dissabte, 12 de setembre de 2009

Arguments contra el liberalisme lingüístic

19 d'octubre de 2003

El Partido Popular ha fet del “liberalisme” lingüístic una de les seves proclames més emblemàtiques, per això crec que un repàs a les referències a la llengua que fa el seu programa pot ser útil per a remarcar-ne les contradiccions. Vet-ne aquí les frases més significatives i la contravaloració adequada:
“Els poders públics han de garantir la cooficialitat lingüística.” Aquesta garantia ha de ser equitativa, és a dir, s’ha de garantir l’ús oficial de les dues llengües en les mateixes condicions i, per tant, amb les mateixes exigències. Cooficialitat ha de ser sinònim d’igualtat total, i com que actualment la llengua catalana està infravalorada dins la societat insular, l’actuació governamental ha d’anar encaminada a prestigiar-la perquè es posi al mateix nivell que la castellana, en tots els àmbits d’ús possibles. Respecte a la retolació pública, s’ha de conformar als articles 14 i 15 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears.
“També han de respectar la llibertat de llengua i afavorir la lliure elecció lingüística de la ciutadania.” Només hi pot haver llibertat de llengua i lliure elecció si es parteix d’una situació d’igualtat. El catalanoparlant analfabet en la seva llengua o carregat de prejudicis en contra no és lliure per a triar la llengua d’ús formal, sinó que triarà sempre forçosament la llengua en què ha après a escriure i la llengua que, al seus ulls, és realment important i té prestigi. És per això també necessari que l’actuació governamental procuri tornar als catalanoparlants la dignitat de la llengua desprestigiada, donant-los els mitjans perquè s’alfabetitzin en català i promovent aquesta llengua a tots els àmbits d’ús.
“Les llengües no s’imposen per decisió política sinó per convenciment i arrelament social.” La llengua castellana és una llengua legalment imposada (per la Constitució) a tot Espanya. Si és lògic i normal que no es vegi com a imposada als països castellans, perquè és la seva, també ha de ser lògic i normal que el català no es vegi com a imposat als Països Catalans, perquè és la nostra. L’ús oficial del català en tots els àmbits, amb les exigències que impliqui, no s’ha de considerar, doncs, una imposició.
“Pretendre que l’escola sigui una, única i monolingüe, ja sigui en català o en castellà, és una posició retrògrada, sectària, equivocada i contrària a la llibertat d’ensenyament. En l’àmbit de l’educació, el Partit Popular aposta perqué l’alumnat acabi l’ensenyament obligatori amb el domini de les dues llengües oficials.” En les circumstàncies actuals en què la llengua castellana té un pes social més important que la catalana a casa nostra, l’escola monolingüe en català és un (insuficient) contrapès a la supremacia castellana, i just just serveix per a aconseguir que els alumnes acabin l’escolarització amb un nivell suficient de català, normalment no equiparable al nivell que tenen de castellà. Evidentment, el nivell és normalment més alt a zones on el català és ben viu dins l’entorn social (part forana de Mallorca, p. ex.) i normalment més baix a zones d’entorn social castellanitzat (moltes barriades de Palma o d’Eivissa, p. ex.) L’escola monolingüe en català és l’única garantia que els alumnes aprenen realment aquesta llengua, perquè és l’únic medi en què es mouen on se’ls fa absolutament necessari. De totes les maneres, no s’ha d’oblidar que, encara que l’escola sigui en català, tots els alumnes reben ensenyament de llengua i literatura castellanes fins al final de la seva escolarització, el qual ensenyament, sumat al predomini social del castellà, és ben suficient perquè tots en sàpiguen correctament. Si el Partido Popular creu realment que l’ensenyament en una sola llengua “és una posició retrògrada, sectària, equivocada i contrària a la llibertat d’ensenyament”, farà bé de proposar que a totes les escoles castellanes, andaluses, extremenyes, murcianes, aragoneses, riojanes i cantàbriques s’hi ensenyi també en una altra llengua, a més de la castellana, que podria ser la catalana.
“Quant a la llengua vehicular de l’ensenyament, les possibilitats es redueixen a dues i totes dues tenen empara constitucional: la separació lingüística i la conjunció lingüística.” La separació lingüística dels alumnes dins l’ensenyament, a part de promoure la creació de grups lingüístics diferenciats dins la societat, cosa que podria dur al conflicte social, està expressament prohibida per l’article 22.3 de la Llei de Normalització Lingüística.
“És necessari adequar el model educatiu a una realitat complexa i canviant, que no és igual en tots els centres, i en el qual els pares podran elegir el model lingüístic a l’hora de matricular els seus fills en els centres.” La possibilitat d’elegir el model lingüístic a l’hora de matricular els fills pot ser causa de conflicte en aquells centres on ja fa temps que es practica la immersió lingüística catalana, i seria un pas enrere en la normalització del català que aquests centres es convertissin en bilingües. Els veïnats de l’entorn on estan aquestes centres ja han acceptat fa temps que l’escola sigui en català i plantejar-los ara si la hi volen o no és provocar innecessàriament possibles enfrontaments entre uns i altres.
“Creim, en definitiva, en una societat de tolerància lingüística com la nostra.”
La tolerància lingüística no pot ser excusa per a consentir que la llengua catalana continuï sent una llengua marginal, minoritzada i desprestigiada. Només entre iguals es pot fer una tria lliure. Triar entre la llengua del poder i la llengua dels sotmesos és una falsa tria: ningú triarà lliurement una llengua prescindible, d’escassa utilitat i associada a una comunitat rural i antiquada. Igual que el Govern ha d’actuar quan un element de l’entorn natural està en perill (una espècie animal o vegetal, un ecosistema...) per a retornar-li l’estat de normalitat, ha d’actuar també quan el perill és per a l’element més clarament diferenciador de la personalitat cultural d’un poble: la seva llengua.
No he trobat al programa del PP cap referència a una televisió autonòmica, però darrerament n’han parlat i han dit que seria, “naturalment”, bilingüe. Hi podem contraposar els mateixos arguments fins aquí exposats, però és que basta, senzillament, reproduir allò que diu la Llei de Normalització Lingüística:
“28. 1. El català ha de ser la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l’Administració autònoma o sotmesos a la seva gestió.
2. El Govern de la comunitat autònoma ha d’impulsar la normalització de la llengua catalana a les emissores de ràdio i canals de televisió estatals o privats, a fi de promoure l’ús del català com a llengua pròpia de les Illes Balears.”
O han de canviar la Llei (s’hi atreviran?) o l’han de complir. ¿O serà capaç el Govern de no complir descaradament una Llei aprovada per unanimitat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG