orals, uns més que els altres, són lluny d’exemplificar la normalitat desitjada, amb una presència constant de personatges que s’expressen en una llengua que no és la catalana. Si realment concebem la normalitat lingüística com la presència exclusiva de la llengua normal en els mitjans corresponents (exceptuant-hi la presència ocasional d’altres llengües en boca de visitants estrangers), tal com succeeix als mitjans espanyols, francesos, anglesos, alemanys, etc. etc., hem de veure com una anormalitat la presència constant d’interlocutors que parlen en espanyol a emissions de ràdio i de televisió (i a pel·lícules) teòricament catalanes, presència que agreuja la situació en moltes d’ocasions en què els interlocutors catalanoparlants, condicionats pels forasters, també s’expressen en castellà, la qual cosa produeix escenes esperpèntiques en què, en mitjans suposadament creats per a afavorir el procés de normalització lingüistica, unes quantes persones debaten en castellà. Aquestes situacions són molt freqüents a les emissores catalanes de les Balears (també, però no tant, a les de Catalunya), i són un mal exemple per als oients, als quals se’ls transmet el missatge que no és possible, avui en dia, la normalitat de la nostra llengua. Jo sé ben cert que, amb molt poquíssimes excepcions, sempre es poden trobar interlocutors que s’expressin normalment en català sobre qualsevol tema, i que és perfectament possible fer ràdio i fer televisió només en català. És una qüestió de voluntat, i de creure en la possibilitat de fer real la normalització de què tant es parla. Mantenir-se en aquest bilingüisme constant és renunciar a la normalitat per a la nostra llengua i acceptar la derrota definitiva sense ni tans sols haver presentat batalla. Lamentable.

El sopar de Nadal

25 de desembre de 2008

M'ha sorprès llegir a l'"Especial Nadal", adjunt al diari del dia 22, a l'article titulat Nit de Nadal, signat per Alicia Mateos (p. 22), l'afirmació generalista "el sopar entre parents és l'element que tenen en comú els països de tot el planeta per celebrar la Nit de Nadal". No puc parlar de què fan, o feien, a tots els països de tradició cristiana del món, perquè ho desconec, però sí que sé ben cert que dins la tradició catalana el sopar familiar del dissabte de Nadal és una importació molt recent (no més de 30 - 40 anys) deguda a la pressió publicitària i consumista espanyola. Sé cert que tots els catalans (inclosos els balears) majors de cinquanta anys recorden perfectament que durant la seva infantesa això del "sopar de Nochebuena" només era cosa dels forasters, i que els naturals del país sopaven de manera semblant a com ho feien cada dia i llavors anaven a Matines. A Mallorca, després de les Matines, en què es cantava la Sibil·la, molta de gent anava a fer una xocolatada, bé a qualque casa particular bé a establiments especialitzats. La menjada important familiar ha estat sempre, per a nosaltres, el dinar de Nadal, repetit després l'endemà, Sant Esteve. Aquesta és la tradició catalana, que recullen clarament Joan Amades (Costumari català. El curs de l'any. I), Aureli Capmany (Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. 2), Antoni Maria Alcover (Ses matances i ses festes de Nadal) o el Calendari de festes de les Illes Balears i Pitiüses, dirigit per Gabriel Janer Manila (1992): "Cal dir que el sopar de Nadal, ple de sentit i tradició a molts d'indrets, no és entre nosaltres un sopar especial, encara que aquests darrers anys -per influències foranes- es comença a fer amb una certa solemnitat." (p. 12). La introducció del gran sopar familiar del dissabte de Nadal dins la societat catalana no és més que una passa més en el sentit de la homogeneïtzació de tots els espanyols. Tot i que encara hi ha gent que conserva la tradició autòctona, la generalització d'aquest soparot familiar ha progressat tant darrerament que quasi es pot dir que, amb el nostre consentiment, hem perdut un més dels elements culturals que ens singularitzaven. Ja som un poc més espanyols que no érem. És una pena, però, que el "Diari de Balears", en lloc de denunciar aquesta falsa tradició, en parli com d'un "element en comú" que ens uneix als altres països.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Qui bé fa, bé trobarà

6 de desembre de 2008

Quan el 1880 Antoni Maria Alcover publicà la primera rondalla, Es jai de sa barraqueta, a “L’Ignorància”, quedava marcada la fita inicial del que acabaria sent un dels majors reculls de rondalles del nostre àmbit cultural, en sentit ample. Les rondalles i el diccionari foren les grans curolles de Mossèn Alcover, a les quals dedicà la seva vida, amb un ímpetu i una il·lusió que voldríem la majoria de nosaltres (per no dir tots) en l’exercici de les nostres ocupacions. Amb la recollida de les rondalles de Mallorca i la recollida de la llengua tota, Alcover recollia l’essència de l’ànima mallorquina, els seus fonaments culturals, les seves característiques més transcendentals com a comunitat amb personalitat pròpia, lligada, però, a la personalitat més ampla de la comunitat catalana. L’empresa, doble, era extraordinària, i extraordinaris varen ser els seus resultats: 24 toms de contes populars que ja aleshores es trobaven en trànsit de desaparició, i així quedaren immortalitzats, i 10 enormes volums del diccionari amb centenars de milers de formes lingüístiques, moltes de les quals eren també ja a punt de l’oblit.
Una de les qualitats més importants que tenen les rondalles és la de l’estil i la riquesa de la llengua en què estan escrites. Mossèn Alcover no es limità a recollir les històries que li contaven i, tals quals, posar-les per escrit i publicar-les, com a peces arqueològiques de vegades només conservades a trossos; sinó que les reelaborà, sempre a partir dels elements aplegats, per tal de fer-ne episodis ben acabats que la gent pogués comprendre fàcilment, amb la intenció de popularitzar-les de bell nou perquè se’n mantengués la memòria. En aquesta reelaboració Alcover hi posà la seva extraordinària facilitat de llengua, el seu riquíssim cabal expressiu, heretat del seu entorn pagès i augmentat amb la seva formació de lletraferit. El resultat varen ser aqueixes meravelloses, divertides i fascinants rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó, que han sobreviscut ja totes les generacions del segle XX i continuen encantant els lectors d’aquest novell segle XXI. Les rondaies són una font abundant de recursos lingüístics, una eina indispensable per a la consolidació de l’habilitat de la parla, un inesgotable pou d’on podem treure elements a balquena per a enriquir la nostra expressivitat. I amb aquesta finalitat, precisament, Antoni Llull Martí, uns dels millors coneixedors del llenguatge alcoverià, ha fabricat el “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó” (Editorial Moll, 2008), en el qual extreu més de 5.600 locucions, dites, refranys i expressions diverses, usats per Alcover en els contes. Amb una paciència i un afany propis de l’enamorat de la llengua, Antoni Llull contextualitza cada unitat lingüística singularitzada amb qualque fragment de les rondalles on apareix, després d’haver-ne explicat el significat o el valor que té.
En l’època actual en què el català, a més a més de continuar marginalitzat socialment, sofreix un procés de depauperació accelerada, la feina d’Antoni Llull se’ns ofereix com un instrument excepcional per a recuperar modismes i paraules que, en bona part, han quedat arraconades dins la memòria dels més vells. I a la vegada, i aquesta és la finalitat principal que confessa l’autor, el diccionari serveix perquè la gent més jove (i qualcuna de no tan jove) amb molt limitats coneixements lingüístics pugui llegir les rondalles i captar-ne tota la gràcia i tot el significat. Molt millor, aquesta alternativa, que la de llegir-ne versions simplificades i empobrides, i sovint retocades, que han proliferat aquests darrers anys.
Una gran aportació, la d’Antoni Llull, que ben segur serà molt profitosa a molta de gent a qui encara li importa la que en diuen “llengua pròpia” d’aquest país.

Amb naturalitat

24 de novembre de 2008

Estam tan acostumats a no ser res, estam tan acostumats a sofrir bufetades per tots els costats, estam tan acostumats a no veure i sentir més que insults o menyspreus de tanta de gent, que quan en qualque ocasió qualque fet o qualque persona, o personalitat, d’una manera o una altra ens és favorable, no hi donam importància, ens n’oblidam fàcilment. No fa gaire vàrem haver d’aguantar l’insult d’Air Berlin; fa més poc hem hagut d’aguantar la darrera envestida del personal sanitari que no vol que se l’obligui a aprendre català (és curiós com el concepte d’”imposició” i d’”obligació” sempre s’associa al català, una llengua que només a Andorra i, provisionalment –veurem què en diu el Tribunal Constitucional-, a Catalunya, la ciutadania té el deure de conèixer); hem d’aguantar la inèrcia i la passivitat que domina l’actuació de les nostres institucions de govern, que són incapaces de fer cap passa ferma per la normalització de la nostra llengua; hem d’aguantar l’absència quasi total del cinema en català; hem d’aguantar la supremacia absoluta del castellà al comerç (amb certes actituds marcadament hostils al català, com la de la cadena EROSKI); ens hem de conformar amb ben poques emissores de ràdio i de televisió autòctones suposadament en català, on cada punt podem sentir personatges que, sense gens de manies, parlen en castellà (però mai no sentireu, per exemple, tertúlies a ràdios castellanes on qualcun dels participants s’expressi en català); hem de sofrir comentaris per ràdio, i fins i tot en boca de comentaristes teòricament “dels nostres”, en què es banalitza la qüestió de la llengua (“les coses són com són i no hi podem fer res”; “ja m’agradaria a mi que tothom parlàs en català, però...”); tenim un accés dificilíssim a les poquíssimes revistes d’informació general en català (cercau-ne a qualsevol quiosc, vejam quantes en trobareu); ens hem de conformar, a les Balears, amb un únic diari en català; hem de sofrir, de tant en tant, que qualcú ens retregui que no ens entén en català... Amb una paraula, hi estam tan acostumats, a aquesta subordinació general, que probablement no sabem valorar els gests, encara que siguin petits, que sobresurten d’aquesta misèria general i ens enalteixen i dignifiquen un poc la nostra llengua. Un d’aquests el va protagonitzar fa uns dies el pintor Miquel Barceló, a Ginebra, en l’acte d’inauguració de la cúpula del palau de les Nacions: un fragment del seu discurs (i no justament la salutació inicial o l’acomiadament final, buits de contengut) va ser en la seva llengua, en català, i ho va ser amb naturalitat, sense excuses ni explicacions, sense allò de “permeteu-me que m’expressi en la meva llengua”, que sona a disculpes. En aquest acte de ressonància internacional, davant primeres autoritats mundials, el pintor mallorquí no va dubtar a fer sentir, de la manera més natural, la seva llengua, que és també la nostra, entremig de dues llengües imperials, la pròpia del país on es feia l’acte –la francesa- i l’oficial de l’estat de què és súbdit i que hi era representat pels de dalt de tot. Ben segur que m’hauria agradat més que tot el discurs hagués estat en català, o només en francès i en català, però no podem infravalorar el gest de Miquel Barceló, que no s’empegueeix d’usar la seva llengua davant un auditori internacional. I no li podem exigir més a ell que al President del nostre particular Govern, que fa poques setmanes, a Maó, va fer una exhibició de servitud amb tot el discurs en castellà perquè hi havia els Reis. Si tots els nostres personatges famosos (esportistes, artistes en general) o representatius fessin com Barceló, s’apujaria el prestigi de la nostra llengua i per ventura s’acabarien les vexacions de part de tants i tants individus. Supòs, però, que la diferència intel·lectual entre el pintor i un tennista manacorí a qui els mitjans anomenen “Rafa” és essencial a l’hora de prendre postura en aquesta qüestió: mentre que per al primer parlar en català és simplement normal, per al segon és massa provincià. “Mejor en español” reflecteix molt bé la seva mentalitat. Com la de tants i tants de mallorquins.

Figues-flors

1 d’octubre de 2008

El teatre era, fins fa ben poc, una de les activitats culturals que, al nostre país, més fidel es mantenia a la llengua pròpia, la catalana. Era un dels pocs racons de normalitat de què podíem gaudir, amb excepcions que de tant en tant apareixien. El teatre fet per catalans era normalment en català i només les produccions no catalanes eren en llengua no catalana. Normal, vaja. Però, des de fa un temps, des que s’ha posat de moda això del “multiculturalisme” (un eufemisme per dir, simplement, espanyolisme pur), tan vigent a Barcelona, moltes de companyies teatreres catalanes munten espectacles en castellà, perquè, és clar, el castellà l’entenem tots, és la llengua comuna, i etcètera. Bé, cadascú que faci el teatre com vulgui, que no discutirem ara la llibertat d’expressió ideològica ni idiomàtica (encara que, segons com, sigui símptoma de anormalitat), però també el possible espectador ha de poder anar al teatre en la llengua que vulgui, sense ser enganat. Si una obra és en castellà, ha de quedar clar a la publicitat que és en castellà; i si és en català, també; i així ningú no es ficarà a un espectacle en la llengua que no li interessa. En principi, però, és normal que suposem que si ve a Mallorca una companyia catalana que té el nom en català, que estam acostumats a veure i sentir en català, ja sigui en directe ja sigui per televisió, actuarà en català, i sobretot perquè l’espectacle que ofereix és de creació pròpia, no és una producció d’una obra d’altri, que podria ser en una llengua diferent de la catalana. És a dir, la cosa més normal del món pareix que és que una companyia catalana que normalment actua en català on el públic és catalanoentenent (com a mínim), actuï en català a Mallorca. Aquest cap de setmana passat, però, la meva parella (com s’usa dir ara) i jo vàrem comprovar que “la cosa més normal del món” no sempre ho és, normal, a la nostra illa. Anar al teatre a veure una companyia catalana, ‘El Tricicle’, que presenta una obra amb un nom que no és català, però que tampoc no és castellà, ‘Garrick’, la publicitat de la qual s’ofereix en català (almanco la que he vist), i en ser a dins, quan la funció ja ha començat, endur-nos-en l’almud pel cap i adonar-nos que la funció era en castellà, va ser tot u. Hi anàvem per a riure i ens vàrem trobar que l’ocasió feia més pena que gràcia, i que qui se’n reia era ‘El Tricicle’, que se’n reia dels mallorquins tractant-nos com a forasters, oferint-nos el seu espectacle (en què, a més a més, els parlaments són enregistrats) en la llengua constitucional. Deplorable, insultant, penós. Com que ja havíem perdut la rialla i ens sentíem estafats, no vàrem ser capaços d’aguantar aquella burla i ens en vàrem anar al cap de poc. ‘El Tricicle’, em sap greu haver arribat a aquest punt, per a mi ja és mort: mai més en riuré les suposades gràcies ni faré una passa per a veure’l. Si una cosa em sembla lamentable, però, és sobretot la indiferència de la gent davant aquestes situacions: ben pocs s’estranyen que una companyia catalana actuï a casa nostra en castellà, ben pocs hi veuen una anormalitat, ben pocs se’n queixen... Com que som multiculturals...! Som figues-flors, som herbes molles, i ja sabem que de les herbes molles se’n torquen el senyor-onclo... A Catalunya estrenen majoritàriament Vicky Cristina Barcelona en català i aquí no la hi fan enlloc, però la gent l’anirà a veure igual i ningú protestarà. Air-Berlín quasi ens acusa de terroristes perquè qualcú amb una càrrec institucional li demana que empri el català, i els qui ens representen corren a presentar-li excuses... Ara surt un colombià (empès pels amics d’en Delgado, és clar) amenaçant-nos perquè defensam la nostra llengua i la majoria de la gent callarà i molts encara li donaran la raó; pocs, però, pensaran que aquest personatge és un desagraït (dit d’una manera fina), perquè es guanya el sou cobrant del tresor públic balear, és a dir, cobrant de la comunitat contra la qual ell maniobra, que hauria de respectar.
Realment som tan figues-flors?

Un ajuntament popular

15 de setembre de 2008

Un principi essencial de la lògica del curs quotidià és que si una cosa va bé, si funciona sense cap problema, no se l’ha de tocar, no se l’ha de canviar. Si ja tenim bastants de maldecaps diaris amb tantíssimes de situacions corrents que ens desborden, és una simple qüestió de sentit comú no fer res que pugui desbaratar allò que anant bé no és problemàtic. Hi ha, però, en el món en què vivim, gent a qui li agrada ficar el nas en tot, fins i tot en allò que no li importa, i ficar-hi també la mà, just que sigui per a justificar que fa qualque cosa, amb l’excusa que “s’hi necessitava qualque actuació”. Aquesta és una manera de fer molt típica dels polítics (sense intenció de generalitzar), que sovint empren més energies a desfer allò que ja funciona que a fer coses noves i profitoses.
Sabem que la situació sociolingüística a casa nostra és problemàtica i que en aquest camp, precisament, hi ha molta de feina a fer, perquè a pesar de 30 anys de democràcia (?) espanyola, d’un quart de segle d’autonomia (més bé “autonomieta”) i d’una vintena llarga d’anys de Llei de Normalització Lingüística, la llengua pròpia d’aquest país continua estant marginada dins la societat i la llengua externa imposada continua regnant amb comoditat. Dins aquest estat general de marginació, però, petites parcel·les de normalitat ja són reals des de fa temps, especialment en l’àmbit cultural. Fins ara, una d’aquestes parcel·les era la comèdia que cada any s’inclou dins el programa de festes de Bunyola, sempre en català des de fa molts d’anys, fins i tot dins l’època franquista. Era inconcebible que a Bunyola, on el teatre és una de les activitats que més renom han donat al poble, es fes comèdia en una llengua que no fos la pròpia, perquè és en la llengua pròpia que els bunyolins riuen i es diverteixen. L’altra llengua, la imposada, precisament pel seu origen impositiu, no pot ser la llengua de les festes d’un poble mallorquí. Vet aquí, però, que enguany l’Ajuntament (comandat pels populars, és clar) ha decidit desfer aquesta normalitat i, diuen que per complir amb la cooficialitat, ha programat també una obra de teatre en castellà: el mateix dia, una sessió darrera l’altra, hi haurà teatre en castellà (representat per un grup mallorquí; veurem com sona) i teatre en català. ¿Quines són les intencions d’aquesta dualitat d’oferta lingüística? La primera, és evident, deixar ben clar que el català no pot aspirar a la normalitat, que no pot ser que hi hagi res mínimament transcendental només en la llengua del país, que el castellà també hi ha de ser. La segona, fer una maniobra més per a dificultar que els residents castellanoparlants (o estrangers que només saben castellà com a llengua ‘d’aquí’) aprenguin català: com que ja tendran teatre en la llengua que saben, no hauran d’anar a sentir-ne en català... Més hauria valgut, realment, que l’Ajuntament hagués gastat els diners que els costa dur aquest segon grup en foraster (només tenen doblers per a allò que els convé, es veu) perquè qualcú ben preparat hagués corregit el programa imprès (de moment, encara en català), farcit d’un combinat de faltes de tota classe (de sintaxi, de puntuació, d’ortografia, castellanismes...), d’ultracorreccions i de paraules excèntriques posades de moda pels qui no en saben (com l’abominable cursa en lloc de la tradicional correguda).
Bé, al cap i a la fi, ben poc ens estranya aquesta decisió de l’Ajuntament d’introduir el bilingüisme teatral, mai no reclamat per ningú, després de veure com han desfet una labor de 24 anys d’experiència en el muntatge del Festival de Música de Bunyola, substituint qui el va promoure i l’ha dirigit tan encertadament durant tot aquest temps, en Tomeu Quetgles. El Festival, de manera normal, ha tengut sempre la llengua catalana com a llengua de presentació escrita i parlada, sense que mai ningú se n’hagi queixat; però no sé per què (bé, ho sé, però m’estim més no dir-ho) em tem que a partir d’ara també aquí s’hi imposarà el bilingüisme.
Ja us ho deia al començament, els polítics sovint empren més energies a desfer allò que ja funciona que a fer coses noves i profitoses. En aquest cas, a més a més, ho han fet amb una intenció ben clara: fer perdre a la llengua catalana alguns dels pocs espais de normalitat que havia aconseguit.
Aquest sí que és un ajuntament popular!

Males herències i males solucions

19 d’agost de 2008


La darrera, i sortosament curta, guerra a Europa, la de Geòrgia, no és altra cosa que l'enèsima demostració que al nostre continent l'estabilitat total només vendrà quan cada un dels pobles que en fan part hagin vist reconeguts el seus drets nacionals i hagin exercit l'autodeterminació que els correspon, autodeterminació que les Nacions Unides teòricament reconeixen a tots els pobles de la Terra (Resolució de l'Assemblea General 2200 A (XXI) de 16 desembre de 1966): "Article 1 (1) Tots els pobles tenen el dret d'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i mantenen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural." El problema és que les NU no han fet un catàleg dels pobles que poden exercir aquest dret i que no hi ha unanimitat a l'hora de reconèixer quins són aquests pobles, perquè l'autodeterminació de qualsevol poble sempre va contra els interessos de qualcun o qualcuns dels estats ja constituïts, els quals, naturalment, pretenen que tot quedi com està. El conflicte a Geòrgia és la conseqüència d'una mala herència deixada per la Unió Soviètica, que es va dissoldre respectant unes fronteres internes que no corresponien en la majoria de casos exactament als pobles que s'hi integraven, igual que va passar amb la desfeta de Iugoslàvia. Mentre la Unió Soviètica va existir, no era molt important pertànyer a Rússia o a Geòrgia o no pertànyer a cap de les dues entitats, perquè al cap i a la fi tota la Unió estava regida des de Moscou pel Partit Comunista, baldament en teoria la URSS fos un estat federal. Però quan la federació es va desfer, aleshores reaccionaren aquelles nacions que, mancades del màxim reconeixement institucional dins la Unió (dins la qual hi havia 4 jerarquies d'organització política pseudoestatal), no pogueren decidir per si mateixes per on prenien. Geòrgia i Rússia es separaren, i en la seva separació separaren també els ossets (devers 600.0000, descendents dels antics alans, de llengua indoeuropea del grup iranià oriental): l'Ossètia del Nord (335.000 ossets) quedà dins Rússia (dins la qual en l'època soviètica era una república autònoma) i l'Ossètia del Sud (65.000 ossets; la resta estan escampats per Geòrgia) quedà dins Geòrgia (dins la qual era un oblast, diguem-ne 'regió', autònom). Naturalment, aquesta separació no agradà als ossets, que immediatament reclamaren la reunificació mitjançant la separació de l'Ossètia del Sud de Geòrgia i la incorporació a Rússia: els ossets varen ser integrats a l'imperi tsarista en temps de Caterina II (segle XVIII), i de llavors ençà s'hi han mantengut fidels i no han mostrat mai desig d'anar-se'n. En temps de Stalin, que era georgià, varen ser repartits entre les dues repúbliques, la russa i la georgiana, però mai acceptaren aquesta separació, que volgueren resoldre en el moment de la dissolució de la URSS. Geòrgia, però, com fan tots els estats, no vol perdre aqueix territori, un poc més gran que Mallorca, i es nega a acceptar la l'autodeterminació osseta, la qual, tanmateix, pareix que finalment es farà realitat, amb el suport ja ben declarat dels russos. L'altre punt de conflicte dins Geòrgia és Abkhàzia (8.600 km2 i mig milió d'habitants abans de la guerra de 1992), a la costa nord-occidental, que ha aprofitat aquesta crisi per a refermar-se en la seva independència de facto. Abkhàzia és també un territori incorporat a Geòrgia, contra la voluntat dels seus habitants històrics, el 1931. Sota influència russa des de l'inici del segle XIX, amb la revolució soviètica es convertí en república autònoma, fins que Stalin la subordinà a Geòrgia (1931). Fent part de Geòrgia, els naturals del país, els abkhazos, de llengua caucàsica, varen arribar a ser minoritaris a casa seva, cosa que provocà la seva reacció i, desatesos en les seves demandes de respecte per la seva llengua i la seva cultura, es rebel·laren contra Geòrgia i, amb l'ajuda russa, el 1992 aconseguiren fer-se pràcticament independents i expulsar la majoria dels georgians. Els russos sempre apareixen com els dolents de la pel·lícula, però en aquest cas no han fet més que ajudar (clar que per interessos propis, naturalment) els més dèbils del conflicte que pretenen exercir el dret d'autodeterminació, com ho va fer Kosovö fa poc. Per raons purament d'oportunisme polític, als kosovesos aquest dret se'ls va concedir, mentre que als ossets i als abkhazos hom vol negar-los-el, en nom del "sagrat" principi d'inviolabilitat de les fronteres. Però contra la voluntat dels pobles els principis sagrats valen poc, i més prest o més tard ossets i abkhazos aconseguiran el seu objectiu. Allò que sorprèn negativament, en aquests processos, és que de vegades desemboquen en un nou estat que repeteix exactament els mateixos errors de què els pobles protagonistes han estat víctimes, com és el cas de Kosovo, la Constitució del qual, ben recent i avalada per una part de la comunitat internacional, diu: "Article 1. 1. La República de Kosovo és un estat independent, sobirà, democràtic, ÚNIC I INDIVISIBLE. Article 2  2. La sobirania i la INTEGRITAT TERRITORIAL de la República de Kosovo és INTACTA, INALIENABLE, INDIVISIBLE i protegida per tots els mitjans prevists en aquesta consticució i en la llei." [Les majúscules són meves.] Des del moment que dins Kosovo hi ha una minoria sèrbia que vol restar lligada a l'estat serbi, aquests articles estan destinats a negar a aquesta minoria el dret d'autodeterminació que els kosovesos albanesos han pogut exercir. La injustícia es manté per una altra banda, per la qual cosa la independència de Kosovo ha resolt un conflicte, però n'ha creat un de nou. El dret d'autodeterminació ha de ser per a tothom, no només per als amics dels poderosos. Mentre no sigui així hi haurà bregues entre els pobles i la inseguretat regnarà al món. Allò que és clar, en qualsevol cas, és que els dolents no sempre són els qui ho pareixen i que, desgraciadament, sovint passa que les víctimes acaben fent de botxins. En fa Geòrgia, durant segles víctima de l'expansionisme rus, i vol fer-ne Kosovo, tan maltractada per Sèrbia. Així no anam bé.

Com a ensaïmades

13 de juliol de 2008

Com ha passat en tots els dominis lingüístics, en el català hi ha hagut dins el transcurs del temps canvis que han afectat l’ús de les formes i la construcció de les frases. Si a mitjan segle XIV era possible a Mallorca una frase com “en Pericó i son frare Jacme anaren en ço d’en Salvador per convidar-lo a ses sues núpcies en so darrer jorn de maig”, avui aquesta frase seria “en Pere i es seu germà anaren/varen anar a can Salvador per convidar-lo a ses seves noces en es darrer dia de maig”. Frare ha estat substituït per germà i jorn ho ha estat per dia, Pericó ha caigut en desús, com ço d’en (contret en la partícula son, referit, però, només a possessions) i núpcies, decantada definitivament per la forma corresponent popular noces; i Jacme i sues han evolucionat a Jaume i seves. Els canvis són normals així com van canviant les generacions, però no afecten sempre totes les àrees de manera igual: n’hi ha que són generals (avui tots els catalanoparlants deim germà i dia), mentre que d’altres són parcials o quasigenerals (o sia, no del tot generals: en alguerès encara diuen sua i no seva). Hi ha distincions semàntiques entre paraules que amb el temps també han evolucionat, però no pertot o no de la mateixa manera pertot. Per exemple, llevar i treure, entre altres significats, eren més o menys sinònims a la llengua medieval general en el sentit de “fer desaparèixer una cosa del lloc on és” (‘treure / llevar un paper de damunt la taula’, per exemple), però a la llengua moderna aquesta sinonímia s’ha anul·lat dialectalment, de manera que hi ha uns parlars catalans en què es diu “treu els papers de damunt la taula” i altres en què es diu “lleva els papers de damunt la taula”. On llevar ha quedat, treure ha restringit el seu significat al general de “fer passar de dins a fora”, de manera que entre els dos verbs s’ha establit una oposició semàntica que en determinats contexts és essencial: què enteneu si llegiu o sentiu “la corporació municipal ha decidit treure la bandera”? Per a un mallorquí, evidentment, només pot voler dir que ha decidit posar-la a fora, al balcó, però per a un barceloní pot voler dir també ‘entrar-la, no exhibir-la més al balcó’; és a dir, tot el contrari! És clar que en aquest cas l’estàndard hauria de preferir la distinció mallorquina, inequívoca, però com que el nostre pes dins l’estàndard és mínim, sovint sovint ens trobam amb enunciats mals d’entendre. D’altres diferenciacions que els mallorquins (i altres) feim, normalment conservant un ús antic, per tant ben genuí, són la d’ofegar-se (‘veure’s impedit de respirar’) i negar-se (‘ofegar-se dins l’aigua’), oblidada lamentablement per la majoria dels mitjans de comunicació, inclòs aquest “Diari de Balears”; o la de torcar(-se) i eixugar(-se), que a la major part de Catalunya, perdut torcar(-se), han hagut de refer parcialment amb netejar(-se); o la de tirar i llançar/llençar, que és caparrudament menyspreada per la campanya de recollida de llaunes que anualment fa la fundació Deixalles (‘No les llancis’). O, finalment, la de banyar i mullar: el primer era en català antic general en l’accepció de “adherir-se l’aigua o un altre líquid a una superfície”, mentre que el segon era “reblanir el pa banyant-lo”, i aquesta distinció s’ha mantengut igual a les Balears, a l’Alguer i a bona part del català occidental; en canvi, s’ha transformat a la major part de Catalunya, on mullar ha envaït el camp de banyar i aquest ha quedat reduït a ‘(fer) prendre banys’ (semblantment a com ha passat en castellà amb mojar i bañar). De fa uns anys, però, aquí a les Balears, on sempre hem de ser mimètics i on pareix que tot allò que ve de fora està més bé que allò que tenim, unes quantes institucions, que de llengua en deuen saber poc, organitzen una campanya anomenada “Mulla’t per l’esclerosi múltiple”; i ara he vist amb sorpresa que es fa una altra promoció en què se’ns proposa “Aquest estiu no et mullis si no tens la tovallola de dBalears”, avalada per la Direcció General de Política Lingüística. És a dir, uns i altres ens tracten com si fóssim ensaïmades... Pobra normalització lingüística! Encara ens faran perdre la mica de català genuí que conservam!

A l’Acadèmia Francesa

20 de juny de 2008

Senyors, Senyores, de l’Acadèmia Francesa,
Tot d’una que l’Assemblea Nacional Francesa hagué aprovat una esmena a la Constitució que reconeixia les llengües dites “regionals” com a patrimoni de la República, marcant així una fita històrica després de segles de persecució d’aquestes llengües, no tenguéreu altre acudit que córrer a fer un comunicat criticant aquesta decisió que, segons vosaltres, atempta contra la “identitat nacional”. Fent-vos cas (sé cert que el vostre comunicat ha pesat molt en la votació), el Senat ha decidit suprimir aquest reconeixement. Sí, Senyors, Senyores, us heu cobert de glòria! Heu salvat la pàtria d’una espantosa calamitat que era a punt de sobrevenir-li! En podeu estar orgullosos!
Però... ¿I què pensaríeu si el Govern del Canadà decidia proclamar l’anglès única llengua oficial de l’estat i prohibir el francès de l’ús públic? És ben segur que denunciaríeu aquesta actuació com un atemptat als drets dels francòfons i una arbitrarietat contra una llengua que ha de gaudir dels mateixos privilegis que les altres llengües... Perquè totes les llengües tenen la mateixa dignitat, o no? Si estau contra la supremacia de l’anglès damunt el francès, ¿per què predicau la supremacia del francès damunt el català, l’occità, el bretó i les altres llengües de França? ¿Per què estau contra el reconeixement d’aquestes llengües com a patrimoni de França? Vosaltres, homes i dones de lletres, que sabeu bé el valor de la llengua, ¿com us podeu oposar a la salvaguarda de les llengües de França? ¿Què voleu? ¿La desaparició d’aquestes llengües i de la cultura que representen? ¿Sou uns lingüicides? Segurament estau contra la imposició del xinès al Tibet, com tots els francesos, però defensau la imposició del francès a Occitània, a Bretanya, a la Catalunya del Nord... Això es diu hipocresia, cinisme o, potser, esquizofrènia? Totes les llengües del món són patrimoni de la humanitat i és el deure de les institucions públiques actuar per a protegir-les, igual que hom protegeix les espècies animals o vegetals en perill... Vosaltres, Senyors i Senyores de l’Acadèmia, representau l’època obscura de l’absolutisme, abans de la declaració dels drets de l’home, l’època dels privilegis d’una classe damunt les altres, d’una llengua damunt les altres... Segur que estau d’acord amb aquells cartells antics que advertien “es prohibeix parlar patois i escopir en terra”. ¿Us imaginau al Quebec cartells amb “es prohibeix parlar francès i escopir en terra”? Senyors, Senyores, no agiteu pus el fantasme del perill de la identitat nacional, això fa riure! No vulgueu per als altres allò que no voleu per a vosaltres! Feis una acció de dignitat i reclamau per a les llengües regionals de França la igualtat, la llibertat i la fraternitat que són la divisa de la República!

dimarts, 25 d’agost del 2009

Senyals de vitalitat

10 de juny de 2008

A vegades tendim a la placidesa, a conformar-nos amb l’estat en què des de tota la vida ens hem trobat, acostumats ja a una situació que, en si mateixa, de plàcida no en té res; però com que ens hi hem criat, dins aquesta situació, ja ens hi trobam bé... Qualque fet, qualque acció, qualque renou, ens torna, però, a la realitat, i llavors ens en temem, que la placidesa és més una autocomplaença cercada, volguda, per a evadir-nos de les turbulències que agiten l’ambient.
Tot això dels insults del president d’Air Berlin i de la caparrudesa de la companyia, és a dir, dels seus representants, a insistir en la seva postura menyspreant i prepotent en relació en la llengua catalana i al nostre ordenament jurídic, que li dóna (teòricament) categoria de llengua oficial, ha tengut una conseqüència més positiva que negativa. La companyia podia no haver fet cas de la lletra que va rebre de la Direcció General, però callar; no hauria passat res. Podia no haver fet cas de la lletra, però respondre que molt bé, que ho tendrien en compte, que sí, que ja farien qualque cosa...; no hauria passat res; ningú en parlaria. I podia no haver fet cas de la lletra, però respondre-hi de la manera estúpida que ho va fer, i ha passat l’escàndol que ha passat, que ha servit per a ennegrir la seva imatge pública, crear-se problemes on no en necessitava i, possiblement, perdre qualque client. Ben segur que el senyor Hunold no s’esperava, quan va tenir la mala idea d’escriure aqueix article absurd, que les seves paraules tendrien tanta de repercussió (n’ha tengut fins i tot a casa seva i a França, com a mínim); es veu que necessita un assessor en relacions públiques. ¿Per què dic, doncs, que la conseqüència ha estat més positiva que negativa? Perquè novament ha servit per a remoure la consciència de molta de gent i exterioritzar el conlicte permanent en què vivim, el conflicte lingüístic en què estam enganxats indefinidament; només quan el conflicte es fa evident s’hi cerquen solucions, i ara s’ha tornat manifestar descaradament... Benvengudes sien, doncs, les beneiteries de Herr Hunold.
No és, però, només des d’Alemanya, que han remogut la cosa. Des de Mallorca, amb tota la bona voluntat del món, la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia, també hi ha posat la seva palada de combustible, al foc conflictual. “Entra, en sortiràs guanyant”: només des de la consciència lingüística castellana s’entén aquest lema, que en català no vol dir res. És una traducció literal de “Entra, saldràs ganando”. És una demostració més que el català viu, a casa nostra, condicionat pel castellà. M’imagín que allò que volen dir és “Entra, hi sortiràs guanyant”, amb aquest verb guanyar-hi de sentit i ús diferent de guanyar, com veure-hi és diferent de veure, sentir-hi és diferent de sentir o tocar-hi és diferent de tocar. Per a fer-lo “més català”, al lema hi han afegit aquest “en” que no hi és gens necessari: normalment, com deim “entra” (i no “entra-hi”), també deim “surt” (i no “surt-ne”), perquè entrar implica “dins un lloc” i sortir implica “d’un lloc”; només en determinades construccions (que aquí no hi ha lloc per explicar) deim entrar-hi o sortir-ne. És lloable que qualsevol institució empri el català en campanyes promocionals, però més lloable és encara que el català emprat sigui correcte. En aquest cas, millor seria per a la llengua que la Conselleria retiràs aquest lema tan poc encertat i el substituís pel que hi correspon.
I on també reviscola públicament el conflicte és als antics supermercats CAPRABO, adquirits per una altra empresa que, almanco a Mallorca, no mostra gens de sensibilitat per la llengua del país (i això que és originària del País Basc). En temps del Pacte de Progrés es va aconseguir que CAPRABO retolàs els seus establiments en català, amb la qual cosa es va demostrar que aquest fet no perjudicava gens l’activitat comercial; ara sembla que tornarem arrere. Bé que la remodelació dels locals amb la nova marca encara no està acabada, els indicis que hi he vist (alguns rètols menors ja col·locats) em fan ser ben pessimista: el castellà hi tornarà ser unipresent i el català hi serà, com a molt, simbòlic.
Sort que, segons diuen alguns cartells, “ara és la nostra”. Si no ho fos, no sé on seríem.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG